dissabte, 19 de desembre de 2015

El debat electoral: i les infraestructures?

Estació del Nord, València
La campanya electoral per a les eleccions generals del dia 20 de desembre 2015 ha estat plena de paradoxes. En bona mesura, denota la situació de trànsit en la que les societats europees es troben. Una situació que s’adiu perfectament a la màxima de Gramsci: “La crisi apareix quan allò que és vell mor i allò que és nou no pot néixer. En aquest interregne poden produir-se fenòmens desmesurats de la més diversa natura” (Quaderni 3, p. 311).
Una de les paradoxes de la campanya ha estat l’absència gairebé absoluta de referències a l’ordenació del territori, l’urbanisme i les infraestructures. No és ja que aquestes matèries no hagin aparegut en els debats i compareixences dels candidats, sinó que tenen una presència del tot marginal en els respectius programes. La qüestió resulta tant més cridanera pel fet que fa ben pocs anys aquests temes es trobaven, per bé i per mal, en el mateix centre del debat polític i ciutadà.
L’observador ben intencionat podria pensar que les forces polítiques estatals han comprès finalment que l’ordenació del territori i l’urbanisme són matèries que la constitució reserva de manera exclusiva a les comunitats autònomes i que, per tant, no correspon el seu debat en aquesta campanya electoral. Admetem-ho, tot i que no això no guardaria cap coherència amb el fet que els candidats a les Corts de l’Estat hagin fet nombroses propostes relatives a d’altres àmbits igualment de competència molt majoritàriament autonòmica, com per exemple la salut o l’ensenyament.
Port de Barcelona
L’argument no seria excusa, però, per l’escassa rellevància que -amb algunes comptades excepcions- ha tingut en la campanya el debat sobre les infraestructures, camp en els quals la intervenció de l’Estat és determinant. Es tracta d’un àmbit decisiu per almenys tres tipus de raons. En primer lloc, resulta peremptòria l’avaluació del rendiment econòmic i social de molta de la inversió realitzada per l’Estat en l’àmbit de les infraestructures en les darreres dècades, de les quals la xarxa de l’AVE resulta l’exemple més vistós. En segon lloc, i en contrast amb l’anterior, caldria discutir la forma com un programa d’inversions públiques ben articulat –en l’àmbit energètic i ambiental, per començar- podria tenir una importància clau en la recuperació de l’activitat econòmica. En tercer lloc, la planificació i realització de les infraestructures té elevades connotacions polítiques, en condicionar els fluxos de persones i mercaderies i jerarquitzar el territori (com bé indicava, per exemple, Magdalena Álvarez, Ministra de Foment, tot comentant l’estructura radial de l’AVE: “Estamos cosiendo España con hilos de acero. Esa es la verdadera forma de hacer país, de defender la unidad de España: coserla con hilos de acero”).
A Itàlia s’ha publicat recentment una obra sobre la qüestió: Grandi e inutili. Le grandi opere in Italiad’Antonio Fraschilla. El treball vol ser un reportatge de tantes “grans obres” realitzades en aquell país, “molt sovint inútils i inacabades, monuments al malbaratament, exemples de corrupció, mal govern i simple incúria”. El text, farcit d’exemples i documentació resulta sens dubte interessant i presenta una situació que serva innegables paral·lelismes amb alguns episodis i iniciatives del nostre país.
Ara bé, el debat que té lloc al país transalpí mostra també quins poden ser els perills de no orientar de manera adequada la discussió sobre les infraestructures: contribuir a fomentar el descrèdit genèric sobre les actuacions del sector públic; atribuir-li la exclusivitat en el malbaratament de recursos, com si en els darrers temps el sector privat no hagués incorregut sovint en la mateixa falta, amb costos econòmics, socials i ambientals segurament força més elevats; qüestionar també de manera genèrica la importància de la inversió infraestructural i en obra pública.
Cal esperar que les noves legislatures que estan a punt d’obrir-se –tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya- permetin abordar de manera decidida i constructiva el debat sobre les infraestructures. I que d’aquest debat se’n derivin polítiques que portin a utilitzar-les com allò que poden ser: una palanca decisiva per la gestió ambiental, l’articulació del territori i l’avenç social.

[Fotografies: O. Nel·lo]