diumenge, 26 de març de 2017

Venècia, una làmpada encesa

L'1 de juny de 2015, el diari El País publicava una llarga entrevista amb Ada Colau, que tot just una setmana abans havia guanyat les eleccions municipals a la ciutat de Barcelona. En referir-se a la qüestió del turisme, la futura alcaldessa afirmava "si no volem ser com Venècia, algún límit de càrrega del turisme haurem de posar a Barcelona". Un any i mig després, el gener de 2017, l'ajuntament de Barcelona aprovaria, de manera gairebé simultània i després de no poques dificultats, un Pla Estratègic del Turisme i un Pla Especial Urbanistic de l'Allotjament Turistic.
"Si no volem ser Venècia...": la ciutat adriàtica ha acabat sent l'epítome dels riscos que el desenvolupament turístic pot suposar per a les ciutats: l'especialització econòmica a ultrança, la progressiva reducció de la població local, la sobreocupació dels serveis, la banalització dels espais públics,... La veritat és que, malgrat tot, Venècia ha donat reiterades mostres de capacitat de resistència i de resiliencia. Però la imatge, per bé i per mal, ja està fixada.
No és, potser, d'estranyar que així sigui. De fet, fa més de tres dècades Fernand Braudel havia retratat ja, amb perspectiva històrica, el fenomen: "Venècia ha inventat segurament el turisme de masses. No ja les ràpides excursions dels plaçons de l'aristocràcia europea acompanyats dels seus severs companys de viatge, sinó l'arribada en massa de qui vol riure, divertir-se, viure i, per un instant, oblidar-ho tot. Venècia és literalment invadida d'aquests visitants que en grans números doblen la seva població" (F. Braudel, Venezia. Immagine di una città, Bologna, Il Mulino, 1984).
De llavors ençà la dinàmica no ha fet més que afermar-se, fins al punt que els habitants de la ciutat de la llacuna, desplaçats pels usos turístics, han disminuit fins a quedar reduïts a prop de 50.000 persones, tres vegades menys dels que hi vivien en acabar la Segona Guerra Mundial. El nombre de presències turístiques, sempre difícils de comptar, s'estima en 30.000.000 anuals.
Resultaria de tota manera injust blasmar exclusivament la ciutat i els seus habitants, atribuïnt-los tota la responsabilitat d'aquesta evolució. Braudel ho explicava a través d'una bella figura: "Entrats per la finestra oberta, el insectes nocturns, les papallones d'ales inquietes, cauen sobre la meva làmpada que llença una llum massa forta. Impossible de rebutjar-les o retornar-les d'allà on són vingudes. Si hi pensem bé, és Venècia la que crea magistralment l'espectacle, sense fer més que acollir-lo, atraient-lo cap a si mateixa. És la làmpada encesa...". 
Venècia seria doncs com un far rutilant, d'una potència excepcional, per la seva singularitat, per la seva bellesa. És això el que la fa alhora atractiva i relativament fràgil, des del punt de vista ambiental, i també social. Però si extraordinaris són els problemes que la ciutat pateix, també ho és el seu potencial. L'existència de dues de les universitats més prestigioses d'Itàlia (Ca' Foscari i l'IUAV), la presència d'algunes de les més importants fundacions culturals internacionals, la qualitat única de la seva estructura urbana i el seu patrimoni,... Tot plegat, suggereix oportunitats extraordinàries per tal de diversificar l'economia i trencar el monoconreu turístic. Des d'aquest punt de vista, moltes ciutats voldrien ser Venècia.
Les ciutats que coneixen l'impacte de l'activitat turística fan doncs bé de mirar allò que ocorre a la ciutat italiana. Hi veuran reflectits els perills que comporta el turisme entès com a consum de massa d'uns béns comuns irremplaçables. Hi trobaran també l'alegria i el plaer que el dret a la mobilitat i al lleure poden representar per a grans masses de població. I segurament n'acabaran extraient una conclusió ineludible: allò que s'anomena turisme de qualitat no depèn només -ni tan sols en primer lloc- del volum dels fluxos. La qualitat del turisme depèn també de que els seus beneficis (i càrregues) es distribuexin de manera equitativa entre tota la població -autòctona i visitant- i entre tots els barris de la ciutat.

[Fotografia: O. Nel·lo]