Avui es clou l'exposició Presències i desaparicions. El pintor Joan Vila-Puig i Caldes d'Estrac, que s'ha pogut veure a la Fundació Palau d'aquesta localitat des de finals de gener. La mostra ha aplegat bona part de l'obra que el pintor sabadellenc (1890-1963) va realitzar a la població del Maresme, on va estiuejar i fins i tot residir durant diversos períodes. Es tracta d'una obra fonamentalment paisatgística en la que es pot constatar l'interès de Vila-Puig no només pel seu espai vallesà (nascut a Sant Quirze del Vallès, va créixer a Sabadell i va viure durant bona part de la seva vida a Bellaterra, a la casa que molts anys després de la seva mort esdevindria la seu de l'Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona), sinó també per la representació de l'entorn de molts altres indrets de Catalunya.
La mostra, més enllà de la recuperació d'una obra d'un artista en bona mesura oblidat, pot ser vista també com una reflexió sobre el paisatge i les possibilitats de la seva anàlisi, comprensió i conservació a través de l'expressió artística. "M'estalvio la paraula (paisatge)" -escriu Perejaume en el text que obre el catàleg- "Feu que no l'heu llegida. Jo faig que no l'he escrita. Passem la paraula per alt. Deixem-la estar, que reposi. L'especulació assajística, congressual de la paraula es correspon amb l'especulació urbanística que hem fet d'allò que la paraula anomena. Surto a barrar amb bardisses els camins d'aquesta paraula perquè ningú no pugui recórrer el tram que ens hi duria de dret. I m'enfilo al concret geogràfic caldetenc...". És precisament això: per damunt de tota moda acadèmica o cultural, la visió de l'obra de Vila-Puig ens mena de cap a la reflexió fonamental, bàsica, sobre els valors del paisatge, sobre la seva fragilitat, sobre les possibilitats de protegir-los. I sobre el paper de l'artista en la construcció col·lectiva de la imatge dels llocs.