dimecres, 11 de juny de 2014

Josep M. Vallès: la política com a voluntat crítica i compromís cívic

El dia 11 de maig s'ha celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona un acte d'homenatge al professor Josep Maria Vallès, en motiu de la seva jubilació. A la UAB, Vallès ha estat fundador de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia i Rector, en el període 1990-1994.
L'acte, en el que Joan Botella, Quim Brugué, Itziar González, Oriol Nel·lo, Josep Oliver i Juan Luis Paniagua han glossat diversos aspectes de la trajectòria de Vallès, ha estat presidit pel rector Dr. Ferran Sancho. Així mateix, s'ha publicat l'opuscle Josep Maria Vallès. Des de l'amistat i el reconeixement, en el que s'apleguen testimonis de més d'una cinquantena de persones que dins i fora de la universitat sobre l'homenatjat.
Reproduïm a continuació el contingut de la intervenció a l'acte d'Oriol Nel·lo, "Josep Maria Vallès: la política com a voluntat crítica i compromís cívic".


JOSEP MARIA VALLÈS:
LA POLÍTICA COM A VOLUNTAT CRÍTICA I COMPROMÍS CÍVIC
 per Oriol Nel·lo
 Intervenció a l'Acte d'Homentatge a Josep Maria Vallès
Rectorat de la UAB, 11 de maig 2011 

I.
Deixeu-me, abans que res, agrair molt cordialment l'amable invitació a participar en aquest acte. És un goig de ser aquí i poder contribuir a aquest homenatge a Josep Maria Vallès, amic, ex-rector d'aquesta universitat, fundador de la facultat de Ciència Política, amb qui compartim des de fa anys esperances i desencisos, alegries i problemes en tants de projectes comuns. D'allò que us voldria parlar té relació precisament amb alguns d'aquest projectes: he tingut l'oportunitat, i, si ho voleu, la fortuna, de poder seguir de ben a prop el pas de Josep Maria Vallès per la política activa. I aquest és el tema al que em vull referir.    
De política, Josep Maria Vallès n’ha fet, segurament, durant bona part de la seva vida, perquè política és certament la docència: de la mateixa manera que s’ha afirmat que “la política és pedagogia”, podríem dir que “pedagogia és, també, política”. Com política són certament la gestió acadèmica i la formació dels servidors públics (una política estanya i d’extraordinària complexitat, que a alguns ens resulta encara més difícil de comprendre que l’altra). Amb més coneixements, d’altres glossaran aquests episodis en aquest mateix acte. Pel nostre costat, volem referir-nos al període en que Josep Maria Vallès es compromet de manera directa en l’impuls de moviments polítics i en la política institucional, implicació que el va portar, primer, a la direcció de Ciutadans pel Canvi (1999-2003) i, més tard, després d’una trajectòria parlamentària que es perllongà entre 1999 i 2006, al Govern del President Pasqual Maragall com a Conseller de Justícia (2003-2006).

II.
En recapitular sobre la seva experiència en la política institucional i en el govern de la Generalitat, Josep Maria Vallès ha escrit en algun lloc que hi va voler prendre part no pas com un “observador-participant”, sinó com un “participant-observador”. És una fórmula reveladora que he evocat més d’una vegada, ja que, al meu entendre, aquesta voluntat d’estrafer, tot invertint-los, el termes del cèlebre mètode antropològic de Bronisław Malinowski compendia tota una actitud envers l’activitat política. Una actitud en la que es troben les claus principals de la trajectòria de Josep Maria Vallès en la política activa.
En efecte, Vallès, com a politòleg, com a intel·lectual que es compromet en política, és, per orígens, formació, capacitat i voluntat, un observador agut i informat. És a dir, algú que al costat del projecte col·lectiu que vol contribuir a impulsar, i de la trajectòria personal que vol recórrer, no renuncia a observar atentament el procés en el què participa per tal d’entendre’l i fer-lo entenedor als altres.
A Ciutadans pel Canvi, per exemple, solia iniciar les reunions de les plataformes que integraven l’associació, el dissabtes al matí, en aquell pis de la Rambla, sobre el cafè de l’Òpera, amb una llarga anàlisi de la situació política. Aquestes intervencions, plenes de matisos i absolutament desproveïdes de sectarisme (les reiterades referències a “nosaltres” i als “altres”, tan pròpies de qualsevol retòrica política que vulgui suscitar l’esperit de grup), tenien  un caràcter insòlit i atractiu. A vegades, abans o després de la reunió, ens n’enviava una transcripció, escrita, segons deia, més per a “aclarir-se les idees” que per cap altra cosa. La recopilació d’aquests position papers, si és que són en algun lloc, constituiria una crònica lúcida i interessantíssima d’aquells anys esperançats i convulsos.
La seva tasca d’observador, d’analista, no s’aturà pas, tanmateix, a la redacció de notes i documents circumstancials. A través de la premsa, Vallès va anar acompanyant, celebrant i, en la mesura del possible, influint en el desenvolupament d’aquell projecte de canvi polític. Un projecte que ell mateix, per combatre l’oblit en el què ha caigut o se l’ha volgut fer caure, ha definit en aquests termes:
Recordaré tres objectius bàsics del programa de Maragall. Es plantejava corregir polítiques socials i econòmiques inadequades per a satisfer exigències irrenunciables d'igualtat, justícia i sostenibilitat en un món en el qual les regles de joc pactades després de la Segona Guerra Mundial estaven sent vulnerades per un rampant neoliberalisme. Es proposava a més sanejar les formes degradades de fer política per contrarestar la creixent desconfiança ciutadana cap a les institucions i en primer terme cap als partits. Finalment, es comprometia a remodelar les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa, en constatar que el seu format no responia ja a la complexitat de nous desafiaments econòmics, socials i simbòlics.” (“Aniversario de una extravagància”, El País, 10 de gener 2014).
Aquest és el projecte -necessari, ambiciós i frustrat- en el que Josep Maria Vallès va voler participar i va voler contribuir a fer comprendre i a divulgar.
El compendi d’aquesta voluntat d’anàlisi i explicació és, sens dubte, l’assaig Una Agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi. Algú ha definit aquest llibre, publicat l’any 2008, com el més important que s’ha escrit fins a la data sobre el projecte i la presidència de Pasqual Maragall. Vallès hi fuig de l’anècdota i del memorialisme, de l’autojustificació i dels llistats de peripècies que afeixuguen sovint aquest gènere difícil. Hi analitza, amb distància i compromís alhora, les potencialitats i les limitacions del període. I acaba oferint allò que constitueix, segurament, la sistematització més diàfana dels paràmetres del projecte Maragall, expressada de manera força més entenedora que no pas en la prosa, sovint inspirada, però també fragmentària, al·lusiva i plena de comprensibles condicionants tàctics de qui en fou el protagonista i l’inspirador principal.

III.
Ara bé, Vallès, excel·lent observador de la política, quan fa política no vol fer només, ni tan sols en primer lloc, d’observador. Vol fer canviar les coses, vol fer política. No concep doncs la seva dedicació com una “experiència personal”, no vol fer recerca, no s’empara, com d’altres hem fet, darrera del dietari en el que anotar, amb precisió d’entomòleg, les observacions del dia. Aquell dietari que, per dir-ho en l’afortunada expressió de Xavier Rubert de Ventós, ha constituït sovint la coartada de l’intel·lectual quan fa política, l’objecte que li confereix la distància justa, la prova fefaent que ell no és “d’eixe món”.
Vallès, sense perdre la voluntat crítica, s’implica profundament en la política. Primerament, en la iniciativa de Catalunya Segle XXI, que coordinarà en la seva fase final, la més decisiva i productiva, la que acabarà amb la publicació de La democràcia dels ciutadans, apareguda a inicis de 1999: un llibret confegit amb aportacions molt diverses i que, acompanyada d’un prefaci de Llorenç Gomis i un epíleg de Pasqual Maragall, conté ja la llavor d’un programa. Ciutadans pel Canvi fou, en part, la continuació i la superació d’aquella experiència: el moviment que, tot aplegant persones procedents de cercles catòlics progressistes, de l’antic PSUC, de les associacions veïnals, de les ONG i de la universitat hauria d’ajudar a ampliar la base social dels partits d’esquerra, fer-los més propers a la societat i escurçar la distància creixent entre la ciutadania i la política.
El moviment va contribuir, segurament, de manera assenyalada al gran èxit de Pasqual Maragall en les eleccions de 1999, a la dinamització de la vida parlamentària en la subsegüent legislatura i a la confecció del programa de govern que es tractaria de desenvolupar a partir de 2003, però no va obtenir els fruits esperats: en part, sens dubte, per les mancances dels que ens hi vàrem voler implicar, en part perquè els objectius eren potser massa ambiciosos, en part per les oscil·lacions de qui en fou l’impulsor estimat i, finalment, però de cap manera menys important, per la desconfiança –i a vegades per l’adversió- que la iniciativa suscità en les mateixes forces d’esquerra a les que es volia ajudar.
Vallès va tenir un paper clau en la creació i el desenvolupament de Ciutadans pel Canvi. En fou, des de l’inici, el principal referent i hi va exercir un lideratge peculiar, escrupolosament democràtic, més basat en l’autoritat intel·lectual que en cap altra consideració. Alguna vegada, quan els companys l’empenyíem a que acceptés les responsabilitats de govern que el President li oferia, ens va respondre que, en realitat, el que més li interessava era, precisament, el moviment. “És el que te major recorregut i potencial d’innovació”, ens venia a dir. Ara, això no vol dir que la seva dedicació a la política institucional fos feta a mig gas o amb desinterès, ans al contrari.
En el Parlament de Catalunya, del qual en fou candidat a la Presidència l’any 1999, Vallès va ser un diputat dedicat, lleial i díscol alhora, una rara avis doncs en els nostres usos parlamentaris. Com a adjunt a la presidència del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi va intentar una petita revolució en les formes de treballar dels diputats, tot establint un “contracte-programa” de cada un d’ells amb el Grup. L’intent, tot i els esforços de Tere Serra i del mateix Josep Maria Vallès, va fracassar. Una altra iniciativa a la que es va contribuir de manera decisiva fou la constitució i funcionament del Govern Alternatiu de Pasqual Maragall, una empresa que en el seu moment fou motiu d’irrisió i d’escarni, i que, en canvi, va donar fruits d’extraordinària importància. En efecte, coordinat per Vallès i amb la secretaria eficient d’Andreu Morillas, el Govern alternatiu va posar les bases del què haurien pogut ser, en unes altres circumstàncies, les bases del programa de govern de Pasqual Maragall. De fet, bona part de les realitzacions més conegudes i reïxides de les que efectivament es van desenvolupar sota la seva presidència tenen origen en els seus treballs.
Una vegada en el Govern de la Generalitat, a partir de desembre de 2003, Josep Maria Vallès s’abocà en la gestió d’una conselleria com la de Justícia, sovint considerada ingrata. Hi aconseguí alguns èxits destacats, entre els quals s’ha assenyalat justament l’adopció de forma consensuada del nou mapa de serveis penitenciaris a Catalunya. Joaquim Brugué ha considerat l’assoliment del consens en aquesta matèria –tan propensa a generar el síndrome del NIMBY- com un exemple paradigmàtic d’una forma de fer política que permet passar dels “Aquí, no!” als “Així, sí!”. Tinc la impressió, tanmateix, que Vallès no es va fer mai gaires il·lusions respecte la seva capacitat de maniobra en el govern de Pasqual Maragall. Diverses vegades ens havia dit que, en un govern de coalició amb fortes tensions partidàries de tota mena, “l’independent és la baula més feble”. I és una llàstima que així fos: molts cops he pensat com hauria estat el procés de revisió de l’Estatut si s’haguessin seguit més de prop els continguts i el mètode adoptat durant la sisena legislatura del Parlament català a l’hora de formular la proposta de reforma estatutària dels partits d’esquerra. Una proposta que convé rellegir ara i que fou fruit d’una comissió integrada per Joaquim Nadal, Miquel Iceta, Joan Ridao, Rafael Ribó i Josep Maria Vallès, que hi tingué un paper clau.

IV.
Compromís i distància crítica, entusiasme i un punt d’escepticisme, capacitat tècnica i autoritat intel·lectual. Aquests són, segurament, els trets principals del pas de Josep Maria Vallès per la política institucional. N’hi ha tanmateix un altre que cal esmentar: la reluctància d’aquest participant-observador a destacar, a figurar, a protagonitzar allò que Aldo Moro, en circumstàncies dramàtiques, va anomenar “le ore liete” del poder.  Els qui han conegut la seva resistència sincera a entrar al Govern, els qui van conèixer la seva voluntat de que Ciutadans pel Canvi no tingués de manera formal lideratges unipersonals, els qui l’han vist, en fi, canviar el seu lloc de primera fila en un acte polític –allà on tot són cops de colze per estar- per tal d’asseure’s en un lloc més discret, en seran testimonis. Una discreció, la de Josep Maria Vallès, que es fruit, precisament, del compromís i d’una determinada concepció de la vida pública: aquella que entén la política , abans que res, com un projecte col·lectiu, i el compromís polític com un acte de servei.