Barcelona: continuïtat o ruptura

Joan Hernández Pijuan, Jardí VII

Els recents canvis en el govern de Barcelona han posat de nou d’actualitat el debat sobre l’oposició entre continuïtat i la ruptura en les polítiques urbanes desenvolupades a la ciutat. En efecte, l’arribada al govern de forces polítiques i representants directament vinculades al moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que es produeixi un ruptura radical en les polítiques urbanístiques, socials, econòmiques i ambientals impulsades per l’ajuntament.

Només el temps dirà fins a quin punt els desitjos i preocupacions d’uns i altres estaven justificats. En tot cas, la situació ha posat d’actualitat un debat referit a un altre moment de canvi: el de l’adveniment del govern democràtic a Barcelona, l’any 1979. Un debat en el que, de fa anys, concorren dues posicions diferenciades: per un costat, la d’aquells que consideren que la instauració de la democràcia municipal i les decisions preses sota les alcaldies de Narcís Serra i Pasqual Maragall varen representar una ruptura profunda amb les pràctiques i les polítiques de l’ajuntament presidit per Josep Maria Porcioles i Joaquim Viola; per l’altre, la dels qui veuen una continuïtat destacada en els interessos i els projectes defensats pel govern de l’ajuntament en una i altra etapa.

Es tracta d’un debat amb profundes implicacions polítiques, sobre el que darrerament han aparegut diverses aportacions de gran interès. La primera és el Reader Modelo Barcelona, 1973-2013, una col·lecció de textos aplegada i comentada per Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez, Zaida Muxi i Roser Casanovas, que ofereix una panoràmica del debat sobre les polítiques urbanes a la ciutat i d’allò que se n’ha vingut a denominar el “model Barcelona”. La segona és l’estudi de Marc Andreu, Barris,veïns i democràcia. El moviment ciutadà i al reconstrucció de Barcelona (1968-1986), segurament l’estudi més aprofundit fins a la data sobre l’ascens i la davallada dels moviments socials urbans durant la transició i els primers anys de la democràcia. Finalment, la Fundació Catalunya-Europa ha promogut l’elaboració d’un estudi sobre El municipalisme de Pasqual Maragall, obra del politòleg Marc Pradel que es completarà aviat.

De la lectura d’aquests treballs, el lector que no es deixi encegar pel partidisme en traurà un judici matisat, allunyat de les visions simplificadores: tant de les que preconitzen l’existència d’un adamisme rupturista per part de les forces polítiques que arribaren a l’ajuntament l’any 1979, com les que asseguren que, més enllà de les representacions, en el pla de les realitats materials l’acció del nou ajuntament implicà no només el continuisme sinó fins i tot, en alguns aspectes, la radicalització de tendències iniciades per l’administració franquista.

Si prenem, per exemple, l'àmbit, sempre polèmic, de l’urbanisme, resulta evident que part de les polítiques desenvolupades es prefiguraren en el període pre-democràtic, en bona mesura mercès, precisament, a l’acció dels moviments veïnals. Entre aquestes destaquen, en particular, el Pla General Metropolità de 1976 i les notables adquisicions de sòl públic realitzades en els anys de la transició. Ara bé, resulta evident també que la ciutat que desplega el PGM -tot modificant-ne, a més, alguns aspectes particularment lesius (com la Via 0), la ciutat que aplica els standards sobre equipaments i zones verdes, la ciutat que emprèn la rehabilitació del centre i la millora dels barris de la perifèria obrera, ha conegut una ruptura certa amb la ciutat del Pla Comarcal del 1953, dels àtics “retranquejats” i de l’urbanisme “desarrollista” dels anys seixanta i setanta.

Això s’aplica també a l'anomenat el “model” de ciutat. Resulta dubtós que dos polítics eminentment pragmàtics com Josep Maria Porcioles i Pasqual Maragall, per citar els dos alcaldes més destacats de cada un dels períodes, tinguessin, d’antuvi, un “model” de ciutat. Això no vol dir pas que no disposessin d’una visió i unes estratègies, en les que sens dubte poden trobar-se alguns trets coincidents: la voluntat d’afermar el pes de Barcelona en el conjunt espanyol, la necessitat d’una administració singular a través de la carta municipal, el convenciment de la necessitat de comptar amb els propis recursos de la ciutat. Però les arrels i les implicacions de les visions d’un i altre són ben diverses. El municipalisme de Porcioles és hereu implícit de la Gross-Stadt somniada per la Lliga a inicis de segle i resulta finalista en ell mateix: la gran ciutat, la Gran Barcelona, ha d’esdevenir l’aparador del poder de la burgesia local i, sobretot, un espai per (i amb el que) fer negoci. El municipalisme barceloní de Maragall ha begut de Pi i Margall, d’Alomar, de Rovira i Virgili, i s’ha format tècnicament en l’estudi dels preus del sòl urbans i en el coneixement -a través d’autors com Harvey i O’Connor- dels efectes de la segregació urbana; és, per tant, un municipalisme no tant finalista com instrumental: vol transformar la ciutat perquè s’hi pugui viure millor i per tal que -a través de polítiques redistributives- aquesta millora arribi a tots els barris i a tots els ciutadans, fins que s’hi assoleixi, com va comentar alguna vegada, “el millor nivell de vida obrera d’Europa”.
Ara bé, més enllà dels mèrits i els defectes dels projectes polítics, allò que en determina els trets principals, no és tant l’actitud dels qui els encapçalen, ni tant sols l’explicació que ells mateixos ofereixen de les pròpies accions. Aquestes són, sens dubte, qüestions decisives, importantíssimes. Però allò que permet afirmar l’existència de la continuïtat o la ruptura és, sobretot, la relació de forces entre els grups socials, la capacitat de cadascun d’ells d’agrupar i mobilitzar els propis recursos, d’establir un discurs hegemònic sobre l’evolució de la ciutat i del país.
El principal ensenyament que, al nostre entendre, es deriva de l’estudi de la història recent de Barcelona és aquest: els canvis institucionals són certament rellevants, però la seva potència transformadora depèn no només de la capacitat i la voluntat dels seus líders, sinó també de la força i l'organització dels actors socials que els impulsen i els sustenten.