L’expansió de les activitats turístiques fa que hagin esdevingut un dels principals factors explicatius de les dinàmiques urbanes en moltes parts del planeta. Això és particularment cert en aquells territoris on per raons geogràfiques i històriques el turisme és el principal sector inductor del creixement econòmic, com és el cas de les Illes Balears.
Precisament sobre aquest tema acaba de
presentar-se la tesi doctoral del geògraf Antoni Pons. Turisme, illeïtat i
urbanització a les Illes Balears (1956-2006). La recerca, dirigida pel
professor Onofre
Rullan, ha estat realitzada en el marc del Departament de
Geografia de la Universitat de les Illes Balears i s’interessa en
particular per la relació entre el desenvolupament turístic i el creixement
urbanístic, tot parant especial atenció a determinar si la condició insular ha
pogut representar un fre o un incentiu per al procés urbanitzador.
Pons basa la seva recerca sobretot en
l’estudi del procés d’artificialització del sòl. Així, mostra com en cada etapa
del desenvolupament del turisme balear (allò que Rullan de manera força gràfica
ha denominat els seus tres booms successius) ha suposat ritmes i
magnituds diverses d’ocupació del sòl. D’aquesta manera, el període 1956-1973,
en que s’esdevingué l’arribada del turisme de massa i es caracteritzà,
sobretot, pel desenvolupament de la indústria hotelera, el ritme d’ocupació del
sòl avançà a raó de 406 ha/any. La fase subsegüent, 1973-1996, caracteritzada
per un desenvolupament de caràcter més extensiu i un turisme més residencial
suposà un ritme d’ocupació del sòl de 661 ha anuals, de manera que hom pot
considerar que, per un període de dues dècades, la urbanització suposà cada any
l’artificialització d’una superfície equivalent gairebé a la del districte de
l’Eixample de Barcelona (que compta amb 757 ha). Finalment en la darrera
etapa, 1996-2006, el ritme d’ocupació del sòl es reduí de manera considerable,
per abastar unes 360 ha anuals.
Les reflexions que poden derivar-se
d’aquesta aportació són de notable interès. En primer lloc, es constata els
diversos ritmes i modalitats que l’ocupació de sòl presenta en les diverses
illes segons la intensitat que en cada moment hi té el desenvolupament del
fenomen turístic: el relatiu retard de Menorca que, en part, s’ha esvaït en els
darrers anys; l’eixelebrat creixement d’Eivissa; la resistència de Formentera,
tot i l’increment extraordinari de la freqüentació de visitants,...
També cal constatar que els ritmes del
procés d’urbanització a les Illes no són del tot coincidents amb els trets
dominants del procés d’urbanització al conjunt de l’Estat espanyol. Així, per
exemple, es dóna la paradoxa de que, en el període 1996-2006, quan en el
conjunt d’Espanya l’artificialització
del sòl és particularment intensa, a les Illes Balears sembla frenar-se.
Així, mentre en el conjunt d’Espanya s’artificialitza en tot just 10 anys una
superfície de prop de 3.400 km2 (equivalent, doncs, gairebé a una illa de
Mallorca sencera), a les Illes Balears el ritme d’ocupació del sòl decreix.
Això no pot pas deure’s a l’esgotament del sòl disponible, ni tan sols en els
àmbits costaners: el litoral balear, com el mateix Antoni Pons explica,
presenta percentatges d’urbanització inferiors a les costes mediterrànies
peninsulars, com el litoral valencià
o català.
Pot ser atribuït, doncs, el fenomen a la combinació de la pressió dels
moviments ambientals i d’un lobby hoteler desitjós de limitar la competència?
Té a veure amb el pas del turisme de massa al turisme residencial? Pot ser una
mostra de l’èxit relatiu de les polítiques de protecció?
Una altra qüestió d’interès que mostra la
recerca de Pons -també contradictòria
amb els tòpics més habituals- és el progressiu desplaçament de la pressió
urbanitzadora cap a l’interior de les illes. Així, si es consideren les hectàrees
per any de creixement de la urbanització segons la distància a la costa es pot
constatar el següent: el període del primer boom turístic (1956-1973)
l’artificialització del sòl en els territoris situats a més de 2 km de la costa
representava només el 31,8% del total; en el període 1973-1995 era ja el 41,6%;
i en la dècada 1996-2006 pujava al 59,7%. En aquesta circumstància, l’esquema
clàssic que s’havia utilitzat per descriure el procés d’urbanització balear
sembla trontollar. La vella imatge de l’enfortiment de les majors ciutats de
cada illa, acompanyada d’una anella d’urbanització litoral més o menys intensa
dóna pas ara a una realitat més complexa: l’afebliment de la macrocefàlia de
les capitals de cada illa, la integració del territori, l’afebliment de les
jerarquies territorials i la dispersió de la urbanització. Cada una de les
illes està esdevenint –o ha esdevingut ja- com una única ciutat integrada.
Finalment, el procés d’urbanització
balear ajuda a confirmar allò que cada vegada resulta més evident. Per a la
comprensió de les transformacions urbanes contemporànies en països com el
nostre la mesura de l’artificialització del sòl és, certament, molt important.
Però d’altres
fenòmens tenen un pes tan o més important: els canvis d’ús dels teixits
existents, les relacions funcionals, les transformacions en els hàbits i les
formes de vida,... L’activitat turística, com bé mostra la tesi d’Antoni Pons,
exacerba aquestes tendències generals i per això el seu estudi (i el seu
govern) resulta tan útil i necessari.
