dissabte, 7 de juliol de 2012

Innovació social i governança urbana

Els governs europeus continuen anunciant i aplicant, dia darrera dia, noves mesures de reducció i destrucció del instruments de redistribució social. Així, amb l'excusa de la crisi econòmica, empès per una ofensiva ideològica intensíssima i amb la decisiva participació dels organismes internacionals (FMI, UE, BCE), segueix el procés de desmantellament progressiu del welfare state. I això sense que, malgrat totes les promeses, l'empitjorament de les condicions de vida de la població tingui, aparentment, cap efecte positiu sobre l'evolució de l'economia. Ans el contrari.
En aquest tombant històric, resulta de particular importància reflexionar sobre quina ha estat i és l'organització de les polítiques redistributives i la seva relació amb els moviments socials. Precisament sobre aquest tema acaba de presentar-se en el Departament de Teoria Sociològica de la Universitat de Barcelona la tesi doctoral Innovació social i governança urbana. Entitats socialment creatives a Barcelona i Bilbao, obra del sociòleg Santiago Eizaguirre, sota la direcció de la professora María Soledad García
La investigació explora l'impacte que entitats de la societat civil poden tenir en l'impuls d'allò que ha vingut a denominar-se "innovació social", entesa com aquell conjunt de pràctiques que, més enllà de l'acció assistencial, d'altra banda imprescindible, tenen per objectiu facilitar el gaudi dels drets bàsics als ciutadans, el seu apoderament per tal de reclamar-los i exercir-los, així com la promoció del canvi social en una perspectiva de major equitat. La recerca ha estudiat en profunditat una vintena d'entitats d'aquest tipus, que treballen en camps com la promoció del dret a l'habitatge, el suport a la població immigrada o l'acció cultural, a les ciutats de Barcelona i de Bilbao. El tema és certament interessant i polèmic, ja que, com és sabut, la noció de la "innovació social" ha estat invocada tant per aquells que propugnen ampliar les fronteres de l'Estat del benestar a través de la modificació de les mateixes formes de producció i distribució de riquesa, com per aquells que voldrien desmantellar-lo i "retornar a la societat" la responsabilitat de tenir cura dels aspectes més problemàtics que l'existència d'aquestes formes de producció comporta.
La conclusió de la recerca és que l'impacte que aquestes entitats puguin tenir en la governança de les polítiques socials depèn, en molt bona mesura, del règim en què aquestes polítiques estiguin organitzades (és a dir, la combinació de recursos destinats, estructura institucional, voluntat política i implicació ciutadana). Com que aquest règim, al seu torn, es deriva de manera més o menys directa de les relacions de força i els conflictes entre els grups socials, això ens retorna al tema clau: avui, la possibilitat de fer perviure (i, eventualment, d'ampliar) els mecanismes de redistribució social, ja siguin aplicats directament per l'Estat, ja sigui a través d'entitats socials, depèn de la capacitat d'invertir les relacions de força entre els grups socials que resulten objectivament afavorits per la destrucció de l'Estat del benestar i aquells que el necessiten com a garantia per a l'accés als seus drets bàsics.
Aquest és el repte de fons que a Catalunya, a Euskadi i en el conjunt d'Europa tenim plantejat en el moment actual.