diumenge, 8 de novembre de 2015

Pier Paolo Pasolini: llengua, cultura popular i subjecte revolucionari

El dia 21 d’octubre de 1975, tot just dues setmanes abans de la seva mort, Pier Paolo Pasolini es reunia a Lecce amb un grup d’estudiants i ensenyants per debatre sobre el tractament dels parlars dialectals a l’escola italiana. La sessió -vibrant de controvèrsia i suggeriments, fins al punt que es pot llegir gairebé com una peça teatral- va ser transcrita i publicada per l’editorial napolitana Athena l’any 1976, i, una dècada més tard, el 1987, recuperada per Editori Riuniti a la col·lecció Biblioteca Mínima. Aquest conjunt de circumstàncies n’han fet un text relativament oblidat. Convé, tanmateix,  rellegir-lo ara. No només perquè s’acompleixen quaranta anys de la tràgica desaparició de l’autor, sinó perquè les seves pàgines contenen en bona mesura molts dels nodes del seu pensament, plantejats, a més, a través d’un tema, el de la llengua, que ens interpel·la com pocs altres.
En efecte, Pasolini, utilitza en el debat sobre les possibilitats d’ensenyament del “dialecte” (és a dir, aquell conjunt de llengües i parles que no s’adiuen al italià normatiu) com a camí per introduir un dels temes centrals de la seva reflexió i les seves preocupacions: la destrucció de la cultura popular i el consegüent alienació i enviliment d’aquells que havien de ser els subjectes revolucionaris capaços de transformar la societat capitalista.
Era, justament en aquells anys quan l’autor acabava de publicar alguns dels seus més cèlebres articles sobre la qüestió, que serien després aplegats a Scritti corsari. Hi plantejava la paradoxa de que la cultura popular italiana –la cultura de la pagesia, del subproletariat i del proletariat mateix- no hauria iniciat la seva davallada definitiva en el període feixista, sinó gairebé vint anys més tard, amb l’esclat del sviluppo i l’adveniment del consum de massa. Hauria estat llavors quan s’hauria produït la veritable “revolució antropològica”, en la qual es va poder veure “la coacció dels consums recrear i deformar la consciència del poble italià fins a una irreversible degradació” [Scritti corsari, 1981, p. 160].
En aquest context, Pasolini reivindica, en el debat de Lecce, l’ensenyament del dialecte i en dialecte, tema per al qual sempre havia mostrat una especial sensibilitat (cal recordar les seves primeres temptatives poètiques escrites en friülà). Però no ho fa pas per tradicionalisme o per localisme, sinó per la defensa d’un “pluralisme cultural” davant el “genocidi” que suposa la destrucció i homogeneïtzació de les cultures populars. La reivindicació del dialecte podria doncs esdevenir un fet “profundament revolucionari (alguna cosa com la defensa de la pròpia llengua en el País Basc, o per part dels irlandesos), que ha d’arribar fins el separatisme, que seria una lluita extremadament sana, perquè aquesta lluita per al separatisme no és altre cosa que la defensa del pluralisme cultural, que és la realitat d’una cultura” [Volgar’ eloquio, p. 32].
Davant l’estupefacció que provoca en l’audiència aquest argument portat fins a l’extrem, l’autor acaba admetent, amb amargor, “això ho dic per fer evident que en realitat hi ha poca cosa a fer”.  Tanmateix, una part dels assistents l'increpa i li retreu voler retornar al passat, cap a una presumpta “arcàdia de les classes populars”. Pasolini replica indignat que de cap manera voldria tornar enrera, sinó que, en la tradició gramsciana, hauria volgut que la cultura popular, la cultura de les classes subalternes, hagués tingut l’oportunitat d’entrar en relació amb la gran cultura burgesa i que d’aquesta relació n’hagués sortit quelcom de nou i d’alliberador. Pasolini reprenia així l’argument que l’havia oposat, en agra polèmica, a Italo Calvino quan aquest li retreia d’enyorar una “edat d’or” mítica. El món que jo enyoro, afirmava Pasolini, no és el de cap “edat d’or”, sinó el de l’”edat del pa”. Un món en el que la gran majoria de persones només “consumia béns extremadament necessaris. I era això, potser, el que feia extremadament necessària la seva pobra i precària vida. En canvi és ben clar que els béns superflus converteixen la vida en supèrflua”. I afegia, que “fins fa pocs anys aquest era el món preburgès, el món de la classe dominada", un món que "només per raons nacionals, o millor, estatals formava part del territori de la Italietta [...].” [Scritti...,  p. 62-63].
No està amb això mitificant el passat?, li pregunta algú des del públic. Tan segur està de que la vida
Pier Paolo Pasolini, José Agustín Goytisolo y
Salvador Clotas, al cementiri de Montjuïc,
al fons les barraques de Can Tunis (1968)
en els suburbis i els barris populars d’abans del consum de massa era més feliç que la d’ara? “Sobre la felicitat puc donar una resposta sobre la qual no tinc el més mínim dubte”, respon taxatiu. “Encara que sempre estigui devorat pels dubtes, sobre això no en tinc. En els suburbis de Roma, que són el món que jo conec i he expressat en les meves novel·les de fa deu anys, els joves i la gent en general era molt més feliç que ara”. I conclou referint-se en concret a el Quarticciolo, una de les més cèlebres borgate de la capital italiana: “Era efectivament un ghetto, vist des del punt de vista d’un burgès”, però del punt de vista dels seus habitants “no era un ghetto, era un món, era un univers en el es realitzaven, la cultura en la que vivien, en els valors de la qual creien, fins i tot inconscientment, i en els models de la qual es realitzaven; i això els proporcionava un equilibri complert i total. Què importa la misèria! [...] El mal pitjor és la misèria del fals benestar; són molt més infeliços els pobres avui que fa deu anys, en proporció...” [Volgar’..., p. 41-42].
Un estudiant inquireix llavors, de forma gairebé exasperada, si davant de tanta desorientació, no seria millor, en comptes de judicar, escoltar “les masses populars” i deixar-se guiar per elles. “Aquestes masses de les que parles”, replica Pasolini, “en realitat ja no existeixen, més que de manera fragmentària, més que caòticament; els valors que segons tu ens haurien d’ensenyar, en realitat són ja contravalors que els han estat imposats per la cultura consumista, petit-burgesa”. I arriba llavors al node del seu argument: el problema veritable que cal plantejar-se resulta extremadament difícil de resoldre “perquè és la lluita entre una cultura que no acceptem i una cultura que s’ha acabat” [Volgar’..., p. 70-71]. D’aquí es deriven els fonaments del seu pessimisme, perquè aquest procés ha destruït, en bona mesura, la possibilitat de construir subjectes revolucionaris a partir dels grups subalterns alienats: “una revolució marxista, en aquest punt, quan el genocidi ha estat ja consumat, em sembla força utòpica” [Volgar’..., p. 45].
El debat, aquí reflectit només en els seus trets principals, ple com està de tota mena d’incitacions intel·lectuals i polítiques, conté per a l’estudiós del territori un interès especial. La desaparició de la cultura camperola, la transformació de les condicions de vida del subproletariat i el proletariat durant els anys seixanta i setanta, són fenòmens que a Itàlia (i a Espanya) resulten inseparables del procés d’urbanització. És a través de la concentració de grans contingents de població i activitat sobre el territori, a través de les grans migracions camp/ciutat, que el creixement econòmic d’aquells anys fou possible, amb els efectes corresponents. Allà on aquesta transformació, aquesta lluita entre el nou i el vell, entre la ciutat i el camp resultà més patent foren les perifèries dels nuclis urbans: els afores, els suburbis, els límits, els barris de barraques, els terrenys agrícoles abandonats. Era en aquests àmbits, des de la perspectiva de Pasolini, on encara podien trobar-se les traces d’aquella cultura popular que desapareixia. D’aquí la seva fascinació per aquests barris expressada en tantes de les seves obres.
Quaranta anys s’han escolat des dels debats de llavors. L’estructura social s’ha transformat radicalment, el procés d’urbanització ha entrat en noves fases que fan cada cop més difícil distingir entre ciutat i camp, la mercantilització de tota mena de béns i de les relacions socials s'ha aprofundit fins a extrems difícils de preveure, els patrons culturals i els hàbits de consum han homogeneïtzat més i més les formes de vida. Però els temes plantejats per Pier Paolo Pasolini, amb la seva força i les seves contradiccions, continuen interpel·lant-nos. Com ens interpel·la la seva voluntat de comprendre, de prendre posició i d’actuar en conseqüència.

[Fotografies: IMDbPro; Garzanti; UAB-Julia Goytisolo; Editori Riuniti]