divendres, 14 de març de 2014

Els tips parlen als famolencs dels grans temps que vindran

Bertolt Brecht, per Rudolf Schlichter,
ca. 1926, Lenbachhaus, Múnic
Els tímids indicis de recuperació del creixement econòmic, presentats el dia 11 de març per Luis Maria Linde, Governador del Banc d’Espanya, han generat un cor de congratulacions per la “fi de la crisi” i els efectes positius de les polítiques econòmiques adoptades pel govern espanyol i les autoritats europees. No cal dir, que hom ha de celebrar, per estantisses que siguin, les dades relatives a la reducció de la prima de risc o la millora de l’ocupació (tot i que aquestes darreres, han de ser preses amb tota cautela, ja que responen, en bona part, a llocs de treball precaris, temporals i a temps parcial).
Tanmateix, l'aspecte més interessant de la intervenció del governador és el reconeixement de que, en molt bona mesura, aquesta evolució de l’economia ha estat basada fonamentalment en els “efectes positius” de la “moderació salarial” i de la “reforma laboral”, les quals, a parer seu, haurien encara de ser aprofundides. Dit sense eufemismes, l’increment de la competitivitat de l’economia espanyola, si és que s’ha produït, descansa sobretot en una devaluació interior basada en una reducció dels salaris i en la precarització del mercat laboral. 
La situació s’adiu, fil per randa, a la que descrivia Joseph Stiglitz per al Estats Units d'Amèrica a The Price of Inequality: How Today’s Divided Society Endangers our Future : “han passat cinc anys d’ençà que va començar la recessió. El dèficit de llocs de treball –la diferència entre el nombre real de llocs de treball i el que existiria si l’economia estigués funcionant normalment- segueix augmentant. I els ingressos mitjans de l’americà mitjà segueixen disminuint. Mentre prossegueixen els estralls de la crisi econòmica (...) es deixa sentir cada vegada més la suma de les conseqüències d’una desigualtat persistent, d’una xarxa de seguretat deficient i d’un augment de l’austeritat”.
L’estratègia adoptada davant la crisi –o, potser millor: l’estratègia adoptada a recer de la crisi- es basa essencialment en el sacrifici dels grups socials mitjans i baixos i contribueix, de manera inevitable, a l'increment de les desigualtats socials. I això en una situació en la qual, a Catalunya, per posar un exemple, ja hi havia, l'any 2011, 576.000 persones que vivien en una situació de pobresa extrema, segons dades de l’Enquesta sobre els Hàbits i Condicions de Vida de la Població. Com hem comentat recentment, aquestes desigualtats socials estan tenint, a més, un acusat reflex en termes de segregació urbana
Doncs bé, en aquest context continuen les demandes per part de sectors financers i empresarials a perseverar i aprofundir en allò que s’anomenen “reformes” i que en essència constitueixen retalls salarials, precarització de les condicions laborals i reducció dels serveis públics. Es reclamen, a més, noves mesures de caràcter fiscal i sobre les pensions. Els versos dels poeta alemany, escrits en plena crisi dels anys trenta, venen inevitablement a la memòria:
Els qui roben la carn de la taula
prediquen resignació.
Aquells a qui estan destinats els dons,
exigeixen esperit de sacrifici.
Els tips parlen als famolencs
dels grans temps que vindran.
Els qui porten la nació a l’abisme
afirmen que governar és massa difícil
per a l’home senzill”