dilluns, 5 de setembre de 2016

Barcelona: refer la història, reorientar la ciutat

Han transcorregut gairebé 40 anys d’ençà del retorn de la democràcia a l’ajuntament de Barcelona. El que havia estat el principal centre industrial de la península viu avui, en gran mesura, dels serveis. Els grups socials que havien caracteritzat la seva turbulenta història han canviat de composició i caràcter. La ciutat s’ha afermat com el cor d’una metròpoli europea de 5 milions d’habitants. D’aquest procés Barcelona n’emergeix, en termes generals, més rica, més culta, més ben equipada i més oberta al món. Per un llarg període ha pogut ser vista fins i tot com la mostra que els problemes de les ciutats poden ser governats i, en bona mesura, resolts.
De cara al futur, tanmateix, la ciutat s’enfronta a un conjunt de reptes de gran entitat. l’existència dels quals evidencia la necessitat de canvis socials i polítics profunds.   “Malfia’t de la història/ Somnia-la i refés-la”, aconsellava Pere Quart a Barcelona, en els dies terribles de la Guerra Civil. Doncs bé, per refer la història, per reorientar l’evolució de la ciutat, cal una idea precisa dels reptes als que s’enfronta.
El primer és, sens dubte, l’agreujament de les desigualtats socials. Si durant els anys 80 i la primera part dels 90 les diferències, en termes de renda i de benestar, tendiren a reduir-se, en els darrers anys, empeses per la crisi i l’”austeritat”, han tornat a créixer de nou. Les situacions de major necessitat tendeixen a concentrar-se endeterminats barris: en un extrem de la línia 3 de metro la renda mitjana de l’entorn és 6 vegades més baixa que en l’altre extrem. El Pla de Barris que l’Ajuntament està impulsant hauria de servir per millorar les condicions de vida en les àrees més desafavorides i evitar que el fet de viure-hi representi una barrera afegida a la igualtat d’oportunitats.
La qüestió de la desigualtat té relació directa amb les activitats econòmiques i l’ocupació. L’evolució econòmica recent de la ciutat ha anat acompanyada per una precarització i empitjorament de les condicions laborals. Davant d’això, l’Ajuntament aposta, amb raó, per l’enfortiment de l’economia social i les iniciatives ciutadanes que són un dels principals actius de la ciutat. El més difícil, tanmateix, es establir estratègies per atraure activitat econòmica de qualitat i evitar, alhora, que els interessos de les grans empreses i operadors “destarotin la ciutat”, com alguna vegada havia dit Pasqual Maragall. La capacitat d’acció des de l’àmbit local és limitada, però no inexistent: la cooperació que s’anuncia entre els ajuntaments de les principals ciutats europees afectades pels nous fenomen turístics, és un exemple excel·lent del què es pot fer en aquest àmbit.
Finalment, les possibilitats de governar les transformacions econòmiques i socials depenen, és clar, dels instruments. En aquest sentit cal recordar que el municipi de Barcelona és avui gairebé una ficció. La ciutat real no són pas els seus 100 km2, sinó els 3.200 de la regió metropolitana o, com a mínim, els 600 de l’àrea metropolitana estricta. La dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987 va representar una inflexió històrica: va comportar una limitació decisiva de la capacitat d’articular i projectar la ciutat real, i amb ella la potència de Catalunya. Per ser efectiu, el restabliment de l’Àrea Metropolitana, ha completar-se amb nous instruments, com l’elecció directa de la seva presidència. Només així podrà esdevenir un instrument efectiu i plenament democràtic de gestió i redistribució.
Societat, economia i territori. Gent, benestar i entorn. De l’impuls polític i ciutadà que permeti afrontar aquests reptes en depèn el futur de la ciutat.
[Article publicat al diari Ara, 4 de setembre 2016]