La notícia dels focs que han cremat aquests dies a la Serra de Tramuntana de Mallorca ens arriba poques setmanes després d’haver-hi estat, preparant treball de camp per als nostres alumnes, acompanyats per l’hospitalitat i la saviesa dels companys geògrafs mallorquins. Ha estat precisament un d’ells, Onofre Rullan, professor del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears, qui acaba de publicar una lúcida anàlisi de les causes de fons dels incendis.
“De la mateixa manera que els canvis estratègics en la indústria automobilística nord-americana han devastat el paisatge (urbà) de Detroit,” escriu, “els canvis a favor del model econòmic turistico-immobiliari devasten el nostre paisatge (agroforestal). Els boscs secularment s’havien explotat extraient-ne l’excedent de biomassa i, de sobte, s’abandonen. Tanmateix han seguit produint la biomassa que se’ls extreia tot just abans de l’abandó, com si les fàbriques de Detroit seguissin produint els cotxes que exportava la ciutat abans del canvi neoliberal en la política econòmica nord-americana a favor del sector tecnològic i de la desconcentració productiva. L’acumulació de cotxes, com la de biomassa no extreta, segur que tard o d’hora produiria un gran incendi.” (vegeu el text complert de l’article d’Onofre Rullan, al diari Ara del proppassat 30 de juliol).
Les paraules del geògraf mallorquí constitueixen un excel·lent antídot davant les argumentacions simplificadores dels orígens dels incendis que estem habituats a escoltar (tant aquelles que atribueixen genèricament els focs a la urbanització abusiva, com les que cerquen les seves causes en el “excessos” de protecció). El foc, ve a dir-nos, és un element consubstancial a l’evolució del paisatge mediterrani; el problema essencial, tanmateix, és que els focs esdevenen cada vegada més devastadors per dos tipus de raons: per un costat, la desaparició de les activitats agroforestals que, tradicionalment, n’havien reduït les causes i limitat les conseqüències; i, per l’altre, la pressió antròpica que col·loca en territoris amb alt risc d’incendi nombrosos béns i activitats.
Heus aquí la paradoxa: apreciem la Serra de Tramuntana com a “paisatge cultural” -el paisatge construït per la feina esforçada de les generacions que al llarg dels segles que varen aixecar les terrasses de Banyalbufar, el camps de tarongers de Sóller, les marjades de pedra seca dels olivars,...- sense parar esment a que la cultura que l’havia engendrat ha deixat d’existir. La paradoxa és encara més punyent perquè les activitats econòmiques que han vingut a transformar i a substituir de manera irreversible aquella cultura, en particular el turisme, es recolzen precisament en els paisatges que ella havia engendrat a través el seu diàleg secular amb el medi. Així, el paisatge, base de l’atractiu turístic i del desenvolupament econòmic, va esdevenint cada vegada més fràgil (com els focs venen dramàticament a recordar-nos) per raó de l’abandonament de les activitats tradicionals propiciat pel mateix turisme.
Doncs bé, si les activitats agroforestals tradicionals son un element essencial tant per al manteniment de la biodiversitat com de la riquesa i bellesa dels nostres paisatges; i si aquesta riquesa i aquesta bellesa resulten decisives per al benestar de les generacions presents i futures, no seria enraonat destinar més recursos i esforços a mantenir-les? Certament, es tracta d’un tipus de política que no va en la direcció de l’onada desreguladora que assola Europa (i Catalunya, i les Illes Balears) però constitueix una necessitat cada vegada més urgent.
Per a la protecció dels valors dels nostres paisatges resulten imprescindibles les mesures de protecció del sòl no urbanitzable, per tal d'evitar-hi l’expansió indiscriminada de la urbanització. Calen així mateix, accions per al reconeixement, la defensa i el gaudi públic d’aquest paisatge, de les que a la Serra de Tramuntana, precisament, es poden trobar tant bons exemples (de la protecció de Sa Dragonera a l’adquisició de la finca de la Trapa per part del Grup d’Ornitologia Balear, de la declaració de la Serra com a patrimoni de la Humanitat per la UNESCO a l’escola de margers o el disseny del sender GR 221). I cal finalment, retribuir i donar suport a les activitats agrícoles i forestals tradicionals no només pel valor (sovint important) de la seva producció, sinó també per la seva funció social en la protecció i gestió del paisatge.
