dimecres, 2 d’agost del 2017

John Urry: la deslocalització de la riquesa

El sociòleg John Urry, especialitzat en els estudis sobre la mobilitat, va morir fa poc mes d’un any a la ciutat de Lancaster, en la universitat de la qual havia ensenyat durant molts anys. Un dels darrers llibres que va publicar abans del seu traspàs fou Offshoring (Cambridge, Policy Books, 2014) acaba d’aparèixer en versió castellana amb una interessant introducció de Jesús Oliva Serrano, sota el títol Offshore, la deslocalización de la riqueza (Madrid, Capitán Swing, 2017). 
L’assaig d’Urry constitueix una reflexió de gran interès i ambició sobre la forma com l’exacerbació de la mobilitat –del capital, les mercaderies, la informació i de part de la població mundial- està transformant les relacions socials i la distribució de la riquesa a escala planetària. Això es deu sobretot al fet que la possibilitat d’ubicar la riquesa –ja sigui en forma d’estalvi o d’inversió- fora del marc dels Estats nació ha permès al capital trencar els equilibris i els pactes entre capital i treball que s’havien establert en bona part dels països occidentals a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial.   
Així, la deslocalització ha esdevingut, essencialment, una estratègia de lluita de classes: “una classe de privilegiats ha lliurat la lluita de classes i [...] fins a la data, l’ha guanyat, en part mercès a una estratègia nova i sorprenent, la de la deslocalització”.
De fet, el capitalisme té molt a veure amb l’exacerbació de la mobilitat. La necessitat d’eixamplar incessantment els mercats ha portat la burgesia a expandir les relacions socials i de producció capitalistes sobre tot el planeta, destruint tot allò que hi havia de fixe i estable. Aquesta tendència ja era descrita per Marx i Engels en el Manifest de 1848.
Tanmateix, un conjunt de circumstàncies han convergit, a finals del segle XX, per tal de contribuir a accelerar el procés d’expansió i mobilitat. Entre aquestes destaquen: la fi dels règims de socialisme real, l’aparició dels canals comunicació i transport globals i a contractació financera global en temps real. Ara bé, la caiguda de les fronteres per a la mobilitat ha comportat, de manera aparentment paradoxal, l’aparició de noves fronteres, destinades a protegir els interessos dels propietaris del capital: són els paradisos fiscals a través dels quals és possible eludir les obligacions fiscals i les regulacions laborals establertes pels Estats com a conseqüència de dècades de lluites socials.  
En aquest context, “L’inversor mòbil esdevé un subjecte polític sobirà” i gran part de la governança mundial se transforma amb la finalitat d’atorgar seguretat als interessos primordials dels inversors mòbils. D’aquesta manera, la desaparició d’unes fronteres per al capital conviu amb en manteniment de les fronteres per a la mobilitat de la major part de la població mundial i s'acompanya de l’enfortiment de noves fronteres, permeables només per a uns, com les del 70 paradisos fiscals existents en el món.
Gairebé totes les grans empreses tenen comptes o filials en aquests territoris, que representen aproximadament una quarta part dels Estats existents al món. Es calcula que si en l’any 2010 el PIB mundial era de 63 bilions de dòlars els actius en paradisos fiscals eren 21 bilions. Així doncs, entre un quart i un terç de la riquesa del món està deslocalitzada (21 bilions equivalia aproximadament al PIB dels Estats Units i del Japó junts).
Per l’existència d’aquests territoris resulta essencial la garantia que els ofereixen els Estats més potents i armats del planeta. En efecte, el paradisos no són només Estats de llarga història com Suïssa, sinó també moltes dependències més o menys colonials del Regne Unit (Illes Verges, Illes Caiman, Gibraltar,...) o dels mateixos Estats Units (inclosos algun dels seus estats federats, com Delaware).
La deslocalització fiscal té així mateix relació directa amb la financiarització de l’economia: es calcula que ja l’any 2010 les transaccions en divises representaren un total de 955 milions de $, més de 15 vegades doncs que el PIB mundial. Aquests moviments són l’expressió de “la reestructuració econòmica que promou un desplaçament del poder i de la riquesa, que passa d’organitzacions que promouen béns i serveis a d’altres dedicades principalment a la circulació o la intermediació financera”. Els fluxos resultants tenen sovint origen o destí (o ambdues coses alhora) en paradisos fiscals, són el suport principal de la nova classe corporativa mundial, que pot així riure’s tant de les regulacions estatals com dels “xixarel·los” que promouen la innovació.
No és doncs d’estranyar que, davant l’emergència d’un moviment mundial que tracta de repolititzar els impostos i el “tax sharing” dels individus i les empreses, s’estengui encara més la necessitat per part de la classe corporativa d’aprofundir en el mecanismes que permeten la creació i el manteniment dels secret. Urry explora així mateix com la deslocalització de la riquesa es relaciona amb d’altres formes de deslocalització com les de l’oci, els residus, l’energia i la seguretat.
L’autor conclou tot afirmant que el dilema entre deslocalització i relocalització serà el nucli de l’evolució de les societats contemporànies en les pròximes dècades. La qüestió essencial a dilucidar, des del punt de vista estratègic, és si la batalla contra la deslocalització del capital haurà de basar-se en la recuperació dels Estats nació com a marc normatiu o en la construcció de regulacions internacionals alternatives.