divendres, 8 d’agost de 2014

Augustos paratges destorbats: el turisme i l'imaginari del paisatge costaner

Joaquim Sunyer, Mediterrània (1910-1911)
Col·lecció Carmen Thyssen
Com en d’altres estius s’ha tornat a encendre en les darreres setmanes el debat recurrent sobre la degradació dels costums a les destinacions turístiques balears. Alguns indrets, com Magaluf i S’Arenal han saltat a les primeres pàgines de la premsa, Bild i The Times intercanvien retrets tot assignant respectivament a anglesos i alemanys (és a dir, a l’altre) els comportaments més necis i degradats, mentre les autoritats locals prometen prendre les mesures oportunes per tal de “netejar” la imatge dels llocs esmentats.
De fet, es tracta d’un debat tan vell com el mateix turisme modern, que, entre d’altres implicacions, té relació directa amb la configuració de l’imaginari col·lectiu sobre el paisatge dels espais costaners. Qui visiti, per exemple, aquests dies la magnífica exposició de la col·lecció Carmen Thyssen al Monestir de Sant Feliu de Guíxols trobarà exposades a la mateixa sala dues pintures, executades pràcticament en el mateix moment, que reflecteixen dues visions del tot contraposades del paisatge costaner: Mediterrània de Joaquim Sunyer (1910-1911) i Bathers on a Beach de Walt Kuhn (1915). La primera presenta l’ideal noucentista de l’equilibri classicista que trobaria en la costa mediterrània la seva expressió més alta, mentre la segona mostra la utilització de la platja com a espai de gaudi i oci.
Walt Kuhn, Bathers on a Beach (1915)
Col·lecció Carmen Thyssen
Es tracta, prou que es veu, de l’oposició ja descrita per l’historiador Alain Corbin a Le territoire du vide: L'occident et le désir du rivage (1750-1840): la contraposició entre la visió del litoral com a lloc de contacte amb allò que és sublim, ideal i transcendent –la imatge de Courbet a la platja de Palavas, per entendre’ns- i aquella mirada que en fa un espai dionisíac de disbauxa i fins de corrupció dels costums –la trilogia de “martinis, coca-cola i desnudeces” amb la que un conegut prelat va voler anatemitzar durant el franquisme la Costa Daurada. Llorenç Villalonga, a Mort de dama, ja va retratar amb sarcasme aquestes visions contradictòries en els mateixos orígens del turisme balear: “A Pollença - això és simbòlic- un llamp acaba de destruir el romàntic pi que va immortalitzar un poeta gloriós. Al mateix lloc on el tità desafiava els elements, les estrangeres banals riuen amb rialles argentines i lleugeres, en maillot de bany. L'augusta majestat dels paratges es veu torbada per la dinàmica dels esports, els indecorosos balls moderns i les veus en llengües estranyes”. 
Més enllà de constatar els orígens antics i el caràcter recurrent de la polèmica, cal assenyalar-ne al nostre
Gustave Courbet, Le bord de la mer à Palavas (1854)
Musée Fabre, Montpellier 
entendre, tres altres aspectes. En primer lloc, 
resulta evident el fariseisme dels qui s'escandalitzen per descobrir a Mallorca allò que, sense que se n’exclamin, ocorre cada dia en tots els barris de totes les seves ciutats –la banalització de les relacions personals, la mercantilització del sexe, la submissió de la dona, l’abús de l’alcohol. Allò que mou escàndol no són doncs els costums, sinó la seva exhibició desinhibida. En segon lloc, és de subratllar el caràcter eminentment classista de les crítiques, que entronca de manera directa amb els recels envers les vacances pagades i el loisir populaire que fou, com és sabut, una de les conquestes destacades del moviment obrer del segle passat. No deu ser pas casualitat que just en el moment en el que tantes d’aquelles conquestes s’estan posant en qüestió es vulgui estigmatitzar el lleure low cost dels qui menys tenen, a base d’identificar-lo amb imatges de degradació sexual i personal. Finalment, cal destacar l’impacte d’aquesta dualitat d’imaginaris i d’usos del territori en la configuració física del paisatge costaner, en el qual s’aprecia una separació creixent entre els espais d’”alta qualitat” estètica i ambiental, reservats només a uns pocs i els indrets banals destinats a la massa.
La polèmica sobre el caràcter del paisatge costaner és, prou que es veu, un debat interessant i interessat, davant del que qualsevol observador atent acabarà convenint que l’origen dels problemes no radica en els llocs ni en els paisatges, sinó en les contradiccions, l’imaginari i els valors dominants de la societat que els afaiçona i els utilitza.