diumenge, 9 de març de 2014

El separatisme social a Catalunya

El què em sembla clar, és que la reproducció de les desigualtats lligades als territoris és un dels reptes més grans dels propers anys”. Qui així s’expressava en una entrevista publicada a Le Monde diumenge passat no era pas un activista veïnal, sinó Benoist Apparu, que fou ministre d’habitatge en el govern de François Fillon a França. I és que arreu d’Europa, a mesura que les desigualtats socials tendeixen a augmentar, el seu reflex territorial va esdevenint cada vegada més evident i problemàtic.
En efecte, com és ben sabut, un dels fenomens més característics del procés d’urbanització en la nostra societat és la tendència dels grups socials a separar-se entre sí sobre el territori en funció de la seva renda. El mecanisme que es troba en l’origen d’aquesta dinàmica és ben conegut: en una economia regida per les forces del mercat, la capacitat d’escollir lloc de residència de cada família o de cada individu depèn, fonamentalment, de la seva renda. Així, aquells amb majors ingressos tenen majors possibilitats de triar, mentre aquells amb menors recursos es veuen confinats allà on els preus són relativament més baixos (o les condicions del mercat de treball més informals, de manera que poden aplegar-se moltes persones en un mateix habitatge).
D’aquesta forma es dona la paradoxa de que aquells qui menys tenen i precisen de més atenció socials tendeixen a aplegar-se en el barris amb majors dèficits urbanístics i en els municipis amb menors recursos per prestar serveis. Per contra, aquells amb majors possibilitats tendeixen a residir en àrees amb baixos dèficits i amb una alta capacitats de prestar serveis, serveis dels que, paradoxalment, precisen menys que la resta. És allò que el sociòleg francès Éric Maurin va anomenar fa uns anys la tendència a crear “la société de l’entre-soi” (Le ghetto français. Enquête sur le séparatisme social, 2004). Tendència que, segons la majoria dels autors, representa no només una expressió de les desigualtats, sinó un mecanisme essencial a l'hora de perpetuar-les i agreujar-les.
La mesura de la segregació és, tanmateix, un exercici d’una certa complexitat, per raó de la dificultat de conèixer la distribució territorial de la renda a nivell de barri o de municipi. Ara, l’estudi Barris desafavorits davant la crisi: segregació urbana, innovació social i capacitat cívica, realitzat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb l’impuls del programa RecerCaixa, tracta precisament de quantificar l’abast del fenomen a Catalunya.
Així, a través de l’anàlisi a nivell de secció censal de quatre variables altament correlacionades amb la renda  –percentatge de població aturada, percentatge de població immigrant, superfície mitjana de la llar i valor cadastral- s’ha mesurat les desigualtats presents en el conjunt del territori català i la seva evolució entre els anys 2001 i 2012. Les conclusions d’aquest apartat de l’estudi, encara provisionals i donades a conèixer en els darrers dies, poden resumir-se en els trets següents:
1. La segregació urbana és un fenomen estructural. Antecedeix present crisi econòmica i ja era ben present l’any 2001, tot i que ha tendit a agreujar-se tant el període de la bombolla immobiliària com en la situació actual.
2. La segregació urbana a Catalunya, tot i ser intensa, és menor que la d’altres països del nostre entorn. Així, per exemple, l’Índex de Segregació Espacial a França l’any 2002, segons Éric Maurin, era d’1,8 pel que fa als desocupats i 3,3 pel què fa a la població estrangera, mentre que els resultats de l’estudi indiquen que a Catalunya l’any 2001 l’índex era de 1,1 per la població desocupada i de 1,8 per la població estrangera, i el 2012 hauria augmentat fins el 1,2 per a població desocupada i 2,6 per a la població estrangera.
3. La segregació no és un fenomen local sinó que s’expressa a escala metropolitana i territorial. La integració dels mercats del sòl i l’habitatge a escala supralocal ha comportat, tal com pot veure’s en la cartografia, que les majors desigualtats tinguin lloc no a l’interior d’un mateix municipi sinó entre els municipis d’una mateixa àrea urbana.
4. La segregació afecta tots els grups socials i és més intensa “per dalt” que no pas “per baix”. La tendència envers allò que s'ha anomenat el “separatisme social” afecta tots els grups socials, de tal manera que la segregació dels grups benestants és més extensa i creix més de pressa que no pas la dels grups amb menors recursos. Així, per exemple, l’any 2012 hi havia un 60% de seccions censals amb valors extrems d’immigració, d’aquestes el 39% tenien valors particularment baixos (percentatge d’immigració molt reduït) i el 21% particularment alts (percentatge d’immigració molt elevat).
5. La segregació presenta unes notables permanències territorials. Els territoris on es concentraven les situacions més i menys benestants s'han mantingut, en termes generals, durant la darrera dècada, tot i que les diferències tendeixen no només a consolidar-se sinó també a aprofundir-se. Així pot constatar-se en els mapes adjunts, que indiquen les seccions censals on es detecten els valors extrems de les variables, per dalt o per baix (la intensitat del color indica la concurrència de valors extrems d’1, 2, 3 o 4 variables en un mateix territori).
Al costat de la línia dedicada a l’estudi de la segregació urbana, coordinada pel geògraf Oriol Nel·lo i l’economista Eduard Jiménez, l’estudi Barris desafavorits davant la crisi conté una segona línia de gran interès, a la que ja tindrem ocasió de referir-nos, coordinada pels politòlegs Ismael Blanco i Joaquim Brugué. Aquesta segona part de l'estudi analitza la capacitat dels moviments socials i dels teixits associatius dels barris particularment desafavorits a l’hora de fer front a les societats per les que travessen. El conjunt dels materials de l’estudi donats a conèixer fins ara poden veure’s a http://barrisicrisi.wordpress.com/.