El
Pla de Barris de Barcelona, es troba ja en una fase avançada d'execució.
Iniciat l’any 2016 en 16 barris de la ciutat, s’ha estès a partir de 2021 a 7
barris més. En total s’hi hauran invertit 300 milions d’Euros, destinats a millorar
l’educació, la salut, l’espai públic, els equipaments, l’ocupació i molts
altres aspectes de la vida quotidiana en els barris més vulnerables de la
ciutat, en els que viu prop d’una quarta part de la població de la ciutat. Ara,
l’Ajuntament de Barcelona acaba de publicar el llibre Pla de Barris. Barcelona, 2015-2023, que compendia les actuacions
realitzades. Es tracta d’un volum de 228 pàgines, magníficament editat, del que
ha tingut cura Carina Bellver. El llibre fou presentat el dia 20 de gener i es
troba ja disponible a la xarxa en aquest enllaç. Aquesta fou la nostra
intervenció en l’acte de presentació.
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DEL PLA DE BARRIS
Deia
el clàssic que “la ciutat neix perquè cap de nosaltres es basta a si mateix,
som indigents de moltes coses. És a partir d’aquest principi que es crea la
ciutat”. Així, la ciutat sorgiria i es justificaria doncs per la
necessitat humana de l’ajuda mútua, de la cooperació. Permetria que els qui
menys tenen, els més desafavorits, però també tota la resta de la societat
(perquè tots som “indigents de moltes coses”) trobés suport de la
col·lectivitat. La ciutat així concebuda seria doncs un instrument de
redistribució de benestar, de igualació, de justícia.
És
veritat, però que aquesta no és pas l’única definició (ni l’única realitat)
possible de ciutat. Al contrari, la ciutat funciona sovint més aviat com un
mecanisme d’exclusió social, de jerarquització i de segregació. Això ocorre
quan la seva organització és deixada, e
societats com la nostre, a l’impuls exclusiu del mercat.
Si
volguéssim triar un lema per aquesta altra forma d’organitzar la ciutat, per
contraposar-lo al de Plató que citàvem ara fa un moment, podríem anar-lo a
cercar a Mahagonny, l’obra en la que
el dramaturg alemany Bertold Brecht va narrar, com en una paràbola, l’ascens i
la caiguda de la ciutat capitalista: “Fundem-hi una ciutat en aquest
lloc./ N’hi direm Mahagonny, que vol dir
ciutat-xarxa./ Serà como una xarxa parada per
atrapar/ tots els ocells comestibles”. La
ciutat mercat, la ciutat fàbrica, la ciutat objecte de consum, seria així com
una xarxa parada per capturar “el ocells comestibles”, és a dir, tots
nosaltres.
De
fet, les concepcions de la ciutat com a instrument de redistribució social i
com a instrument d’explotació i subjecció han estat permanentment contraposades
al llarg dels segles. L’ordre de la col·lectivitat és sempre fràgil perquè és
troba permanentment amenaçat pel desordre dels interessos particulars.
Però
aquest pugna no es dóna entre categories abstractes, entre forces alienes a
nosaltres que, com Godzilla i King Kong, es barallen per sobre els terrats de
la ciutat. Nosaltres, com a ciutadans, hi podem fer alguna cosa. Podem tractar
d’incidir. Podem (i hem de) tractar de decantar l’evolució cap a un costat o
cap a l’altre.
El
Pla de Barris és, precisament, un intent de decantar l’evolució de la ciutat
cap al costat de la justícia i no de l'exclusió. Podríem preguntar-nos,
tanmateix, perquè per avançar en aquesta direcció cal intervenir en uns barris,
de manera específica? Cal fer-ho, perquè alguns barris apleguen més població
vulnerable que altres.
En
efecte, a la ciutat el mercat de l’habitatge, deixat a ell mateix ,actua com un
gran filtre gegantí que porta les llars a separar-se en funció de la capacitat dels
seus membres d’escollir lloc de residència. Com que aquesta capacitat depèn de
la relació entre els nostres ingressos i els preus del sòl i de l‘habitatge,
resulta evident que uns poden triar més que uns altres. I els qui menys tenen,
els més vulnerables, van a raure on els preus són més baixos.
Doncs
bé, si els preus són més baixos en uns barris que no pas en uns altres això es
deu a que aquests tenen menys serveis, espai públic de pitjor qualitat, són
menys accessibles, etc. Així, la dificultat d’accedir als serveis i al benestar
esdevé una barrera afegida per als habitants dels barris més vulnerables. La
separació dels grups socials en la ciutat no és només un reflex de la
desigualtats, sinó que contribueix de manera destacada a mantenir-la i reproduir-la.
El
Pla de Barris tracta de fer front a les causes i els efectes d’aquesta
situació. Ho fa tractant de millorar les condicions de vida en els barris més
desafavorits, per tal de reduir les desigualtats a la ciutat i afeblir els
mecanismes que les generen. Ho fa intervenint sobre tots els aspectes que
incideixen en la vida dels barris: de l’habitatge a la salut mental, de
l’educació a l’espai públic, de l’ocupació a la discriminació de gènere,...
El
llibre que avui presentem i que, amb tanta cura, ha preparar Carina Bellver en
dóna bona mostra. Conté les dades, l’abast territorial i els pressupostos del
Pla de Barris. Però, sobretot, dóna la paraula a aquells que en són els principals
protagonistes. Així, d’entre les més de 700 actuacions del Pla n’escull una
vintena i dóna la paraula a aquells que estan implicats directament implicats
en la seva execució: l’educadora que rep els nens i els seus pares a la porta
de l’escola, la gestora d’un taller d’alimentació saludable, el monitor
d’activitats extraescolar, el responsable d’una cooperativa de rehabilitació,
la cuinera d’un menjador popular...
El
resultat, salvant totes les distàncies, recorda la tècnica d’aquell documental
de Ken Loach sobre el naixement de l’Estat del Benestar al Regne Unit en el que
en comptes de parlar dels polítics i dels economistes que l’havien impulsat
–d’Atlee, de Keynes, de Beveridge- entrevistava les mestres, les infermeres,
els usuaris de l’habitatge social.
L’efecte
és formidable, com aquells quadres impressionistes que amb unes quantes
pinzellades fortes i ben triades, reflecteixen la llum i la realitat. Per tot
això, us convido a llegir-lo, difondre’l, debatre’l. Pocs llibres hi ha
avui que reflecteixin millor el que és Barcelona i les polítiques
transformadores que s’hi estan duent a terme.
