dimarts, 22 d’octubre del 2013

Josep Fontana: El futur és un país estrany

Josep Fontana, mestre d'historiadors, ha dedicat el seu últim llibre, El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social a comienzos del siglo XXI, a mostrar com la crisi econòmica i social que ha arribat al paroxisme en els últims anys no és, de cap manera, un esdeveniment esporàdic i transitori, sinó l'expressió d'un canvi profund en les relacions entre capital i treball a escala planetària. Les arrels de la crisi es remuntarien almenys fins als anys setanta del segle passat, "cuando se rompieron las reglas que habían alimentado la ilusión de un mundo que evolucionaba hacia un progreso continuado, no solo en el terreno de la producción de bienes y servicios, sino en el del bienestar colectivo. La propia crisis fue una consecuencia del proceso de desregulación de la actividad empresarial y del empobrecimiento gradual de los trabajadores y de las clases medias, que se inició en los años setenta y que condujo a una situación en que iban a perder no solo sus bienes, sus derechos sociales y sus libertades”.
Certament, aquesta ruptura dels equilibris i els pactes assolits, mal que bé, a mitjan segle passat té el seu origen, sobretot, en el canvi de relacions de força entre els grups socials. Els avenços aconseguits havien estat el resultat de dos segles continuats de lluites col·lectives, les quals havien pressionat i atemorit als grups i classes dirigents fins dur-les a cedir tant en el camp econòmic, com en el polític i social. No obstant això, la reculada de les últimes dècades, particularment aguda a partir de l'any 2008, ve a mostrar que aquells avenços no eren, de cap manera, irreversibles. La progressiva desorganització política dels grups socials subalterns, el debilitament dels sindicats, la capacitat de persuasió dels mitjans de comunicació, així com el canvi en les relacions internacionals provocat per l'enfonsament de les economies planificades a la Unió Soviètica i Europa de l'Est, es troben entre els factors que han permès allò que, sens dubte, pot ser considerat una reacció ofensiva -econòmica , ideològica i política- a escala planetària .
Massa sovint s'oblida, però, el paper clau que han tingut les variables espacials en aquest procés, a tots i cada un dels nivells d'escala. Des del punt de vista general , l'asimetria inherent a la globalització econòmica, que ha suposat la liberalització pràcticament sense restriccions dels moviments de capital, mercaderies i informació, mentre les persones i les institucions polítiques seguien ancorades en els seus territoris respectius, ha constituït, com és ben sabut, un dels factors bàsics en la ruptura de l'equilibri de forces entre capital i treball. D'altra banda, el desplaçament de les tensions i les crisis entre continents ha estat, com ha explicat David Harvey, un dels recursos que ha permès alleujar les contradiccions del sistema econòmic durant les últimes dècades: "el capitalisme mai resol els problemes de les seves crisis, sinó que els desplaça geogràficament". Finalment, la integració de l'economia mundial, lluny de reduir la importància de les variables espacials, ha exacerbat la rellevància de les característiques de cada lloc: en un marc caracteritzat per una mobilitat cada cop més lliure i sense restriccions de capital , mercaderies i informació, les diferències entre llocs, l'avantatge comparatiu que cada ciutat o regió pot oferir, esdevenen molt més decisives que en el passat. Es tracta de la "paradoxa espacial" a la qual el mateix Harvey es va referir fa ja prop d'un quart de segle.
D'altra banda, convé recordar que el retrocés en matèria de drets socials té també unes destacades connotacions territorials. En efecte, si -després d'una llarga pugna per la democràcia política i social- l'acció de l'Estat va poder aparèixer com la garantia del treball digne, dels drets a la salut i a l'educació, de la tranquil·litat d'una vellesa segura, aquestes certeses tenien uns corol·laris territorials: el dret a l'habitatge, la defensa de l'espai públic com a element configurador de la ciutat, el transport col·lectiu com a mitjà per a la vertebració i l'equitat territorial, la lluita contra la degradació de barris i àrees urbanes, la preservació del medi ambient, els recursos i el paisatge. La situació actual esquinça de forma dramàtica aquestes confiances, tant en l'àmbit social com en el territorial i urbà. En el primer, situacions com l'atur, la pobresa, i les dificultats d'accés als serveis bàsics s'afirmen no ja com una conjuntura efímera i superable, sinó com una realitat cada vegada més permanent per a amplis sectors de la població. En l'àmbit territorial, el retrocés implica -davant la impotència o l'aquiescència de les institucions- l'empitjorament de les dificultats d'accés a (i fins i tot de manteniment de) l'habitatge, l'encariment del transport, la tendència a la privatització de l'espai públic, la dificultat de resoldre els problemes ambientals, l'aprofundiment de la segregació urbana i la pèrdua de lideratge col·lectiu en la transformació de la ciutat i el territori.
Per tot això, si és cert, com afirma Fontana, que “para recomenzar una nueva etapa de progreso" cal recuperar les conquestes socials amb mètodes nous, aquestes noves formes d'organització, defensa i proposta hauran, necessàriament, de prendre molt compte les variables espacials. En particular, hauran de trencar la contradicció i la limitació que suposa per als grups subalterns donar respostes polítiques exclusivament locals a allò que són lògiques econòmiques i socials globals. És per aquesta raó que la pugna per les noves polítiques urbanes en cadascuna de les nostres ciutats s'ha de combinar amb la voluntat d'aixecar alternatives des de l'escala de barri a la mundial. La millora de les condicions de vida a les banlieues de Paris, els barris de Barcelona o les borgate de Roma és inescindible de l'organització del treball a les fàbriques de Shenzhen, la "pacificació" les faveles de Rio de Janeiro , el control dels fluxos de capital en la borsa de Frankfurt o el drama de la immigració en els murs de Ceuta o les costes de Lampedusa .
[Fotografia: Sergi Fuster]