Ara, allò que sorprèn l’observador, més enllà
del seu nombre elevat, és la quantitat i varietat d’equipament que els
visitants porten: vestuari esportiu d’una diversitat extraordinària, sovint de
colors llampants o florescents; bastons de marxa; motxilles adaptables; cantimplores per apaivagar la set sense deixar de caminar; bicicletes de tot
terreny i de cursa; calçat esportiu de marxa, de carrera, de travessa; dispositius
electrònics que permeten conèixer la posició, l’entorn, les pulsacions, la
velocitat, la distància recorreguda, els passos fets, el trajecte recorregut
caminant i corrent;...
L’especificitat del vestuari i l’amplíssima panòplia
de gadgets que semblen
imprescindibles per a les activitats a l’aire lliure han esdevingut, potser,
un dels símbols més destacats de l’aproximació contemporània a la
natura. Es tracta d'un símptoma de com, en termes generals, la natura no és percebuda tant com el medi del qual
formem part, sinó més aviat com un entorn que es troba a la nostra disposició i
utilitzem per tal de satisfer algunes de les nostres necessitats, en aquest cas de lleure i
salut. Per aquest ús, a més, sembla imprescindible l’adopció d’algunes vestimentes no tant
necessàries com representatives i l’acompliment d’alguns actes de consum.
 |
| Joseph Roth (1894-1939) |
No es tracta pas d’un fenomen nou. Fixem-nos en
el què escrivia Josep Roth arran d’un passeig per Berlín, en temps de la
República de Weimar, ara fa gairebé un segle: “El nostre vincle amb la natura s’ha pervertit. I és que la natura ha
rebut una missió. La raó de la seva existència és la nostra distracció. Ja no
existeix per ella mateixa. Existeix per tal d’acomplir una missió.”. Així,
segons l’escriptor austro-hongarès, la natura hauria entrat de ple en una guia. Una guia integrada
per boscos en els que fer la migdiada,
llacs per remar i postes de sol per embadalir-se. Tant és així, que, de fet, la
seva funció primordial, per a molts, seria la figurar en aquesta guia. Per al seu
gaudi caldria, a més la celebració d’uns ritus: “L’europeu occidental surt d’excursió per la ‘natura’ com qui va a una
festa de disfresses. La seva relació amb la natura passa per una jaqueta de
drap tirolès”.
L’observació porta l’autor a exclamar: “En el límit de la ciutat (...), allà on he
sentit a dir que comença la natura, no es troba la natura en si, sinó la natura dels llibres de text”.
Així, en el lloc de la natura, en els afores de la ciutat “s’estén el concepte de la natura, la natura concepte”. De la
mateixa forma que donem valor i importància a les notícies o als esdeveniments
polítics per la seva imatge i no per la seva essència o contingut, la natura ha
esdevingut abans que res imatge. En la nostra concepció de la natura, podríem dir, “no hi ha res que sigui, tot significa”.
Òbviament, la constatació d'aquestes realitats preocupants no ha d'implicar,
en absolut, un menysteniment de la importància dels espais oberts en els
entorns metropolitans, ni la negació de la necessitat de la seva preservació i
gestió. Ans el contrari. El què d’elles es deriva, al nostre entendre, és la
necessitat d’incorporar en les polítiques ambientals i en el debat cultural els
instruments de sensibilització capaços d’anar transformant aquesta percepció
utilitarista i consumista del paisatge i de l’entorn. Perquè només quan la
majoria de la ciutadania sigui conscient -més enllà de la imatge i el
simbolisme dels llocs- de la importància dels processos ambientals, estarem en
condicions de preservar els valors dels espais oberts i de dur a terme polítiques ambientals veritablement efectives.
[Fotografies: O. Nel·lo; Wikipedia]
