diumenge, 28 d’abril del 2013

Sis milions d’aturats: poder econòmic i legitimitat política


El nombre d'aturats a Espanya ha superat els 6 milions de persones: el 27% de la població activa es troba en aquesta situació.  En el darrer any s’han destruït gairebé 800.000 llocs de treball, de manera la població ocupada s’ha reduït a 16,6 milions de persones, la mateixa que l’any 2002 (llavors la població d’Espanya era de poc més de 41 milions, ara s’apropa als 47). Hi ha prop de 2 milions de llars amb tots els seus membres a l’atur. Aquests són els principals resultats de l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre de 2013.
La reacció dels govern espanyol i de les autoritats europees davant d’aquestes dades, calamitoses i escandaloses, ha consistit essencialment en propugnar reduir encara més els afeblits instruments que podrien aportar alguna seguretat a una societat atribolada: reducció de les pensions, retall de la despesa pública, enduriment de la pressió fiscal sobre les rendes del treball. Una reacció que podria semblar una paradoxa, però no ho és. Per dir-ho en les paraules de Zygmunt Bauman “ L’Estat contemporani no és capaç de seguir acomplint la promesa de l’Estat social, i els seus polítics ja ni tan sols la repeteixen. Ans al contrari, les polítiques que l’Estat contemporani posa en marxa presagien una vida més precària i carregada de riscos que farà necessàries polítiques encara més arriscades i impossibilitarà gairebé del tot qualsevol projecte de vida consistent. El polítics dels nostres dies demanen ‘més flexibilitat’ als seus electors (el que equival a demanar-los que es preparin per a les inseguretats encara més grans que s’apropen)” [Archipiélago de excepciones, 2008].
Durant dècades, la principal font de legitimació de l’anomenat “Estat social” a Europa havia estat la reducció de les incertituds que per a la majoria de la població suposa l’evolució dels mercats laborals. Després d’una llarga lluita per la democràcia política i social, després de les grans convulsions del segle XX, l’Estat social havia pogut aparèixer com el garant del treball digne, dels drets a la salut i l’educació, la tranquil·litat d’una vellesa segura. Avui, aquesta aparença s’esquinça de forma dramàtica i situacions com l’atur, la pèrdua de l’habitatge, la pobresa, la manca d’atenció sanitària s’afermen no com una cojuntura efímera i superable, sinó com una realitat permanent i inamovible per a sectors cada vegada més extensos de la població.
No és doncs d’estranyar que els poders públics, desproveïts d’aquella que havia estat la seva font principal de legitimitat, es vegin avui qüestionats a Espanya i a tot Europa. Ofereixen una imatge patètica de submissió al poder econòmic, amb clara desatenció envers el que hauria de ser el seu compromís polític cap a la ciutadania. La violència de les relacions econòmiques campa així de forma irrestricta davant la impotència i, molt sovint, l’anuència, la complicitat i la complacència de la política. Com ha dit Bauman, fins que no s’aixequi una alternativa, a escala, com a mínim, europea, capaç de reunir poder i política -és a dir, d’afirmar la voluntat d’un poder polític defensor dels interessos de la col·lectivitat per damunt dels interessos econòmics privats- no hi haurà sortida viable i duradora a la precarietat i les penalitats per les que travessem.