 |
| Manifestació de l’associació de veïns de les barraques de Francisco Alegre, Barcelona, 13 de juny 1976. |
El procés de transformació urbana de Barcelona ha atret l'atenció internacional, fins al punt de convertir-se, per bé i per mal, en un referent. A l'hora de dialogar amb d'altres realitats convé interrogar-se sobre les raons d'aquesta notorietat. Al nostre parer, la rellevància del cas barceloní es deriva del fet que els avatars de la transformació de la ciutat compendien, en bona mesura, les principals tensions que han caracteritzat, al llarg dels dos darrers segles, el procés d'urbanització en moltes ciutats del món. Això es fa particularment palès en el cas de les polítiques de rehabilitació urbana, és a dir, aquelles destinades a la intervenció sobre els teixits urbans consolidats.
En primer
lloc, l'aplicació de les polítiques de rehabilitació a la Barcelona
contemporània permet observar la tensió entre les intervencions fruit de
l'acció al servei de les elits urbanes i les derivades de les reivindicacions
dels grups socials subalterns. En segon lloc, l'evolució d'aquestes polítiques
evidencia la complexitat progressiva que aquestes han anat adquirint, des de
les intervencions purament físiques fins als plans integrats que contenen tant
actuacions urbanístiques com programes de protecció social. Finalment, en
l'aplicació de les polítiques de rehabilitació urbana a la ciutat s'ha fet particularment
palesa la necessitat d'un salt d'escala des de l'àmbit local a la perspectiva
metropolitana o regional. Segurament és la notorietat d'aquestes tres qüestions
–per a qui? per què? on?- allò que confereix un valor general a l'estudi del
cas barceloní. Vegem-ho amb algun detall.
En
l'evolució històrica de les polítiques de rehabilitació a Barcelona destaca,
sobretot, la importància que hi ha tingut
l'acció i la reivindicació dels grups socials subalterns. No es tracta, és
clar, de que les intervencions realitzades hagin respost sempre als seus
interessos, ans al contrari. Durant llargs períodes, les polítiques urbanes han
estat concebudes i executades al servei dels propietaris del sòl i amb
l'objectiu de facilitar el control militar de la ciutat, proveir espai per a
les activitats econòmiques o mostrar la puixança de les elits dirigents. En són
exemples els sventramenti de la
Ciutat Vella realitzats a inicis del segle XX, la construcció de l'anomenat
Barri Gòtic o algunes de les remodelacions dutes a terme en les darreres
dècades al litoral de llevant de la ciutat. Però també és cert que, en diversos
moments decisius, l'acció dels grups subalterns ha tingut una importància clau
en l'orientació de les polítiques urbanes. Així, al llarg dels dos darrers
segles, les reivindicacions, moviments i lluites populars han resultat crucials.
Ho van ser a mitjans del segle XIX, en el moment de la demolició de la muralla;
als anys seixanta i setanta del segle XX, amb la lluita contra l'especulació
urbanística i la dotació d'equipaments duta a terme per les associacions de
veïns; o les primeres dècades del nostre segle, en els combats pel dret a
l'habitatge i la preservació dels comuns urbans. Els trets principals de la
configuració urbana responen avui, sens dubte, als interessos dominants durant
les darreres centúries: els de la burgesia urbana, el capital financer i
l'Estat. Però, a cada moment, aquests han hagut de fer els comptes amb
l'oposició -ara sorda, ara oberta- dels grups subalterns, que en diversos
períodes han aconseguit condicionar de manera efectiva la transformació de la
ciutat i, amb això, la seva estructura i les seves prestacions.
El segon
aspecte que l'evolució de la rehabilitació urbana a Barcelona posa de relleu és la possibilitat de
conferir una complexitat cada cop més elevada a aquest tipus de polítiques.
En efecte, les primeres propostes i intervencions sobre els teixits urbans
consolidats de la Ciutat Vella, a finals del XIX i inicis del XX, tenen un
caràcter eminentment físic: es tracta de demolicions i obertures de grans vies,
amb ecos clars de l'actuació de Haussmann a París. Fins i tot els
“esponjaments” proposats pels exponents catalans del Moviment Modern, als anys
trenta del segle XX, consisteixen essencialment en demolicions amb finalitats
“higenitzadores”. Tot i això, a partir dels anys vuitanta del segle passat,
bona part de les intervencions realitzades, en molts casos a partir de les propostes
i sota la pressió dels moviments veïnals, tindran com a aspecte central, no
tant les demolicions, sinó la provisió d’equipaments, la dotació d’espais verds
i la millora de l’espai públic. Posteriorment, a les dues primeres dècades del
present segle, les intervencions de rehabilitació de barris s'han caracteritzat
per superar clarament les actuacions físiques, per incloure també programes de
salut, educació, equitat de gènere, ocupació i protecció social, entre
d'altres. Així, actuacions com les dutes a terme a través de la Llei de Barris de Catalunya (2004-2010) o el Pla de Barris de Barcelona (2015-2023) s'han
caracteritzat per la transversalitat temàtica i la voluntat d'intervenir en
tots els aspectes que configuren les condicions de vida als barris.
L'últim tret
que confereix un interès particular al cas barceloní és l'evidència que les polítiques de rehabilitació a la ciutat requereixen
un salt d’escala. Com s'ha vist, en els seus orígens i fins a mitjans del
segle XX aquestes van estar centrades de manera pràcticament exclusiva a Ciutat
Vella, és a dir, l'àrea que s'havia trobat dins de les muralles medievals.
Tanmateix, el gran creixement del període 1950 i 1975 –accelerat, especulatiu i
desordenat– va fer necessari, ja als anys vuitanta del segle passat, que les
polítiques de rehabilitació s'haguessin de centrar també en les noves
perifèries urbanes. Amb això es va aconseguir una millora notable de la urbanització
i les dotacions en aquests barris. Tot i això, la consolidació de les
dinàmiques metropolitanes aviat va evidenciar els límits d'aquest tipus
d'intervencions. L'ampliació de l'àrea urbana ha fet que el municipi de
Barcelona, amb 100 km2 i 1,6 milions d'habitants, contingui només una part del
territori i la població metropolitana, que s'estén avui sobre 3.230 km2 i
alberga més de 5 milions de persones. El creixement metropolità comporta que
avui la segregació residencial tingui lloc també a aquest nivell d'escala, de
manera que són municipis, i fins i tot eixos metropolitans sencers els que es
veuen especialitzats en residents de rendes altes o baixes. En aquestes
circumstàncies, resulta peremptori superar el marc del municipi central i
emprendre polítiques de rehabilitació d'escala metropolitana o regional, tal
com va assajar a la primera dècada del present segle la Llei de barris
catalana. Només així, les àrees més vulnerables aconseguiran disposar dels
recursos necessaris i es podran desenvolupar estratègies per fer front de
manera efectiva a la desigualtat urbana.
[Intervenció en les jornades Barcelona/Caracas, "La regeneració de la ciudad a través de sus barrios", organitzades per la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universidad Simón Bolívar "La regeneració de la ciudad a través de sus barrios".]
[Fotografia: Pere Monés]
