dilluns, 19 de setembre de 2016

El temps de la mobilitat urbana: buits i plens


En un dels seus contes més suggeridors –“Manuscrito hallado en un bolsillo” (1974)- Julio Cortázar imagina una peculiar experiència urbana. El seu protagonista pren cada dia el metro de París, es fixa en una persona i fa una juguesca silenciosa amb ell mateix sobre quin serà el seu comportament: si baixa abans de la cinquena estació, si llavors pren una correspondència en direcció al sud, si al cap de tres parades més surt a l’exterior,... En el cas improbable que tots aquests requisits s’acomplexin, i només en aquest cas, el protagonista, que haurà seguit pas a pas la persona triada, s’hi adreçarà i tractarà d’establir-hi relació.
La juguesca del personatge de Cortázar avui resultaria extraordinàriament més simple, si més no a l’hora de preveure el comportament dels viatgers durant un recorregut en transport públic. En tres de cada quatre casos, potser en quatre de cada cinc, utilitzaran durant bona part del temps el seu telèfon mòbil: hi parlaran, enviaran missatges, consultaran correu, escoltaran música, practicaran jocs,...
El temps de desplaçament, que havia estat considerat tradicionalment un temps buit, privat de propòsit, s’ha omplert així aparentment de finalitat. No es tracta pas d’un temps insignificant en la nostra vida de cada dia: fa ja una dècada, a la Barcelona metropolitana la durada mitjana del recorregut dels que es deplaçaven a la feina amb transport col·lectiu era de prop de 40 minuts en cada sentit. 
Seria sens dubte un excel·lent exercici d’etnologia urbana o de geografia performativa observar de manera sistemàtica el comportament dels viatgers dels nostres mitjans de transport públic. L’observació es podria contrastar, potser, amb entrevistes respecte la percepció que ells mateix tenen de l’experiència del viatge.
Si ho féssim descobriríem que el temps de desplaçament que hem considerat tradicionalment buit potser no ho era tant. I que allò que avui l’ha omplert és sobretot el consum. Un consum que –més enllà de les virtuts òbvies de la comunicació immediata- és, en molts casos, superflu i innecessari. Una de les principals característiques del nostre sistema econòmic rau en el fet que no només tendeix a mercantilitzar les relacions entre les persones, sinó també l’ús del temps. La conquesta del temps de desplaçament per al consum n’és una mostra destacada.