Dimarts de la
setmana passada, dia 1 d’abril, un terratrèmol de magnitud 8,2 M, amb epicentre 83
km al NO de la ciutat d’Iquique, va colpir el nord de Xile. Per tenir un
parangó del sisme, n’hi haurà prou en recordar que els terratrèmols que varen
devastar les ciutats de l’Aquila, a l’Abbruzzo l’any 2009, i Lorca, a Múrcia l’any
2011, van assolir magnituds de moment de 6,3 i de 5,1 M, respectivament. De l’observació de les conseqüències del
fenomen se’n poden derivar, al nostre entendre, algunes lliçons d’interès, més
enllà de la constatació de la catàstrofe. Les més rellevants tenen a veure amb
la importància de l’acció pública i l’organització col·lectiva davant dels riscos
naturals.
En primer lloc,
resulta molt destacable la importància relativament escassa dels danys i
sobretot l’absència gairebé absoluta de pèrdues humanes, malgrat la magnitud del fenomen. La major
part dels danys materials foren conseqüència del tsunami subsegüent al sisme i
no pas resultat de les caigudes d’edificacions. Això indica, d’entrada, una
disciplina força notable en la normativa de l’edificació amb un grau d’acompliment
envejablement alt fins i tot en aquelles regions del país allunyades del grans
centres urbans.
Crida així mateix
l’atenció el nivell de coordinació dels serveis d’emergència i seguretat de l’Estat,
que aparentment han funcionat amb un nivell d’eficiència molt remarcable, que
contrasta de manera destacada amb la gestió d’altres catàstrofes recents, com
la de l’huracà Katrina a Louisiana l’any 2005, la ja esmentada de l’Aquila el
2009 o la del terratrèmol a les mateixes costes de Xile l’any 2010. Segons els
col·legues i els mitjans de comunicació xilens això es deu, precisament, al fet
que l’Estat xilè ha millorat de manera molt destacada els seus serveis de
prevenció, comunicació i gestió de llavors ençà.
La tercera
qüestió a remarcar és l’èxit que suposa la capacitat d’evacuar milers de
kilòmetres de la franja costanera xilena, amb el desplaçament, durant dues nits
consecutives, de centenars de milers de persones. L’ordre amb el que
s’han realitzat aquests desplaçaments és mostra, en primer lloc, d’una gran
consciència ciutadana i, també, d’una notable organització i capacitat
administrativa.
 |
| Terramoto de Lisboa, 1755. Lisboa, Museu da Cidade |
Allò que serà la
gestió futura de la crisi només el temps podrà dir-ho. De fet, s’han produït
alguns incidents aïllats per manca, sembla, d’atenció i no és de descartar que
esdeveniments futurs poguessin acabar desbordant la situació. De tota manera, a
qui hagi vist l’estat en el que es troba el centre de l’Aquila més de quatre
anys després del terratrèmol, cridarà,
sens dubte, l’atenció la celeritat de la resposta de la presidència, el govern i
l’administració xilena davant de la catàstrofe.
Tot plegat, amb
les seves llums i les seves ombres, porta a pensar en la importància de l’acció
pública, la necessitat de les normatives, la capacitat de l’administració, la
força de l’Estat i l’acció col·lectiva davant els riscos naturals. La conclusió
és tant més remarcable quan, des d’àmbits molt diversos, es reclama,
precisament, l’afebliment de l’Estat, la privatització de la seguretat, les
solucions individuals i de mercat a l’hora de fer front a les crisis ambientals
i els riscos naturals (vegeu al respecte l’interessant article de Razmig
Keucheyan, “Privatized catastrophe”, Le
Monde Diplomatique, edició anglesa, març 2014).
En el segle XVIII,
el terratrèmol de Lisboa del dia de Tots Sants de 1755 va suscitar un debat
filosòfic i teològic en el qual, com es ben sabut, es varen implicar els
pensadors més destacats d’aquell temps, de Voltaire a Rousseau i a Kant. “Va ser la darrera vegada que els plans de
Déu sobre l’home varen ser objecte d’un debat públic general (...); va ser l’ultima
significativa protesta contra la injustícia divina que al cap de poc
esdevindria intel·lectualment irrellevant”
va escriure Andrea Tagliapietra a Sulla
catàstrofe. L’illuminismo e la filosofia del disastro, 2004. Tant de bo que les catàstrofes d’avui dia
siguin seguides de debats que permetin discutir els plans de la societat envers
si mateixa i reivindicar l’acció pública a l’hora de prevenir-les i fer-hi
front.
