El nou govern de la Generalitat ha anunciat, entre les seves primeres mesures, la voluntat d’impulsar un programa d’actuacions en als barris més vulnerables i de nomenar un comissionat per tal de gestionar-lo. Es tracta d’una excel·lent notícia.
La concentració
de la població més desafavorida en alguns barris és un resultat directe del
funcionament del mercat de l’habitatge. Com és ben sabut, la nostra capacitat
d’escollir lloc de residència depèn de la combinació de dos factors: el preu de
l’habitatge i els nostres ingressos, de manera que uns tenen més capacitat
d’escollir que no pas d’altres. Així, la població amb menors ingressos es veu
concentrada en aquelles parts de les àrees urbanes on els preus són més baixos.
És a dir, aquelles que solen disposar de menys serveis, pitjor accessibilitat, dèficits
d’espai públic i un parc d’habitatge amb majors mancances. D’altra banda,
aquells que més tenen també tendeixen a aplegar-se per tal de gaudir dels
avantatges de viure entre ells i de no haver de compartir els serveis dels que
poden dotar-se.
En les darreres
dècades la segregació residencial ha assolit escala metropolitana i afecta la
pràctica totalitat de les àrees urbanes de Catalunya. Així, allò que
s’especialitza socialment no són ja només uns carrers o uns barris de cada
localitat, sinó municipis sencers. Això, al seu torn, té conseqüències
decisives sobre els recursos dels que disposen els ajuntaments, ja que la base
fiscal dels municipis depèn, en molt bona mesura, del valor cadastral de
l’habitatge.
D’aquesta manera,
es dona la paradoxa de que la població més necessitada de serveis socials acaba
anant a raure en els municipis amb menor capacitat per prestar-los. Si, deixant
Barcelona apart, apleguem els 163 municipis de la regió metropolitana de
Barcelona en funció dels ingressos municipals per càpita dels que disposen,
constatarem que els municipis pertanyents al quartil més baix d’ingressos
concentren el 76,6% de la població resident en les seccions censals més
vulnerables. Es tracta d’una situació que afecta de forma destacada les
localitats de la conurbació barcelonina, però també les ciutats de l’arc
metropolità i capitals de comarca de arreu de Catalunya.
En aquestes
circumstàncies resulta molt difícil que cada municipi pugui emprendre pel seu
compte actuacions per millorar les condicions de vida en els barris més
vulnerables. Barcelona és l’excepció: en els darrers vuit anys ha dut a terme
un Pla de Barris, tot invertint més de 200 milions d’euros en una vintena de barris
de la ciutat. Ha pogut fer-ho perquè és una gran ciutat que compta tant amb barris
benestants com vulnerables i el seu ajuntament disposa d’uns ingressos de més
de 2.000 € per càpita. Però això no està a l’abast d’ajuntaments amb molts
menors ingressos per habitant, com els de Montcada i Reixac, Santa Coloma de
Gramenet o Badalona, que concentren un gran nombre de barris vulnerables. Ni
tampoc de ciutats com Mataró, Sabadell, Figueres o el Vendrell, que apleguen
molts habitants amb baix nivell de renda, mentre la població més benestant de
les respectives àrees urbanes tendeix a residir en els municipis veïns.
Per això és
positiu que el repte de millorar les condicions de vida en els barris més
vulnerables sigui assumit i finançat a escala del conjunt de Catalunya. Aquest
va ser l’objectiu de la Llei de Barris de la Generalitat de Catalunya aprovada
el mes de maig de 2004, ara fa vint anys. La Llei va permetre intervenir en 141
barris de Catalunya, amb projectes que conjugaven les millores físiques amb els
programes socials. La seva aplicació es dugué a terme amb la col·laboració
entre la Generalitat i els ajuntaments concernits, tot tractant de conjugar la
solidaritat fiscal amb el coneixement dels problemes i la implicació dels
veïns. El desplegament de la Llei fou interromput l’any 2011, en aplicació de
les polítiques d’austeritat.
La Llei de Barris
fou la primera llei substantiva impulsada pel govern presidit per Pasqual
Maragall i és significatiu que el nou govern de la Generalitat hagi volgut
incloure entre les seves primeres mesures reprendre una iniciativa en aquest
mateix camp. Es tracta d’una mesura llargament reclamada pels ajuntaments i les
entitats veïnals, que veuen acumular-se els problemes sense disposar dels
instruments adequats per fer-hi front. El mateix Parlament de Catalunya va
aprovar fa un parell d’anys una nova versió de la Llei que no ha arribat a
aplicar-se. Potser el desplegament d’aquesta norma podria permetre guanyar
temps i emprendre de manera immediata les actuacions en els barris.
La segregació no només
reflecteix la desigualtat sinó que contribueix de manera destacada a
mantenir-la i a reproduir-la. Per combatre’n les causes i els efectes cal
millorar els barris per tal que tothom, visqui on visqui, pugui gaudir d’un
entorn enriquidor, digne i segur. Tant de bo que les polítiques anunciades
facin possible avançar en aquest camí.
[Article publicat al diari Ara, 19.08.2024].
