dijous, 18 de juliol de 2013

L’abolició de les províncies a Itàlia

El govern italià, presidit per Enrico Letta, ha emprès una modificació constitucional per tal d’abolir les províncies. El projecte que va ser aprovat pel Consell de ministres el proppassat dia 5 de juliol, comporta la supressió de tota referència a la província en el text constitucional i preveu, literalment: “Al cap de sis mesos a partir de l’entrada en vigor de la llei constitucional les províncies queden suprimides. Sobre la base de criteris i requisits definits amb una llei de l’Estat, l’Estat i les regions establiran les formes i les modalitats per a l’exercici de les respectives funcions” (vegeu el text complert del projecte: Disegno di legge costituzionale: Abolizione delle Province. Consiglio dei Ministri: 05.07.2013). 
Amb aquesta iniciativa culmina una revisió profunda de l’arquitectura institucional italiana que fou iniciada l’any 2012 pels governs “tècnics” de Mario Monti, a través de diversos projectes destinats a variar l’organització i el mapa provincial. Semblaria doncs que -en cas que la reforma proposada arribés a culminar el seu itinerari legislatiu en la complexa situació política italiana- podria obrir-se la possibilitat d’avançar vers una estructura de caràcter més federal, en la que l’administració local de cada una de les regions depengués més plenament del respectiu govern autònom. Així mateix, sembla consolidar-se la possibilitat de dotar les ciutats metropolitanes d’administracions específiques, tal com la legislació italiana preveu des de fa més de vint anys.
Com és sabut, la instauració i evolució de les províncies a Itàlia presenta assenyalades similituds amb el cas espanyol. Nascudes en un i altre país en el terç central del segle XIX sota l’influx de l’esclat revolucionari francès, concebudes com instrument per a l’articulació de l’Estat liberal, varen conèixer en ambdós casos una gestació treballada i difícil, fins a la seva implantació definitiva, el 1833 a Espanya, i després de la Unificació a Itàlia. L’adveniment de les regions italianes per la Constitució de 1948 i de les comunitats autònomes a Espanya a partir de 1978, varen deixar les províncies en una situació paradoxal: nascudes per a la gestió d’un Estat unitari i centralista, havien de conviure ara amb unes institucions –les regions i les comunitats autònomes- concebudes, precisament per a la descentralització de l’administració pública i el reconeixement del autogovern. No és doncs d’estranyar que des d’àmbits diversos la pervivència de la institució provincial hagi estat reiteradament qüestionada en ambdós països, impugnació que ha tingut particular ressò a Catalunya.  
Com és sabut, també a Espanya el govern de l’Estat està impulsant en l’actualitat una reforma de les províncies (vegeu-ne el text a Anteproyecto de Ley de racionalización y sostenibilidad de la Administración local, versión 18.02.2013, tras el informe del Consejo de Ministros de 15.02.2013). Els arguments amb els que ho fa són gairebé intercanviables amb els que s’utilitzen a Itàlia: la reducció de la despesa pública, la racionalització de l’administració i la millora en la gestió dels serveis. La paradoxa (una altra) és que, tot partint d’arguments gairebé idèntics, el camí emprès pel govern espanyol és diametralment oposat de l’italià: si allà les reformes han previst una reducció del paper de les províncies, fins arribar a la seva eventual supressió, aquí el govern en propugna un enfortiment, tot conferint-los competències dels ajuntaments i utilitzant-les com a plataforma per incrementar la presència territorial de l’Estat en detriment de les comunitats autònomes, en el marc d’un projecte recentralitzador d’accentuades connotacions nacionalistes espanyoles.