Les ciutats en el segle XXI

El procés d’urbanització és, sens dubte, un dels principals vectors de canvi de les societats contemporànies. La seva evolució és, alhora, causa i efecte de les transformacions socials i mostra les potencialitats i els riscos als que la humanitat ha d’enfrontar-se. Per això, l’estudi de la urbanització resulta, per una costat, extraordinàriament complexa, i, per l’altre, del tot necessària.

Justament sobre aquest tema acaba d’aparèixer el volum Cities in the 21st Century, editat per Oriol Nel·lo i Renata Mele (Nova York, Routledge, 2016). El llibre aplega un conjunt d’assajos elaborats per trenta autors de dotze països en el que s’estudia des de diverses perspectives les motivacions, les formes, les conseqüències i el govern del procés d’urbanització. El volum es composa per una introducció i sis parts, cada una d'elles integrada per tres o quatre capítols, d'acord amb el següent índex:

Introducció. The irresistible rise of urbanization. Per Oriol Nel·lo.

Urban System: cities in the global socioeconomic network. Amb capítols de Mireia Belil, Michael Cohen i Julio D. Dávila.

Urban Morphology: transformations and dissolutions. Amb capítols d’Edward Soja, Francesco Indovina, Francesc Muñoz i Carlos de Mattos, Luis Fuentes i Felipe Link.

Urban Ecosystems: resources and energy. Amb capítols de Gianluca Bocchi i Angelo Facchini, Christopher Kenedy, Federico Butera i Erik Swyngedouw.

Urban Technologies: information, knowledge, infrastructures and culture in cities. Amb capítols de Franco Farinelli, Matthew Claudel i Carlo Ratti, Tim Marshall, Richard Plunz i Patricia Culligan.

The Urban Economy and Society: dynamism and inequalities. Amb capítols de Luis Carvalho i Leo van den Berg, Caroline Moser, Joan López i Dajian Zhu.

Governing Cities: visions, projects and instruments. Amb capítols de Ronan Paddison, Joan Subirats i Joao Ferrao.

Completen el llibre, que ha estat impulsat per la Fondazione ENEL, un conjunt de 22 outlooks sobre temàtiques concretes relatives a diverses ciutats del planeta, elaborades també per un conjunt internacional d’experts: des de les paradoxes i els drames de la immigració a Ceuta i Melilla a l’agricultura urbana a Melbourne, de la città diffusa a la vall del Po a la Nova Luanda, de l’accés a l’energia a Nouakchott a la gestió del transport públic a Medellín. Una col·lecció d’infografies, obra del geògraf Joan López, completa el volum. 

La crisi dels refugiats: immoralitat, quimera i error

Josep Subirats, Camp de concentració de Barcarès (1939)

L’acord al que han arribat la Unió Europea i Turquia davant la crisi de refugiats als Balcans constitueix un gravíssim atemptat als drets de les persones demandants d’asil i una mostra palmària de la crisi del projecte europeu.  

Com és sabut, l’acord assolit després del Consell Europeu dels dies 17 i 18  de març, preveu, en essència el “retorn” a Turquia de desenes de milers de refugiats que han entrat de forma irregular al territori de la Unió Europea; estableix un mecanisme segons el qual els refugiats sirians que es trobin a Turquia veuran estudiada i eventualment acceptada la seva petició d’asil a la UE; i, finalment, assigna un seguit de compensacions a aquest país (econòmiques, administratives i relatives a la negociació de la seva relació amb la UE). S’estima que uns 72.000 refugiats que actualment es troben ja a Europa –majoritàriament a Grècia- seran deportats per aquest procediment, després de l’aplicació d’un sistema exprés de tramitació de les seves peticions individuals d’asil que podria demorar-se, en cada cas, entre 7 i 15 dies.

L’acord, tan difícilment aconseguit, suscita en primer lloc dubtes notabilíssims tant des del punt de vista jurídic com pel què fa a la seva viabilitat pràctica. S’ha volgut donar una aparença de legalitat a les deportacions -negant-ne el caràcter massiu prohibit per les Convencions de Ginebra i altres tractats internacionals- tot fent-les aparèixer com el resultats de denegacions individuals de demandes d’asil. Com podran, però, respectar-se els drets individuals dels demandants amb procediments exprés de tramitació com els que es preveuen? Quines garanties jurídiques pot oferir un procés expressament dissenyat precisament per facilitar les expulsions? Arribat al cas, com es podran realitzar la deportació d’un volum de població –infants, dones i homes- equivalent a la ciutat de Manresa o a la comarca del Baix Ebre? I Turquia, quines garanties ofereix pel què fa a la integritat del refugiats? Finalment, quina credibilitat pot oferir el compromís d’anar acceptant paulatinament refugiats des de Turquia si els mateixos països de la Unió han estat incapaços de reubicar els contingents de persones a les que s’havien compromès l’any passat?

Tanmateix, més enllà de les dificultats evidents dels líders europeus per conferir una pàtina de legalitat a les deportacions, les qüestions principals que posa sobre la taula la crisi dels refugiats són d’índole política i moral. Per un costat, la crisi evidencia les dificultats del projecte europeu, convertit essencialment en un instrument al servei dels poders econòmics i amb greus mancances tant pel què fa a les polítiques socials com a la qualitat democràtica (els reiterats incompliments de les resolucions del Parlament Europeu relatives als refugiats per part dels Estats membre, del Consell i la Comissió en són una bona mostra). Per altra banda, es fan paleses les pulsions que reclamen l’aïllament respecte l’exterior i el renovat reforç de les fronteres internes, com si unes i altres poguessin ser una solució davant dels problemes en un món creixentment integrat i globalitzat. Més aviat, és de témer que el progressiu tancament de les fronteres, a més de continuar provocant noves tragèdies, contribueixi a agreujar els problemes: “els murs que ara aixequem ens cauran a sobre”, ha afirmat l’alcalde de Lesbos-Mitilene. Finalment, i això és sens dubte el més greu, desenes de milers de refugiats que fugen de la violència i les penúries, estan sent tractats com a moneda de canvi, amb gran desconsideració dels seus drets com a persones i amb greu perill de la seva integritat física.

Tractar de resoldre la qüestió dels refugiats a través de deportacions i de control fronterers constitueix una immoralitat humanitària, una quimera geogràfica i un error polític. El problema no són, és clar, els refugiats, sinó la guerra, la desigualtat i les xarxes de traficants. La forma de fer-hi front passa per contribuir a pacificar els conflictes (i no atiar-los a través, entre d’altres, de la venda d’armes), per ajudar a millorar les condicions de vida en les àrees de origen i per assegurar vies segures d’accés i assentament a la Unió Europea dels demandants d’asil (tant els que es troben a Turquia com als Balcans). S’estima que entre 1996 i l’any 2006, es varen establir a Catalunya, que llavors comptava encara no amb 6,5 milions d’habitants, prop d’un milió de persones estrangeres. Si aquests s’han pogut establir aquí, no podrà la Unió Europea, amb els seus 508 milions d’habitants rebre els que ara truquen a la seva porta? 

La forma com varen ser tractats els refugiats republicans en arribar a França l’any 1939 ha quedat en la nostra memòria col·lectiva com una mostra d’oprobi. Tant de bo, les generacions futures no hagin de retreure a la societat europea d’avui, en el seu conjunt, la mateixa manca de solidaritat, de visió política i de qualitat moral. 

La llum de la ciutat

Increment del sòl amb una lluminositat pròpia d'àrea urbana
en un radi de 50 km a l'entorn del centre de Madrid (1992-2012).
J. López, J. Martín, J. Checa, O. Nel·lo
La luz de la ciudad , Programa Retos 2014-2016, MECO

En un dels passatges més evocadors de El Jarama, l’autor narra el passeig nocturn d’un parella pel Cerro de Almodóvar, una elevació al sudest  de Madrid: “Llegaron a lo alto de Almodóvar (…). Atravesaron a lo ancho con la luna a sus espaldas y se asomaron a la otra vertiente. Se veía Madrid. Un gran valle de luces, al fondo como una galaxia extendida sobre la tierra; un lago de aceite negro, con el temblor de innumerables lamparillas encendidas, que flotaban humeando hacia la noche y formaban un halo altísimo y difuso. Colgaba inmóvil sobre el cielo de Madrid, como una losa morada o como un techo de humo luminoso. Se habían sentado muy juntos, al borde de la meseta, los pies hacia el talud. Diseminadas por la negrura de los campos, se veían las otras galaxias menores de los pueblos vecinos. Santos las señalaba con el dedo: A tu derecha es Vicálvaro –decía- Vallecas es esto de allí…”.

La novel·la de Rafael Sánchez Ferlosio fou publicada l’any 1956. En els seixanta anys que s’han escolat des de llavors, la taca lumínica de l’aglomeració madrilenya s’ha ampliat d'una manera tant extraordinària que les galàxies de Vicálvaro, Vallecas i moltes altres de més llunyanes han estat engolides i integrades, com estels captius, en una única gran galaxia metropolitana. Així, en un estudi sobre la imatge satel·litària nocturna realitzat pel Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat de la Universitat Autònoma de Barcelona s’ha pogut determinar que l'any 2012 el sòl amb un nivell de lluminositat pròpia d’àrea urbana assolia ja en l'àrea urbana de Madrid una extensió de 2.539 km2. El treball -que serà presentat el proper mes d’agost al 33è, Congrés de la Unió Geogràfica Internacional de Beijing- mostra que aquesta extensió s’ha accelerat de manera assenyalada en les dues darreres dècades, de tal forma que entre 1992 i 2012 la superfície de l’entorn de la capital així il·luminada s’ha doblat en extensió.

El treball permet constatar, així mateix, que el fenomen no és de cap manera privatiu de l’aglomeració madrilenya, sinó que resulta comú, amb menor o major mesura a totes les ciutats espanyoles. Tant és així, que si hom pren totes les capitals de província espanyoles i estableix un radi de 50 km des del seu centre, la superfície total dels cercles resultants que l’any 2012 presenta un nivell de lluminositat propi d’àrea urbana és de 16.249 km2, és a dir una àrea equivalent al 3,3% de la superfície de l’Estat (o, si ho voleu, la meitat de la superfície de Catalunya)

Es dirà, amb raó, que el procés d’extensió de la taca de llum es correspon amb l’expansió accelerada de la urbanització i del sòl artificialitzat en les darreres dècades, que ha estat particularment intens a l’entorn de les grans ciutats, Madrid al capdavant. Però hi ha més que això: l’extensió de la il·luminació del territori supera, de lluny, la mateixa expansió urbana i s’estén sobre territoris sempre més vastos: el resplandor de la llum emesa des de la conurbació barcelonina, per exemple, resulta clarament visible en el cel nocturn des de posicions tan allunyades com la Serra del Montsec o la Serra de Tramuntana a Mallorca.

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que està desenvolupant una tasca de gran interès en aquest camp, organitzà el proppassat dia 10 de març una Jornada sobre la contaminació lumínica. En l'encontre, a més de debatre sobre les tecnologies que permeten la mesura del fenomen i les normatives que voldrien limitar-lo, es va denunciar que els espais foscos són cada vegada més reduïts i la llum abasta de manera permanent sobre espais que cap necessitat justifica d’il·luminar. Els efectes d’aquesta utilització innecessària i indiscriminada de la llum té efectes negatius tant des del punt de vista ecològic, com de la despesa pública i de la salut.

L’estudi de la lluminositat nocturna resulta doncs particularment necessari: per un costat, permet mesurar l’expansió, sovint desmesurada, de la urbanització sobre el territori; per l’altre, fa possible evidenciar els riscos que es deriven de la contaminació lumínica. 

Moviments urbans i institucions

Paul Hindemith, 1923

Segurament un dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments urbans en els darrers anys és el pas que alguns d’ells han fet des de considerar les institucions com una fortalesa enemiga a concebre-les com una arena en la que prendre posicions i, eventualment, com una eina a utilitzar amb finalitats transformadores. Aquest pas ha aconduït a que els ajuntaments de les principals ciutats espanyoles  -Madrid, Barcelona, Saragossa, Santiago de Compostel·la, la Corunya, Cadis,...- estiguin regits , d’ençà la primavera de l’any passat, per forces polítiques directament vinculades als moviments urbans. La capçalera del sistema urbà del país, les àrees més dinàmiques i poblades, estan experimentant doncs transformacions rellevants en el seu govern local i en les polítiques urbanes.

Es tracta d’un situació plena sens dubte d'incògnites, però també de potencialitats per als moviments.  Politòlegs i historiadors han explicat com per tal d’assolir els seus objectius el moviments socials han d’aconseguir que les seves demandes i aspiracions esdevinguin norma, disposició amb capacitat d’obligar. Per això, cap moviment pot renunciar a la seva relació amb les institucions: ha d’influir en l’àmbit institucional, d’ocupar-hi espais, i, si és portador d’un projecte alternatiu, ha de tractar de transformar les institucions en la seva totalitat.

Ara bé, la relació amb les institucions pot presentar  també riscos importants pels propis moviments. Cal recordar, per exemple, el declivi de les associacions de veïns a Barcelona i tantes altres localitats catalanes a partir de l’any 1979, precisament en el moment en el que alguns dels seus dirigents entraren en els ajuntaments i aquests feren seves, en part, aquelles que havien estat les reivindicacions ciutadanes. Marc Andreu, en el seu estudi recent sobre el moviment veïnal sota el darrer franquisme i la transició ha explicat amb precisió l’episodi.

En el context actual, el risc podria derivar-se de nou en renunciar a ser al mateix temps part del moviment i part de la institució. És exactament això el que, de manera gens casual, exigeixen els qui voldrien veure'ls afeblits: optar entre una de les dues posicions. El què els preocupa és probablement la potència que es derivaria de ser fort alhora en la societat i en l’administració pública. D’aquí els atacs continuats que els nous regidors reben cada vegada que reivindiquen els seus orígens i les seves lleialtats als moviments ciutadans. Uns atacs que, en el cas dels mitjans més extrems, més reaccionaris, no haurien de sorprendre. Ja ho deia Bertolt Brecht en un esbós de carta adreçada al compositor Paul Hindemith l’any 1934: “Us acusen d’escriure ‘Bewegungsmusik’ (música de moviment):  com voleu evitar-ho? Ells no volen, com és lògic, cap moviment. En cap sector. Ni sota cap pretext. Per què us haurien de deixar moure precisament a vós?”.

Més sorprenent resulta, en canvi, que l’exigència d’optar vingui d’alguns exponents del propis moviments. Una demanda que a vegades s’expressa en forma de sectarisme cap a d'altres forces polítiques, a vegades en forma de desconfiança injustificada envers les estructures i els professionals de les administracions, a vegades en forma d’exigència d’actuar sota el mandat imperatiu de comitès sectorials o assemblees veïnals. Donar satisfacció a aquestes pulsions portaria a oblidar que la capacitat de govern passa necessàriament per eixamplar els suports, gestionar amb eficiència i prendre decisions d’acord amb l’interès general. 

Els conservadors de tota mena reclamen posicions dicotòmiques i maniquees: ciutadà/governant, moviment/institució, societat/política. L’oportunitat transformadora rau, en canvi, en defensar la continuïtat entre les pràctiques ciutadanes i l’acció de govern, en la possibilitat de mantenir i afirmar el caràcter dual i amfibi, en la voluntat de ser alhora moviment i institució. 

Marx i l’idiotisme de la vida camperola

Un dels passatges més coneguts i celebrats del Manifest Comunista és, precisament aquell en el que s’enuncien els trets territorials del capitalisme ascendent: “La burgesia ha sotmès el camp a la ciutat. Ha creat ciutats enormes, ha incrementat prodigiosament la població urbana en comparació amb la rural, i així ha arrencat una part considerable de la població de l’idiotisme de la vida camperola. De la mateixa manera que ha fet el camp dependent de la ciutat, ha fet els països bàrbars i semi-bàrbars dependents dels civilitzats, les nacions pageses de les nacions burgeses, l’Est de l’Oest”.

El paràgraf, que, com s’ha fet notar tantes vegades té la força d’una prosa bíblica, prefigura allò que seran les tendències de fons de les transformacions territorials capitalistes. A escala regional, l’avenç irresistible del procés d’urbanització, el creixement de les ciutats i la subordinació del camp. A escala planetària, l’extensió progressiva de les relacions de producció capitalistes i la subjecció a aquestes de tots els països del món. ;... L’any 1848, quan algunes d’aquestes tendències tot just apuntaven, dos joves que encara no havien complert la trentena les descrivien amb una clarividència aclaparadora les conseqüències espacials de les transformacions social; enunciaven el salt de l’esfera local a la global; avançaven les analogies enlluernadores entre ciutat i països capitalistes centrals, i entre camp i països perifèrics.

Un de les frases del passatge ha fet córrer rius de tinta i, tristament, ha estat utilitzada per justificar polítiques de transformació accelerada i destrucció de la pagesia. És aquella en la que els autors del Manifest es refereixen a “l’idiotisme de la vida camperola”.   Una expressió que, llegida avui, sembla alinear-se amb aquells que -com diu John Berger en un fragment que citàvem fa poc- han volgut  “liquidar l’experiència pagesa com quelcom que pertany al passat i és irrellevant per a la vida moderna”. Tant és així, que alguns traductors han endolcit la sentència. La versió catalana que tenim al davant, per exemple, publicada clandestinament per edicions Treball a Barcelona l’any 1948, tradueix el passatge com “la burgesia [...] ha arrencat una gran part de la població de l’embrutiment de la vida rural”. Si no ens equivoquem, el text reprodueix la versió que en els anys trenta feu Enric Granier Barrera de la traducció francesa del Manifest de Laura Lafargue, filla de Marx.

L’historiador britànic Eric Hobsbawm ha explicat l’origen del malentès “Encara que no hi ha dubte que Marx en aquell temps compartia el menyspreu –i la ignorància- de l’home de ciutat pel món pagès, de fet la frase de l’original alemany (‘dem Idiotismus des Landlebens entrissen’) resultava analíticament més interesant i no es referia a l’’estupidesa’ sinó als ‘horitzons limitats’, o l’’aïllament d’una societat més àmplia’, en els quals la gent del camp vivia. Hi ressonava el sentit original del terme grec ‘idiotes’, del qual el sentit corrent de ‘idiota’ i ‘idiotisme’ es deriven: ‘una persona preocupada només pels seus afers privats i no per aquells d’una més àmplia comunitat’” (“Introduction”, a The Communist Manifesto. A Modern Edition, Londres, Verso, 2012). Òbviament, amb el curs del temps, aquest sentit original s’ha anat perdent.

L’equívoc, tanmateix, conté nombrosos elements per a la reflexió. Entre d’altres, n’emergeix la interrogació sobre les raons per les quals la destrucció de les cultures populars tradicionals–la camperola, la de la classe treballadora industrial- no ha resultat, en societats com les nostres, en un alliberament, sinó en noves i, a vegades més profundes, formes d’alienació.  

[Imatge: Karl Marx, 1875, International Institute of Social History]

La innovació social en el camp de l'habitatge: un model emergent?

La creixent dificultat en l’accés i el manteniment de l’habitatge és, sens dubte, un dels trets més preocupants de l’evolució de la societat catalana (i espanyola) en els darrers anys. Es tracta d’un fenomen que compta amb orígens i motivacions complexes: des del predomini abassegador de la propietat a les pulsions especulatives (especialment intenses en el període 1996-2007), de les dinàmiques demogràfiques a la reducció de la capacitat econòmica de les famílies.

Tot i els avenços que en el seu moment varen representar la modificació de la legislació urbanística per tal d’impulsar la promoció d’habitatge protegit i l’aprovació, l’any 2007, de la llei del Dret a l’Habitatge, les administracions han estat incapaces de donar una resposta efectiva a la problemàtica. La combinació d’un mercat inaccessible per a una part substantiva de la població i la manca d’efectivitat pública ha propiciat l’emergència de les situacions d’infrahabitatge, de dificultats d’accés i de penúria habitacional.

En aquest context, han aparegut un conjunt d’iniciatives ciutadanes que cerquen de satisfer les necessitats d’habitatge a través de fórmules alternatives a les que ofereixen tant el mercat com les administracions públiques: allò que se’n podria anomenar les experiències d’habitatge alternatiu. Justament sobre aquest tema el geògraf francès Richard Pointelin (Dole, Jura, 1979) acaba de presentar una interessant tesi doctoral a la Universitat de Girona: L’habitat alternatif en Catalogne, un modèle émergent? La (re) naissance d’une troisième voie” entre pragmatisme et utopie.

La investigació, que ha estat dirigida pel professor Joan Vicente, es proposa d’estudiar les formes de producció, accés, titularitat i ús de l’habitatge alternatives als canals de promoció i tinença pública o privada. Així, analitza, a partir de l’estudi d’una vintena de casos, les diverses modalitats d’habitatge alternatiu que s’han desenvolupat en els darrers anys a Catalunya: la masoveria urbana, la cessió d’ús, el dret de superfície, les diverses variants de cooperativisme, la propietat temporal o compartida. En resulta un fris de gran interès no tant per la magnitud quantitativa del fenomen, sinó sobretot pels suggeriments  que se’n poden derivar a l’hora de cercar alternatives a la qüestió habitativa.

En efecte, en certa manera, les iniciatives d’habitat alternatiu poden ser vistes com la translació en l’àmbit de l’habitatge de les pràctiques d’innovació social a les que ja ens hem referit aquí diverses vegades: aquelles que combinen la voluntat de satisfer les necessitats bàsiques dels ciutadans fora dels mecanismes habituals del mercat o de l’Estat i, al mateix temps, reivindiquen i proposen formes alternatives d’organització social. D’aquesta manera, les iniciatives d’habitatge alternatiu, tot i les seves limitacions i contradiccions, constitueixen més que un símptoma de malestar: mostren potser la propensió de parts creixents de la ciutadania de sortir del miratge de la “societat de propietaris” que tan negatius efectes ha tingut, i cercar noves formes de viure i conviure. 

Presentacions i debats sobre "La ciudad en movimiento"

Acte de presentació de La ciudad en movimiento
a la Societat Catalana de Geografia. D'esquerra a
dreta Joaquim Brugué, Josep Oliveras i Oriol Nel·lo

El proper 3 de febrer el Taller de Política ha organitzat un nou debat sobre el llibre La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana (Madrid, Díaz & Pons Editores, 2015). L’acte tindrà lloc a la Llibreria Alibri de Barcelona, carrer Balmes 26, a les 18.30h. Per a l’ocasió, els organitzadors del Taller, Jaume Bellmunt i Antoni Gutiérrez-Rubí, han preparat un complert dossier sobre el tema a tractar, en el que figura una detallada ressenya del llibre a càrrec de Ricard Espelt.

El debat ve a unir-se al conjunt de discussions sobre el tema dels moviments socials urbans que s'han succeït en les darreres setmanes. Entre aquests cal destacar la conversa entre Marina Subirats i Marc Andreu que,  en el marc del cicle Les justes del Born, i amb la moderació de Josep Maria Muñoz, va tenir lloc al Centre Cultural del Born el dia 28 de gener, així com el seminari 15M y el futuro de la democracia, organitzat pel Grup d’Estudi sobre Llei i Filosofia de la Universitat Pompeu Fabra el passat 15 de desembre.

Pel què fa a La ciudad en movimiento, se n’han fet fins ara dues presentacions. La primera, el dia 9 de desembre de 2015 a la Societat Catalana de Geografia, de la que pot veure's la crònica signada per Josep Oliveras i Joan M. Garcia Ferrer i la segona el dia 2 de gener d’enguany al Centre d’Art i Natura de Farrera del Pallars. Així mateix, el periodista Siscu Baiges va realitzar una extensa entrevista sobre el llibre i n’ha fet públic el vídeo. Per altra banda, l’urbanista Francesco Indovina ha publicat també una recensió sobre l’assaig.

Es preveu així mateix la propera publicació de la traducció italiana del llibre, promoguda pel Laboratorio di Urbanistica e di Pianificazione del Territorio de la Università Federico II de Nàpols. Per llençar la iniciativa es celebrarà el proper dia 25 de febrer un debat sobre el llibre, amb la participació de Salvatore Visone, President del Col·legi d'Arquitectes de la Campania; Aldo Berlinguer, conseller de Territori de la regió Basilicata; Massimo Marrelli, professor emèrit i ex-rector Università Federico II; Francesco D. Moccia, president de l'INU Campania; Gugliermo Trupiano, director LUPT Università Federico II; i Angelo Mazza, investigador del LUPT i traductor del llibre a l'italià.     

[Fotografia: JM Garcia Ferrer] 

Sergi Saladié: vent de migjorn

Sergi Saladié, "Instal·lacions de producció d'energia elèctrica a Catalunya.
Situació actual i escenaris de futur",  a Ch. Zografos i S. Saladié (2012)

Paisatge i conflictes territorials a les comarques meridionals de Catalunya és el títol de la tesi doctoral que el geògraf Sergi Saladié presentà a la Universitat Rovira el Virgili el proppassat dia 20 de gener. L'estudi, dirigit pel professor Josep Oliveras, és el resultat de prop de vint anys de recerques de l’autor entorn dels temes del paisatge i l’energia, centrades sobretot en l'àmbit del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

Sergi Saladié (Vandellós, 1974) cursà estudis de Geografia Rovira i Virgili, de la que és professor associat des de l’any 2004, i de Paisatge a la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha col·laborat amb la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i amb la Diputació de Barcelona en les tasques de redacció de l’Anuari Territorial de Catalunya i tingué una participació destacada en l’elaboració dels Catàlegs del Paisatge del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, impulsats per la Generalitat de Catalunya i coordinats per l’Observatori del Paisatge.

Cal fer notar, així mateix, que la trajectòria acadèmica de Saladié, de la que s’han derivat un bon nombre de publicacions, resulta indestriable del seu compromís ciutadà que l’ha portat a implicar-se a llarg del temps de manera decidida en diversos moviments territorials en les comarques de migjorn, així com a assumir darrerament responsabilitats institucionals.

La tesi conté diverses aportacions de notable interès. En primer lloc, ofereix una panoràmica de l’evolució de la normativa catalana en el camp del paisatge, a partir de l’aprovació de la Llei 8/2005. La tesi estudia, així mateix, els valors específics del paisatge en el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, tot partint, sobretot, dels avenços de coneixement en aquesta matèria obtinguts en els respectius catàlegs del paisatge. A continuació, la recerca descriu els lligams entre la conflictivitat territorial i els processos de transformació del paisatge i dreça, a partir de les dades contingudes en l’Anuari Territorial de Catalunya, un complert inventari dels conflictes d’aquesta mena que s’han esdevingut d’ençà d’inicis de segle en el seu àmbit d’estudi.

Les dues darreres parts de la tesi es centren, específicament, en el tema de l’energia eòlica i la seva relació tant amb la conflictivitat com amb la governança territorial. Aquests apartats -que es compten segurament entre els més innovadors i rellevants de la recerca- permeten, en primer lloc, constatar com la conflictivitat en aquest àmbit s’ha derivat sovint de la percepció i reivindicació de determinats valors del paisatge per part d’agents locals que  no sempre ha trobat la resposta adequada per part de les iniciatives empresarials o les actuacions administratives. D’altra banda, des de la perspectiva de la governança, la investigació conté un detallat balanç de l’impacte econòmic de les centrals eòliques sobre les finances locals dels territoris on s’assenten. De l'estudi d'un i altre aspecte se'n deriva una conclusió particularment interessant: l'existència d'una relació estreta entre el capital social del que disposen els agents locals –els seus coneixements, les relacions, la capacitat d’organització- i la seva capacitat de defensar, reivindicar i promoure el seu capital territorial –el seus recursos i el seu paisatge.

La tesi de Sergi Saladié constitueix una aportació destacada en l'univers cada vegada més ampli dels estudis sobre la conflictivitat territorial a Catalunya, que, com hem explicat en d'altres ocasions, cobrà impuls sobretot a partir dels primers anys d’aquest segle. Uns estudis que resulten essencials per a la comprensió de l’evolució dels moviments socials en el nostre país i les conseqüències polítiques que se n’han derivat. D'aquesta manera, la recerca serà llegida amb profit tant per aquells que s’interessen per l’estudi del paisatge i els moviments ciutadans, com pels ciutadans que vulguin participar en l’impuls de noves polítiques per a un millor govern del territori. 

Albert Serratosa: el planejament metropolità com a utopia pràctica

Pla Director de l'Àrea Metropolitana de Barcelona
(1966)

 El dia 19 de gener, el Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya ha organitzat un acte d'homentatge a Albert Serratosa i Palet (1927-2015). En l'acte intervingueren Andreu Ulied, Salvador Tarragó, Joan Anton Solans, Oriol Nel·lo, Mateu Turró, Àngel Simon, Pere Macias, Miquel Roca i Junyent, la regidora de mobilitat de Barcelona, Mercedes Vidal, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull.
Reproduïm a continuació la intervenció d'Oriol Nel·lo.

ALBERT SERRATOSA:

EL PLANEJAMENT TERRITORIAL METROPOLITÀ COM A UTOPIA PRÀCTICA

per Oriol Nel·lo

Intervenció en l'acte d'homentatge 

Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya

19 de gener 2016

Ara fa gairebé 40 anys, el dia 7 de maig de 1978, en unes jornada organitzada per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori a Tarragona, Albert Serratosa presentà la ponència “Per una Generalitat descentralitzada. Continguts i competències de les delimitacions territorials”. L’havia elaborada juntament amb l’economista Joaquim Clusa, i havien comptat amb la col·laboració de l’arquitecte Joan Anton Solans.

La intervenció de Serratosa conté un passatge que llegit ara em sembla revelador: “Encetarem el tema parlant de criteris bàsics per a detectar àmbits territorials, i fixeu-vos que dic detectar àmbits territorials per obviar la desafortunada expressió de divisió territorial. Més aviat s’hauria de dir visió territorial. La paraula divisió porta implícita la idea de bàndols (...). I no es tracta d’això, sinó d’articular el territori en diferents unitats (...) perquè tots junts puguin assolir uns objectius que en definitiva han de ser els mateixos”.

El fragment aplega, en essència, tres aspectes del pensament de Serratosa que foren dominants al llarg de la seva trajectòria: el convenciment de la necessitat d’una “visió del territori”, que havia de ser, alhora, disseny i designi; la confiança en la capacitat del raonament tècnic a l’hora d’analitzar i trobar solucions per als problemes territorials; la tossuda creença, que a vegades podria arribar a semblar ingènua, en la possibilitat de trobar punts d’acord malgrat de la presència d’interessos (o “bàndols”) profundament enfrontats.

Vindicació de la visió territorial, del raonament tècnic i de l’acord: es tracta de tres punts de partida que compartia, en bona mesura, amb aquells que varen ser els seus dos grans referents en l’àmbit de l’enginyeria: Ildefons Cerdà i Suñer i Victoriano Muñoz i Oms. Penso no equivocar-me si afirmo que aquests tres elements expliquen, també, en bona mesura, l’executòria de Serratosa en relació al planejament territorial metropolità.

Serratosa arribà al tema del planejament territorial a inicis del anys seixanta quan encara no havia complert la trentena, com a membre de l’Equip que havia de revisar el vell, i en bona mesura fallit, Pla Comarcal de 1953. Un equip extraordinàriament divers i interessant, en el que es comptaven, entre d’altres, l’arquitecte Manuel Ribas Piera, l’economista Ernest Lluch o el sociòleg Lluís Carreño, que en poc temps produí una proposta d’extraordinària modernitat per l’època: un intent d’articular una ciutat-regió de caràcter policèntric, que lluny de limitar-se al marc estricte dels 27 municipis de l’àrea metropolitana xica volia integrar un territori de 162 municipis, estès de la Tordera al Foix, del Montseny i Montserrat al mar. Una nova visió del territori metropolità de la que Serratosa no renegaria mai.

La proposta menava el planejament a una escala que a Catalunya només s’havien vist en cor d’abordar els germans Rubió i Tudurí en el Regional Planning de l’any 32, Muñoz Oms en el Pla d’Obres Públiques del 34 i Manuel Baldrich en el pla provincial del 59. Tres intents fallits. Com fallit fou l’intent del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966, que, com vostès saben, mai s’arribà a aprovar plenament.

Pla General Metropolità de Barcelona (1976)

Això portà Serratosa a concentrar-se (a replegar-se, si així ho volen) en el Pla General Metropolità que tindria, de nou, com a únic àmbit possible, el de l’àrea xica. Joan Anton Solans ens ha ofert un testimoni de primera mà d’aquella experiència. No hi tinc, és clar, res a afegir. Però no em se estar de citar alguns passatges del llibre en el que el nostre homenatjat d’avui glosà aquella experiència, com a mostra de la dificultat i el valor que suposà, per a persones de la seva generació, el mantenir la visió i les conviccions: “El equipo técnico intentó escuchar en medio del barullo el clamor popular, pero no puede ocultar que en las fases de redacción no hubo auténtica participación ciudadana. Ni era possible legalmente, ni existía una infraestructura asociativa amplia (que había sido impedida con constancia y método)”; “a veces, con una demagògia pecaminosa, solían revestirse las reivindicaciones de algunos propietarios con aires de preocupación social”; “hubo que suportar unos niveles de presión impensables (en el despacho, en los pasillos, en casa, en la calle, en las reuniones o en la playa)”.

Després de l’experiència del PGM, Serratosa es centrà en la docència i en la direcció de múltiples projectes infraestructurals, el més notable dels quals fou el del Túnel del Cadí. És de destacar, tanmateix, que aquests projectes no foren mai per a ell iniciatives aïllades, sinó que en la seva concepció formaven sempre part d’una concepció territorial més àmplia, diguem-ho de nou: d’una visió del territori.

Tornà al planejament territorial a finals del vuitanta, prop ja de la jubilació, quan li encarregaren l’elaboració del Pla Territorial Parcial de la Regió I. Un Pla en el que gairebé ningú no creia. Qualsevol altre s’hauria plegat a la manca de mitjans i a la manca d’atenció i s’hauria limitat a fer, mal que bé, un projecte acadèmic. Serratosa no.  Andreu Ulied, que fou un dels seus principals col·laboradors en aquell període, ha explicat com de mica en mica, tossudament, Serratosa aconseguí crear un equip de gran potència, integrat per joves professionals capaços i solvents, que instal·là a al ITEC del carrer Wellington. Canvià l’àmbit del Pla: de la Regió I a les set comarques de l’antic àmbit del Pla director de la AMB, amb el Garraf i el Penedès inclosos, doncs. Canvià el nom del Pla: de PTP de la Regió I a Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Capgirà la metodologia del planejament i volgué centrar-se més en el funcionament de les xarxes que en els usos del sòl.

Cregué fins al final, amb ingenuïtat renovada, que es produiria “el miracle del planejament”. El

Pla Territorial Metropolità de Barcelona (1998)
Document Provisional. Tipologia d'illes metropolitanes

miracle que havia portat a l’aprovació del projecte Cerdà, del PGM del 76, al renaixement del Pla d’Obres Públiques sota els projectes de l’ENHER. Però aquesta vegada el miracle no va tenir lloc i el projecte de Pla acabà només publicant-se, sense cap efecte pràctic, a finals dels noranta. Avui no resulta fàcil de trobar, però qui el consulti hi trobarà un material de gran interès: des dels estudis, tan polèmics, sobre l’evolució de l’artificialització del sòl, fins a les dades sobre les condicions dels barris amb dèficits urbanístics, que resultaren de gran importància en la concepció de la Llei de Barris.

Malgrat aquest fracàs relatiu, Serratosa no deixà de creure en la possibilitat i la necessitat del planejament territorial metropolità. Quan anys més tard, sobre base noves, vàrem remprendre el tema des del Programa de Planejament Territorial, amb Juli Esteban i Josep Maria Carrera, ens va observar, crec, amb una barreja d’interès i de volguda distància. Tot i que, òbviament, el què fèiem s’apartava força dels seus projectes, senyorívol i elegant no me’n va parlar mai en les múltiples vegades que va venir a veure’m en aquell període. En tot cas, crec que és de justícia afirmar avui aquí que el Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat finalment pel govern de la Generalitat el mes d’abril de 2010, deu molt a la tasca de Serratosa: la denominació, l’àmbit i sobretot el tossut convenciment de que el govern del territori és necessari i possible.

Andreu Ulied ha afirmat que el principal llegat que Albert Serratosa ens ha deixat és “la voluntat utòpica de qui no es resigna al món tal com és”. Hi estic del tot d’acord. Amb una precisió, tanmateix: la utopia de Serratora ha estat, com la de Cebrià de Montoliu, una utopia pràctica. Una utopia contingent feta de projectes concrets i tangibles, entre els quals figura, en un lloc destacat, el planejament territorial metropolità. 

La natura en els límits de la ciutat: res no és, tot significa

Un passeig dominical pels afores de la ciutat mostra fins a quin punt les franges de contacte entrel’espai construït i els espais oberts són avui objecte d’una freqüentació notabilíssima. Dels senders de Collserola a les ribes del Besòs, de la Mola al bosc sabadellenc de Can Déu -per posar només alguns exemples de l’entorn metropolità barceloní- nodrides corrues de ciutadans passegen, corren, van en bicicleta. S’estima que la Serra de Collserola sola rebia ja l’any 2010, quan fou declarada parc natural pel Govern de la Generalitat, més de dos milions de visitants a l’any.

Ara, allò que sorprèn l’observador, més enllà del seu nombre elevat, és la quantitat i varietat d’equipament que els visitants porten: vestuari esportiu d’una diversitat extraordinària, sovint de colors llampants o florescents; bastons de marxa; motxilles adaptables; cantimplores per apaivagar la set sense deixar de caminar; bicicletes de tot terreny i de cursa; calçat esportiu de marxa, de carrera, de travessa; dispositius electrònics que permeten conèixer la posició, l’entorn, les pulsacions, la velocitat, la distància recorreguda, els passos fets, el trajecte recorregut caminant  i corrent;...

L’especificitat del vestuari i l’amplíssima panòplia de gadgets que semblen imprescindibles per a les activitats a l’aire lliure han esdevingut, potser, un dels símbols més destacats de l’aproximació contemporània a la natura. Es tracta d'un símptoma de com, en termes generals, la natura no és percebuda tant com el medi del qual formem part, sinó més aviat com un entorn que es troba a la nostra disposició i utilitzem per tal de satisfer algunes de les nostres necessitats, en aquest cas de lleure i salut. Per aquest ús, a més, sembla imprescindible l’adopció d’algunes vestimentes no tant necessàries com representatives i l’acompliment d’alguns actes de consum.

Joseph Roth (1894-1939)

No es tracta pas d’un fenomen nou. Fixem-nos en el què escrivia Josep Roth arran d’un passeig per Berlín, en temps de la República de Weimar, ara fa gairebé un segle: “El nostre vincle amb la natura s’ha pervertit. I és que la natura ha rebut una missió. La raó de la seva existència és la nostra distracció. Ja no existeix per ella mateixa. Existeix per tal d’acomplir una missió.”. Així, segons l’escriptor austro-hongarès, la natura hauria entrat de ple en una guia. Una guia integrada per boscos en els que fer la migdiada, llacs per remar i postes de sol per embadalir-se. Tant és així, que, de fet, la seva funció primordial, per a molts, seria la figurar en aquesta guia. Per al seu gaudi caldria, a més la celebració d’uns ritus: “L’europeu occidental surt d’excursió per la ‘natura’ com qui va a una festa de disfresses. La seva relació amb la natura passa per una jaqueta de drap tirolès”.

L’observació porta l’autor a exclamar: “En el límit de la ciutat (...), allà on he sentit a dir que comença la natura, no es troba la natura en si, sinó la natura dels llibres de text”. Així, en el lloc de la natura, en els afores de la ciutat “s’estén el concepte de la natura, la natura concepte”. De la mateixa forma que donem valor i importància a les notícies o als esdeveniments polítics per la seva imatge i no per la seva essència o contingut, la natura ha esdevingut abans que res imatge. En la nostra concepció de la natura, podríem dir, “no hi ha res que sigui, tot significa”.

Òbviament, la constatació d'aquestes realitats preocupants no ha d'implicar, en absolut, un menysteniment de la importància dels espais oberts en els entorns metropolitans, ni la negació de la necessitat de la seva preservació i gestió. Ans el contrari. El què d’elles es deriva, al nostre entendre, és la necessitat d’incorporar en les polítiques ambientals i en el debat cultural els instruments de sensibilització capaços d’anar transformant aquesta percepció utilitarista i consumista del paisatge i de l’entorn. Perquè només quan la majoria de la ciutadania sigui conscient -més enllà de la imatge i el simbolisme dels llocs- de la importància dels processos ambientals, estarem en condicions de preservar els valors dels espais oberts i de dur a terme polítiques ambientals veritablement efectives.  

[Fotografies: O. Nel·lo; Wikipedia]