El nombre d'aturats a Espanya ha superat els 6 milions de
persones: el 27% de la població activa es troba en aquesta situació. En el darrer any s’han destruït gairebé 800.000
llocs de treball, de manera la població ocupada s’ha reduït a 16,6 milions de
persones, la mateixa que l’any 2002 (llavors la població d’Espanya era de poc
més de 41 milions, ara s’apropa als 47). Hi ha prop de 2 milions de llars amb
tots els seus membres a l’atur. Aquests són els principals resultats de l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre de 2013.
La reacció dels govern espanyol i de les
autoritats europees davant d’aquestes dades, calamitoses i escandaloses, ha
consistit essencialment en propugnar reduir encara més els afeblits instruments
que podrien aportar alguna seguretat a una societat atribolada: reducció de les
pensions, retall de la despesa pública, enduriment de la pressió fiscal sobre
les rendes del treball. Una reacció que podria semblar una paradoxa, però no ho és. Per dir-ho en les paraules de Zygmunt
Bauman “ L’Estat contemporani no és capaç
de seguir acomplint la promesa de l’Estat social, i els seus polítics ja ni tan
sols la repeteixen. Ans al contrari, les polítiques que l’Estat contemporani posa
en marxa presagien una vida més precària i carregada de riscos que farà
necessàries polítiques encara més arriscades i impossibilitarà gairebé del tot
qualsevol projecte de vida consistent. El polítics dels nostres dies demanen ‘més
flexibilitat’ als seus electors (el que equival a demanar-los que es preparin
per a les inseguretats encara més grans que s’apropen)” [Archipiélago de excepciones, 2008].
Durant dècades, la principal font de
legitimació de l’anomenat “Estat social” a Europa havia estat la reducció de
les incertituds que per a la majoria de la població suposa l’evolució dels
mercats laborals. Després d’una llarga lluita per la democràcia política i
social, després de les grans convulsions del segle XX, l’Estat social havia
pogut aparèixer com el garant del treball digne, dels drets a la salut i l’educació,
la tranquil·litat d’una vellesa segura. Avui, aquesta aparença s’esquinça de
forma dramàtica i situacions com l’atur, la pèrdua de l’habitatge, la pobresa,
la manca d’atenció sanitària s’afermen no com una cojuntura efímera i
superable, sinó com una realitat permanent i inamovible per a sectors cada vegada més extensos
de la població.
No és doncs d’estranyar que els poders
públics, desproveïts d’aquella que havia estat la seva font principal de legitimitat,
es vegin avui qüestionats a Espanya i a tot Europa. Ofereixen una imatge patètica
de submissió al poder econòmic, amb
clara desatenció envers el que hauria de ser el seu compromís polític cap a la ciutadania. La
violència de les relacions econòmiques campa així de forma irrestricta davant
la impotència i, molt sovint, l’anuència, la complicitat i la complacència de la política. Com ha dit Bauman, fins
que no s’aixequi una alternativa, a escala, com a mínim, europea, capaç de
reunir poder i política -és a dir, d’afirmar la voluntat d’un poder polític
defensor dels interessos de la col·lectivitat per damunt dels interessos
econòmics privats- no hi haurà sortida viable i duradora a la precarietat i
les penalitats per les que travessem.
