divendres, 2 de setembre de 2011

Les limitacions al creixement dels nuclis urbans

L'esclat de la urbanització ocorreguda a Espanya en els darrers quinze anys ha comportat l'aparició d'algunes disposicions legislatives i de planejament que tenen per objectiu establir límits al creixement urbà en algunes àrees, ja sigui en termes de població, ja en termes de superfície. Les finalitats d'aquestes disposicions han estat variades, segons les intencions dels seus promotors, però entre elles destaquen, sobretot, la voluntat de protegir el sòl no urbanitzable, compassar el desenvolupament urbà a la dotació de serveis i infraestructures, evitar la classificació de sòl amb finalitats purament especulatives i articular de manera harmònica el sistema urbà.
La jurista Aina Salom, professora del Departament de Dret Públic de la Universitat de les Illes Balears, ha dedicat la seva tesi doctoral a aquest tema, de la qual se n'ha derivat Las limitaciones al crecimiento poblacional y espacial establecidas por la normativa territorial y urbanística, que acaba de publicar a Madrid l'Instituto Nacional de Administración Pública. El llibre, un substanciós volum de 544 pàgines, ofereix una detallada anàlisi jurídica de les bases conceptuals i jurídiques de les disposicions limitadores, n'estudia l'aparició en la normativa espanyola durant la darrera dècada i estudia en profunditat alguns dels instruments adoptats. Així, l'estudi consta de tres parts: en la primera s'analitza la progressiva introducció en el marc jurídic de la preocupació per al sostenibilitat ambiental i les conseqüències que se'n deriven en el camp de la normativa urbanística, tot fent especial atenció al contingut de la Ley de Suelo estatal de l'any 2007 i el text refós de 2008; en la segona part s'estudien diversos exemples de limitació del creixement urbà en superfície, a partir d'experiències de regulació adoptades a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears; finalment, la tercera part es centra en l'anàlisi de casos de normatives urbanístiques destinades a limitar o a compassar el creixement poblacional, tot considerant els exemples de les Illes Balears, Andalusia i el Bilbao metropolità.
Des de la perspectiva catalana, l'estudi de la professora Salom te particular interès per al fet d'incloure, dins l'apartat dedicat a les normatives limitadores dels creixements en superfície, una detallada anàlisi jurídica dels dos Plans Directors del Sistema Costaner de Catalunya, aprovats pel govern de la Generalitat l'any 2005, amb la voluntat de protegir el sòl no urbanitzat del litoral, sotmès a una extraordinària pressió. L'anàlisi, que cobreix un parell de capítols i trenta pàgines del volum, constitueix l'estudi jurídic més aprofundit del PDUSC d'ençà el treball del jurista gironí Josep Maria Aguirre, L’ordenació del litoral catalá: els plans directors urbanístics del sistema costaner, publicat a Barcelona per Atelier l'any 2007. 
Els qui es dediquen a la pràctica urbanística i els ciutadans interessats en general trauran de la lectura del llibre una sensació agredolça. Per un costat, en derivaran la satisfacció de constatar com els criteris de sostenibilitat ambiental, d'estalvi en el consum de sòl i de proporcionalitat en els desenvolupaments poblacionals van obrint-se camí en la normativa urbanística i en el planejament. D'altra banda, però, constataran com les disposicions en aquests camps, per benemèrites que siguin, acaben adoptant-se, en molts casos, gairebé al final dels cicles urbans que pretenen regular, la qual cosa limita inevitablement els seus efectes. La vella sentència de Hegel s'aplica de nou: "l'òliba de Minerva aixeca el vol quan ja cau el crepuscle", la saviesa ens arriba, massa sovint, quan la jornada s'acaba. Aquesta aprovació tardana està provocant a més la paradoxa que bona part de les mesures racionalitzadores del desenvolupament urbà es vegin ara qüestionades en molts llocs d'Espanya amb el pretext de que limiten el creixement econòmic: com si l'expansió eixelebrada del sector immobiliari i la urbanització no hagués contribuït, precisament, a la crisi econòmica; com si endreçar la  urbanització no fos un requisit imprescindible per l'eficiència econòmica, la cohesió social i la sostenibilitat ambiental; i com si, fora de les pulsions especulatives sempre vives, hi hagués avui cap necessitat real de classificar de nou grans extensions del sòl.