dijous, 11 de febrer de 2016

La innovació social en el camp de l'habitatge: un model emergent?

La creixent dificultat en l’accés i el manteniment de l’habitatge és, sens dubte, un dels trets més preocupants de l’evolució de la societat catalana (i espanyola) en els darrers anys. Es tracta d’un fenomen que compta amb orígens i motivacions complexes: des del predomini abassegador de la propietat a les pulsions especulatives (especialment intenses en el període 1996-2007), de les dinàmiques demogràfiques a la reducció de la capacitat econòmica de les famílies.
Tot i els avenços que en el seu moment varen representar la modificació de la legislació urbanística per tal d’impulsar la promoció d’habitatge protegit i l’aprovació, l’any 2007, de la llei del Dret a l’Habitatge, les administracions han estat incapaces de donar una resposta efectiva a la problemàtica. La combinació d’un mercat inaccessible per a una part substantiva de la població i la manca d’efectivitat pública ha propiciat l’emergència de les situacions d’infrahabitatge, de dificultats d’accés i de penúria habitacional.
En aquest context, han aparegut un conjunt d’iniciatives ciutadanes que cerquen de satisfer les necessitats d’habitatge a través de fórmules alternatives a les que ofereixen tant el mercat com les administracions públiques: allò que se’n podria anomenar les experiències d’habitatge alternatiu. Justament sobre aquest tema el geògraf francès Richard Pointelin (Dole, Jura, 1979) acaba de presentar una interessant tesi doctoral a la Universitat de Girona: L’habitat alternatif en Catalogne, un modèle émergent? La (re) naissance d’une troisième voie” entre pragmatisme et utopie.
La investigació, que ha estat dirigida pel professor Joan Vicente, es proposa d’estudiar les formes de producció, accés, titularitat i ús de l’habitatge alternatives als canals de promoció i tinença pública o privada. Així, analitza, a partir de l’estudi d’una vintena de casos, les diverses modalitats d’habitatge alternatiu que s’han desenvolupat en els darrers anys a Catalunya: la masoveria urbana, la cessió d’ús, el dret de superfície, les diverses variants de cooperativisme, la propietat temporal o compartida. En resulta un fris de gran interès no tant per la magnitud quantitativa del fenomen, sinó sobretot pels suggeriments  que se’n poden derivar a l’hora de cercar alternatives a la qüestió habitativa.
En efecte, en certa manera, les iniciatives d’habitat alternatiu poden ser vistes com la translació en l’àmbit de l’habitatge de les pràctiques d’innovació social a les que ja ens hem referit aquí diverses vegades: aquelles que combinen la voluntat de satisfer les necessitats bàsiques dels ciutadans fora dels mecanismes habituals del mercat o de l’Estat i, al mateix temps, reivindiquen i proposen formes alternatives d’organització social. D’aquesta manera, les iniciatives d’habitatge alternatiu, tot i les seves limitacions i contradiccions, constitueixen més que un símptoma de malestar: mostren potser la propensió de parts creixents de la ciutadania de sortir del miratge de la “societat de propietaris” que tan negatius efectes ha tingut, i cercar noves formes de viure i conviure.