Catalunya al mirall de la immigració

Acaba de presentar-se el llibre Catalunya al mirall de la immigració Demografia i identitat nacional a Catalunya, escrit pel demògraf Andreu Domingo i publicat a Barcelona per l’editorial l’Avenç. L’obra ofereix una panoràmica del el debat científic i ciutadà sobre la relació entre moviment migratori i el fet nacional a Catalunya, des del primer terç del segle passat. Es tracta d’un debat crucial, en el que, com és sabut, han convergit els factors econòmics, els comportaments socials, les contradiccions entre les classes, la lluita pel poder polític i la construcció d’allò que se n’ha dit la identitat nacional. L’aparició del llibre no pot ser doncs més oportuna, en un moment en que la polèmica sobre el fet nacional i el tema de l’encaix institucional de Catalunya a la realitat ibèrica ha adquirit una intensitat inusitada.

L’obra s’inicia amb un primer capítol en el que l’autor presenta de manera concisa i entenedora les dades bàsiques de l’evolució de la demografia catalana al llarg dels darrers cent anys i amb la constatació del pes extraordinari que la immigració hi ha tingut. A partir d’aquí, es descabdella l’explicació del debat que aquesta circumstància ha generat d’ençà dels anys de la Segona República. El recorregut s’obre doncs amb les visions pessimistes enunciades pel demògraf empordanès Josep Anton Vandellós: la baixa natalitat -adoptada pels autòctons, en part, per raons egoistes, en part, per la dissolució dels costums- condemna Catalunya a una mancança perpètua de base demogràfica, que és suplerta per aportacions foranes, per una immigració, que resulta, ben cert, necessària, però que entranya, de manera inevitable, el risc de la desnaturalització, de la pèrdua de les virtuts de la “raça”, i aboca Catalunya a la decadència. De fet, com és sabut, l’obra més coneguda més coneguda de Vandellós porta precisament el títol spenglerià de Catalunya, poble decadent.

Aquesta preocupació per la problemàtica demogràfica no s’apaivaga de cap manera amb el resultat de la Guerra Civil espanyola. Ans al contrari, la preocupació per a la supervivència dels trets nacionals arriba aquí al paroxisme, per la coincidència d’una nova onada migratòria d’una força inusitada amb la manca gairebé absoluta de mecanismes de govern i d’organització civil. És en aquest moment, com ens explica l’autor, que s’encunyaran bona part dels termes sobre els que després girarà el debat, fruit sobretot de la percussió i l’obra de dos personatges que en aquell període es troben en la perifèria de la política institucional, i que no podrien ser més diferents: un, Jordi Pujol i Soley, conservador, catòlic i catalanista, molt influït, com ell mateix reconeix, pel pensament de Vandellós; l’altre, Francisco Candel, immigrant, d’extracció obrera i comunista. Del diàleg, fecund i problemàtic, entre l’obra d’un i l’altre, se’n derivaran molts dels plantejaments i els termes que condicionaran estretament el debat i les polítiques en el mig segle posterior: la definició de qui és català, l’oposició entre barreja i mestissatge, entre assimilació i integració, tenen origen en aquest moment. D’aquí en sorgirà el paradigma, de tots conegut, segons el qual “És català tothom que viu i treballa a Catalunya i mostra voluntat de ser-ho”. Una asseveració que té antecedents en formulacions de Rafael Campalans en els anys 30 i que aplega, per una part, el rebuig a la definició etnicista de la identitat nacional, i, per l’altre, pressupòsit d’un certa a-culturització del immigrant, a qui es presenta com un full en blanc, disponible per tal d’inscriure-hi la nova identitat. Val a dir, que la fórmula va conèixer tanta acceptació com a crítiques: tant des de l’esquerra que associava de manera reductiva i simplificadora, llengua i classe, com des dels sectors integristes del catalanisme, que no veieren amb bons ulls la proposta d’incorporació al “cos nacional” d’aquesta massa aliena (Mossèn Armengou, Manuel Cruells).

L’autor explica amb gran detall i penetració aquests avatars, per tal de centrar-se, tot seguit, en el període de la transició, en el qual aquells plantejament de principi podran passar a tenir una plasmació política i institucional, entre altres raons perquè un dels que n’havia estat els principals impulsors esdevingué, ni més ni menys que president de la Generalitat. El professor Domingo titula aquest capítol “Vandellosisme sense immigració”. I explica, com en aquest període (1977-2000) es combinen la reducció molt notable dels moviments migratoris amb l’adopció per part del govern de la Generalitat de polítiques actives en dos camps fonamentals: la natalitat i la llengua. En el primer àmbit, en el foment de la natalitat, l’èxit serà descriptible; en el segon, en canvi, l’impuls en l’ús i coneixement de la llengua es produeixen avanços importants (en part per haver evitar, per influx de les forces polítiques d’esquerra -cosa que sovint s’oblida- la separació del sistema escolar en funció de la llengua d’ensenyament, tal com va ocórrer, per exemple, en el País Basc).

Serà al final d’aquest període quan es publicarà una altra obra cabdal: El sistema català de reproducció, d’Anna Cabré. Una obra que es proposa nogensmenys que rebatre les tesis de Vandellós: en primer lloc, tot demostrant que, per raó de l’allargament de l’esperança de vida, la població catalana, contra el què afirmava el demògraf empordanès, hauria augmentat fins i tot en absència de saldos migratoris positius; en segon lloc, i aquest és segurament el postulat principal, que la immigració, lluny de ser un fenomen esporàdic i accidental ha format part estructural del sistema de reproducció català. Cabré es plantejava llavors encara una pregunta més: com és possible que en un país que coneix un nivell d’immigració comparable a l’Argentina o als Estats Units, desproveït però d’unes institucions pròpies que li permetin promoure la llengua i la cultura autòctona, aquestes pervisquin? La seva resposta es troba en la mobilitat social ascendent: Catalunya oferiria al migrant un rar do, la possibilitat de ser adoptat en cas d’adoptar alguns dels trets culturals del país, i en aquesta adopció i reconeixement mutu comportava una promesa d’acceptació, de seguretat material, d’una relativa prosperitat i ascens social.

A finals d’aquest període treu al cap un fenomen nou. Una tercera onada migratòria protagonitzada aquesta vegada per població procedent no ja de la resta d’Espanya, com en les ocasions anteriors, sinó de l’estranger. Els termes del debat canvien i es fan més complexos. És el moment de la discussió entre la multiculturalitat (diverses cultures convivint en paral·lel, gairebé sense tocar-se) o la interculturalitat (diverses cultures convivint amb influències i interferències mútues), de les polítiques d’immigració dels governs de progrés a Catalunya i a Espanya, de l’ascens del racisme i del populisme. Fins arribar a la crisi econòmica actual que sembla haver trastocat tota l’evolució anterior i capgira tots els paràmetres anteriors en crisi, per raó de l’increment de la desigualtat i la dificultat de la millora social, que havia estat, com s’ha afirmat, una de les bases de la incorporació dels immigrants a la societat catalana.  

Amb aquest recorregut, Andreu Domingo posa la societat catalana davant el mirall de la immigració. És a dir, reflecteix la societat a través del mecanisme de confrontar-la amb l’altre i de mostrar com reacciona davant de l’altre. En fer-ho, a vegades dóna la impressió d’adoptar el mètode de Ramon Maria de Valle-Inclán: posar un mirall còncau davant la realitat per tal de mostrar-la tal com és en la seva essència.  Això és el que fa el mirall de la immigració, això és el que fa en bona mesura Andreu Domingo amb el seu llibre, tot mostrant-nos com discursos (deformants, també) que s'han elaborat   sobre la immigració són tres: la construcció (podríem dir la invenció) de la memòria històrica; la teoria conspirativa basada en la por a l’altre; la producció de narratives explicatives per part dels immigrants mateixos.

Però una de les virtuts principals del llibre és no exhaurir-se en la reflexió sobre el passat, sinó projectar-la cap al futur. Andreu Domingo ens mostra com la societat catalana ha progressat molt des dels temps de Vandellós. En molt bona mesura mercès a la immigració. I a la lluita de tots aquells, nascuts aquí o vinguts de fora, que des de la ciutadania i les institucions han pugnat per dotar-nos d’una sèrie de seguretats i certituds: el dret a la salut, el dret a l’ensenyament, el dret a l’habitatge, el dret a una vellesa digna. Avui, moltes d’aquestes certituds i aquestes seguretats es troben en perill, amenaçades per una ofensiva radical que pren per excusa la crisi, però la supera i vol fer permanent la precarietat de les condicions de vida que se’n deriva, tant per als autòctons com per als vinguts de fora. Així, els  mecanismes tradicionals de incorporació dels immigrants a la societat catalana es troben avui en qüestió, degut a l’extensió de la precarietat laboral, la incertesa vital i la limitació de les possibilitats de millora social. Parafrasejant Richard Sennett potser podríem preguntar-nos: “Com es poden mantenir lleialtats i compromisos mutus amb un societat que viu desfent-se o essent contínuament projectada de nou?”.

En aquest context, la qüestió clau que emergeix segurament no és tant “Què som els catalans?” sinó sobretot “Com volem viure? Quin és el projecte col·lectiu que volem tirar endavant? I com ens hem d’organitzar per aconseguir-ho”. Aquestes són les preguntes que el mirall de la immigració, dreçat per Andreu Domingo, ens posa al davant.

9N: la diversitat territorial dels resultats de la consulta

Procés participatiu del 9 de novembre 2014
Percentatge de vots obtinguts per l'opció SI/SI per comarques
Elaboració pròpia a partir dels resultats provisionals difosos per
http://www.participa2014.cat/resultats/dades/ca/escr-com-41.html

Tot i les dificultats a les que la celebració de la consulta popular del 9 de novembre de 2014  ha hagut de fer front, els seus resultats incidiran de manera destacada en l’evolució futura del debat sobre l’encaix institucional de Catalunya en la realitat ibèrica i europea. Seria convenient, per tant, a l’hora de valorar-los, no perdre de vista la seva expressió territorial que, com tractarem d’explicar, mostra diferències notables. Diferències que resulten clarificadores d’alguns trets de la situació present i que poden resultar, al nostre entendre, determinants per a la seva evolució futura. Com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, el plet català és un conflicte territorial no només perquè planteja la qüestió de l’articulació institucional d’un espai concret, sinó perquè les variables de caràcter territorial (la distribució dels recursos, la dotació d’infraestructures, el domini lingüístic, el mapa administratiu) hi tenen un paper extraordinàriament rellevant i perquè presenta una diversitat notable d’expressió a l'interior mateix del territori català. L'anàlisi geogràfica resulta, doncs, essencial per a la seva comprensió.

Les dades, provisionals encara, dels resultats de la consulta popular del 9N confirmen ben clarament aquesta darrera afirmació. En efecte, tot i que les primeres anàlisis potser encara no hi ha parat prou atenció, cal assenyalar que les dades donades a conèixer presenten diferències força notables entre els territoris. La seva interpretació topa d’entrada amb la manca de referència d’un cens electoral, la qual cosa dificulta l’estimació dels percentatges de participació dels diversos territoris i la comparació entre ells. Però les dades de les diverses opcions de vot expressades en cada una de les vegueries permeten ja copsar l’existència de trets diferencials ben destacables. El més notable d’aquests és, sens dubte, el contrast dels resultats obtinguts a la regió metropolitana de Barcelona i la resta del territori. Així, tal com es pot veure en la taula adjunta, l’opció SÍ/SÍ va rebre en l’àmbit metropolità un percentatge de preferències, tot i que molt elevat, notablement menor que en les altres sis vegueries: si en el conjunt de Catalunya aquesta opció representà el 80,7 % del total i a les comarques gironines fins el 87,7%, a la regió metropolitana rebé el 77,5% dels suports. En canvi, l’opció SÍ/NO hi va tenir un suport del 12,5%, gairebé el doble que les preferències que va recollir aquesta opció en la resta de les vegueries (a excepció del Camp de Tarragona). Quelcom de similar va ocórrer amb l’opció NO, que vingué a suposar el 5,3% de les preferències, ben allunyada de la resta de les vegueries on aquesta opció oscil·là entre el 2,7% i el 3,6% dels vots. L’excepció fou, de nou, el Camp de Tarragona que mosta també en aquesta opció un comportament més similar a la regió metropolitana.

Procés participatiu 9 de novembre 2014
Resultats obtinguts per les diverses opcións,
per vegueria

Una primera lectura de les dades per vegueries permet doncs copsar l’existència d’una certa diferència de comportament entre l’àmbit metropolità barceloní  on resideixen, recordem-ho, 5 milions d’habitants, dues terceres parts de la població de Catalunya, i la resta del territori. El suport a l’opció majoritària SÍ/SÍ hi té un èxit aclaparador, com en el conjunt de Catalunya, però el suport que rep és més matisat que en altres territoris. El Camp de Tarragona és, d’entre la resta de les vegueries, la que te un comportament més similar a la regió metropolitana, mentre que les Comarques Gironines i la Catalunya Central són les que se n’allunyen més. Aquest fet dificulta cercar una relació simple del comportament electoral amb l’influx del procés de metropolitanització, ja que aquest abasta avui dia amb força similar tant les comarques de la gironines i de la Catalunya Central, com les del Camp de Tarragona. En tot cas, l’anàlisi d’aquestes variacions del comportament electoral a nivell de vegueries resulta particularment interessant donat paper que aquests àmbits podrien tenir en la tantes vegades posposada reforma del règim electoral a Catalunya.

Les dades comarcals, permeten encara afinar aquesta primera lectura territorial de les dades. Una aproximació possible consisteix en agrupar els resultats comarcals en quatre grans grups, atenent al suport que rep en cada una d’elles l’opció SÍ/SÍ. En fer-ho, tal com es pot veure en el mapa, es constata prou clarament com les comarques on aquesta opció obté menys suport són, sobretot, metropolitanes: el Baix Llobregat, el Barcelonès i el Vallès Occidental se situen sota el 80%, acompanyades, de nou, pel Tarragonès. A la resta de les comarques metropolitanes els resultats foren una mica més favorables a aquesta opció, però, a excepció de l’Alt Penedès, totes se situaren en la banda relativament baixa de suport, pel voltant de la mitjana catalana, posició en la que també es trobaren l’Anoia i els Baix Penedès, veïnes de la regió metropolitana estricta, així com el Baix Camp i el Segrià.

A l’altre costat, les comarques on l’opció SÍ/SÍ ha rebut més suports, superant fins i tot el 90% de les preferències, són el Berguedà, Osona, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i el Priorat. Com es pot observar, les quatre primeres presenten també una continuïtat territorial que recorda la distribució geogràfica d’altres fenòmens polítics històrics. En tot cas, entre el 92,7% de suports de l’opció majoritària al Pla de l’Estany i el 72,1% que rep al Baix Llobregat s’observen uns significatius 20 punts percentuals de diferència.

Menció apart mereix el cas de l’Aran on l’opció SÍ/SÍ concità “només” el 62,6% d’adhesions. L’opció SÍ/NO hi té un suport del 13,8%, equiparable al de les comarques metropolitanes, i la del NO un 12,8%, el més alt de tot el país. Significatiu resulta també el percentatge d’ALTRES, 7,52%, que podria fer pensar que l’ocasió de la consulta ha estat aprofitat per expressar altres preferències, potser relacionades amb la identitat aranesa. La veïna comarca de l'Alta Ribagorça presenta també un nivell d'adhesió a l'opció SÍ/SÍ notablement inferior a la mitjana. 

No és el moment ni el lloc de seguir amb més profunditat aquesta primera lectura, forçosament provisòria, del resultats del procés participatiu del 9N. Qualsevol aproximació, per poc atenta que sigui, haurà de tenir en compte, tanmateix, aquestes variacions territorials del comportament dels ciutadans, que al seu torn expressen diferències en la distribució dels grups socials, les activitats econòmiques, les tradicions polítiques i les expressions culturals sobre l'espai català. La seva lectura permet descobrir la presència de matisos i alternatives, allunyades dels plantejaments dicotòmics que dominen l'opinió publicada. L'existència d'aquestes alternatives podria ser d'utilitat, potser, per trobar una sortida a la situació present. Sempre, és clar, que hi hagi voluntat política per explorar-les.  

Gènere, diversitat i espai públic

Recentment assenyalàvem com el debat sobre l'espai públic ha esdevingut una constant en les nostres ciutats. No és pas d'estranyar, ja que en la discussió s'expressen les tensions entre els diversos  grups socials respecte l'ús, l'apropiació i la imatge de les ciutats, els quals varien, com és sabut, segons l'edat, la renda, l'origen i el gènere de les persones.
Algunes de les aportacions més interessants que s'han produit en els darrers anys en aquest debat són, precisament, aquelles que adopten una perspectiva de gènere. Aquestes aportacions han mostrat com les possibilitats en l'ús de l'espai públic i al gaudi d'allò que se n'ha dit el dret a la ciutat es veuen limitades, en major o menor mesura, a totes les ciutats del món, per a les dones de tots el grups socials, edats i origen, degut, precisament a la seva condició. Aquesta constatació està donant lloc a propostes tendents a l'apoderament de les dones i a actuacions públiques per tal de fer front a aquestes discriminacions.
Justament sobre aquest tema acaben d'aparèixer a Catalunya dues aportacions de gran interès. La primera és el volum Espacios públicos, género y diversidad. Geografías para unas ciudades inclusivas, editat per les professores Maria Dolors Garcia Ramon, Anna Ortiz i Maria Prats, membres del grup de recerca Geografia i Gènere que, des de fa gairebé vint anys, treballa a la Universitat Autònoma de Barcelona. El llibre, que ha estat publicat per l'editorial Icaria i s'obre amb un pròleg de Jordi Borja, aplega un conjunt d'estudis sobre l'espai públic en prop d'una dotzena de barrris de ciutats catalanes: Barcelona (Via Júlia, Raval, Diagonal Mar, Besòs-Maresme, Lesseps), Mollet del Vallès (Parc dels Colors), Terrassa (Ca n'Anglada), Girona (el Mercadal), Manresa i Barberà del Vallès (la Romànica).  Els treballs permeten constatar fins quin punt l'ús i percepció de l'espai públic varien de manera substantiva segons el gènere de les persones, en el sentit que aquest esdevé -juntament amb l'edat, la renda, l'origen o la sexualitat- un condicionant essencial per a l'accés i el gaudi de les diverses parts de la ciutat. Com que bona part dels estudis estan basats en enquestes qualitatives, el lector hi trobarà la problemàtica expressada a través de les veus de les dones, les quals traslladen de manera vívida la varietat d'estratègies que aquestes adopten a l'hora de negociar l'ús de l'espai públic.
De la lectura del llibre se'n deriven inevitablement dues reflexions: per un costat, es constata la notabilíssima millora en la dotació dels espais públics que s'ha produit durant les darreres dècades en la majoria dels barris estudiats; per l'altre, resulta innegable que aquesta millora, aconseguida en molt bona mesura per la pressió de veïns i veïnes i l'acció de les administracions públiques, no ha acabat pas amb les discriminacions de gènere en l'ús de l'espai públic. És precisament sobre aquest darrer tema, les possibilitats de millora en la concepció, disseny i gestió dels espais públics des d'una perspectiva de gènere, que versa la segona de les aportacions que volem comentar.

Es tracta de la publicació Espais per a la vida quotidiana. Auditoria de qualitat urbana amb perspectiva de gènere, elaborada per l'arquitecta Adriana Ciocoletto i el Col·lectiu Punt 6 (un grup de dones arquitectes i urbanistes que treballen la qüestió de l'habitatge i els disseny urbà des de la perspectiva de gènere; la seva denominació es deriva del "punt 6" dels programes d'actuació de la Llei de Barris de Catalunya, que tractava precisament de promoure l'accés de les dones als serveis i als espais públics).

Segons les seves autores, l'Auditoria consisteix en "una eina d’avaluació urbana per tal de valorar si els nostres barris i ciutats responen a les necessitats de les persones sense provocar discriminacions de cap ti­pus. L’Auditoria permet comprovar l’aplicació transversal de la perspectiva de gènere a l’urbanisme, tant pel que fa a la configuració dels espais com a la gestió, a partir de l’anàlisi integral dels aspectes socials, físics i funcionals d’un entorn urbà determinat. La publicació té un format de manual dissenyat perquè el pugui aplicar tothom qui intervé en les decisions urbanes (persones veïnes, professionals, entitats i adminis­tracions) i és, a més, una eina pedagògica per a totes les persones que estu­dien, analitzen o treballen la definició dels espais urbans". 

L'auditoria, te com a antecedents en els treballs de Zaida Muxi i Anna Bofill, en el camp de l'habitatge i l'urbanisme respectivament, impulsades ara fa uns anys per a l'Institut Català de les Dones, i forma part del projecte de Cooperació al desenvolupament "Auditoria de Gènere a l'àmbit de l'urbanisme", finançat per la Diputació de Barcelona. El volum serà presentat el proper dia 7 de novembre a les 12h a la seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, a la Plaça Nova de Barcelona.   

Mobilitat i gestió del territori a Menorca

En un territori cada vegada més integrat i interdependent, la mobilitat ha esdevingut una part importantíssima de la vida quotidiana dels ciutadans. L’increment de les possibilitats de desplaçament permet accedir amb major facilitat a llocs de treball, serveis i lleure, que fins fa poc podien semblar remots i inaccessibles. Però al costat d’aquests avantatges, la mobilitat comporta també problemes molt rellevants degut al temps que s’hi dedica, el consum energètic que comporta i el seu impacte ambiental i paisatgístic.

En un medi insular com Menorca la problemàtica de la mobilitat tendeix a exacerbar-se. En primer lloc, òbviament, per les dificultats que la insularitat suposa per l’accessibilitat envers i des de l’exterior. Però també per la necessitat d’articular el territori a través de la mobilitat interna i l’impacte que aquesta té sobre un medi limitat i fràgil. No és d’estranyar, doncs, que els darrers temps, els temes de la mobilitat hi hagin estat objecte reiterat de debat i que qüestions com les tarifes del transport aeri, l’ampliació dels ports, les modificacions de la infraestructura viària o la gestió de la xarxa de camins siguin motiu de preocupació.

El cicle de debats Mobilitat i gestió del territori a Menorca vol oferir un espai de reflexió sobre aquesta problemàtica. El cicle és organitzat conjuntament pel Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears i l’Institut Menorquí d’Estudis, en el marc del Màster d’Estudis Territorials i de la Població de la UAB. El cicle constarà de quatre sessions que es desenvoluparan de manera consecutiva, entre els dies 13 i 16 d’octubre de 2014, en les que s’abordarà, des de la perspectiva acadèmica i ciutadana, diversos aspectes de la problemàtica de la mobilitat. 

Cada sessió serà oberta per una intervenció de caràcter general sobre un dels aspectes de la problemàtica de la mobilitat (l’accessibilitat exterior, el transport públic, la mobilitat privada,...), a continuació s’exposarà com aquesta qüestió es planteja a l’illa i seguirà la intervenció de dues institucions que han tingut intervenció en el debat sobre el tema. A continuació s’obrirà una conversa amb tots els assistents.

Totes les sessions tindran lloc al Cercle Artístic de Ciutadella, entre les 19 i les 20.30h. Les sessions, que formen part del programa formatiu del Màster d'Estudis Territorials i de la Població de la UAB, són obertes a tots els ciutadans interessats.

PROGRAMA

Dilluns, 13 d’octubre

PER AIRE I PER MAR. L’ACCESSIBILITAT EXTERIOR DE MENORCA: RELLEVÀNCIA I PROBLEMÀTICA

Inauguració del Cicle de Debats al Cercle Artístic de Ciutadella a càrrec d’Oriol NEL·LO, Coordinador del Cicle (UAB); Joana Maria SEGUÍ, en representació de la Universitat de les Illes Balears; i Josefina SALORD, en representació del Cercle Artístic i l’Institut Menorquí d’Estudis.

Conferència-debat:.

Joana Maria SEGUÍ, geògrafa, Departament de Ciències de la Terra, Universitat de les Illes Balears.

Lluís HERNÁNDEZ, enginyer, Director-Gerent del Cercle d’Economia de Menorca.

Miquel CAMPS, Grup d’Ornitologia Balear GOB, Menorca.

Joan Enric VILARDELL, arquitecte, membre de la Plataforma “El Transport Aeri ofega Menorca”.

Dimarts, 14 d’octubre

A PEU I EN BICICLETA. LES POSSIBILITATS I LA GESTIÓ DE LA  MOBILITAT NO MOTORITZADA 

Conferència – debat:

Jaume MATEU. Geògraf, Universitat de les Illes Balears.

David CARRERAS. Biòleg, Observatori Socioambiental de Menorca.

Joan FEBRER,  Director de “Camí de Cavalls 360º”.

Eduard SERRA, Membre de la Coordinadoradel Camí de Cavalls.

Dimecres, 15 d’octubre

EN TRANSPORT PÚBLIC. REALITAT I LIMITACIONS DE LA MOBILITAT COLECTIVA

Conferència – debat:

Damià BORRÀS, diputat al Parlament de les Illes Balears. Ex Conseller de Mobilitat del Consell de Menorca.

Anna GALLOFRÉ,Diplomada en estadística. Observatori Socio Ambiental de Menorca.

Sergi MARÍ. Economista, director de l’Observatori Socio Ambiental de Menorca.

Bernat CASASNOVAS, Associació de Veïns Ciutadella Vella.

Dijous, 16 d’octubre

LA MOBILITAT PRIVADA. LA XARXA VIÀRIA MENORQUINA: TRAÇAT, PRESTACIONS I PAISATGE

Conferència – debat:

Àngel CEBOLLADA, geògraf, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona.

Maria Lluïsa DUBON, geògrafa, cap de servei a l’Institut Balear d’Estadística i ex Consellera de Territori dels Consells de Mallorca i Menorca.

Jesús CARDONA, arquitecte, responsable de l’estudi d’arquitectura “Nontropia”.

Joan MORRO, enginyer de camins, membre del gabinet “E-arq”, Enginyeria+Arquitectura, Ciutadella.

Cloenda del Cicle de Conferències

[Imatges: O. Nel·lo i TIB]

La mesura de la Terra: de la planura a la bala blava

L'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya acaba de publicar el vídeo La mesura de la Terra. De la planura a la bala blava. Es tracta d'un documental que ofereix una panoràmica dels esforços de la civilització per tal de mesurar i representar el planeta: d'Anaximandre, Eratòstones i Ptolomeu a la imatge satel·lital i Google Earth, tot passant pels portolans i els Beatus, Ortelius i Newton. El documental, de 33 minuts de durada, ha estat produït pel mateix ICGC, amb guió i direcció de Xavier Berenguer i la realització de Gonzalo Díaz, i la coordinació, assessorament i direcció d'Esther Muns, Carme Montaner i Jaume Miranda.
La producció i divulgació de l'obra resulta d'especial utilitat avui, quan l'evidència de la integració i la interdependència econòmica i social a escala planetària fa palesa la necessitat de dotar-se i difondre noves formes d'anàlisi i representació de l'espai: nous "models del Món", com n'ha dit Franco Farinelli.  La necessitat d'aquest coneixement es fa encara més peremptòria pel fet que els usos de la cartografia -el GPS, el posicionament a través del telèfon mòbil, la generació d'enormes quantitats de dades geogreferenciades- comporten, sovint sense la plena comprensió de la ciutadania, transformacions assenyalades de la seva vida quotidiana,
D'altra banda, La mesura de la Terra vindrà a reafirmar als amants de la cartografia en el convenciment de que les representacions del planeta i de cada una de les parts que l'integren poden ser vistes no només com a mostres formidables del coneixement científic sinó també com a veritables obres d'art, en sentit ple del concepte: productes de l'enginy humà que, tot produïnt goig estètic, porten a més a reflexionar sobre l'objecte representat i el subjecte que el representa.
[Imatge: ICGC]

Big Data: oportunitats i riscos

L’aplicació i ús de les tecnologies de la informació permet  generar, emmagatzemar i processar grans quantitats de dades relatives al comportament dels ciutadans i el funcionament de les ciutats. Aquest fenomen, d’una magnitud sense precedents, engendra, per un costat, grans expectatives i, per l’altre, assenyalats temors. En el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona pot veure’s aquests dies l’exposició Big Bang Data, que té la virtut d’oferir una imatge ponderada del tema i fugir tant de les visions triomfalistes que veuen en la smart city la solució de tots els problemes urbans i socials, com de les interpretacions apocalíptiques, segons les quals l’acumulació de dades porta de manera inevitable les societats contemporànies cap a la manipulació i el control social.

L’interès de la qüestió es deriva del fet que, com és sabut, la difusió de les tecnologies de la informació permet aplegar quantitats ingents de dades sobre els comportaments socials pràcticament sense cost marginal per al seu dipositari: l’Internet ha esdevingut com una gran plaça pública en la qual cada usuari (amb el seu historial de cerques, el seu correu, la seva activitat comercial,...) genera dades de manera continuada; els telèfons mòbils i d’altres gadgets poden facilitar dades no només sobre els orígens i les destinacions de les trucades efectuades pels seus usuaris, sinó sobre els seus desplaçaments i hàbits; la domòtica ofereix possibilitats fins ara insospitades per conèixer no només els consums energètics o hídrics de les famílies sinó també les formes de vida dels ciutadans; els pagaments per targeta de crèdit o amb cartes de fidelització ofereixen de manera continuada dades sobre les preferències i la capacitat de compra dels clients, etc.

Aquesta acumulació de dades de tota mena, allò que ha vingut a denominar-se la datificació de la societat, és un fenomen del tot nou que ofereix, en primer lloc, enormes oportunitats. Per a l’estudiós de la societat o per a les administracions públiques, la disposició de dades massives pot ser una eina formidable per a l’anàlisi de les dinàmiques urbanes i per la millora de la seva gestió: n’hi ha prou en esmentar les possibilitats que obre, per exemple, per a l’estudi i la gestió de la mobilitat urbana, el coneixement de la totalitat dels desplaçaments reals d’una part substantiva de la població. D’altra banda, les plataformes digitals permeten trencar el caràcter unidireccional que la generació i difusió de dades havia tingut tradicionalment: uns pocs emissors (serveis d’estadística, administracions públiques, grans corporacions) generaven les dades que eren després utilitzades per una munió de receptors. En canvi ara, com ja va assenyalar fa anys Michael Goodchild, qualsevol ciutadà pot ser alhora un emissor i receptor de la informació (geogràfica o de qualsevol altra mena), de tal manera que els emissors tradicionals han perdut l’antic monopoli. L’increment de les capacitats d’acció ciutadana que  aquest fet origina es pot constatar cada dia: en la difusió de dades sobre la catàstrofe de Fukushima o en l’organització de moviments urbans com Occupy Central a Hong Kong, per esmentar només dos exemples recents.

Resulta però innegable que els riscos derivats l’acumulació massiva de dades sobre el comportament del ciutadans són també enormes. En primer lloc, la disposició i comercialització de dades sobre les preferències, els hàbits, els comportament comercial o l’estat de salut de cadascú permet des d’incrementar la manipulació publicitària, fins a la de seleccionar la ciutadania a l’hora de concedir un crèdit, assignar un lloc de treball o contractar una pòlissa d’assegurança. Com s’ha dit tantes vegades, si el servei és gratuït -com el d’aquest mateix blog que esteu llegint- això es deu a que l’usuari (o les dades sobre l’usuari) són el producte. D’altra banda, la disposició, acumulació i tractament de dades que afecten la vida personal dels ciutadans per part de serveis d’informació i dels Estats obre possibilitats esfereïdores de control de la població i de vulneració de la intimitat. Les revelacions d’Edward Snowden han representat en aquest camp la fi de la innocència i de la confiança ingènua en l’ús de les tecnologies de la informació per a moltes persones arreu del món.

Qui visiti la recomanable exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona es farà, sens dubte, més conscient de les potencialitats que l’ús de les tecnologies de la informació suposa. I es ratificarà també en el convenciment que la creença segons la qual els canvis en les tecnologies de la informació –la smart city o els big data- poden resoldre per si sols els problemes urbans és un miratge: quan més potents siguin les tecnologies i major el volum de dades, més necessari és que la política aconsegueixi encaminar-ne la utilització en benefici de la col·lectivitat. 

[Imatge: CCCB]

El debat sobre l'espai públic: la plaça Lesseps com a exemple

Oriol Bohigas ha escrit que “la ciutat no són ni les seves àrees residencials, ni els seus ferrocarrils, ni les seves autopistes, ni els seus carrers funcionals, ni els seus edificis, ni els seus monuments en particular, sinó el conjunt de tot el seu espai públic. A les ciutats l’espai públic és el lloc de la identitat col·lectiva”. És precisament aquest caràcter el que fa dels usos i el disseny de l’espai públic un tema intrínsecament conflictiu. Diversos són els interessos que conviuen a la ciutat, diverses són els “identitats col·lectives” que es voldrien fer prevaldre i diverses són, necessàriament les aspiracions de cada grup social respecte l’espai públic.

No és doncs d’estranyar que el debat sobre l’espai públic sigui una constant en les nostres ciutats. Es tracta d’una expressió de les tensions permanents entre l’ús lliure de l’espai col·lectiu o la seva apropiació per determinats interessos o grups, entre els diversos usos (el trànsit, el lleure, el comerç, el descans,...) que hi han de conviure, entre els diversos comportaments que hom voldria veure afavorits pel seu disseny. Aquestes tensions i conflictes conflueixen amb tanta força en alguns espais urbans que la seva configuració acaba esdevenint un problema aparentment irresoluble, una nafra permanentment oberta en el cos de la ciutat: les Halles a París, la plaça de Martim Moniz de Lisboa, la plaça de Lesseps a Barcelona, en són bons exemples.

Precisament sobre aquest darrer cas el geògraf Brais Estévez acaba de presentar una tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta de l’estudi El procés de producció de la Plaça Lesseps (Barcelona). Una oportunitat per a repensar la condició dels espais públics urbans, que ha estat dirigit per la professora Maria Dolors Garcia Ramon, i a la que el tribunal, integrat pels professors Rubén Lois, Antoni Luna i Anna Ortiz, assignà la màxima qualificació.

L’aproximació d’Estévez al tema resulta particularment interessant: per un costat, combina una varietat de mètodes, del treball arxiu a l’observació etnològica, de l’entrevista en profunditat als qüestionaris anònims, de les sessions de debat en grup a la percepció personal; per l’altre, l’autor rebutja la interpretació apriorística, formal o representacional de l’espai públic, i tracta d’explicar-lo com un objecte sense cap identitat ontològica, sinó com un lloc configurat per les múltiples inter-relacions entre entitats heterogènies de tota mena, humanes i no humanes.

Així, el treball conté, en primer lloc una visió històrica de l’evolució del lloc al llarg del darrer mig segle (“La guerra de Lesseps. Una controvèrsia urbanística en dos actes”), en els que repassa els antecedents de la polèmica configuració de la plaça, el debat públic encès que suscità en els anys 60 i 70, la insatisfacció generalitzada respecte la solució assolida llavors, els nous projectes de reforma arribats amb el tombat de segle, les propostes de l’arquitecte Albert Viaplana (projectista d’altres notables places barcelonines, com la dels Països Catalans, a Sants, o la d’Europa, a l’Hospitalet), l’assaig de participació ciutadana en el que, com és sabut, tingué una importància cabdal la intervenció de l’arquitecta Itziar González, i la construcció, després de múltiples polèmiques i tensions, de la configuració actual.

Oferta aquesta visió històrica, el treball s’endinsa en l’estudi dels usos de la plaça  i explora les raons per les quals ha acabat prevalent la noció de que es tracta un espai públic no massa reeixit, integrat per espais monofuncionals poc proclius a generar convivència, la diversitat i la complexitat d’usos, més un lloc de pas i distribuïdor de trànsit que cap altra cosa. Així, l’autor contrasta el comportament dels diversos col·lectius d’usuaris (vells, mares amb canalla, skaters, grups d’adolescents, persones sense sostre,...) i la dificultat de molts d’ells d’empatitzar amb la lògica simbòlica i narrativa de la proposta arquitectònica. 

Aquesta aproximació als usos i a la percepció de la plaça té el seu contrast amb l’estudi del funcionament d’allò que n’és el principal equipament: la biblioteca “Jaume Fuster”, obra de l’arquitecte Josep Antoni Llinàs. L’autor mostra com, en la percepció social majoritària, el disseny i els usos d’aquesta són percebuts com un revers positiu de la plaça. Una realitat reïxida que crida, acull i alberga de manera enraonadament harmònica col·lectius amb necessitats i interessos molt diversos.

L’estudi presenta la virtut de no descansar en apriorismes i de partir de la voluntat d’oferir una lectura de l’espai basada en l’observació i el coneixement directe dels usos que se’n fan, així com de les percepcions diverses que hom en té. Això li permet matisar, sense confutar-les plenament, aquelles interpretacions maniquees i reduccionistes que, per un costat, veurien en el disseny de la plaça un exemple d’arquitectura representacional, formalista, icònica i (fins i tot) patriarcal i etnocèntrica; i, per l’altra, la biblioteca com un exemple d’arquitectura no representacional, que fugint de l’eloqüència, cerca de crear un espai capaç d’acollir i incloure col·lectius i usos diversos.

El tema, certament, resulta polèmic. Precisament per això és tan convenient disposar d’estudis, com el de Brais Estévez, que proposen capgirar la tradició i estudiar l’espai públic des de noves premisses.

[Fotografia: O. Nel·lo] 

La mobilitat en l'ordenació i la gestió del territori. IV Cicle de Conferències "L'ordenació del territori: teoria i pràctica"

El Departament de Geografia de la UniversitatAutònoma de Barcelona, en el marc del seu Màster d’Estudis Territorials i de la Població, organitza el IV Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” sobre el tema  La mobilitat en l’ordenació i la gestió del territori.

El cicle té per objectiu fornir elements per al coneixement i el debat sobre la relació entre la mobilitat i l’ordenació del territori: el paper vertebrador de la xarxa viària, la dotació de les infraestructures del transport, el vincle entre la mobilitat exterior i la local, la gestió del transport públic, les potencialitats i limitacions de les formes no motoritzades de mobilitat, la relació d’estreta interdependència entre mobilitat i usos del sòl, seran alguns dels temes tractats.

Els conferenciants que impartiran el cicle són destacats experts en aquest àmbit que, en bona part dels casos, apleguen el coneixement acadèmic amb la pràctica de gestió des de l’administració pública. En cada sessió s’abordarà un aspecte de la planificació i la gestió de la mobilitat, que serà il·lustrat amb la presentació d’un cas pràctic.

Les sis conferències tindran lloc durant sis dimecres successius entre els dies 22 d’octubre i 26 de novembre de 2014 , a la Facultat de Lletres de la UAB (B-7/1056), entre les 18h a les 19.30h de la tarda, d’acord amb el programa que figura a continuació. Prèviament, el dia 1 d'octubre a les 19h, es celebrarà la conferència inaugural de l'edició d'enguany, que serà dictada a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (carrer del Carme, 47) per Joana Barceló,  geògrafa, diputada al Parlament de les Illes Balears i ex-presidenta del Consell Insular de Menorca, sobre el tema Els reptes de la gestió del territori a Menorca. L'acte serà organitzat en col·laboració amb la Societat Catalana d'Ordenació del Territori. 

Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament a geografia.uab.cat/metip a partir del dia 1 d'octubre. Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle. Així mateix, els participants inscrits rebran els materials que es presentin a les conferències. Les places són limitades.

El programa és continuació dels Cicles de Conferències, que sota el títol Ordenació del territori: teoria i pràctica, el Departament  ha organitzat els cursos 2011-2012, 2012-2013 i 2013-2014. Els conferenciants d’aquests cicles han sigut: Josep Báguena, Jaume Busquets, Xavier Campillo, Josep Maria Carrera, Rufí Cerdan, Claire Colomb, José Antonio Donaire, Juli Esteban, Francesco Indovina, Joan Llort, Joan López, Jaume Mateu, Francesc Muñoz, Oriol Nel.lo, Joan Nogué, Ricard Pié, Pilar Riera, Eduard Rosell, Vicent Maria Rosselló Verger, Pere Sala, Carme Trilla, Joan Vilà Valentí.

PROGRAMA

22 d’octubre 2014

Carme MIRALLES-GUASCH, geògrafa, professora del Departament de Geografia de la UAB

La mobilitat i l’ordenació del territori. Un binomi imperfecte

29 d’octubre 2014

Joan RIERADEVALL, químic i ambientòleg, professor del Departament d’Enginyeria Química de la UAB i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental

Mobilitat i turisme. L’impacte ambiental de la mobilitat sobre els destins turístics: Menorca com exemple

5 de novembre 2014

Joan MORENO, arquitecte, Universitat Politècnica de Catalunya

La planificació dels usos del sòl com a instrument de contenció i gestió de la mobilitat: el cas del Randstad-Holland

12 de novembre 2014

Jordi JULIÀ, enginyer

El transport públic, element vertebrador i estructurador del territori. Limitacions i potencialitats a la Regió Metropolitana de Barcelona

19 de novembre 2014

Esther ANAYA, ambientòloga, Imperial College London

L’ascens de la mobilitat en  bicicleta. El cas de les grans ciutats espanyoles

26 de novembre 2014

Florencio ZOIDO, geògraf, Director del Centro de Estudios de Paisaje y Territorio

La  xarxa viària en la configuració i la percepció del paisatge. La catalogació de les “Carreteras  Paisajísticas de Andalucía”

Estrets tràgics

Boques de Bonifacio, Còrsega des de la Maddalena

Estret del Bòsfor, la sortida al Mar Negre des d'Anadolu Kavagi
Canal de Corfú, la costa d'Albània des d'Agni
Es Freus, entre Eivissa i Formentera des de Dalt Vila

L’Agència deNacions Unides per als refugiats (ACNUR) ha denunciat que els darrers dies d’agost han estat els més mortífers de l’any pel què fa la nombre de persones mortes en tractar d’arribar a Europa a través del Canal de Sicília. En total, s’estima que hi han mort prop de 300 persones, la majoria de les quals procedien de països com Síria, Eritrea, Somàlia, Mali o Sudan. Part dels cossos han pogut ser rescatats, d’altres han anat a raure a les costes de Tunísia o de la mateixa Líbia, on la inestabilitat política que hi regna afavoreix, segons l’agència, el tràfic de persones. En total, l’ACNUR estima que, en els vuit primers mesos de 2014, 1.889 persones -moltes de les quals fugien de la guerra, la violència o la misèria en els seus països d’origen- han mort en tractar d’arribar a Europa per mar.

El cas del Canal de Sicília, o de Kelibia, com se l’anomena a Tunísia, és un exponent de les tensions socials, econòmiques i polítiques que s’acumulen avui en el Mediterrani. En un context d’enormes asimetries entre les ribes Nord i Sud, Est i Oest, el Mediterrani esdevé cada vegada més frontera, fractura, divisòria. I els punt d’aquesta frontera on les tensions esdevenen més greus són aquells on la separació és físicament més dèbil: els estrets.

De fet, els tractats de geopolítica clàssica –de Haushofer a Vicens Vives- ja solien assenyalar els estrets com a lloc de conflicte: el domini d’aquests braços d’aigua que uneixen mars i separen terres ha estat, com és sabut, objectes de múltiples tensions i enfrontaments al llarg de la història, precisament per raó del seu caràcter estratègic. Per comprovar-ho n’hi ha prou en recordar que les boques de Bonifacio i l’arxipèlag de la Maddalena, al nord de Sardenya, han estat objecte d’una presència militar continuada al llarg dels segles, de manera que foren des de refugi de l’armada de Nelson a base de submarins nuclears de la NATO. Així mateix, en un altre exemple més proper, el pas dels Freus, entre Eivissa i Formentera -en l’actualitat un dels recorreguts marítims amb més tràfic turísticde la Mediterrània- està envoltat en una i altre riba, per un rosari de torres de guaita i de fortificacions.   

Avui, a la Mediterrània molts dels conflictes  al voltant dels estrets retornen amb renovada força. La crisi de Ucraïna i Crimea, així com la situació de guerra a l’Orient Mitjà (Síria, Irak, Kurdistan) posen de nou d’actualitat la importància militar, energètica i econòmica del control dels passos del Bòsfor i Dardanels, tan disputat al llarg de tota la història. Així mateix, la vigilància de l’estret de Gibraltar, dels braços de mar entre les illes gregues i la costa d’Anatòlia o del ja esmentat canal de Sicília és considerada estratègica per al control dels moviments migratoris.

Els exemples podrien anar multiplicant-se, però no cal estendre’s per evidenciar fins a quin punt resulta poc versemblant que les tensions i les tragèdies presents en bona part dels estrets mediterranis puguin decréixer mentre les asimetries i les desigualtats entre unes i altres ribes persisteixin al nivell actual. Des d’aquest punt de vista, podria dir-se que les polítiques que s’hi apliquen –siguin quines siguin les seves virtuts i els seus defectes- parteixen d’una escala equivocada: resulta inútil tractar de controlar els estrets, sense incidir al mateix temps en les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que hi fan convergir les tensions.

Un altre cas pot servir per il·lustrar-ho: el Canal de Corfú, que separa les costes d’Albània de la illa grega, fou, des del final de la segona guerra mundial fins a inicis dels anys noranta del segle passat un dels focus de tensió militar de la Mediterrània. De fet, l’anomenat incident de Corfú, entre la Royal Navy anglesa i l’exèrcit albanès, l’any 1946, va ser un dels primers episodis de la guerra freda. Més tard, en la darrera dècada del segle XX, amb el col·lapse de l’economia albanesa, immigrants d’aquest país tractaven de passar nadant cap a l’illa jònica, tot aprofitant que el canal, en el seu punt més estret, té una amplada d'encara no dos kilòmetres. Van ser el final de l’enfrontament entre blocs (precisament aquest que ara sembla renéixer amb la crisi ucraïnesa) i l’estabilització econòmica albanesa els factors que varen permetre acabar amb les tensions i les drames en aquest pas.

Les tragèdies i els conflictes en la Mediterrània i els seus estrets seguiran fins que disminueixin les desigualtats aclaparadores entre els pobles que viuen a les seves ribes, i fins que en tots ells els ciutadans gaudeixin de llibertats polítiques, estabilitat econòmica i possibilitats de desenvolupar una vida digna.  

[Fotografies: O. Nel·lo]

Augustos paratges destorbats: el turisme i l'imaginari del paisatge costaner

Joaquim Sunyer, Mediterrània (1910-1911)
Col·lecció Carmen Thyssen

Com en d’altres estius s’ha tornat a encendre en les darreres setmanes el debat recurrent sobre la degradació dels costums a les destinacions turístiques balears. Alguns indrets, com Magaluf i S’Arenal han saltat a les primeres pàgines de la premsa, Bild i The Times intercanvien retrets tot assignant respectivament a anglesos i alemanys (és a dir, a l’altre) els comportaments més necis i degradats, mentre les autoritats locals prometen prendre les mesures oportunes per tal de “netejar” la imatge dels llocs esmentats.

De fet, es tracta d’un debat tan vell com el mateix turisme modern, que, entre d’altres implicacions, té relació directa amb la configuració de l’imaginari col·lectiu sobre el paisatge dels espais costaners. Qui visiti, per exemple, aquests dies la magnífica exposició de la col·lecció Carmen Thyssen al Monestir de Sant Feliu de Guíxols trobarà exposades a la mateixa sala dues pintures, executades pràcticament en el mateix moment, que reflecteixen dues visions del tot contraposades del paisatge costaner: Mediterrània de Joaquim Sunyer (1910-1911) i Bathers on a Beach de Walt Kuhn (1915). La primera presenta l’ideal noucentista de l’equilibri classicista que trobaria en la costa mediterrània la seva expressió més alta, mentre la segona mostra la utilització de la platja com a espai de gaudi i oci.

Walt Kuhn, Bathers on a Beach (1915)
Col·lecció Carmen Thyssen

Es tracta, prou que es veu, de l’oposició ja descrita per l’historiador Alain Corbin a Le territoire du vide: L'occident et le désir du rivage (1750-1840): la contraposició entre la visió del litoral com a lloc de contacte amb allò que és sublim, ideal i transcendent –la imatge de Courbet a la platja de Palavas, per entendre’ns- i aquella mirada que en fa un espai dionisíac de disbauxa i fins de corrupció dels costums –la trilogia de “martinis, coca-cola i desnudeces” amb la que un conegut prelat va voler anatemitzar durant el franquisme la Costa Daurada. Llorenç Villalonga, a Mort de dama, ja va retratar amb sarcasme aquestes visions contradictòries en els mateixos orígens del turisme balear: “A Pollença - això és simbòlic- un llamp acaba de destruir el romàntic pi que va immortalitzar un poeta gloriós. Al mateix lloc on el tità desafiava els elements, les estrangeres banals riuen amb rialles argentines i lleugeres, en maillot de bany. L'augusta majestat dels paratges es veu torbada per la dinàmica dels esports, els indecorosos balls moderns i les veus en llengües estranyes”. 

Més enllà de constatar els orígens antics i el caràcter recurrent de la polèmica, cal assenyalar-ne al nostre

Gustave Courbet, Le bord de la mer à Palavas (1854)
Musée Fabre, Montpellier 

entendre, tres altres aspectes. En primer lloc, resulta evident el fariseisme dels qui s'escandalitzen per descobrir a Mallorca allò que, sense que se n’exclamin, ocorre cada dia en tots els barris de totes les seves ciutats –la banalització de les relacions personals, la mercantilització del sexe, la submissió de la dona, l’abús de l’alcohol. Allò que mou escàndol no són doncs els costums, sinó la seva exhibició desinhibida. En segon lloc, és de subratllar el caràcter eminentment classista de les crítiques, que entronca de manera directa amb els recels envers les vacances pagades i el loisir populaire que fou, com és sabut, una de les conquestes destacades del moviment obrer del segle passat. No deu ser pas casualitat que just en el moment en el que tantes d’aquelles conquestes s’estan posant en qüestió es vulgui estigmatitzar el lleure low cost dels qui menys tenen, a base d’identificar-lo amb imatges de degradació sexual i personal. Finalment, cal destacar l’impacte d’aquesta dualitat d’imaginaris i d’usos del territori en la configuració física del paisatge costaner, en el qual s’aprecia una separació creixent entre els espais d’”alta qualitat” estètica i ambiental, reservats només a uns pocs i els indrets banals destinats a la massa.
La polèmica sobre el caràcter del paisatge costaner és, prou que es veu, un debat interessant i interessat, davant del que qualsevol observador atent acabarà convenint que l’origen dels problemes no radica en els llocs ni en els paisatges, sinó en les contradiccions, l’imaginari i els valors dominants de la societat que els afaiçona i els utilitza.

Album de Guerra: el patrimoni, instrument per a comprendre el present

Tot coincidint amb la commemoració dels cent anys de la primera gran conflagració europea del segle XX, el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç de Salàs de Pallars (CIAC) acaba d’inaugurar l’exposició Album de la Gran Guerra, 1914-1918. La mostra ofereix, tant elements de reflexió sobre l’experiència de la guerra moderna, com informacions sobre la incidència decisiva que el conflicte tingué en la transformació de la vida quotidiana d’Europa i el món. L’acte d’inauguració celebrat, amb gran èxit de públic, el dia 2 d’agost, comptà amb una conferència de l’historiador Joaquim Nadal, que des de fa uns mesos dirigeix l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

L’exposició s’insereix dins les tasques del CIAC de Salàs, una institució local, impulsada per un grup entusiasta i solvent encapçalat per l’historiador Sisco Farràs. El Centre pugna des de fa anys per recuperar la memòria i el patrimoni del comerç i les petites iniciatives empresarials locals que tanta importància tingueren en la transformació econòmica i social de l’Alt Pirineu i del conjunt de Catalunya al llarg del segle passat. A aquests efectes, s’han adaptat un conjunt d’espais de la localitat per tal de recrear-hi, amb extraordinari rigor documental i capacitat d’evocació, sengles botigues i serveis (colmado, barberia, perfumeria, bar,...). Els espais són visitables a través d’un sistema de visites guiades i han esdevingut no només una magnífic exemple de preservació i vindicació del patrimoni, sinó també un element de dinamització cultural i econòmica local. El Centre organitza també cada any una exposició temporal de caràcter temàtic com la que ens ocupa.

L’exposició Album de la Gran Guerra constitueix, en aquest estiu plagat d’esfereïdores notícies de conflictes bèl·lics – Gaza, Ucraïna, Síria, Irak, Sudan,..., una invitació a la reflexió, del tot necessària, sobre les motivacions i l’experiència de la guerra moderna. En primer lloc, sobre els seus efectes en les vides d’aquells que la pateixen de manera directa, però també sobre la quotidianitat dels qui de prop o de lluny en coneixeran les conseqüències. Així, la mostra contraposa una representació de la vida a les trinxeres (l’opressió del qui viu sota terra amb l’amenaça permanent de la mort, els textos de Remarque o Gaziel,...) amb els canvis que la conflagració comportà en les habituds i els productes comercials coetanis en un país neutral com Catalunya (els cromos de les xocolatines amb que tens nens varen seguir l’evolució del conflicte, els nous productes comercials, les notícies de premsa de l’enfonsament del Lusitania en el que moriria l’enginyer Pearson, impulsor, precisament de la indústria hidroelèctrica al Pallars,...).

El visitant a l’exposició es trobarà d’aquesta manera amb una mostra que transcendeix tant l’historicisme distanciador com l’anècdota costumista i porta a reflexionar sobre la relació indefugible entre els grans corrents de la història i cadascuna de les nostres existències personals. Heus aquí,  doncs, una iniciativa que, com assenyalà Joaquim Nadal en la seva conferència inaugural, respon a una concepció del patrimoni que lluny de museïficar-lo, de reduir-lo a anècdota o a relíquia, cerca de apropar-lo per a ajudar-nos a comprendre millor les esperances i les penes del nostre passat i les contradiccions del nostre present.