dilluns, 23 de novembre de 2015

La ciutat en moviment. Crisi social i resposta ciutadana

La construcció de la ciutat és percebuda sovint com el resultat directe de la decisió dels poders polítics i econòmics, o, a tot estirar, pels tècnics que treballen al seu servei. Tanmateix, la realitat resulta força més complexa. A la ciutat conviuen multitud d’interessos contraposats, sovint contradictoris, i la forma com l'espai urbà es configura pot, indiscutiblement, afavorir uns sectors de la ciutadania i perjudicar-ne uns altres. Per això, no és d’estranyar que ciutadans corrents, sense especial poder polític i econòmic, s’organitzin en moltes ocasions per tal de fer valdre les seves aspiracions i els seus drets. Amb la seva actuació, aplegant-se en associacions i moviments, aconsegueixen sovint alterar les actuacions d’institucions i agents econòmics . Per això poden ser considerats també, a dreta llei, constructors de ciutat.
En efecte, les nostres ciutats -Barcelona n’és un bon exemple- serien molt diverses si al llarg de la història no haguessin existit aquestes mobilitzacions, reivindicacions i iniciatives ciutadanes. Com que aquests moviments no només tenen lloc a la ciutat, sinó que tenen l’organització i el funcionament de la ciutat (l’habitatge, els serveis, el transport, el medi ambient,...) com la seva principal preocupació, han estat denominats moviments socials urbans.
El llibre d’Oriol Nel·lo La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana (Madrid, Díaz & Pons), que acaba de publicar-se, tracta d’oferir, precisament, una anàlisi de les motivacions i els efectes dels moviments socials urbans contemporanis en els països del sud d’Europa.
L’assaig exposa en primer lloc com l’ascens de les iniciatives i els moviments ciutadans que s’ha produït en els darrers anys en les ciutats d’aquest àmbit té relació directa amb la situació de crisis econòmica i social, així com amb les polítiques que l’han acompanyada. Una situació que ha empitjorat de manera notable les condicions de vida de bona part de la població i a la que la ciutadania, davant de l’incapacitat dels poders públics, s’ha vist forçada a donar resposta directa.  De la munió d’iniciatives que han sorgit, algunes tenen simplement l’objectiu solidari de pal·liar els efectes materials de la crisi. Però d’altres, a més, es proposen de plantar cara al retrocés dels drets ciutadans i fins plantejar alternatives econòmiques, ambientals i polítiques d’abast més general.
Si la defensa de les condicions de vida i dels drets ciutadans són les principals motivacions de les iniciatives i els moviments, quines són avui les seves reivindicacions? Òbviament, qualsevol generalització resultaria abusiva, però hi ha uns quants trets comuns que permeten fer-se una imatge de conjunt. En primer lloc, destaca la importància de la defensa del patrimoni col·lectiu, entès no només com els l’espai públic, els béns comuns, els recursos o el paisatge, sinó també com els serveis i els drets de la ciutadania que articulen la vida social. Si aquest primer element planteja, sobretot, qüestions relatives a la justícia social, els moviments es distingeixen també per una demanda –a vegades explícita, sovint només implícita- de justícia espacial: no es tracta només de que es pugui accedir de forma enraonadament equitatives a la renda i als serveis, sinó que la dignitat urbana i els serveis, siguin presents i accessibles a totes les parts de la ciutat. Finalment, els moviments urbans, en un context de descrèdit creixent de les formes de representació tradicional, posen també sobre la taula el tema de la qualitat democràtica, tant dels processos de decisió, com de la mateixa gestió de les polítiques urbanes.
Davant de temes de tant gran abast, hom podria concloure que les iniciatives ciutadanes i els moviments urbans plantegen certament qüestions crucials, però que la seva capacitat d’incidir-hi resulta escassa. Els moviments urbans serien així més aviat un símptoma del descontentament que no pas un element destinat a tenir incidència efectiva en els problemes que els originen. Tanmateix, aquesta percepció resulta en bona mesura errònia. Les iniciatives i els moviments urbans estan tenint un efecte incontestable a l’hora de mitigar els efectes de la crisi sobre la població, han obtingut alguns èxits gens negligibles en la defensa dels drets ciutadans i, en diversos països europeus (Espanya en primer lloc), estan donant lloc a la configuració d’alternatives polítiques que es plantegen –i a vegades aconsegueixen- conquerir posicions institucionals per tal de fer progressar els seus objectius.
És això, precisament, el que il·lustra, , la tercera part de l’assaig, a partir del cas de Barcelona, ciutat que compta amb una llarga trajectòria de moviments: de les Bullangues de 1835 a la Setmana Tràgica de 1909, de la revolució de juliol de 1936 a la vaga dels tramvies de 1951 i a les mobilitzacions ciutadanes de finals del franquisme. Així, es mostra com en els darrers anys els moviments urbans i territorials –els conflictes ambientals, les mobilitzacions relatives a la qüestió nacional, les pràctiques i iniciatives d’innovació social- han condicionat i continuen condicionant de manera decisiva tant l’evolució de la societat barcelonina, com la mateixa transformació de l’estructura física de la ciutat. D'aquí la importància i l'interès de la seva anàlisi i comprensió. 
La primera presentació del llibre tindrà lloc el proper dia 9 de desembre a les 19h a la Societat Catalana de Geografia, Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47. Hi intervindran Josep Oliveras, president de la Societat, Joaquim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Oriol Nel·lo, autor del llibre.