dimecres, 28 d’octubre de 2015

Barraques, la ciutat oblidada

Montjuïc, 25 d'octubre 2015
Aquest diumenge, 25 d’octubre, s’ha inaugurat a Montjuïc una placa en record i homenatge als ciutadans que, al llarg de dècades, varen viure en els barris de barraques que envoltaven i s’enfilaven a la muntanya: Tres Pins, les Banderes, Can Valero, Can Tunis, Poblesec.  Es tracta d’un acte de gran rellevància que té per objectiu reivindicar una part de la història de la ciutat i dels qui l’han construïda, massa sovint menystinguda i oblidada.
En efecte, l’àmbit dels estudis urbans se sol afirmar que un dels trets diferenciadors més determinants entre la ciutat europea i la dels països del tercer món és que, en el període contemporani, la primera s’ha desenvolupat de manera planejada, formal i orgànica, mentre que la segona s’ha expandit en molt bona mesura a través de processos informals d’urbanització.
L’afirmació conté només una part de la veritat. Oblida que en molts països d’Europa els assentament
informals han estat episodis fonamentals en la construcció de la ciutat al llarg del mateix segle XX, i han deixat una petjada profunda tant en el territori, com en la societat i, sobretot, en la vida d’aquells que els aixecaren i hi visqueren.
A Barcelona es calcula que a inicis del anys seixanta hi havia 20.000 barraques, en les que residien entre 70.000 i 100.000 persones. Es tractava de barris com Somorrostro, Camp de la Bota, la Perona, el Carmel o els ja esmentats de Montjuïc, on s’estima que va arribar a viure 1 de cada 15 habitants de la ciutat. Al llarg dels anys setanta, amb la construcció del polígons d’habitatge de massa, el nombre de barraques es va anar reduïnt i finalment prop d’inici dels noranta, ja en període democràtic, el barraquisme va poder considerar-se oficialment “eradicat”.
Barraques a Montjuïc, cap a 1950
La desaparició del barraquisme planteja, tanmateix, dos tipus de qüestions. En primer lloc, un problema de identitat per als que hi havien viscut, que han vist desaparèixer completament els llocs que, mal que bé, havien estat el seu espai vital. Traslladats a viure en barris molt distants, no només varen patir l’afebliment o el trencament de les xarxes socials de relació i solidaritat que havien creat i en les que s’havien sostingut, sinó que amb la cancel·lació física dels barris de barraques veien desaparèixer el seu lloc de referència i identitat. Identitat sovint menystinguda i fins estigmatitzada, però identitat pròpia i, creixentment, reivindicada.
L’altre problema ha estat el risc de desaparició de la memòria col·lectiva de la ciutat d’un dels episodis més rellevants de la seva història urbana recent. Un episodi -fet de dificultats, marginació, persecució i explotació, però també de solidaritat, de lluita i d’esperances- sense el qual no pot comprendre’s  ni l’estructura de la societat catalana actual, ni la mateixa configuració de la ciutat. Un episodi, que, a més, fa present que els problemes de l’infrahabitatge o de les penoses condicions de vida de la població acabada d’arribar que avui coneixem no són pas nous: responen a mecanismes econòmics i socials similars, i requereixen de similar solidaritat i atenció.
Per això resulten de tant d’interès les iniciatives destinades a preservar i explicar la història dels barris de barraques de la ciutat que s’han succeït en els darrers anys. Entre aquestes destaquen l’exposició Barraques, la ciutat informal, que el Museu d’Història de Barcelona va dedicar al tema, o els magnífics documentals d’Alonso Carnicer i Sara Grimal, emesos per TV3: Barraques, l’altre ciutat (2009) i Barraques, la ciutat oblidada (2010). La tasca de col·locació sistemàtica en els llocs on varen existir els barris de barraques de plaques commemoratives com la de Montjuïc és un altre iniciativa, impulsada en aquest cas per una comissió ciutadana, destinada a mantenir la memòria individual i col·lectiva.
“No pot ser que el dia que nosaltres desapareixem tot s’oblidi!”, exclamava aquest diumenge un dels antics veïns de Montjuïc. Si ho permetéssim, si deixéssim caure en l’oblit la seva memòria, perdríem certament tantes històries de vides fetes de penalitats, de lluites i d’esperances. I, també, la possibilitat de comprendre com s’ha fet i el què és aquesta ciutat. 

[Foto: Ajuntament de Barcelona]