Vint anys del Pla Territorial de l'Alt Pirineu i l'Aran

El dia 25 de juliol de l’any 2006, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar definitivament el Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran (PTAPiA), el primer instrument d’ordenació del territori propi del que han disposat aquestes terres. Es tracta, a més, d’una eina que havia estat llargament reclamada des de la societat pirinenca. Ara, quan estan a punt d’acomplir-se vint anys de la seva vigència, resulta del tot convenient fer un balanç de la seva aplicació, a la llum del canvis que les valls pirinenques han conegut en les dues darreres dècades i els reptes que caldrà afrontar en el futur.

Una eina llargament esperada

El territori de l’Alt Pirineu i l’Aran (APiA) va conèixer transformacions decisives al llarg del segle XX, que arribaren al seu punt més crític entre finals dels anys cinquanta i mitjans dels setanta. En aquesta període, l’agricultura i la ramaderia -que tradicionalment havien estat les activitats econòmiques principals- varen conèixer un retrocés decisiu i l’ocupació vinculada a la producció d’energia, una vegada realitzades les grans obres hidroelèctriques, va començar a declinar. D’aquesta manera, l’any 1975 la població de l’Alt Pirineu català va quedar reduïda a poc més de 60.000 habitants, prop de la meitat de la que hi vivia a mitjans del segle XIX. El despoblament tingué com a conseqüència l’afebliment de les estructures socials, així com l’abandonament de moltes terres de conreu, l’avenç del forest i la pèrdua de patrimoni construït. És cert que, en les dècades posteriors, l’aparició de noves activitats econòmiques, va permetre aturar el drenatge demogràfic. Però aquesta represa, en estar basada de manera gairebé exclusiva en l’expansió poc ordenada del turisme i la construcció, provocà el sorgiment de noves problemàtiques socials i territorials.

En aquest context, des de l’APiA s’havia reclamat, en reiterades ocasions, la necessitat de disposar d’instruments d’ordenació del territori específics. Així, ja a inicis dels anys setanta, varen sorgir el Grups de l’Alt Pirineu, que reclamaven polítiques i planificació que fessin possible la millora de les comunicacions, el sorgiment de noves activitats econòmiques, la dotació de serveis, l’accés a l’habitatge, la conservació del patrimoni i la gestió del medi natural. El moviment va fer sentir la seva veu en les sessions del Congrés de Cultura Catalana celebrades, precisament, a la Seu d’Urgell, l’any 1976, i varen aconseguir alguns èxits, com l’aprovació de la Llei d’Alta Muntanya pel Parlament de Catalunya, l’any 1983. Corrent el anys, el 1999, es va impulsar també l’elaboració d’unes Bases per al Pla Estratègic de l’Alt Pirineu.

Tanmateix, el desplegament de la llei de Muntanya a través dels anomenats Plans Comarcals de Muntanya tingué un èxit escàs i les propostes per al Pla Estratègic quedaren sense resposta per part de l’administració de la Generalitat. Les dificultats també s’acumulaven pel costat dels instruments d’ordenació del territori, essencials per a la gestió de les infraestructures, l’urbanisme i el medi ambient al Pirineu (i arreu). El Parlament de Catalunya havia aprovat l’any 1983 la Llei de Política Territorial, que preveia l’elaboració d’un Pla Territorial General i d’un Pla Territorial Parcial per a cada una de les grans àrees que integren Catalunya. Va caldre, però, esperar dotze anys, fins el 1995, per tal de veure aprovat el Pla Territorial General de Catalunya, i, a més, aquest, a l’hora establir els àmbits per als futurs Plans Territorials Parcials, negava un àmbit propi per l’APiA: n’adscrivia cinc comarques a l’àmbit de Ponent (juntament amb les Terres de Lleida) i la Cerdanya a la Catalunya central.

L’avenç cap a l’adopció d’un instrument específic d’ordenació per a l’APiA no va començar a redreçar-se fins l’any 2001, quan el Parlament de Catalunya, a instàncies de l’oposició, va rectificar la llei del Pla Territorial General i va reconèixer les sis comarques de l’APiA -Alt Urgell, Alta Ribagorça, Aran, Cerdanya, Pallars Jussà i Pallars Sobirà- com a àmbit funcional específic per a la planificació territorial. Així, quan l’any 2004, el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall creà el Programa de Planejament Territorial amb l’objectiu d’elaborar tots els plans territorials pendents, no només es va incloure el Pla de l’APiA, sinó que aquest fou en primer en aprovar-se.

Les propostes del Pla: protegir els espais oberts, enfortir la xarxa urbana i millorar les comunicacions

El propòsit principal del PTAPiA consisteix en ordenar els tres sistemes que constitueixen el canemàs bàsic per a la funcionalitat i la sostenibilitat del territori: els assentaments humans, els espais oberts i les infraestructures de comunicació. Per això estableix normes d’aplicació directa i directrius per al planejament urbanístic que han de ser seguides obligatòriament a l’hora de redactar els plans d’ordenació de cada municipi. Convé recordar breument els objectius del Pla ja que, tot i la seva importància, resulten en molts casos poc coneguts per la societat pirinenca.

El primer gran objectiu del PTAPiA consisteix en enfortir la xarxa urbana, tradicionalment massa feble en un territori que, tot i cobrir gairebé una cinquena part de la superfície de Catalunya, n’aplega encara no l’1% de la població. A aquests efectes, el Pla proposa enfortir les localitats amb major capacitat d’absorbir creixements i irradiar serveis sobre el conjunt del territori: Puigcerdà, Bellver, la Seu d’Urgell, Organyà, Oliana, Tremp, la Pobla de Segur, Pont de Suert, Sort, Esterri d’Àneu, Vielha, Bossòst i Les. De la mateixa manera, es proposa regular els usos del sòl, preservar el patrimoni construït i fomentar la construcció d’habitatge protegit. A més, el PTAPiA aposta, de manera decidida, per limitar la dispersió de la urbanització sobre el territori i la proliferació de segona residència. Amb aquestes finalitats, el Pla estableix directrius de desenvolupament urbanístic per a cada un dels prop de sis-cents nuclis de població existents en el nostre àmbit. El Pla també defineix 13 agrupacions de municipis en les que considera convenient coordinar el planejament urbanístic municipal.

Pel que fa als espais oberts, el Pla parteix de la noció de que aquests constitueixen un factor de competitivitat territorial de primer ordre per a l’APiA, ja que li permeten de disposar d’un seguit de valors patrimonials, de recursos ambientals i d’atractius turístics fonamentals per al seu desenvolupament i la qualitat de vida dels seus habitants. Per això, es proposa de protegir aquests espais de la fragmentació, la degradació i la dispersió de la urbanització, amb la finalitat de preservar la biodiversitat del medi, els sòls agrícoles i els valors del paisatge pirinenc. A aquests efectes, el PTAPiA no només ratifica la protecció dels espais naturals ja classificats, sinó que els integra a través d’una xarxa de connectors. Així, estableix que el 72,1% del territori de l’àmbit ha de ser considerat de protecció especial a efectes urbanístics: 36,2% per ser ja espais naturals protegits, 34,6% pels seus valors naturals i com a connectors i 1,2% per ser sòls d’especial valor agrícola.

En tercer lloc, el PTAPiA es proposa ordenar un sistema que tradicionalment ha acumulat mancances molt negatives per a les condicions de vida i el desenvolupament econòmic d’aquestes terres: les infraestructures de comunicació terrestre,. Així, el Pla prescriu la necessitat de millorar els cinc eixos viaris de comunicació amb la plana, és a dir, els que segueixen els cursos de la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, el Segre, el Llobregat i el Ter. A més, considera necessari enfortir la comunicació transversal transpirinenca, històricament desatesa. Finalment, el PTAPiA indica la necessitat d’estudiar la millora i extensió de les connexions ferroviàries, tant pel que fa a la línia Lleida-la Pobla, com Barcelona-Puigcerdà-la Tor de Querol, caracteritzades per la seva precarietat.

Necessitat d’un balanç després de 20 anys de transformacions intenses

Transcorregudes gairebé dues dècades des de l’aprovació del PTAPiA resulta del tot convenient elaborar un balanç sobre quins han estat la seva utilitat i els seus efectes, així com debatre la necessitat, si s’escau, d’adaptar-lo a les noves exigències de la societat pirinenca i els reptes ambientals. Per això, és imprescindible que tant la Generalitat, com els governs locals i els moviments cívics pirinencs realitzin una avaluació del rendiment del PTAPiA durant aquestes darreres dècades i la seva incidència en la transformació del territori pirinenc. Vegem, breument, alguns del elements que, al nostre entendre, hauria de contenir aquest balanç.

La primera qüestió a considerar és, òbviament, l’evolució del poblament i la seva relació amb el desenvolupament urbanístic. Com és sabut, la població pirinenca ha passat de 70.986 habitants l’any 2006 a 76.643 el 2024. Es confirma, doncs, l’existència d’una certa represa demogràfica que ha permès que -tot i el gran creixement de la població catalana en aquestes dues dècades- l’APiA pràcticament no hagi perdut pes relatiu sobre el conjunt del país. Aquesta evolució encara resulta més positiva si es té en compte que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la població que realment utilitza el territori pirinenc és força més elevada, fins al punt que en alguna comarca, com el Pallars Sobirà, la població real durant el tercer trimestre de cada any pràcticament dobla la que hi està empadronada.

En aquest context, el PTAPiA ha demostrat ser un instrument de notable utilitat a l’hora d’orientar i enfortir el planejament urbanístic municipal. En primer lloc, l’existència del Pla Territorial va permetre que, l’any 2009, la Generalitat aprovés directament el planejament dels 25 municipis pirinencs que, tot i els anys transcorreguts des del restabliment de la democràcia, no disposaven encara de cap figura de planejament urbanístic general. Així mateix, el govern de la Generalitat va aprovar Plans Directors Urbanístics per coordinar el planejament en les comarques del Pallars Sobirà (2008), la Cerdanya (2008) i l’Aran (2010). Finalment, les directrius establertes en el PTAPiA van ser la base per a la revisió dels planejaments municipals desmesurats aprovats en períodes anteriors i extingir el desenvolupament de 345 ha de sòl urbanitzable, que resultava clarament insostenible (Pla Director Urbanístic de sòls no sostenibles de l’AP, 2020).  

Ara bé, per dur a terme el balanç complert de l’eficàcia del PTAPiA  en aquest camp, caldrà disposar de dades sobre l’evolució del conjunt del planejament urbanístic de l’àmbit i la seva subjecció a les directrius establertes en cada cas per al Pla. Caldrà també conèixer l’evolució real dels usos del sòl i, en particular, l’increment de la superfície de sòl artificialitzat. Serà necessari, així mateix, realitzar una anàlisi aprofundida de l’evolució del mercat de l’habitatge en les dues darreres dècades, que ha esdeviongut un dels principals problemes per a la població de l’APiA, així com del conjunt de Catalunya.

El segon tema que una avaluació del PTAPiA haurà d’abordar és l’evolució dels espais oberts. Si bé és cert que bona part dels espais naturals de l’àmbit gaudien de protecció amb anterioritat a l’aprovació del Pla (Parc Nacional d’Aigües Tortes, 1955; Parc Cadí-Moixeró, 1983; Parc de l’Alt Pirineu, 2003; etc.), no hi ha dubte que la seva vigència ha contribuït a consolidar la preservació d’una xarxa de connectors essencials per a la seva biodiversitat i per a la qualitat ambiental del conjunt de l’àmbit. De tota manera, un balanç aprofundit de la utilitat del PTAiP haurà d’incloure l’estudi de l’evolució de les cobertes de sòl en aquests espais. Només així es podrà mesurar fins a quin punt s’estan mantenint els usos agrícoles i ramaders, establir la dimensió de l’avenç del forest, valorar la preservació del mosaic territorial i del paisatge, així com avaluar l’impacte d’usos antròpics com les instal·lacions per a la producció d’energia.

El sistema de comunicacions terrestres és tercer i darrer tema que el balanç del PTAPiA ha d’abordar de manera peremptòria. En les dues darreres dècades s’han dut a terme algunes de les actuacions viàries previstes en el Pla, com les millores del accessos al coll de Comiols, el condicionament de diversos trams de la C-14 o la variant d’Esterri d’Àneu. S’ha millorat així mateix de manera molt notable el servei ferroviari entre Lleida i la Pobla de Segur, mentre persisteixen problemes gravíssims, tot i les inversions realitzades, en la línia de Puigcerdà i la Tor de Querol. Una avaluació completa de la situació de les infraestructures de comunicació a l’APiA haurà de tenir en compte quina ha estat l’evolució de la accessibilitat de l’àmbit pirinenc respecte el seu entorn, al sud i al nord de la Serralada, la seva connectivitat interna (en especial pel que fa a les comunicacions transversals) i el desplegament de les comunicacions digitals sobre el conjunt del territori.

A finals del primer quart del segle XXI, l’Alt Pirineu i l’Aran es troben davant de noves oportunitats (l’extensió de les xarxes digitals, l’increment de la mobilitat de la població) i nous reptes (l’acceleració del procés de canvi climàtic, la problemàtica de l’habitatge). Per tal d’aprofitar les primeres i fer front als segons, la gestió del territori pren una importància de crucial. El PTAPiA ha mostrat, al llarg de vint anys de vigència, la seva utilitat en aquesta comesa. Per això, cal ara fer un balanç acurat de les seves potencialitats i, a la llum de les transformacions i les necessitats actuals del territori pirinenc, projectar-lo cap al futur.

[Article publicat a la revista Nabius, XII.2026] 

Un any de la catàstrofe de València: ensenyaments per a la gestió del territori

  

El dia 29 d’octubre s'acompleix un any de la tragèdia derivada dels aiguats que afectaren l’àrea urbana de València. En aquests mesos s’ha debatut abastament sobre les mancances en la gestió política d’aquells esdeveniments fatídics i s’han exigit  responsabilitats polítiques.

La demanda de responsabilitats resulta del tot lògica i convenient. Tanmateix no ha de fer oblidar que, dissortadament, episodis meteorològics com els d’ara fa un any tornaran indefectiblement a repetir-se.  La regió Mediterrània s'està escalfant un 20% més ràpidament que la mitjana global, amb temperatures que ja han superat en 1,5 °C els nivells preindustrials. En el mar Mediterrani, l'escalfament avança a un ritme dues o tres vegades superior al d'altres espai marins.

D’aquesta dinàmica es deriven un seguit de fenòmens: l’augment del nivell del mar, la freqüència dels incendis forestals, les onades de calor freqüents i duradores, així com l’increment d’esdeveniments extrems, com les sequeres perllongades sequera i la concentració de les precipitacions en episodis de gran intensitat.

D’altra banda, l’ús intensiu del territori augmenta l’exposició al risc i la vulnerabilitat per als béns i les persones. Així, cal recordar que la tragèdia de València ha anat precedida i seguida d’altres episodis de notable gravetat com les inundacions que van afectar diversos municipis de Llevant a Mallorca (2018), el temporal Glòria a Catalunya (2020) o les inundacions a les Terres de l’Ebre (tardor 2025).

En aquest context, resulta del tot necessari que les institucions públiques i la ciutadania adoptin amb la major urgència possibles les mesures necessàries prevenir les causes d’aquesta situació i temperar els danys que puguin derivar-se. I, per fer-ho, cal comptar, en primer lloc, amb el concurs de l’evidència científica i el parer dels experts.  

En aquest sentit, una de les iniciatives més interessants que s’han produït en aquests darrers mesos ha estat la celebració a València de la I Conferència d’Experts sobre Canvi Climàtic i Territori a la Mediterrània Ibèrica. L’encontre, convocat per la Universitat de València i coordinat pels professors Anna Camarasa i Joan Romero, es celebrà els dies 30 i 31 de gener i aplegà uns 70 professionals procedents de les universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Múrcia i Andalusia.

S’hi varen aprovar un seguit de 93 recomanacions als poders públics i a la societat que han estat trameses per la rectora de la Universitat de València als Parlaments autonòmics de l’àmbit mediterrani i a les Corts Generals de l’Estat. El conjunt d’aquestes recomanacions es poden llegir en el volum Cambio climático y territorio en el Mediterràneo ibérico. Efectos, estratègies ypolíticas. Ens hem permès de seleccionar-ne 9 que resulten de particular interès per la gestió i l’ordenació del territori a Catalunya.   

1.     Actualitzar i adequar el planejament territorial i urbanístic. Per a fer front a les causes i els efectes del canvi climàtic resulta imprescindible ordenar els usos del sòl. A aquests efectes, cal actualitzar i revisar el Pla Territorial General de Catalunya, aprovat l’any 1995, que pot resultar una eina de gran utilitat per establir les estratègies territorials de conjunt a l’hora de fer front a l'emergència ambiental. Així mateix, és convenient efectuar un balanç dels set plans territorial parcials vigents -aprovats entre 2006 i 2010- amb la finalitat de potenciar-los i completar les seves directrius i normatives (especialment en matèria de riscos, implantació d'infraestructures, o la reubicació de sòls productius vulnerables). Finalment, cal impulsar de manera decidida, des de la Generalitat i els ajuntaments, la revisió i actualització del planejament municipal que en molts casos es troba obsolet, per tal d’adaptar-lo als nous requeriments ambientals i a les directrius que ha establert el planejament territorial. A Catalunya, un criteri possible seria fer compulsòria la revisió immediata de tot el planejament general anterior a la Llei 2/2002 d’urbanisme.

2.     Completar i millorar la cartografia del risc. Cal disposar d'una cartografia actualitzada de qualitat i adequada, què permeti identificar les zones de risc, així com l’exposició i la vulnerabilitat davant les inundacions, els incendis, les esllavissades, els terratrèmols, els temporals marítims, etc. Això ha de permetre dissenyar estratègies i prioritzar intervencions tant en la prevenció dels riscos, com en situacions d’emergència. Aquesta cartografia, elaborada de manera multidisciplinar, ha de ser d’accés lliure i s’ha d’actualitzar de manera obligatòria. A Catalunya comptem amb instruments de gran interès com el Mapa de Protecció Civil, l’INUNCAT i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic 1:25.000, que elabora l’ICGC. Però aquesta cartografia no és completa, ni integrada. Per posar només uns exemples: el Mapa de Protecció Civil no inclou tots els riscos geològics; els professionals del GRAF han fet notar que els mapes de risc d’incendi no tenen l’escala ni la capacitat normativa adequada; i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic no es culminarien, al ritme actual de producció, fins d’aquí 40 anys. Cal posar els mitjans per tal de completar, actualitzar, integrar i dotar de caràcter oficial aquestes fonts d’informació essencials.    

3.     Revisar la delimitació de les zones inundables i el domini públic hidràulic. Es recomana revisar la cartografia oficial de perillositat calculada amb models que minusvaloren la perillositat de les avingudes i delimitar de nou oficialment zones inundables. En particular, resulta convenient abandonar la teoria de la probabilitat com a única regla d’anàlisi de la perillositat hidrogeològica (períodes de retorn) i afavorir l’ús de dades d’episodis realment ocorreguts. És fonamental implantar solucions basades en la naturalesa (SbN) que confereixin espai als llits fluvials i a les conques i els permetin recuperar part de la seva heterogeneïtat geomòrfica. No hi ha cap mesura per recuperar l'equilibri hídric més eficaç que respectar el disseny de la pròpia naturalesa. La conca necessita temps i espai per fer el seu cicle hidrològic de manera equilibrada: assegurant el proveïment en moments de sequera i disminuint la força devastadora de les crescudes. Per això, sempre que sigui possible, cal crear en les conques espais de reequilibri hidrològic que permetin la laminació de pics, disminuir l’energia de les avingudes, recarregar els emmagatzematges naturals i reorganitzar del drenatge de manera tan natural com sigui possible. Aquests espais del riu o territoris de mobilitat fluvial s'han de recolzar en el Domini Públic Hidràulic, que haurà de ser definitivament actualitzat, delimitat i implementat, aplicant-lo a l'ordenació del territori, a la planificació urbana i la redefinició d'infraestructures.

4.     Modificar la classificació i qualificació urbanística del sòl en situació de risc. Es recomana aplicar de manera sistemàtica les millores en la mesura de la inundabilitat (models digitals del relleu, coneixement del règim hídric) en la revisió de la classificació i la qualificació urbanística dels usos del sòl. Aquests nous sistemes han d’emprar-se per revisar la viabilitat de les classificacions i els projectes existents en sòl urbanitzable, que no han de prosperar fins haver realitzar la necessària reconsideració. En els sòls ja urbanitzats que es troben situats en àrees inundables cal preveure mesures per a la progressiva reducció d’activitats, començant per les més sensibles, així com plans específics de contingència i alarma. Resulta convenient inscriure de manera obligatòria els riscos existents en els registres relatius a la propietat dels terrenys i els immobles. Cal evitar que la construcció de infraestructures de mitigació sigui la via preferent per a la generació de nou sòl urbanitzable. En matèria d’incendis es necessari considerar el risc existent abans d’autoritzat noves classificacions de sòl i noves construccions, especialment en assentaments dispersos que amplien en gran manera l’expansió de les àrees vulnerables.

5.     Revisar l’estat i el disseny d’infraestructures de mobilitat i subministrament. Cal revisar l’estat de les xarxes de transport i els elements que les integren en relació a les situacions de risc i establir plans de contingència en la gestió de la mobilitat quotidiana davant de col·lapse (mitjans supletoris o redundants i protocols de gestió davant de situacions d’alerta).  Al costat de la seva restitució, cal revisar la ubicació, el disseny i el traçat d'aquelles infraestructures que estiguin sotmeses a risc associat al canvi climàtic (o contribueixin a incrementar-lo) per a cercar alternatives més adequades. Cal així mateix, desenvolupar i mantenir infraestructures que garanteixin el subministrament energètic i d’aigua en períodes d’esdeveniments climàtics extrems i períodes de sequera.  

6.     Renaturalitzar i restaurar d'àrees costaneres. L’augment del nivell del mar i la recurrència de temporals marins, cada cop més freqüents i intensos, genera alts impactes en les àrees costaneres, especialment pel que fa a les platges (erosió i regressió) i a les inundacions (coastal flooding). Davant d’aquest fenòmens es recomana evitar l’increment de la urbanització i artificialització de la façana costanera, així com la renaturalització de les platges, mitjançant la generació o ampliació dels espais de dunes i la plantació d’espècies adaptades a les zones sorrenques. Caldrà, així mateix, procedir a la deconstrucció d’algunes infraestructures existents (com alguns passejos marítims, tal com ja estan fent alguns municipis catalans). Finalment, resulta crucial preservar el espais naturals existents, en particular els aiguamolls.

7.     Impulsar els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic. Cal estendre la creació de plans locals d’adaptació al canvi climàtic, que ja han emprès alguns ens locals de Catalunya, al conjunt del territori. En alguns casos -àmbits metropolitans, comarques de muntanya- serà convenient que aquests plans tinguin un caràcter supramunicipal. Els plans locals d’adaptació han de coordinar-se amb el planejament urbanístic i les agendes urbanes, tot incloent actuacions com: a) la relocalització gradual d'aquells enclavaments urbans en àmbits de risc, tot restaurant i renaturalitzant el sòl alliberat; b) la prohibició d'urbanitzar àmbits amb risc d'inundació o altre tipus de risc climàtic; c) augmentar la permeabilitat de part dels espais públics urbans per incrementar la filtració de l'aigua; d) potenciar la presència d'arbrat i la cobertura vegetal a les ciutats per reduir l'efecte illa de calor i avançar en la renaturalització sobre la base d'espècies autòctones, tot donant continuïtat a corredors verds intraurbans en connexió amb el entorn natural de la ciutat; e) Crear xarxes de refugis climàtics urbans, tant en espais oberts com tancats de lliure accés lliure que permeti a la població més vulnerable conviure amb esdeveniments de temperatures extremes; f) evitar la urbanització de sòl rústic quan no estigui justificada pel augment de la població o la necessitat de localitzar activitats; g) foment d'infraestructures verdes i blaves, tot incorporant aiguamolls artificials, parcs inundables i riberes vegetades com a elements que permetin esmorteir els efectes d'una inundació sobtada.

8.     Millorar el sistema de gestió de les emergències. Arran dels darrers esdeveniments, molts administracions públiques han revisat els protocols de protecció civil i d’alerta a la població, així com, si fos el cas, de confinament o desplaçament de les persones. En les àrees d’alt risc, cal complementar aquestes mesures amb actuacions específiques, com ara: a) assegurar en les zones inundables que les plantes baixes del immobles tinguin sortides d’emergència practicables i comunicació amb les plantes superiors; b) en les àrees amb perill d’incendi establir estratègies permanents de gestió de les cobertes vegetals (mosaic paisatgístic, franges de protecció, pirojardineria); c) establir una normativa per a l’accés i la gestió de les primes d’assegurances, per tal de garantir-ne l’assequibilitat.

9.     Fomentar l’educació en matèria de canvi climàtic, gestió del risc i l’emergència. Davant el procés de canvi climàtic resulta imprescindible impulsar l’educació, la cultura científica i el compromís ciutadà en la cultura del risc i la prevenció. Per això és fonamental comptar amb les comunitats locals i les associacions ciutadanes, tant per a la prevenció dels riscos com per a l’actuació en cas d’emergència. Aquesta formació i participació en la cultura del risc ha d’incloure la realització de simulacres a escala de les localitats, les empreses i els centres educatius. Finalment, per tal d’orientar de manera efectiva l’extraordinari potencial de la solidaritat ciutadana en les situacions d’emergència, és necessari tenir previstes les estructures destinades a fomentar-la i organitzar-la abans de que es produeixin els esdeveniments.   

Aquestes recomanacions posen de relleu els principals ensenyaments per a la gestió del territori que es deriven de la tragèdia de València. Ni els poders públics, ni el conjunt de la ciutadania poden permetre's d'ignorar-los.

Albert Hirschman i la "unitat d'acció" de les Ciències Socials

A començaments d'abril d'enguany, es va celebrar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona un seminari sobre el tema “Per què llegir Albert Hirschman al segle XXI?”. La trobada, dirigida per Ricard Gomà, director de l'Institut Metròpoli, va tenir un alt interès. L'audiència, tanmateix, estava integrada gairebé exclusivament per politòlegs, amb una notòria absència d'economistes, sociòlegs, historiadors i altres científics socials. Probablement, Hirschman, que sempre va treballar als intersticis entre diverses disciplines, s'hauria sorprès d'aquesta atenció unidireccional.

L'anècdota ve a tomb davant les dificultats creixents de les ciències socials d'interpretar l'evolució de les societats contemporànies: l'ascens de l'autoritarisme a escala mundial té trets comuns amb els feixismes dels anys trenta? quins són els grups socials més afavorits i perjudicats per les vertiginoses innovacions tecnològiques? quin serà el futur dels grans moviments migratoris?... Les preguntes s'acumulen i la necessitat de donar-hi resposta es fa cada vegada més peremptòria i esdevé un repte -acadèmic, però sobretot cívic- per als que es dediquen a l'estudi de la societat. 

Davant d'aquests desafiament, és bo de recordar que Hirschman considerava una paradoxa la compartimentació de les ciències socials en un món creixentment integrat i complex. Enfront aquesta fragmentació propugnava la “unitat d'acció” entre les diverses disciplines, per superar allò que anomenava “la insidiosa estretor disciplinar”. No és que Hirschman advoqués per una gran ciència social unificada, sinó més aviat per una mena de sistema ecològic, mútuament fertilitzant. De fet, en el seu raonament de vegades sembla escoltar-se el ressò de la crítica desesperada davant la reducció de la biodiversitat llançat per Rachel Carson a Silent Spring, un dels textos fundacionals de l'ecologisme contemporani: “el monocultiu” -deia Carson el 1962- “no aprofita dels principis pels quals funciona la natura; és l'agricultura tal com la concep un enginyer. La natura ha introduït una gran varietat al paisatge, però l'home ha demostrat una passió excessiva per simplificar-lo”.

Hirschman sempre va pugnar contra la pulsió simplificadora del monocultiu disciplinar a les ciències socials. L'economista Ernest Lluch, que el va conèixer a Princeton el 1989 i el va convidar més tard a la Universitat Menéndez i Pelayo de la qual era rector, va publicar unes notes sobre les converses que hi van mantenir (Albert O. Hirschman, el trasmundo de un disidente). Hi esmentava, per exemple, que Hirschman li havia explicat com alguna de les seves nocions sobre l'economia del desenvolupament es derivaven dels treballs d'un geògraf, Albert Demangeon, de qui va ser breument alumne a París als anys trenta. 

Luca Meldolesi en un article publicada el 2016 pel Colorni-Hirschman International Institute (Linkages: genesis of a Discovery) es va referir també a aquesta relació i a la manera com el mateix Albert Hirschman va explicar-la en rebre un títol honoris causa a la Universitat París X -Nanterre l'any 1993: 

"Entre els cursos d'economia [als que vaig assistir a aquesta Escola entre 1934 i 1935, deia Hirschman]  els més interessant, amb diferència, van ser les brillants conferències de geografia econòmica impartides pel professor Albert Demangeon, una autoritat eminent en aquest camp, que ja era ben establert a França. Aquí vam aprendre molt sobre la ubicació de les activitats econòmiques i els seus determinants, la importància econòmica dels rius i els recursos naturals per al desenvolupament industrial, i els canvis en el flux comercial entre regions (recordo una magnífica conferència titulada "la concurrence entre Anvers i Rotterdam"). Els vius colors verd, marró i blau dels mapes geogràfics que mostrava milloraven l'eficàcia del seu ensenyament. /Més tard, en reflexionar sobre l'origen del meu pensament sobre el desenvolupament econòmic, em vaig adonar que aquesta primera educació en la concreció geogràfica física és probablement la base de la meva posterior negativa a explicar el creixement i el desenvolupament exclusivament a través d'agregats macroeconòmics, com ara l'estalvi, la inversió, els ingressos i les ràtios capital-producció. Aquest tipus de models em semblaven massa abstractes, massa mecànics i, malauradament, mancats del dramatisme que el professor Demangeon havia sabut imprimir  a les seves conferències".

La cita és llarga, però conté, en bona mesura, el compendi de les virtuts de la "unitat d'acció" que Hirschman propugnava: el caràcter seminal del contacte entre disciplines, la relació entre els processos socials i els factors espacials, la desconfiança envers els models abstractes que, com el colom kantià, creuen poder explicar-ho tot en el regne asèptic de la raó.

Hem de reconèixer que aquesta concepció de les Ciències Socials resulta difícilment compatible amb el sistema de compartiments estancs al què les àrees de coneixement, la carrera funcionarial i les publicacions indexades tendeixen a reduir la reflexió i la pràctica acadèmica a les nostres universitats. Tanmateix, si efectivament volem avançar cap a una Ciència Social que tingui per objectiu comprendre la realitat per ajudar a transformar-la, aquest és, sens dubte, el camí.