Els Plans Directors Urbanístics: identitat, models i enfocaments

Plans Directors Urbanístics vigents i en elaboració (desembre 2010)

La creixent integració del territori fa que molts dels temes i problemes essencials d'ordenació dels usos de l'espai -com ara la protecció dels espais oberts, la gestió de la mobilitat, la provisió de sòl per a habitatge o activitats econòmiques, etc.- no puguin ser abordats de manera eficient a escala únicament local. Tanmateix es dóna la paradoxa de que el planejament urbanístic general continua essent, bàsicament, d'àmbit municipal. Les deficiències derivades d'aquesta situació podran anar essent reconduïdes, en part, a través del planejament territorial vigent, que forneix, a través dels Plans Territorials Parcials, les normes i directrius bàsiques que han d'orientar el plans urbanístics municipals. De totes maneres, la complexitat de determinades àrees o l'especificitat de determinats usos del sòl fa necessari disposar d'instruments de coordinació urbanística d'una escala intermèdia entre el planejament territorial i l'urbanístic: aquesta és la comesa dels Plans Directors Urbanístics.
A Catalunya, com és sabut, en els darrers anys s'ha impulsat un bon nombre de plans d'aquest tipus, de tal manera que en el període 2004-2010 se'n van emprendre un total de 39, dels quals 27 es varen aprovar definitivament. Es tracta, com és obvi, de plans que responen a problemàtiques i projectes molt diversos: des de la coordinació del planejament a l'entorn de ciutats mitjanes a l'ordenació de comarques de muntanya, la protecció del litoral, del patrimoni i dels espais oberts, la reserva de sòl per a determinades infraestructures, l'assentament d'àrees residencials estratègiques, etc. Tanmateix, hi ha un conjunt d'elements comuns que confereixen a aquests plans uns trets que els identifiquen i caracteritzen, fins al punt, que s'ha pogut afirmar que presenten una certa identitat generacional: el fet d'encalçar un mateix model territorial, l'ús innovador de la normativa, la delimitació dels àmbits més en funció de la problemàtica que de consideracions administratives, el seu caràcter intencionat i finalista, la seva voluntat de constituir, sobretot, eines de gestió.
És justament sobre aquests plans que acaba de presentar-se a la Universitat Politècnica de Catalunya la tesi doctoral de l'arquitecte Pablo Elinbaum, Un modelo, tres enfoques. Las aportaciones metodológicas de los planes directores urbanísticos para la ordenación de las áreas urbanas de las comarcas centrales de Cataluña. La tesi, de la que ha estat director el professor Joaquim Sabaté, analitza, com el seu títol indica, els plans directors urbanístics de les àrees urbanes de Manresa, Igualada i Vic (el darrer dels quals, el de la Plana de Vic, no arribà a aprovar-se). Els plans foren dirigits, respectivament per Joaquim Sabaté , Antonio Font, Xavier Eizaguirre, tots tres membres del Departament d'Urbanisme de la UPC.   
La investigació de Pablo Elinbaum te per objecte estudiar la forma com, a partir d'un model inicial comú -els criteris del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat i el Pla Territorial de la Catalunya Central- els tres plans directors avancen propostes per als respectius territoris, tot utilitzant metodologies, enfocaments i instruments diversos. De l'anàlisi se'n deriven un conjunt d'observacions i conclusions sobre la virtualitat i la utilitat dels plans directors urbanístics, que resulten de notable interès, tant des de la perspectiva disciplinar i com ciutadana. La tesi s'enriqueix amb un atles en el que les bases i les propostes dels tres plans han estat redibuixades a efectes d'estudi amb un tractament comú, en la millor tradició de l'anàlisi territorial de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.
Estem davant, doncs, d'una nova aportació que ve a sumar-se a d'altres treballs sobre les polítiques territorials d'aquest període, dels que ja hem tingut ocasió de parlar aquí, com ara els dedicats a l'estudi del Pla Director Urbanistic del Sistema Costaner, el planejament territorial o l'ordenació del territori en el seu conjunt. Tant de bo, tots plegats contribueixin a extreure les oportunes lliçons d'aquestes experiències i a projectar-les cap al futur.