divendres, 8 de novembre del 2013

El corrent de Humboldt

Max Ernst, Humboldt Current (1952)
Fondation Beyeler
El dia 30 d’octubre va presentar-se a Barcelona el llibre de Franco Farinelli: del mapa al laberinto, obra del geògraf Bernat Lladó. El volum és el cinquè titol de la col·lecció Espacios críticos, publicada per l’Editorial Icaria, i ve a afegir-se als dedicats a l’obra de Edward Soja, Doreen Massey, Richard Peet i Francesco Indovina. Com és norma en la col·lecció, dirigida pels professors Abel Albet i Núria Benach, el volum consta d’una introducció en la que s’exposa la trajectòria professional de l’autor estudiat, una entrevista entre aquest i el curador del volum, una completa selecció de textos i un assaig crític sobre aquelles que constitueixen les seves principals aportacions al pensament geogràfic.
Franco Farinelli, de qui ja hem tingut ocasió de parlar en aquestes pàgines, és un dels principals i més innovadors geògrafs italians. Deixeble de Lucio Gambi, exerceix la docència a la Universitat de Bologna i és autor, entre d’altres títols, de Geografia. Un’introduzione ai modelli del mondo (2003), L’invenzione della Terra (2007) i La crisi della ragione cartografica (2009). La divulgació de la seva obra i d’alguns dels seus textos principals per al públic hispà resulta doncs una excel·lent notícia per a tots aquells interessats en l’avenç de la reflexió crítica sobre el territori.
La presentació del llibre ha coincidit amb la inauguració a la Fundació Miró de l’exposició Davant l’horitzó. La mostra, en paraules dels seus curadors, pretén aplegar “de manera anacrònica horitzons molt diversos que no semblen exhaurir-se i que porten cap el misteri i la complexitat de l’horitzó representat”. Així, l'exposició inclou una cuidada selecció d’obres de diversos períodes, des del paisatges romàntics fins a realitzacions contemporànies, en les que es vol fer confrontar la producció pictòrica sobre el paisatge elaborada en diversos períodes: de Modest Urgell a Joan Miró, d’Ansel Adams a Max Beckmann a David Hockney i a Antoni Tàpies, entre molts altres autors, amb un resultat fascinant.  
Tanmateix, l’exposició, tot i el seu interès, no facilita una aproximació a la comprensió de l’evolució de la reflexió geogràfica sobre el tema de l’horitzó. Reflexió que, com és ben sabut, ha estat estretament relacionada amb les arts plàstiques, en el sentit que la percepció del paisatge en bona mesura ha estat prefigurada i representada en la producció artística. En aquest sentit, l’enfocament “anacrònic” de la mostra, que separa volgudament les obres del seu context històric i vol fer-les “dialogar” entre elles com en un joc intertextual , obté certament contrastos suggeridors, però dificulta l’elaboració d’una lectura més orgànica de l’evolució de la significació de l’horitzó en l’art i el pensament modern i contemporani.
Precisament Farinelli ha escrit, a Geografia. Un'introduzione ai modelli del mondo, algunes pàgines formidables sobre aquest tema. Així, per exemple, ha explicat com la predilecció de Alexander von Humboldt per als horitzons boirosos, tan propis de la pintura romàntica alemanya, lluny de reflectir una simple afinitat estètica, constituïa de fet un projecte geogràfic deliberat, basat en una “calculada i coherent metàfora”. Els horitzons emboirats vindrien a ser pel gran geògraf l’expressió del “caràcter fatalment incomplert d’allò que veiem, estructuralment  inacabat d’allò que sabem, programàticament partidista (…) d’allò que fem”. Així, per Humboldt, com per Goethe, els horitzons indefinits i boirosos, lluny de ser una representació ingènua, són la mostra de la “dependencia de la descrició literària envers la pictòrica”. Més encara, Humboldt, estratega de la coneixença, aquells horitzons són la metàfora  de “totes les intencions projectuals, de tota projectualitat político-social: sempre a l’horitzó i mai assolida, i per això indeterminada en llurs formes menys properes”.  
El reconeixement d’aquesta visió complexa i problemàtica de l’horitzó es veurà posteriorment abandonada per aquella Geografia que no veurà en el paisatge més que un conjunt d’elements a inventariar. Aquesta aproximació descriptiva -que volgudament oblida o oculta que el subjecte també forma part del paisatge i que tota mirada tradueix interessos personals i socials- acabarà sent predominant a partir del tombant del segle XX. Les arts visives, i en particular la fotografia, acompanyaran (i en bona mesura precediran) aquest canvi transcendental. Canvi que resultarà fatal per a la capacitat explicativa de la Geografia, més encara pel fet que, a mesura que avanci el segle, amb la creixent integració i interdependència dels llocs, la simple visió del paisatge anirà serà cada vegada menys capaç de restituir els mecanismes que n’expliquen l’evolució. Com és ben sabut,  tantes representacions “postmodernes” del paisatge responen precisament a aquest percepció fragmentària i a aquesta renúncia a les explicacions causals. El paisatge deixa així de ser concebut com un procés i queda per tant invalidat, en bona mesura, com a element integrant de projectes epistemològics i polítics. 
El visitant que trobi a faltar en la mostra Davant l’horitzó els elements d’aquesta reflexió geogràfica, obtindrà, tanmateix, consol quan menys se l’espera. En un espai no especialment destacat de la mostra, ensopegarà amb un petit quadre de Max Ernst en el que es representa un paisatge marí nocturn, amb una inquietant línia blanca sobre la superfície de les aigües. L’obra, que transmet tot el misteri de l’horitzó, la seva condició de límit i de repte, de promesa i de projecte, es titula, ves per on, “El corrent de Humboldt”.