dimarts, 26 d’abril de 2011

Vindicació dels barris sense estàtues


Barris banals, terrenys vagues, espais intersticials,... un dels trets característics del procés d’urbanització contemporània és la formació de llocs amb identitats poc definides. Geògrafs, antropòlegs i arquitectes han emprès l’estudi d’aquest fenomen inquietant i en els darrers anys ha aparegut una extensa bibliografia sobre els “no-llocs”, els paisatges sense identitat, els territoris sense sentit.
Com sol passar, el fenomen que tan novell sembla a alguns ho és només en part. De fet, és vell, ben bé, d’un segle. En efecte, en les grans ciutats d’Europa i d’Amèrica del nord, el creixement de les xarxes del ferrocarril i del tramvia varen donar lloc, ja des d’inicis del segle XX, a una extensió de la urbanització que propicià l’aparició de suburbis i perifèries on proliferaren els espais d’aquesta mena. Un d’aquests espais és precisament el que retrata l’escriptor Emmanuel Bove en el seu Bécon-les-Bruyères, que l’editorial Minúscula acaba d’editar en català a la seva col·lecció Microclimes (per cert, un enfilall de joies).
El nostre autor, que es deia en realitat Emmanuel Bobovnikoff, era fill d’un immigrant ucraïnès, jueu, i d’una criada luxemburguesa. Va néixer en el Paris del tombant de segle, el 1898, i va morir prematurament poc després de l’alliberament, el 1945, a resultes d’una malària contreta a Alger, on havia hagut de refugiar-se durant la guerra. En la seva carrera d’escriptor, relativament curta, publicà una trentena de títols, alguns dels quals obtingueren un cert èxit. Després, però, de la seva mort, la seva obra caigué en l’oblit, tot i haver comptat amb l’apreciació d’autors com Rainer Marie Rilke, André Gide o Max Jacob.
Doncs bé, quan l’any 1927 una revista demanà a Bove un relat de viatges, l’escriptor, en comptes d’escollir un espai considerat tradicionalment com a pintoresc, confegí un retrat de Bécon-les-Bruyères, el suburbi del nord-oest de Paris on residia. El barri, avui ja del tot absorbit per la conurbació parisenca, era llavors una cruïlla de ferrocarril al voltant de la que havia nascut un suburbi perifèric, la principal característica del qual era trobar-se a nou minuts de la ciutat.
Així, l’escriptor retrata un lloc “que amb prou feines existeix”, on “no hi res de diferent que cridi l’atenció”, on “no es trobaria cap estàtua”. Els seus límits són imprecisos, indefinits, ja que allí, hom “passa d’un municipi a l’altre sense adonar-se’n” i, de fet, la població no té afores: “al lloc on haurien de començar, ens trobem amb un altre municipi, similar al que deixem”. Es tracta, doncs un d’aquells llocs que només arriben a ser coneguts per raó d’un accident, d’un acudit o per la presència d’unes casernes. Un d’aquells llocs on fins és suspecte de veure-hi un taxi (“ves, què hi deu fer aquest aquí”, pensaríem). 
Un indret d’aquesta mena no engendra en els seus habitants “ni preocupacions, ni orgull locals” i, de fet, aquests són portats a dissimular la tendresa que senten pel lloc on viuen: “el beconenc estima la seva ciutat amb discreció. En parla poc, igual que el pare seriós d’un fill pallasso”. Una de les seves preocupacions principals són els talls de llum que podrien interrompre les comunicacions amb Paris.
El llibre de Bove, distanciat i irònic, pot ser considerat, tanmateix, una vindicació. La vindicació d’un espai inexistent, no pas per fer-ne paròdia o ornament. “A partir del moment que les coses són, deixen de ser divertides”, adverteix. L’objectiu de retratar aquest lloc aparentment banal podria ser més aviat reivindicar-ne la realitat, mostrar sense truculència, sense anècdota, sense embelliment, allò que és real davant la ciutat simbòlica o mítica. Mostrar l’espai on viuen els humils, els que no tenen èxit, els perifèrics, els invisibles. Aquells que, potser, un dia, decidiran el futur de la ciutat.