dissabte, 7 de maig de 2011

La fine della città

“Estàvem habituats a atribuir a la ciutat algunes característiques, la primera de les quals és que una ciutat té una forma més o menys definida, que es modifica en el curs del temps, que s’estén, però que de tota manera es pot reconèixer i conté els elements que la diferencien de la no-ciutat, del territori no construït o només parcialment construït. Aquesta observació podia valer, grosso modo, fins fa algunes dècades. No moltíssimes, potser dues o tres (si més no a Itàlia, en alguns països europeus fins més temps enrere encara). Des de llavors ha començat a valer sempre menys. La ciutat ha sortit dels seus confins per invadir el territori de l’entorn, el qual, tot i no haver adquirit característiques plenes d’urbanitat, no es diferencia ja netament de la ciutat”. Aquest és el punt de partida de La fine della città, una llarga conversa del periodista i escriptor Francesco Erbani amb l’arquitecte i urbanista Leonardo Benevolo, que acaba de publicar l’editorial Laterza, de Bari. El llibre vol ser una “reflexió a dues veus” a través de la qual, Benevolo (Orta, 1923) va descabdellant el seu pensament sobre els orígens de la ciutat i les seves etapes històriques fins a arribar a l’estadi actual, que, en la seva complexitat, presenta avantatges i inconvenients. En tot cas, afirma Benevolo, la deriva present del procés d’urbanització “no és ineluctable”: el model de ciutat europeu, diu, “no és un ferro vell i encara no ha deixat de donar-nos instruccions per resoldre els problemes d’avui (...) La millor urbanística moderna és aquella que aprofita més bé l’herència del passat, que reflexiona sobre els seus principis constitutius i els adapta enraonadament a la realitat contemporània”.
Més enllà d’aquesta reflexió el llibre conté un recorregut per la trajectòria de Benevolo com a arquitecte, urbanista i historiador de la ciutat: dels anys de formació a la docència universitària, de la concepció de les grans obres sobre la història de la ciutat a la implicació en el planejament urbanístic concret i contingent. Un recorregut, doncs, que constitueix també una panoràmica dels principals esdeveniments i protagonistes de la història de bona part de la urbanisme italià del segle XX, en el que l’autor ha tingut un lloc tan destacat. “El perfil de l’urbanista que emergeix de les pàgines del llibre”, diu Francesco Erbani en cloure la introducció, “tot i la crisi que afecta aquesta figura professional, sembla el més apte per fer front al repte d’una ciutat que està canviant de pell, de la qual ni les transformacions ni la incerta fesomia futura poden ser deixades a l’arbitri del mercat o de la casualitat. En temps de glaciació intel·lectual i de una política que avança miserablement a les palpentes, resulta un ensenyament ple d’esperança”.