L'Europa de les fronteres

El dia 2 de febrer, en la convenció nacional del Partido Popular celebrada a Valladolid, el president del govern espanyol es referia a la necessitat d’una aliança entre tots els espanyols per tal de competir plegats en “ese mundo globalizado y competitivo que encontrarán nuestros hijos; un mundo cada vez con menos fronteras y más integración. Ese es el signo de los tiempos y Cataluña no puede quedar al margen de esa realidad”. Tot just dues setmana més tard, el seu ministre de l’Interior havia de donar explicacions en el Congrés dels Diputats per la mort de quinze persones que tractaven de superar la tanca de la frontera espanyola a Ceuta.

La Lliga Nord voldria establir, a Itàlia, fronteres per tal d’emancipar les regions de la Vall del Po de la resta del país. El dia 9 de febrer, ha vist com, després del referèndum celebrat a Suïssa, molts treballadors nord-italians transfronterers, potser alguns d’ells votants o potencials votants de la seva formació, poden trobar majors dificultats a l’hora de treballar a Suïssa. Tanmateix, el diputat europeu de la Lliga Mario Borghezio utilitza la decisió dels ciutadans helvètics per tal d’imaginar “com seria una Padània lliure”, un país que, tot tancant les portes a la immigració, esdevindria “lliure, pròsper i net, com Suïssa precisament”.   

El dia 13 de febrer, el ministre de finances del Regne Unit, George Osborne, ha afirmat que, en cas d’independizar-se, Escòcia deixaria de compartir de la lliura esterlina com a moneda:  “La lliura no és un actiu que es pugui dividir entre dos països després d’una ruptura, com si fos una col·lecció de discs. Si Escòcia deixa el Regne Unit deixa la lliura esterlina”. Al mateix temps, els partidaris de la independència consideren que seria convenient conservar la lliura o fins adoptar l’euro, tot i que això suposaria, clarament, una limitació de la sobirania escocesa.

Un huracà de pulsions nacionalistes colpeix Europa en plena crisi econòmica i social. En part, la ventada procedeix de territoris com Flandes, Escòcia o Catalunya, on prenen força moviments ciutadans que reclamen el dret de disposar d’un Estat propi. En part, l’alimenta el nacionalisme que s’expressa a través de la voluntat d’enfortiment dels Estats existents, un tipus de nacionalisme peculiar, que, precisament perquè s’ha d’enfrontar sovint als nacionalismes emergents, nega la pròpia condició i es reclama portador de valors universals. Tant uns com els altres posen el tema de les fronteres, qüestió geogràfica per antonomàsia, en el centre del debat.

Un debat que, que com es pot veure en els exemples esmentats més amunt, és ben ple de paradoxes: els que propugnen la creació de nous Estats, i noves fronteres, es mostren, en ocasions, favorables d'integrar-se a la Unió Europea, cosa que, en principi, suposa una limitació a la sobirania estatal; i els que, des dels Estats constituïts, critiquen la voluntat dels nacionalismes emergents d’"aixecar fronteres" són, en la majoria dels casos, ferms defensors d'una Europa basada en els Estats i partidaris de l'enfortiment de les fronteres externes de la Unió.

Zygmunt Bauman ho ha explicat així: "La nostra present obsessió amb les fronteres és el producte de la desesperada esperança que puguem separar-nos de vagues amenaces indeterminades, de les quals el món en què vivim sembla saturat. En breu, hom  podria dir que la nostra actual obsessió per les fronteres procedeix del caràcter irrealitzable de les nostres esperances, del fet que estem tractant desesperadament de trobar solucions locals a problemes de procedència global, tot i que aquestes solucions no existeixen ni poden ser trobades. Només poden donar-se solucions globals a problemes globals. Però aquestes solucions globals es troben, ara per ara, fora del nostre abast " (New Frontiers and Universal Values, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània, 2004, p. 29-30).

[Foto: Reuters]

Repensar el Estado: debats a Santiago, Porto, Barcelona i Madrid

Rubén C. Lois, Josefina Gómez Mendoza
i Oriol Nel·lo, editors del llibre,
a la Universidade de Santiago

La discussió sobre l’articulació territorial de l’Estat espanyol i la crisi catalana no només continua, sinó que guanya sempre més intensitat. Les darreres setmanes han resultat pròdigues en nous episodis –el debat sobre les balances fiscals, la discussió sobre l’àmbit territorial en el què hauria de fer-se la consulta, l’equitat en la prestació dels serveis- en les quals els arguments de caràcter espacial han tornat a estar particularment presents. Per això, el silenci en aquest debat dels geògrafs, que han fet de la reflexió sobre el territori la seva professió, resultaria del tot incomprensible.

Bona mostra de la necessitat d’aquesta reflexió geogràfica sobre la qüestió és l’acollida que està tenint el volum Repensar el Estado. Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España, editat per la Universidade de Santiago de Compostela. El llibre, coordinat per Josefina Gómez Mendoza, Rubén Lois i Oriol Nel·lo, va aparèixer el passat mes de desembre, i aplega aportacions sobre el tema de geògrafs universitaris de Andalusia, Catalunya, Castella, Galícia, les Illes Balears, Madrid, el País Basc i Navarra.

Precisament es preveuen per a les properes setmanes diverses presentacions i  debats sobre el llibre que tindran lloc a Santiago de Compostela, Porto, Barcelona i Madrid.

La presentació de Santiago tindrà lloc el dia 13 de febrer, a les 12h del migdia, al Consello de Cultura Galega, Pazo de Raxoi, Plaça de l’Obradoiro. Hi intervindran Ramón Villares Paz, Presidente do Consello da Cultura Galega, Francisco Ramón Durán Villa, Vicerreitor de Estudantes e Cultura de la universitat compostelana, Juan Luis Blanco Valdés, Director do Servizo de Publicacións (USC), el professor José Luis Barreiro Rivas del Departament de Ciencia Política e da Administración (USC), Ruben Lois i Oriol Nel·lo, editors del llibre.

El mateix dia 13 al vespre, a la ciutat portuguesa de Porto, es celebrarà un debat sobre el llibre, en el marc del Colóquio Noroeste: Policentrismo urbano, conhecimento e inovação economica, amb intervenció d’Oriol Nel·lo i de Rui Moreira, Presidente da Câmara Municipal do Porto.

El dia 26 de febrer es celebrarà la presentació-debat a Barcelona, organitzat per la Societat Catalana de Geografia.  L’acte tindrà lloc a les 19h a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47. Hi intervindran el president de la Societat, professor Josep Oliveras, i els coordinadors del llibre, Josefina Gómez Mendoza, Rubén Lois i Oriol Nel·lo.

Finalment, la presentació a Madrid te prevista la seva celebració durant la primera quinzena d’abril, en el dia, lloc i format que seran concretats properament. 

Bases per a la gestió del paisatge de la Serra de Tramuntana

El dia 30 de gener, a les 17h, a la Sala de Juntes de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, es celebrarà la sessió de cloenda de l’exercici troncal del Màster d’Estudis Territorials i de la Població del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona del curs 2013-2014.

El Màster, que, en el seu itinerari d’estudis territorials, té per objectiu de la formació de professionals en el camp del planejament i l’ordenació del territori, ofereix una orientació essencialment aplicada, de tal manera que els que hi participen elaboren, en equip i sota la direcció de 10 professors, un document de planejament. Enguany, el tema escollit ha estat la redacció d’unes Bases per a la Gestió del Paisatge de la Serra de Tramuntana de Mallorca.  

El programa, que fou obert amb una conferència del Dr. Vicent Maria Rosselló Verger, ha inclòs un intens període de treball de camp, durant el qual els participants varen recórrer a peu, en cinc etapes, la Serra de Tramuntana entre Valdemossa i Pollença.  D’altra banda, a més dels quatre mòduls que integren el projecte (Temes Avançats, Sistemes d’Informació Geogràfica, Ciutat i Espais Metropolitans i Planejament Territorial) els estudiants han seguit dos cicles de conferències complementàries: el cicle Ordenació del Territori, Teoria i Pràctica i els debats organitzats durant el treball de camp a Mallorca, amb la col·laboració del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears (en els que participaren alguns dels més destacats coneixedors del territori insular: Miquel Grimalt, Onofre Rullan, Jaume Mateu, Maria Lluïsa Dubon, Bartomeu Deyà, Macià Blàzquez, Miquel Rayò, Sebastià Torrens, Joan Sastre i Vicenç Sastre).

Com a resultat de l’exercici, els alumnes, procedents de 4 països diversos, dividits en 6 equips, han redactat efectivament unes Bases per a la Gestió del Paisatge de la Serra de Tramuntana. Com en ocasions anteriors, el document resultant, conté, amb finalitats didàctiques, tots els elements propis d'un document d'ordenació del territori: Memòria, Valoració, Diagnosi, Objectius, Propostes i Projectes.   

La sessió de cloenda de l’exercici consistirà en la presentació de les propostes elaborades pels estudiants, que es desenvolupen en una cinquantena de projectes concrets per a la gestió del paisatge.  A la sessió assistiran Maria Lluïsa Dubon i Jaume Mateu, geògrafs, que foren, respectivament, consellera de territori i director general de planejament del Consell Insular de Mallorca en el període en el que la Serra de Tramuntana assolí la consideració de Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO. Així mateix, les propostes es divulgaran en una exposició   al vestíbul del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, que es podrà visitar fins el dia 7 de febrer 2014.

Cantonades territorials: el Randstad-Holland

 Jakob van Ruisdael (ca. 1650-1682), Gezicht op Haarlem uit het noordwesten

Ciutats, cantonades fou el títol d’una exposició concebuda per Manuel de Solà-Morales que s’inaugurà l’any 2004, en el marc del Fòrum Universal de les Cultures. L’arquitecte barceloní, recentment desaparegut, hi afrontava una de les qüestions crítiques de l’urbanisme contemporani: si la cantonada és l’espai d’interrelació entre individus, d’interfase entre moviment i arquitectura, com han de ser les noves cantonades de les ciutats esdevingudes metròpolis? Com dotar de qualitat, identitat i sentit els nous nodes metropolitans –estacions, intercanviadors, espais comercials- que esdevenen els espais més quotidianament freqüentats per molts ciutadans? Com aconseguir que esdevingui cantonades fructíferes i no cruïlles eixorques en les que els fluxos es creuin sense interrelacionar-se i les persones sense interactuar?

Aquest és precisament el tema que afronta la tesi doctoral Esquinas territoriales. Movilidad y planificación territorial. Un modelo de integración territorial en el Randstad-Holland, que Joan Moreno Sanz acaba de presentar a la Universitat Politècnica de Catalunya. El treball, dirigit pel professor Estanislao Roca, parteix de la metàfora de Solà-Morales per descriure com en el cas del Randstad holandès han pogut construir-se nous espais de centralitat i relació d’àmbit metropolità, en els que les cruïlles i intercanviadors del sistema de transport han vist néixer al seu voltant espais urbans d’alta qualitat i complexitat, rics d’activitats i de serveis diversos, accessibles a tota la població.

Sistema ferroviari neerlandès (2013)

El tema és de gran interès a Catalunya, on el tema del salt d’escala de la ciutat s’ha produït, certament, però on, a diferència del cas neerlandès, no ha existit fins a temps molt recents una tradició de planejament territorial que permeti actuar sobre els nous nodes territorials. La qüestió és tant més cridanera, si hom te amb compte que bona part del debat i les propostes de planejament supramunicipal que al llarg del segle XX s’han anat produint a Catalunya han apostat per la superació de les tensions del procés d’urbanització i de la dualitatBarcelona-Catalunya a través de la implantació d’estructures territorials policèntriques.

L’origen de la contradicció rau, és clar, en la debilitat pràctica i la manca de voluntat política a l’hora  d’endreçar les dinàmiques territorials a través d’un sistema efectiu de planejament. Però el contrast amb el cas neerlandès projecta llum sobre una altra mancança que ha influït de manera decisiva en aquesta qüestió: la separació tradicional que ha existit a Catalunya –i a Espanya en general- entre el planejament territorial i el de les infraestructures. És un divorci que ve de lluny, visible ja en els anys trenta del segle passat amb la manca de contacte entre el Regional Planning dels germans Rubió (1932) i el Pla d’Obres Públiques de Victoriano Muñoz i Oms (1935). Així, recentment, en prologar l’edició dels materials del Pla de 1935, Joaquim Nadal va poder afirmar: “és molt probable que durant molt molt de temps hàgim patit les conseqüències de la incomunicació entre dos mons, el dels arquitectes urbanistes i el dels enginyers, que haurien actuat i pensat el país entre les respectives disciplines cap mena de vasos comunicants”. No seria, precisament, fins a la creació del Programa de Planejament Territorial que entre l’any 2004 i 2010 ha produït els plans territorials que cobreixen  tant l'àmbit metropolità barceloní com el conjunt del territori de Catalunya, quan es posaren les bases per superar aquella dualitat, bases que caldria afermar i desenvolupar en el futur.

En tot cas, el treball de Joan Moreno -que, sota una excel·lent factura formal, aplega un formidable volum de coneixements i una metodologia innovadora i interessant- conté elements de reflexió de gran interès a l’hora de debatre sobre els reptes que les dinàmiques territorials contemporànies plantegen. Més encara, a través de l’estudi rigorós i detallat de l’exemple neerlandès, amb les seves llums i les seves ombres, l’autor ve a confirmar allò que ja s’ha afirmat tantes vegades: per estructurar-les de forma eficient, sostenible i equitativa, les transformacions urbanes no poden ser deixades només a la interacció entre el medi físic i les dinàmiques espontànies de la societat, sinó que requereixen del disseny tècnic, de la voluntat d’ordenació i del govern públic.

La nova tragèdia dels comuns (i les possibilitats d'evitar-la)

La voluntat de fer front als efectes de la crisi econòmica i de cercar una alternativa a la situació social i política esperona l’aparició de noves i interesants iniciatives. Algunes tenen per objectiu no només la defensa dels drets bàsics a través de la provisió de serveis i ajuts, sinó també l'apoderament dels ciutadans a l’hora de reclamar-los i d’avançar vers una major equitat social. Es tracta d'un conjunt d'iniciatives molt diverses, que van des de la defensa del dret a l'habitatge al suport de la població immigrada, a la creació de centres culturals alternatius, a la promoció de noves formes no monetàries d'intercanvi o a la construcció de plataformes de cooperació a través de la xarxa.

L'impuls d'aquestes iniciatives, en principi benemèrites, aplegades sovint sota la denominació imprecisa d’”innovació social”, no està tanmateix exempt de debat . Mentre alguns hi veuen la llavor d'un moviment de resistència cívica, de transformació social i de democràcia de base, altres les titllen de resistencialistes i el comunitaristes. Pitjor encara, en ocasions han pogut ser vistes com una desviació respecte la veritable qüestió clau: la defensa dels drets de la ciutadania a través de la provisió de béns i serveis públics. Davant d’aquestes imputacions, els seus defensors han afirmat que precisament allò que caracteritza aquests moviments és  la defensa dels béns comuns, és a dir d'aquells béns que, sent necessaris, finits i escassos, s'han de mantenir fora de la lògica del mercat i de la propietat (fins i tot de la pública) i a disposició de tots els membres de la comunitat .

La qüestió resulta de gran interès, però no es troba en absolut desproveïda de dificultats teòriques i pràctiques i ha generat, com és sabut, un allau de literatura (a Itàlia, per exemple, Laterza ha publicat, amb pocs mesos de diferència, una defensa aferrissa d’aquests postulats  -Ugo Mattei, 2011; Beni comuni. Un manifesto- i una crítica ferotge -Ermanno Vitale, 2013; Contro i beni comuni).

Des de la perspectiva crítica s’ha afirmat, en primer lloc, que la reclamació dels anomenats béns comuns s’associa en no poques ocasions amb la idealització de formes de vida comunitària i de propietat precapitalista. És una polèmica vella: si hom vol remuntar-se als clàssics, recordarà que ja el jove Marx, en les seves Cròniques sobre del debat de la Llei sobre el robatori de la llenya en la Dieta Renana (1842), en defensar el dret dels pagesos a recollir la llenya seca dels boscos, es guardava bé prou d’embellir les formes tradicionals de propietat i els drets de la comunitat sota l'Antic Règim. Al contrari, el seu objectiu consistia en mostrar, d'una banda, com la transformació del dret consuetudinari en dret racional burgès havia estat realitzada en benefici d'uns grups socials i en detriment d'altres, i, de l'altra, en assenyalar com l'exercici del dret a la propietat privada pot esdevenir contrari al benestar col·lectiu .

Més enllà de qüestions ideològiques i històriques, és també cert que la mateixa definició d'allò que entenem per béns comuns resulta problemàtica. En l'àmbit de les polítiques urbanes s'ha considerat sovint com a tals l'espai públic i els serveis bàsics (com l'educació i la sanitat universals). Tanmateix, resulta evident que l'espai públic pot ser objecte d'usos, regulacions i simbolismes excloents de determinats grups socials i que la prestació de serveis públics com l'educació o la sanitat pot transmetre valors contraris a la equitat social o de gènere. En aquest sentit, l'existència de serveis i espais públics de qualitat pot ser vista com una condició necessària per a l'accés als béns comuns, però no com una condició suficient i encara menys com el bé comú mateix.

Si la definició d'allò que entenem per béns comuns és complexa, la delimitació de la col·lectivitat a la qual s'associen resulta també espinosa. En el cas de les àrees urbanes, per exemple, una de les característiques bàsiques del procés d'urbanització capitalista és el d’aplegar els ciutadans de semblant extracció social i nivell de renda en barris o municipis separats. En aquest context,  s'ha de reconèixer a la comunitat d'un barri o municipi benestant el dret d'apropiar i gaudir en exclusiva dels "seus" béns comuns? com s’han de conjugar els interessos dels residents permanents en un àrea amb els dels que hi treballen, els visitants i els turistes, la percepció i expectatives dels quals respecte als béns comuns (el paisatge urbà, l'espai públic , els monuments, els equipaments culturals,...) poden no coincidir?

Finalment , la defensa de béns comuns en un context urbà dominat per les relacions de mercat pot tenir també efectes perversos. David Harvey ha exemplificat en el seu darrer llibre, Rebel cities (2013), aquesta paradoxa amb tota cruesa: "Una comunitat que lluita per mantenir la diversitat ètnica al seu barri i protegir-lo contra la gentrificació pot de sobte veure com els preus de la propietat (i els impostos) hi pugen per raó que els agents immobiliaris assenyalen el 'caràcter' del seu barri als més rics com un lloc multicultural, vital i divers. Una vegada el mercat hagi realitzat la seva tasca destructiva, no només els residents originals hauran estat desposseïts del bé comú que havien creat (i sovint fins i tot desplaçats de manera forçosa a través de l'increment de lloguers i impostos a la propietat), sinó que el mateix bé comú haurà estat tan desnaturalitzat que serà irreconeixible". Parafrasejant el cèlebre article de Garrett Hardin, Harvey ha anomenat aquests efectes perversos "la veritable tragèdia dels comuns urbans del nostre temps" .

De fet, les impugnacions que es poden adreçar a la lògica dels béns comuns no difereixen excessivament de la que poden rebre les actuacions de rehabilitació urbana i sonaran familiars a qualsevol urbanista progressista. Es tracta d'objeccions en absolut menyspreables, però que, dutes a l'extrem, comportarien la impossibilitat d'escometre cap actuació urbana tendent a millorar les condicions dels sectors socials més desfavorits sense haver transformat prèviament de manera completa les estructures econòmiques i socials.

Tanmateix, pot argüir-se també, que sense necessitat d’esperar aquella transformació social completa i taumatúrgica, els avenços que aquestes iniciatives aconsegueixin en cada cas, tot i no ser permanents i segurs, poden contribuir a apropar-s’hi. Això sí, com ja hem tingut ocasió de comentar en d’altres ocasions, l'impacte positiu i la possibilitat de perviure de cada acció comunitària dependrà en molt bona mesura no només dels seus objectius i realització concreta, sinó també de la seva voluntat i capacitat de no restar una iniciativa aïllada sinó de contribuir a la modificació profunda les relacions polítiques i socials.    

Reflexionant amb Francesco Indovina

L’editorial milanesa Franco Angeli acaba de treure a la llum un volum col·lectiu dedicat a l’estudi de l’obra i la trajectòria de l’urbanista italià Francesco Indovina. En el llibre, titulat Economia, società,territorio. Riflettendo con Francesco Indovina, han col·laborat 35 autors, sota l’impuls i la coordinació de dos dels més conspicus deixebles d’Indovina, els professors Laura Fregolent, de l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia, i Michelangelo Savino, de la Università di Padova.

L’obra, tot allunyant-se de les clàssiques miscel·lànies d’homenatge, en les que cada autor contribueix amb un text o un estudi de pròpia iniciativa, es proposa una veritable exploració, des de múltiples angles, de l’obra i la figura de Indovina. Així, en primer lloc, bona part de les contribucions que s’apleguen en el llibre aborden un o diversos aspectes de l’obra de l’estudiós palermità: unes tracten dels estudis d’Indovina sobre el mercat immobiliari, amb particular atenció a Lo spreco edilizio (1972); d’altres revisiten les seves anàlisis sobre les relacions entre les dinàmiques territorials i el sistema econòmic, enmig de les qual destaca el conegut article Sull’uso capitalistico del territorio (amb Donatella Calabi, 1973); d’altres encara, revisen críticament els seus estudis, decisius, sobre l’evolució de la morfologia urbana a Itàlia (que foren aplegats fa uns anys en un altre volum imprescindible per conèixer l’obra de l’autor: Dalla città diffusa all’archipelago metropolitano, 2009).

Al costat de l’anàlisi crítica de l’obra de Francesco Indovina, el llibre inclou, així mateix, diversos capítols destinats tant a l’estudi de la seva activitat com a editor (en particular en relació a les revistes CittàClasse i Archivio di Studi Urbani e Regionali), com a la seva trajectòria acadèmica i política. Finalment, els curadors del volum han aplegat sengles relacions de totes les monografies i articles d’Indovina apareguts entre 1958 i 2013, així com els seus articles de premsa i altres publicacions periòdiques del període 1969-2013.

L’interès de l’obra és, doncs, ben notable: en primer lloc per la personalitat de l’autor i la rellevància de la seva obra, però també per l’enfocament crític, la rigorosa tasca d’edició i les contribucions aplegades, signades per un conjunt d’estudiosos entre els que es compta un bon nombre dels més destacats urbanistes italians contemporanis. Així, el volum pot ser llegit no només com una aproximació a l’obra d’Indovina, sinó també com una reflexió sobre alguns dels temes i els avatars més rellevants del procés d’urbanització en la Itàlia dels darrers cinquanta anys.

Com és sabut, l’obra d’Indovina ha estat també força influent i divulgada en l’àmbit ibèric, on recentment l’editorial Icària ha publicat en castellà, dins la col·lecció Espacios Críticos, un extens estudi sobre la seva trajectòria: Oriol Nel·lo (2012), Francesco Indovina. Del anàlisis del territorio al gobierno de la ciudad. Aquesta projecció d’Indovina a Catalunya, Espanya i Portugal és estudiada en diversos capítols del llibre ara aparegut: el sociòleg lisboeta Vitor Matias Ferreira hi glosa les activitats d’Indovina a Portugal, les geògrafes Pilar Riera i Mita Castañer la seva relació amb la geografia catalana, i Oriol Nel·lo analitza les seves aportacions sobre la relació entre la morfologia i la condició urbana.  

Repensar l’Estat: l’oportunitat de la crisi catalana

El debat sobre l’encaix institucional de Catalunya en el context ibèric i europeu omple cada dia centenars de pàgines de diari, hores de informatius radiofònics, bona part dels debats i els informatius televisius. La política institucional, a Catalunya i a Espanya, gira, en bona mesura, sobre aquest tema, de manera que no hi ha sessió parlamentària o compareixença pública en que la qüestió no sigui abordada directament o indirectament pels responsables polítics.

En aquest debat, els actors solen utilitzar amb profusió abstraccions i metàfores territorials -“Catalunya”, “Madrid”, “Espanya”, “Europa”,...- de tal manera que podria sembla que allò que està en conflicte són els mateixos territoris i no pas grups socials portadors d’interessos econòmics, trets culturals i projectes polítics diversos. De la mateixa manera, arguments sobre qüestions eminentment territorials, que es troben en el mateix centre del debat, como ara la utilització dels recursos naturals, el repartiment de les finances públiques, la planificació i gestió de les infraestructures, les dinàmiques urbanes o l’articulació cultural i lingüística del territori són sovint objecte de simplificacions i, en no poques ocasions, de veritables manipulacions.

Aquest estat de coses és afavorit pel fet que, deixant a part d’algunes notables excepcions, les aportacions a aquest debat des de la reflexió geografia -catalana i del conjunt d’Espanya- han estat més aviat escasses. Es tracta d’una mancança ben lamentable, ja que, el pensament territorial crític, l’anàlisi i la reflexió geogràfica, podria contribuir a fer el debat més entenedor, constructiu i, eventualment més fructífer. No es tracta, òbviament de que els professionals de l’anàlisi i la gestió del territori hagin de tenir una opinió unànime sobre la crisi catalana, ben lluny d’això. El què cal és que els geògrafs contribueixin a clarificar els termes del debat, a construir anàlisis sòlides i a dreçar alternatives, amb les eines que els són pròpies: la combinació dels raonaments a diversos nivells d’escala, l’explicació de les dinàmiques territorials, la discussió sobre el recursos, la comprensió de la relació entre la societat i el territori, la crítica de les construccions ideològiques sobre l’espai i a partir de l’espai.  

Tot just ara acaba de aparèixer una obra que es proposa, amb tota la modèstia que és del cas, aconseguir una certa inflexió en aquest àmbit. Es tracta del volum Repensar el territorio.Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España, editat per Josefina Gómez Mendoza, Rubén C. Lois i Oriol Nel·lo. El llibre aplega un conjunt d’aportacions al debat sobre la crisi catalana i la situació geopolítica espanyola  a partir del diàleg i els treballs d'una vintena de geògrafs procedents d’universitats d’Andalusia, Catalunya, Castella, Galicia, les Illes Balears, Madrid, el País Basc i el País Valencià, que es varen reunir a Toledo, el passat mes d’abril, per debatre el tema.

Així, el lector hi trobarà treballs sobre:

El punt de partida: la crisi catalana (amb aportacions de Maria Dolors Garcia Ramon, Josefina Gomez Mendoza, Jaume Font i Oriol Nel·lo)

La qüestió dels recursos i de l’equitat territorial (Maria Luisa Gómez Moreno, Eugenio Ruiz Urrestarazu, Rubén C. Lois i Julio Muñoz)

Finançament i geopolítica de les infraestructures (Guillermo Morales, Josefina Cruz Villalón i Josep Vicent Boira)

L’encaix cultural i lingüístic (Oriol Nel·lo, Jorge Olcina i Onofre Rullan)

Les possibilitats de reforma de l’Estat en el context europeu (Josefina Gómez Mendoza, Florencio Zoido, Rafael Mata i Juan Ignacio Plaza).

Les aportacions dels autors expressen, evidentment, arguments científics i posicions cíviques plurals i diverses. Tanmateix, coincideixen en la necessitat de concebre la crisi catalana i el debat que ha suscitat com una oportunitat per tal de repensar l’Estat: repensar l'Estat, la política i el territori per avançar cap a noves formes d’articulació institucional que permetin superar les limitacions actuals i promoure més alts nivells de democràcia i d’equitat.

El llibre ha estat publicat per la Universidade de Santiago de Compostel·la en format paper i ebook i es pot obtenir en el seu Servizo de Publicacións e Intercambio Científico.

Cada passió, una guia. Cada guia, un projecte

Diu Vicent Andrés Estellés a Llibre de Meravelles (1971)

“M’agradaria escriure la guia de València.

Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,

monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,

els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,

l’amable biblioteca llatina del Magnànim,

sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,

on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits,

on per primera volta et va besar un home,

i aquell home era jo, segons em deies tu,

i tu i jo tant contents, visca València, visca !“

Més d’un segle abans Elisabeth Gaskell explicava com la protagonista de North and South (1854), experimenta, en enamorar-se, un canvi en la seva percepció de la ciutat: “mentre caminava pels carrers estrets i plens de gent, es va adonar de quant interès havien guanyat pel simple fet d’haver començat a estimar a algú que hi vivia”. El 1974, Steven Markus, professor de literatura anglesa a la Columbia, va

retreure aquest passatge en el seu estudi sobre la descoberta de la ciutat de Manchester per part de Friedrich Engels (precisament en el període en que Gaskell estava escrivint la seva novel·la). Com és sabut, el jove Engels conegué la realitat de la ciutat de la mà de Mary Burns, una jove obrera irlandesa analfabeta que hauria d’esdevenir la seva amant, de manera que les passions socials, intel·lectuals i polítiques confluïren amb les amoroses i eròtiques. De l’exploració d’Engels en sortí una espècie de guia a la ciutat industrial victoriana, completament desproveïda de cap vel·leïtat embellidora: The Condition of the Working Class in England. From Personal Observation and Authentic Sources (1845).

L’any 1929, en la turbulenta Alemanya de la República de Weimar, el geògraf hongarès Sandor Radó va iniciar l’elaboració d’una sèrie de guies de ciutats. La col·lecció, Die Neue Führer, de la que només veurien la llum els títols referits a Hamburg i Berlin, era publicada per Willi Münzenberg, el cap de l’aparell propagandístic de la III Internacional. En el prefaci de la primera guia, Gross-Hamburg, s’hi podia

llegir: “Totes les guies publicades fins ara s’han limitat a les descripcions habituals de col·leccions d’art, esglésies i monuments nacionals. Per al proletari afamat de saber resulten inútils i desorientadores. Aquesta guia, en canvi, posa l’èmfasi en la descripció dels llocs del moviment proletari i de les institucions del proletariat. (...) Els itineraris contenen no només les grans rutes, autopistes, etc., sinó també els recorreguts importants per al viatger proletari. En les relacions d’adreces no s’hi troben els hotels de luxe, sinó les cases del poble i els hostals de la joventut”.

La València d'Estellés, el Manchester d'Engels, l'Hamburg de Radó... Cada passió -personal, intel·lectual, política- genera una nova percepció de la ciutat. Fa necessària, així mateix, una guia per orientar-s’hi i un projecte per transformar-la. Avui, la condició postmoderna i l’ofensiva neoliberal aboquen la majoria dels ciutadans a la incertesa permanent i fan inviable la pretensió de qualsevol projecte vital mínimament consistent. Però no poden eliminar-ne pas ni les passions, ni el raonament. Convertim l’experiència i l’aspiració de l’equitat en una guia de cada ciutat. I fem de cada guia un projecte. 

Henri Lefebvre: del dret a la ciutat a la producció de l’espai

Henri Lefebvre (1901-1991) ha estat, sens dubte, un dels teòrics urbans més influents de les darreres dècades. Nombrosos autors, de David Harvey a Edward Soja, de Doreen Massey a Jean-Pierre Garnier o Horacio Capel, han volgut prendre les seves aportacions com a punt de partida per a l’elaboració i la crítica. Ara, l’editorial madrilenya Capitán Swing acaba de publicar una de les seves obres més ambicioses, La producción del espacio. Inicialment apareguda en francès l’any 1974, l’edició castellana compta amb un pròleg de Ion M. Lorea i una extensa introducció del sociòleg Emilio Martínez Gutiérrez, professor de la Universidad Complutense de Madrid, que ha tingut cura, així mateix, de la traducció.

La production de l’espace ve a tancar un dels períodes més fecunds de l’elaboració del filòsof francès sobre la ciutat, període en el que en tot just sis anys va publicar diversos assajos decisius, entre els que es compten Le droit à la ville  (1968), La révolution urbaine  (1970), La pensée marxiste et la ville (1972) i el llibre que aquí comentem, aparegut, com dèiem, l’any 1974, just en el moment en que l’autor estava a punt de retirar-se de la docència a la Universitat de Nanterre. Serà en aquesta etapa quan elaborarà algunes de les seves aportacions més conegudes, en particular la del “dret a la ciutat” que tant d’èxit i tantes vulgaritzacions hauria de conèixer. Es tracta, com és ben sabut, d’una noció que, en la seva accepció vulgar, resulta particularment problemàtica en un context com l’actual, en el qual, l’evolució del procés d’urbanització comporta la pràctica impossibilitat de delimitar la ciutat i ha diluït els trets de la vella oposició rural/urbà. Tant és així que David Harvey en una obra recent (Rebel cities. From the Right to the City to the Urban Revolution, 2012) ha pogut afirmar: “Reivindicar el dret a la ciutat es, de fet, reivindicar el dret a una cosa que ja no existeix (si és que alguna vegada va existir)”.

Tanmateix, cal recordar que –a diferència de bona part dels seus seguidors i exegetes- el mateix Lefebvre ja va preveure aquesta dificultat i, davant de la dinàmica del procés d’urbanització, va matitzar que el dret a la ciutat havia d’entendre’s més aviat com el “dret a la vida urbana”: “el dret a la ciutat no pot concebre’s com un simple dret de visita o de retorn cap a les ciutats tradicionals. Només pot formular-se com a dret a la vida urbana, transformada, renovada. Poc importa que el teixit urbà englobi el camp i allò que encara subsisteix de la vida camperola, si “allò que és urbà”, lloc de trobada, prioritat del valor d’ús, inscripció en l’espai d’un temps promogut al rang de bé superior entre tots els béns, arriba a trobar la seva base morfològica, la seva realització pràctico-sensible” (Le droit a la ville, 1968). En la seva formulació primigènia el “dret a la ciutat” podria ser doncs conceptualitzat com un “dret a la condició urbana”, noció propera a algun dels postulats de Francesco Indovina que ja hem tingut ocasió de comentar aquí i que, cal reconèixer-ho, no és pas exempt tampoc de problemes de definició.

La production de l’espace va força més enllà dels plantejaments de Le droit a la ville: vol ser una vera i pròpia interpretació filosòfica de l’espai en tant que producte social. És en aquest sentit, segurament, on la formulació de Lefebvre manté avui la seva més alta actualitat i connecta amb els debats geogràfics contemporanis: en la concepció de l’espai no com una mera extensió geomètrica, no com un receptacle neutre, sinó com un procés, socialment construït i condicionat, en el qual és alhora producte i motor de canvi. El lector que s’apropi a La producción del espacio no trobarà certament una obra de fàcil lectura, s’impacientarà, potser, davant d’algunes disquisicions que avui poden semblar datades i d’un estil d’exposició no sempre còmode i planer. Tanmateix, el llibre serà llegit amb profit per tots aquells interessats en comprendre les dinàmiques territorials i en l’estudi de les teories que tracten d’explicar-les.

 [Fotografia: Verhoeff, Bert / Anefo]

Postsuburbia: la rehabilitació de les urbanitzacions de baixa densitat

Acaba de publicar-se l’estudi Postsuburbia. Rehabilitación de urbanizaciones residenciales monofuncionales de baja densidad (Comanegra, 2013), resultat d’una recerca, realitzada amb la col·laboració del programa RecerCaixa, que ha estat dirigida per l’arquitecta Zaida Muxi, professora de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Es tracta d’una valuosa aportació a la problemàtica de la que tracta, elaborada a partir d’una mirada fresca i sovint innovadora.

El treball conté, en primer lloc, una diagnosi del problema. Així, explica com l’eixamplament de les àrees urbanes, l’especialització funcional dels llocs i la dispersió del poblament han donat origen a una notabilíssima tendència de la urbanització a escampar-se sobre el territori. Aquest fenomen, del que ja hem tingut ocasió de parlar aquí, ha esdevingut una de les principals característiques del procés d’urbanització contemporània a Catalunya i ha comportat, al costat d’avantatges per a alguns, problemes col·lectius de gran abast.

Dues són les fases en les que el procés ha tingut lloc: una primera, en el vintenni 1960-1980, durant el qual sorgiren una gran quantitat d’urbanitzacions destinades a segona residència, fruit, en bona part dels casos, de processos de parcel·lació il·legals i mancades, en moltes ocasions, dels necessaris serveis urbanístics; una segona, ocorreguda en el vintenni següent, en la que, a més de consolidar-se aquelles primeres expansions –destinades ara en molts casos a primera residència- aparegueren nous desenvolupament de baixa densitat, caracteritzats, tanmateix, d’un millor nivell de serveis. Els intents de l’administració pública d’abordar la qüestió han estat parcials i limitats, més encara pel fet que l’aplicació de la Llei 3/2009, l’intent més ambiciós fins a la data de millorar la situació de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics, es troba suspesa des de l’any 2011, tot i les reiterades demandes de reactivació per part del Parlament i del Síndic de Greuges. .

El resultat d’aquest procés, segons els autors de l’estudi, resulta problemàtic per un bon nombre de raons: la urbanització d’espais inadequats, la fragmentació dels sistemes naturals, l’increment del cost dels serveis, la persistència dels dèficits d’urbanització, l’augment de les necessitats de transport, els majors consums energètics, la degradació dels valors del paisatge. Així mateix, en no pocs casos, ens diuen, la dispersió de la urbanització contribueix a l’exacerbació d’algunes problemàtiques socials (separació de la població en funció de la renda, ús diferenciat del territori segons gènere, dificultats de socialització,...).

Ara bé, l’estudi no es limita pas a fer una descripció de l’origen de la urbanització de baixa densitat i la seva problemàtica, sinó que inclou també un seguit de propostes, més d’una cinquantena, per tal de millorar les condicions de vida de les urbanitzacions. Aquestes propostes, que constitueixen segurament l’aspecte més innovador del treball, fan referència a cinc camps diversos: enfortir  les xarxes de proximitat, facilitat la barreja física i funcional, garantir la vida autònoma i segura, afavorir el sentiment de comunitat i promoure l’equilibri ambiental. Cada una de les propostes és referenciada en una senzilla fitxa classificada, així mateix, segons la seva dificultat i prioritat.

L’aportació principal del treball es deriva doncs precisament d’aquesta voluntat d’abordar la problemàtica de les urbanitzacions no només a partir de la intervenció física, sinó també de la gestió i l’acció comunitària. Es tracta d’una visió interessant, oportuna i necessària, sobretot si va acompanyada de dues altres línies d’acció: el compromís d’ajudar les urbanitzacions ja existents de dotar-se dels serveis urbanístics bàsics i la voluntat d’evitar, tant com sigui possible, nous fenòmens d’urbanització dispersa. 

Anna Alabart: “El territori és l’arena on es desenvolupen les relacions socials”

El proper dia 28 de novembre es celebrarà un acte d’homenatge en record de la sociòloga Anna Alabart, que morí el Nadal passat, a l’edat de 70 anys. La seva desaparició deixà la Sociologia catalana sense una veu crítica i compromesa, que resultava particularment necessària en el moment que travessen el país i la ciutat.

Anna Alabart i Vilà era professora de Sociologia a la Universitat de Barcelona. Formada com economista es decantà aviat cap a la Sociologia i, en particular, la sociologia urbana, que contribuí de manera decisiva a introduir en la seva universitat. Aquest interès no es fermà pas, tanmateix, en l’àmbit acadèmic, sinó que s’acompanyà del compromís cívic i la militància política, sobretot en els moviments veïnals de Barcelona, de la que en resultà una llarga vinculació i col·laboració amb la Federació d’Associacions de Veïns de la ciutat. De fet, la seva tesi doctoral, presentada l’any 1982, en els mateixos inicis de la democràcia municipal, estudiava precisament Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal.

Poc amant de les barreres en la recerca social, Anna Alabart realitzà, al llarg de la seva trajectòria, un bon nombre de investigacions i treballs de notable contingut geogràfic, que cobreixen camps tant diversos com la qüestió de l’habitatge, l’estudi de la criminalitat urbana, l’estructura i delimitació dels barris, la mobilitat residencial o el tema, sempre present, dels moviments urbans. Bona mostra de la seva obertura i capacitat de diàleg més enllà de les fronteres disciplinars fou la coordinació secció dedicada a “L’estructura social de la societat” dins el conegut estudi col·lectiu La societat catalana (1998, Salvador Giner, dir.) en la que col·laboraren geògrafs, sociòlegs i antropòlegs. La secció s'obria amb l'enunciat que encapçala aquestes ratlles.

L’acte d’homenatge, tindrà lloc a la 28 de novembre, a les set de la tarda, a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (Av. Diagonal, 690). Hi intervindran els sociòlegs Marina Subirats i Joaquim Sempere, les geògrafes Mercè Tatjer i Isabel Puchades i l’economista Joan Tugores. L’acte, conduït, per la professora Gemma Vilà, serà obert per Dídac Ramírez, rector de la UB, Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB i Josep Maria Rotger, director del Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dreti Metodologia de les Ciències Socials de la UB. 

El corrent de Humboldt

Max Ernst, Humboldt Current (1952)
Fondation Beyeler

El dia 30 d’octubre va presentar-se a Barcelona el llibre de Franco Farinelli: del mapa al laberinto, obra del geògraf Bernat Lladó. El volum és el cinquè titol de la col·lecció Espacios críticos, publicada per l’Editorial Icaria, i ve a afegir-se als dedicats a l’obra de Edward Soja, Doreen Massey, Richard Peet i Francesco Indovina. Com és norma en la col·lecció, dirigida pels professors Abel Albet i Núria Benach, el volum consta d’una introducció en la que s’exposa la trajectòria professional de l’autor estudiat, una entrevista entre aquest i el curador del volum, una completa selecció de textos i un assaig crític sobre aquelles que constitueixen les seves principals aportacions al pensament geogràfic.

Franco Farinelli, de qui ja hem tingut ocasió de parlar en aquestes pàgines, és un dels principals i més innovadors geògrafs italians. Deixeble de Lucio Gambi, exerceix la docència a la Universitat de Bologna i és autor, entre d’altres títols, de Geografia. Un’introduzione ai modelli del mondo (2003), L’invenzione della Terra (2007) i La crisi della ragione cartografica (2009). La divulgació de la seva obra i d’alguns dels seus textos principals per al públic hispà resulta doncs una excel·lent notícia per a tots aquells interessats en l’avenç de la reflexió crítica sobre el territori.

La presentació del llibre ha coincidit amb la inauguració a la Fundació Miró de l’exposició Davant l’horitzó. La mostra, en paraules dels seus curadors, pretén aplegar “de manera anacrònica horitzons molt diversos que no semblen exhaurir-se i que porten cap el misteri i la complexitat de l’horitzó representat”. Així, l'exposició inclou una cuidada selecció d’obres de diversos períodes, des del paisatges romàntics fins a realitzacions contemporànies, en les que es vol fer confrontar la producció pictòrica sobre el paisatge elaborada en diversos períodes: de Modest Urgell a Joan Miró, d’Ansel Adams a Max Beckmann a David Hockney i a Antoni Tàpies, entre molts altres autors, amb un resultat fascinant.  

Tanmateix, l’exposició, tot i el seu interès, no facilita una aproximació a la comprensió de l’evolució de la reflexió geogràfica sobre el tema de l’horitzó. Reflexió que, com és ben sabut, ha estat estretament relacionada amb les arts plàstiques, en el sentit que la percepció del paisatge en bona mesura ha estat prefigurada i representada en la producció artística. En aquest sentit, l’enfocament “anacrònic” de la mostra, que separa volgudament les obres del seu context històric i vol fer-les “dialogar” entre elles com en un joc intertextual , obté certament contrastos suggeridors, però dificulta l’elaboració d’una lectura més orgànica de l’evolució de la significació de l’horitzó en l’art i el pensament modern i contemporani.

Precisament Farinelli ha escrit, a Geografia. Un'introduzione ai modelli del mondo, algunes pàgines formidables sobre aquest tema. Així, per exemple, ha explicat com la predilecció de Alexander von Humboldt per als horitzons boirosos, tan propis de la pintura romàntica alemanya, lluny de reflectir una simple afinitat estètica, constituïa de fet un projecte geogràfic deliberat, basat en una “calculada i coherent metàfora”. Els horitzons emboirats vindrien a ser pel gran geògraf l’expressió del “caràcter fatalment incomplert d’allò que veiem, estructuralment  inacabat d’allò que sabem, programàticament partidista (…) d’allò que fem”. Així, per Humboldt, com per Goethe, els horitzons indefinits i boirosos, lluny de ser una representació ingènua, són la mostra de la “dependencia de la descrició literària envers la pictòrica”. Més encara, Humboldt, estratega de la coneixença, aquells horitzons són la metàfora  de “totes les intencions projectuals, de tota projectualitat político-social: sempre a l’horitzó i mai assolida, i per això indeterminada en llurs formes menys properes”.  

El reconeixement d’aquesta visió complexa i problemàtica de l’horitzó es veurà posteriorment abandonada per aquella Geografia que no veurà en el paisatge més que un conjunt d’elements a inventariar. Aquesta aproximació descriptiva -que volgudament oblida o oculta que el subjecte també forma part del paisatge i que tota mirada tradueix interessos personals i socials- acabarà sent predominant a partir del tombant del segle XX. Les arts visives, i en particular la fotografia, acompanyaran (i en bona mesura precediran) aquest canvi transcendental. Canvi que resultarà fatal per a la capacitat explicativa de la Geografia, més encara pel fet que, a mesura que avanci el segle, amb la creixent integració i interdependència dels llocs, la simple visió del paisatge anirà serà cada vegada menys capaç de restituir els mecanismes que n’expliquen l’evolució. Com és ben sabut,  tantes representacions “postmodernes” del paisatge responen precisament a aquest percepció fragmentària i a aquesta renúncia a les explicacions causals. El paisatge deixa així de ser concebut com un procés i queda per tant invalidat, en bona mesura, com a element integrant de projectes epistemològics i polítics. 

El visitant que trobi a faltar en la mostra Davant l’horitzó els elements d’aquesta reflexió geogràfica, obtindrà, tanmateix, consol quan menys se l’espera. En un espai no especialment destacat de la mostra, ensopegarà amb un petit quadre de Max Ernst en el que es representa un paisatge marí nocturn, amb una inquietant línia blanca sobre la superfície de les aigües. L’obra, que transmet tot el misteri de l’horitzó, la seva condició de límit i de repte, de promesa i de projecte, es titula, ves per on, “El corrent de Humboldt”.