diumenge, 7 d’agost de 2011

La crisi econòmica: els riscs del provincianisme espacial i temporal

Les dificultats de donar resposta a la crisi econòmica per part dels governs europeus mostra, de manera patètica, les limitacions en les que avui es troben els poders públics davant del capital, limitacions que, tot i que massa sovint s'oblida, tenen un origen no només polític i social, sinó també espacial. En efecte, la combinació de la liberalització gairebé absoluta dels moviments de capital amb el manteniment dels marcs estatals com a àmbits preferents de regulació econòmica i de polítiques fiscals aboca a la impotència els governs dels Estats. Impotència que s'agreuja encara per la voluntat de conferir "independència" dels poders polítics a instàncies com el Banc Central Europeu o el Fons Monetari Internacional. Així, mentre en el tauler planetari el capital es mou amb la llibertat, la rapidesa i la potència d'una reina, els governs es veuen reduïts sovint a les limitacions, la lentitud i la feblesa dels peons.
La construcció d'una política econòmica -no només monetària- d'àmbit europeu podria ser, en part, un antídot contra aquestes mancances. No seria pas, certament, un element suficient -ja que caldria debatre l'orientació d'aquesta política- però en tot cas es tracta d'un element necessari. Tanmateix, l'avenç cap a polítiques d'aquest tipus topa no només amb les reticències dels governs neoliberals avui hegemònics a Europa, sinó amb el provincianisme que massa sovint domina la política arreu del continent.
Es tracta, en primer lloc, d'un provincianisme espacial. El marc de referència de l'acció política dels governs i els interessos al que aquests responen segueix sent, en molt bona mesura, estatal. De tota manera, resultaria injust atribuir exclusivament a les instàncies governamentals aquesta manca de perspectiva més àmplia. També  els agents socials, dels partits polítics, del moviments dels treballadors i de defensa dels sectors més desafavorits, tenen, en la immensa majoria dels casos unes perspectives espacials limitades, en un món irremissiblement integrat.
Ara bé, la política a Europa no només respon massa sovint a un estret provincianisme territorial sinó també a una falta molt notable de perspectiva històrica. Així sembla que, en bona mesura, podria aplicar-se-li l'advertiment formulat per T. S. Eliot l'any 1944 en el seu assaig "What is a Classic?": "En l'època actual" -escrivia Eliot- "en la que els homes semblen més inclinats que mai en confondre saviesa amb coneixement i coneixement amb informació, i a tractar de resoldre problemes vitals en termes d'enginyeria, està naixent una nova espècie de provincianisme. No és un provincianisme espacial sinó temporal [...], un provincianisme per al que el món és propietat exclusiva dels vius, sense cap participació dels morts [ni dels que vindran més tard, podríem afegir-hi]. El perill d'aquesta classe de provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser juntament provincians".
Quins seran els projectes polítics capaços de trencar aquest doble provincianisme espacial i temporal? Quins seran els subjectes socials capaços de impulsar-los? Aquestes són, avui més que mai, les qüestions clau en la política europea.