Ciutat i polítiques en temps de crisi

Tot i la millora aparent d’alguns indicadors macroeconòmics, el efectes de la crisi econòmica i de les mesures preses al seu recer segueixen pesant severament sobre les ciutats europees. No és d’estranyar doncs que continuïn apareixen noves anàlisis i interpretacions sobre les implicacions territorials de la crisi i les seves conseqüències sobre les societats, les economies i les polítiques urbanes.

Fa uns mesos ens fèiem ressó de la publicació de la Geografía de la crisis económica en España, coordinada per Juan M. Albertos y José L. Sánchez i publicada per la Universitat de València. Ara acaba d’aparèixer a Itàlia el volum Città e politiche in tempi di crisi, editada pels urbanistes Laura Fregolent i Michelangelo Savino i publicada a Milà per l’editorial Franco Angeli.  Es tracta d’un intent ambiciós que té per objectiu no només analitzar les causes i els efectes de la crisi, sinó també reflexionar sobre les polítiques públiques que s’estan duent a terme (o s'han abandonant) davant d’aquesta situació. La reflexió, i aquesta és segurament una de les principals virtuts de l’obra, procedeix no només d’estudiosos universitaris sinó també d’una representació de responsables municipals de diverses ciutats italianes. Una trentena d’autors, entre acadèmics i gestors, han volgut contribuir a aquest esforç de reflexió col·lectiva.

 Després d’un prefaci d’Ada Becchi i de sengles assajos introductoris del curadors, l’obra consta de dues parts clarament diferenciades. En primer lloc, ofereix un conjunt de entrevistes amb polítics municipals (en la seva gran majoria responsables de la gestió urbanística) de 15 grans ciutats italianes (de Torí, Milà, Gènova i Pàdua a Bari, Matera, Palermo i Messina). Tot seguit, s’inclouen un seguit d’assajos temàtics en el que experts universitaris analitzen els reptes que la situació actual planteja per les ciutats italianes (de la corrupció, el cost dels serveis i la fiscalitat a l’abandonament de la industria, la inadaptació del planejament urbanístic i les dificultats d’adoptar noves formes de gestió i participació). Dos postfacis, obra de Francesco Indovina (“Una nuova retorica: la crisi come oportunità”) i d’Oriol Nel·lo (“Note sulla crisi economica nelle città europee”) clouen el volum.

Del conjunt n’emergeix el retrat d’una realitat preocupant i una exigència peremptòria: la de ser capaços de concebre i posar en peu noves formes de fer urbanisme, noves iniciatives ciutadanes i noves formes de  fer  política per aturar l'empitjorament de les condicions de vida, la degradació de l’entorn i la regressió de la democràcia a les ciutats europees.  

Àrea Metropolitana de Barcelona: Quaderns del Pla Director Urbanístic

A finals del proppassat mes d’octubre va presentar-se a la seu del Col·legi d’Arquitectes a la ciutat de Barcelona la publicació Ciutats i plans urbanístics al segle XXI: per comprendre les noves dinàmiques i els instruments urbanístics. L’obra ha estat dirigida per l’arquitecte Joan Busquets i elaborada per un grup d’investigadors de la Graduate School  of Design de la Universitat de Harvard.

El volum analitza la relació entre els canvi que s’estan produint en les grans ciutats del món i la forma com aquests requereixen de canvis en els instruments i sistemes de planejament i gestió de les àrees urbanes. Així, l’obra s’inicia amb la descripció d’allò que anomena els “Elements de la nova cultura urbanística”: els canvis en els patrons de la mobilitat, la dialèctica entre la competició i la col·laboració de ciutats, les noves formes d’economia, les connexions globals, les xarxes urbanes, el metabolisme urbà i l’equitat social. Després d’haver avançat aquest principis, mostra un seguit d’exemples de com s’estan transposant a la gestió i al planejament d’una trentena de ciutats, que ocupen llocs diversos en la jerarquia del sistema urbà mundial: ciutats globals (Londres, Nova York, Shanghai,...), megacities (Beijing, Rio de Janeiro. Seoul,..), ciutats capitals (Amsterdam, Barcelona, Toronto,...) i capitals regionals (Curitiba, Miami, Johannesburg,...). El llibre es clou amb una breu relació de com aquests principis i exemples podrien informar l’elaboració del nou planejament metropolità a l’àrea de Barcelona.

El volum forma part d’una col·lecció d’aparició recent, impulsada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i que porta per títol Quaderns PDU Metropolità. Com és sabut, la Llei 31/2010 de l’Àrea Metropolitana de Barcelona confereix a aquesta institució la responsabilitat de promoure, redactar i tramitar el Pla Director Urbanístic relatiu als 36 municipis que la conformen. Es tracta d’un document de gran importància, en primer lloc perquè es refereix a una àrea que constitueix la clau de volta del sistema urbà català i, tot i representar només un 2% de la superfície de Catalunya, conté més del 40% de la població del país. Des del punt de vista de la normativa urbanística, el PDU, un cop aprovat definitivament per la Generalitat, hauria d’obrir les portes a la revisió del vell Pla General Metropolità de 1976.

La col·lecció Quaderns PDU Metropolità pot jugar doncs en la preparació d’aquest nou instrument de planejament un paper similar al que la sèrie Papers. Regió Metropolitana de Barcelona va tenir durant molts anys en la preparació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat l’any 2010 i referit, com és ben sabut, al conjunt de la regió metropolitana barcelonina: la detecció de temes i problemes, l’avanç cap a la diagnosi i la construcció del consens tècnic i polític envers les opcions a escollir. Fins a la data, la col·lecció consta dels set volums següents:

1.       Cap a la redacció del Pla Director Urbanístic Metropolità   

2.       Anàlisi de les modificacions del Pla General Metropolità  

3.       L’urbanisme dels espais oberts: piasatge, lleure i producció  

4.       Urbanisme i noves dinàmiques socials i productives  

5.       Estudis metropolitans  

6.       L’àrea metropolitana de Barcelona en el sistema urbà europeu  

7.      Ciutats i plans urbanístics en el segle XXI

Tots els textos dels quaderns es publiquen en català, castellà i anglès.

Catalunya al mirall de la immigració

Acaba de presentar-se el llibre Catalunya al mirall de la immigració Demografia i identitat nacional a Catalunya, escrit pel demògraf Andreu Domingo i publicat a Barcelona per l’editorial l’Avenç. L’obra ofereix una panoràmica del el debat científic i ciutadà sobre la relació entre moviment migratori i el fet nacional a Catalunya, des del primer terç del segle passat. Es tracta d’un debat crucial, en el que, com és sabut, han convergit els factors econòmics, els comportaments socials, les contradiccions entre les classes, la lluita pel poder polític i la construcció d’allò que se n’ha dit la identitat nacional. L’aparició del llibre no pot ser doncs més oportuna, en un moment en que la polèmica sobre el fet nacional i el tema de l’encaix institucional de Catalunya a la realitat ibèrica ha adquirit una intensitat inusitada.

L’obra s’inicia amb un primer capítol en el que l’autor presenta de manera concisa i entenedora les dades bàsiques de l’evolució de la demografia catalana al llarg dels darrers cent anys i amb la constatació del pes extraordinari que la immigració hi ha tingut. A partir d’aquí, es descabdella l’explicació del debat que aquesta circumstància ha generat d’ençà dels anys de la Segona República. El recorregut s’obre doncs amb les visions pessimistes enunciades pel demògraf empordanès Josep Anton Vandellós: la baixa natalitat -adoptada pels autòctons, en part, per raons egoistes, en part, per la dissolució dels costums- condemna Catalunya a una mancança perpètua de base demogràfica, que és suplerta per aportacions foranes, per una immigració, que resulta, ben cert, necessària, però que entranya, de manera inevitable, el risc de la desnaturalització, de la pèrdua de les virtuts de la “raça”, i aboca Catalunya a la decadència. De fet, com és sabut, l’obra més coneguda més coneguda de Vandellós porta precisament el títol spenglerià de Catalunya, poble decadent.

Aquesta preocupació per la problemàtica demogràfica no s’apaivaga de cap manera amb el resultat de la Guerra Civil espanyola. Ans al contrari, la preocupació per a la supervivència dels trets nacionals arriba aquí al paroxisme, per la coincidència d’una nova onada migratòria d’una força inusitada amb la manca gairebé absoluta de mecanismes de govern i d’organització civil. És en aquest moment, com ens explica l’autor, que s’encunyaran bona part dels termes sobre els que després girarà el debat, fruit sobretot de la percussió i l’obra de dos personatges que en aquell període es troben en la perifèria de la política institucional, i que no podrien ser més diferents: un, Jordi Pujol i Soley, conservador, catòlic i catalanista, molt influït, com ell mateix reconeix, pel pensament de Vandellós; l’altre, Francisco Candel, immigrant, d’extracció obrera i comunista. Del diàleg, fecund i problemàtic, entre l’obra d’un i l’altre, se’n derivaran molts dels plantejaments i els termes que condicionaran estretament el debat i les polítiques en el mig segle posterior: la definició de qui és català, l’oposició entre barreja i mestissatge, entre assimilació i integració, tenen origen en aquest moment. D’aquí en sorgirà el paradigma, de tots conegut, segons el qual “És català tothom que viu i treballa a Catalunya i mostra voluntat de ser-ho”. Una asseveració que té antecedents en formulacions de Rafael Campalans en els anys 30 i que aplega, per una part, el rebuig a la definició etnicista de la identitat nacional, i, per l’altre, pressupòsit d’un certa a-culturització del immigrant, a qui es presenta com un full en blanc, disponible per tal d’inscriure-hi la nova identitat. Val a dir, que la fórmula va conèixer tanta acceptació com a crítiques: tant des de l’esquerra que associava de manera reductiva i simplificadora, llengua i classe, com des dels sectors integristes del catalanisme, que no veieren amb bons ulls la proposta d’incorporació al “cos nacional” d’aquesta massa aliena (Mossèn Armengou, Manuel Cruells).

L’autor explica amb gran detall i penetració aquests avatars, per tal de centrar-se, tot seguit, en el període de la transició, en el qual aquells plantejament de principi podran passar a tenir una plasmació política i institucional, entre altres raons perquè un dels que n’havia estat els principals impulsors esdevingué, ni més ni menys que president de la Generalitat. El professor Domingo titula aquest capítol “Vandellosisme sense immigració”. I explica, com en aquest període (1977-2000) es combinen la reducció molt notable dels moviments migratoris amb l’adopció per part del govern de la Generalitat de polítiques actives en dos camps fonamentals: la natalitat i la llengua. En el primer àmbit, en el foment de la natalitat, l’èxit serà descriptible; en el segon, en canvi, l’impuls en l’ús i coneixement de la llengua es produeixen avanços importants (en part per haver evitar, per influx de les forces polítiques d’esquerra -cosa que sovint s’oblida- la separació del sistema escolar en funció de la llengua d’ensenyament, tal com va ocórrer, per exemple, en el País Basc).

Serà al final d’aquest període quan es publicarà una altra obra cabdal: El sistema català de reproducció, d’Anna Cabré. Una obra que es proposa nogensmenys que rebatre les tesis de Vandellós: en primer lloc, tot demostrant que, per raó de l’allargament de l’esperança de vida, la població catalana, contra el què afirmava el demògraf empordanès, hauria augmentat fins i tot en absència de saldos migratoris positius; en segon lloc, i aquest és segurament el postulat principal, que la immigració, lluny de ser un fenomen esporàdic i accidental ha format part estructural del sistema de reproducció català. Cabré es plantejava llavors encara una pregunta més: com és possible que en un país que coneix un nivell d’immigració comparable a l’Argentina o als Estats Units, desproveït però d’unes institucions pròpies que li permetin promoure la llengua i la cultura autòctona, aquestes pervisquin? La seva resposta es troba en la mobilitat social ascendent: Catalunya oferiria al migrant un rar do, la possibilitat de ser adoptat en cas d’adoptar alguns dels trets culturals del país, i en aquesta adopció i reconeixement mutu comportava una promesa d’acceptació, de seguretat material, d’una relativa prosperitat i ascens social.

A finals d’aquest període treu al cap un fenomen nou. Una tercera onada migratòria protagonitzada aquesta vegada per població procedent no ja de la resta d’Espanya, com en les ocasions anteriors, sinó de l’estranger. Els termes del debat canvien i es fan més complexos. És el moment de la discussió entre la multiculturalitat (diverses cultures convivint en paral·lel, gairebé sense tocar-se) o la interculturalitat (diverses cultures convivint amb influències i interferències mútues), de les polítiques d’immigració dels governs de progrés a Catalunya i a Espanya, de l’ascens del racisme i del populisme. Fins arribar a la crisi econòmica actual que sembla haver trastocat tota l’evolució anterior i capgira tots els paràmetres anteriors en crisi, per raó de l’increment de la desigualtat i la dificultat de la millora social, que havia estat, com s’ha afirmat, una de les bases de la incorporació dels immigrants a la societat catalana.  

Amb aquest recorregut, Andreu Domingo posa la societat catalana davant el mirall de la immigració. És a dir, reflecteix la societat a través del mecanisme de confrontar-la amb l’altre i de mostrar com reacciona davant de l’altre. En fer-ho, a vegades dóna la impressió d’adoptar el mètode de Ramon Maria de Valle-Inclán: posar un mirall còncau davant la realitat per tal de mostrar-la tal com és en la seva essència.  Això és el que fa el mirall de la immigració, això és el que fa en bona mesura Andreu Domingo amb el seu llibre, tot mostrant-nos com discursos (deformants, també) que s'han elaborat   sobre la immigració són tres: la construcció (podríem dir la invenció) de la memòria històrica; la teoria conspirativa basada en la por a l’altre; la producció de narratives explicatives per part dels immigrants mateixos.

Però una de les virtuts principals del llibre és no exhaurir-se en la reflexió sobre el passat, sinó projectar-la cap al futur. Andreu Domingo ens mostra com la societat catalana ha progressat molt des dels temps de Vandellós. En molt bona mesura mercès a la immigració. I a la lluita de tots aquells, nascuts aquí o vinguts de fora, que des de la ciutadania i les institucions han pugnat per dotar-nos d’una sèrie de seguretats i certituds: el dret a la salut, el dret a l’ensenyament, el dret a l’habitatge, el dret a una vellesa digna. Avui, moltes d’aquestes certituds i aquestes seguretats es troben en perill, amenaçades per una ofensiva radical que pren per excusa la crisi, però la supera i vol fer permanent la precarietat de les condicions de vida que se’n deriva, tant per als autòctons com per als vinguts de fora. Així, els  mecanismes tradicionals de incorporació dels immigrants a la societat catalana es troben avui en qüestió, degut a l’extensió de la precarietat laboral, la incertesa vital i la limitació de les possibilitats de millora social. Parafrasejant Richard Sennett potser podríem preguntar-nos: “Com es poden mantenir lleialtats i compromisos mutus amb un societat que viu desfent-se o essent contínuament projectada de nou?”.

En aquest context, la qüestió clau que emergeix segurament no és tant “Què som els catalans?” sinó sobretot “Com volem viure? Quin és el projecte col·lectiu que volem tirar endavant? I com ens hem d’organitzar per aconseguir-ho”. Aquestes són les preguntes que el mirall de la immigració, dreçat per Andreu Domingo, ens posa al davant.

9N: la diversitat territorial dels resultats de la consulta

Procés participatiu del 9 de novembre 2014
Percentatge de vots obtinguts per l'opció SI/SI per comarques
Elaboració pròpia a partir dels resultats provisionals difosos per
http://www.participa2014.cat/resultats/dades/ca/escr-com-41.html

Tot i les dificultats a les que la celebració de la consulta popular del 9 de novembre de 2014  ha hagut de fer front, els seus resultats incidiran de manera destacada en l’evolució futura del debat sobre l’encaix institucional de Catalunya en la realitat ibèrica i europea. Seria convenient, per tant, a l’hora de valorar-los, no perdre de vista la seva expressió territorial que, com tractarem d’explicar, mostra diferències notables. Diferències que resulten clarificadores d’alguns trets de la situació present i que poden resultar, al nostre entendre, determinants per a la seva evolució futura. Com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, el plet català és un conflicte territorial no només perquè planteja la qüestió de l’articulació institucional d’un espai concret, sinó perquè les variables de caràcter territorial (la distribució dels recursos, la dotació d’infraestructures, el domini lingüístic, el mapa administratiu) hi tenen un paper extraordinàriament rellevant i perquè presenta una diversitat notable d’expressió a l'interior mateix del territori català. L'anàlisi geogràfica resulta, doncs, essencial per a la seva comprensió.

Les dades, provisionals encara, dels resultats de la consulta popular del 9N confirmen ben clarament aquesta darrera afirmació. En efecte, tot i que les primeres anàlisis potser encara no hi ha parat prou atenció, cal assenyalar que les dades donades a conèixer presenten diferències força notables entre els territoris. La seva interpretació topa d’entrada amb la manca de referència d’un cens electoral, la qual cosa dificulta l’estimació dels percentatges de participació dels diversos territoris i la comparació entre ells. Però les dades de les diverses opcions de vot expressades en cada una de les vegueries permeten ja copsar l’existència de trets diferencials ben destacables. El més notable d’aquests és, sens dubte, el contrast dels resultats obtinguts a la regió metropolitana de Barcelona i la resta del territori. Així, tal com es pot veure en la taula adjunta, l’opció SÍ/SÍ va rebre en l’àmbit metropolità un percentatge de preferències, tot i que molt elevat, notablement menor que en les altres sis vegueries: si en el conjunt de Catalunya aquesta opció representà el 80,7 % del total i a les comarques gironines fins el 87,7%, a la regió metropolitana rebé el 77,5% dels suports. En canvi, l’opció SÍ/NO hi va tenir un suport del 12,5%, gairebé el doble que les preferències que va recollir aquesta opció en la resta de les vegueries (a excepció del Camp de Tarragona). Quelcom de similar va ocórrer amb l’opció NO, que vingué a suposar el 5,3% de les preferències, ben allunyada de la resta de les vegueries on aquesta opció oscil·là entre el 2,7% i el 3,6% dels vots. L’excepció fou, de nou, el Camp de Tarragona que mosta també en aquesta opció un comportament més similar a la regió metropolitana.

Procés participatiu 9 de novembre 2014
Resultats obtinguts per les diverses opcións,
per vegueria

Una primera lectura de les dades per vegueries permet doncs copsar l’existència d’una certa diferència de comportament entre l’àmbit metropolità barceloní  on resideixen, recordem-ho, 5 milions d’habitants, dues terceres parts de la població de Catalunya, i la resta del territori. El suport a l’opció majoritària SÍ/SÍ hi té un èxit aclaparador, com en el conjunt de Catalunya, però el suport que rep és més matisat que en altres territoris. El Camp de Tarragona és, d’entre la resta de les vegueries, la que te un comportament més similar a la regió metropolitana, mentre que les Comarques Gironines i la Catalunya Central són les que se n’allunyen més. Aquest fet dificulta cercar una relació simple del comportament electoral amb l’influx del procés de metropolitanització, ja que aquest abasta avui dia amb força similar tant les comarques de la gironines i de la Catalunya Central, com les del Camp de Tarragona. En tot cas, l’anàlisi d’aquestes variacions del comportament electoral a nivell de vegueries resulta particularment interessant donat paper que aquests àmbits podrien tenir en la tantes vegades posposada reforma del règim electoral a Catalunya.

Les dades comarcals, permeten encara afinar aquesta primera lectura territorial de les dades. Una aproximació possible consisteix en agrupar els resultats comarcals en quatre grans grups, atenent al suport que rep en cada una d’elles l’opció SÍ/SÍ. En fer-ho, tal com es pot veure en el mapa, es constata prou clarament com les comarques on aquesta opció obté menys suport són, sobretot, metropolitanes: el Baix Llobregat, el Barcelonès i el Vallès Occidental se situen sota el 80%, acompanyades, de nou, pel Tarragonès. A la resta de les comarques metropolitanes els resultats foren una mica més favorables a aquesta opció, però, a excepció de l’Alt Penedès, totes se situaren en la banda relativament baixa de suport, pel voltant de la mitjana catalana, posició en la que també es trobaren l’Anoia i els Baix Penedès, veïnes de la regió metropolitana estricta, així com el Baix Camp i el Segrià.

A l’altre costat, les comarques on l’opció SÍ/SÍ ha rebut més suports, superant fins i tot el 90% de les preferències, són el Berguedà, Osona, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i el Priorat. Com es pot observar, les quatre primeres presenten també una continuïtat territorial que recorda la distribució geogràfica d’altres fenòmens polítics històrics. En tot cas, entre el 92,7% de suports de l’opció majoritària al Pla de l’Estany i el 72,1% que rep al Baix Llobregat s’observen uns significatius 20 punts percentuals de diferència.

Menció apart mereix el cas de l’Aran on l’opció SÍ/SÍ concità “només” el 62,6% d’adhesions. L’opció SÍ/NO hi té un suport del 13,8%, equiparable al de les comarques metropolitanes, i la del NO un 12,8%, el més alt de tot el país. Significatiu resulta també el percentatge d’ALTRES, 7,52%, que podria fer pensar que l’ocasió de la consulta ha estat aprofitat per expressar altres preferències, potser relacionades amb la identitat aranesa. La veïna comarca de l'Alta Ribagorça presenta també un nivell d'adhesió a l'opció SÍ/SÍ notablement inferior a la mitjana. 

No és el moment ni el lloc de seguir amb més profunditat aquesta primera lectura, forçosament provisòria, del resultats del procés participatiu del 9N. Qualsevol aproximació, per poc atenta que sigui, haurà de tenir en compte, tanmateix, aquestes variacions territorials del comportament dels ciutadans, que al seu torn expressen diferències en la distribució dels grups socials, les activitats econòmiques, les tradicions polítiques i les expressions culturals sobre l'espai català. La seva lectura permet descobrir la presència de matisos i alternatives, allunyades dels plantejaments dicotòmics que dominen l'opinió publicada. L'existència d'aquestes alternatives podria ser d'utilitat, potser, per trobar una sortida a la situació present. Sempre, és clar, que hi hagi voluntat política per explorar-les.  

Gènere, diversitat i espai públic

Recentment assenyalàvem com el debat sobre l'espai públic ha esdevingut una constant en les nostres ciutats. No és pas d'estranyar, ja que en la discussió s'expressen les tensions entre els diversos  grups socials respecte l'ús, l'apropiació i la imatge de les ciutats, els quals varien, com és sabut, segons l'edat, la renda, l'origen i el gènere de les persones.
Algunes de les aportacions més interessants que s'han produit en els darrers anys en aquest debat són, precisament, aquelles que adopten una perspectiva de gènere. Aquestes aportacions han mostrat com les possibilitats en l'ús de l'espai públic i al gaudi d'allò que se n'ha dit el dret a la ciutat es veuen limitades, en major o menor mesura, a totes les ciutats del món, per a les dones de tots el grups socials, edats i origen, degut, precisament a la seva condició. Aquesta constatació està donant lloc a propostes tendents a l'apoderament de les dones i a actuacions públiques per tal de fer front a aquestes discriminacions.
Justament sobre aquest tema acaben d'aparèixer a Catalunya dues aportacions de gran interès. La primera és el volum Espacios públicos, género y diversidad. Geografías para unas ciudades inclusivas, editat per les professores Maria Dolors Garcia Ramon, Anna Ortiz i Maria Prats, membres del grup de recerca Geografia i Gènere que, des de fa gairebé vint anys, treballa a la Universitat Autònoma de Barcelona. El llibre, que ha estat publicat per l'editorial Icaria i s'obre amb un pròleg de Jordi Borja, aplega un conjunt d'estudis sobre l'espai públic en prop d'una dotzena de barrris de ciutats catalanes: Barcelona (Via Júlia, Raval, Diagonal Mar, Besòs-Maresme, Lesseps), Mollet del Vallès (Parc dels Colors), Terrassa (Ca n'Anglada), Girona (el Mercadal), Manresa i Barberà del Vallès (la Romànica).  Els treballs permeten constatar fins quin punt l'ús i percepció de l'espai públic varien de manera substantiva segons el gènere de les persones, en el sentit que aquest esdevé -juntament amb l'edat, la renda, l'origen o la sexualitat- un condicionant essencial per a l'accés i el gaudi de les diverses parts de la ciutat. Com que bona part dels estudis estan basats en enquestes qualitatives, el lector hi trobarà la problemàtica expressada a través de les veus de les dones, les quals traslladen de manera vívida la varietat d'estratègies que aquestes adopten a l'hora de negociar l'ús de l'espai públic.
De la lectura del llibre se'n deriven inevitablement dues reflexions: per un costat, es constata la notabilíssima millora en la dotació dels espais públics que s'ha produit durant les darreres dècades en la majoria dels barris estudiats; per l'altre, resulta innegable que aquesta millora, aconseguida en molt bona mesura per la pressió de veïns i veïnes i l'acció de les administracions públiques, no ha acabat pas amb les discriminacions de gènere en l'ús de l'espai públic. És precisament sobre aquest darrer tema, les possibilitats de millora en la concepció, disseny i gestió dels espais públics des d'una perspectiva de gènere, que versa la segona de les aportacions que volem comentar.

Es tracta de la publicació Espais per a la vida quotidiana. Auditoria de qualitat urbana amb perspectiva de gènere, elaborada per l'arquitecta Adriana Ciocoletto i el Col·lectiu Punt 6 (un grup de dones arquitectes i urbanistes que treballen la qüestió de l'habitatge i els disseny urbà des de la perspectiva de gènere; la seva denominació es deriva del "punt 6" dels programes d'actuació de la Llei de Barris de Catalunya, que tractava precisament de promoure l'accés de les dones als serveis i als espais públics).

Segons les seves autores, l'Auditoria consisteix en "una eina d’avaluació urbana per tal de valorar si els nostres barris i ciutats responen a les necessitats de les persones sense provocar discriminacions de cap ti­pus. L’Auditoria permet comprovar l’aplicació transversal de la perspectiva de gènere a l’urbanisme, tant pel que fa a la configuració dels espais com a la gestió, a partir de l’anàlisi integral dels aspectes socials, físics i funcionals d’un entorn urbà determinat. La publicació té un format de manual dissenyat perquè el pugui aplicar tothom qui intervé en les decisions urbanes (persones veïnes, professionals, entitats i adminis­tracions) i és, a més, una eina pedagògica per a totes les persones que estu­dien, analitzen o treballen la definició dels espais urbans". 

L'auditoria, te com a antecedents en els treballs de Zaida Muxi i Anna Bofill, en el camp de l'habitatge i l'urbanisme respectivament, impulsades ara fa uns anys per a l'Institut Català de les Dones, i forma part del projecte de Cooperació al desenvolupament "Auditoria de Gènere a l'àmbit de l'urbanisme", finançat per la Diputació de Barcelona. El volum serà presentat el proper dia 7 de novembre a les 12h a la seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, a la Plaça Nova de Barcelona.   

Mobilitat i gestió del territori a Menorca

En un territori cada vegada més integrat i interdependent, la mobilitat ha esdevingut una part importantíssima de la vida quotidiana dels ciutadans. L’increment de les possibilitats de desplaçament permet accedir amb major facilitat a llocs de treball, serveis i lleure, que fins fa poc podien semblar remots i inaccessibles. Però al costat d’aquests avantatges, la mobilitat comporta també problemes molt rellevants degut al temps que s’hi dedica, el consum energètic que comporta i el seu impacte ambiental i paisatgístic.

En un medi insular com Menorca la problemàtica de la mobilitat tendeix a exacerbar-se. En primer lloc, òbviament, per les dificultats que la insularitat suposa per l’accessibilitat envers i des de l’exterior. Però també per la necessitat d’articular el territori a través de la mobilitat interna i l’impacte que aquesta té sobre un medi limitat i fràgil. No és d’estranyar, doncs, que els darrers temps, els temes de la mobilitat hi hagin estat objecte reiterat de debat i que qüestions com les tarifes del transport aeri, l’ampliació dels ports, les modificacions de la infraestructura viària o la gestió de la xarxa de camins siguin motiu de preocupació.

El cicle de debats Mobilitat i gestió del territori a Menorca vol oferir un espai de reflexió sobre aquesta problemàtica. El cicle és organitzat conjuntament pel Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears i l’Institut Menorquí d’Estudis, en el marc del Màster d’Estudis Territorials i de la Població de la UAB. El cicle constarà de quatre sessions que es desenvoluparan de manera consecutiva, entre els dies 13 i 16 d’octubre de 2014, en les que s’abordarà, des de la perspectiva acadèmica i ciutadana, diversos aspectes de la problemàtica de la mobilitat. 

Cada sessió serà oberta per una intervenció de caràcter general sobre un dels aspectes de la problemàtica de la mobilitat (l’accessibilitat exterior, el transport públic, la mobilitat privada,...), a continuació s’exposarà com aquesta qüestió es planteja a l’illa i seguirà la intervenció de dues institucions que han tingut intervenció en el debat sobre el tema. A continuació s’obrirà una conversa amb tots els assistents.

Totes les sessions tindran lloc al Cercle Artístic de Ciutadella, entre les 19 i les 20.30h. Les sessions, que formen part del programa formatiu del Màster d'Estudis Territorials i de la Població de la UAB, són obertes a tots els ciutadans interessats.

PROGRAMA

Dilluns, 13 d’octubre

PER AIRE I PER MAR. L’ACCESSIBILITAT EXTERIOR DE MENORCA: RELLEVÀNCIA I PROBLEMÀTICA

Inauguració del Cicle de Debats al Cercle Artístic de Ciutadella a càrrec d’Oriol NEL·LO, Coordinador del Cicle (UAB); Joana Maria SEGUÍ, en representació de la Universitat de les Illes Balears; i Josefina SALORD, en representació del Cercle Artístic i l’Institut Menorquí d’Estudis.

Conferència-debat:.

Joana Maria SEGUÍ, geògrafa, Departament de Ciències de la Terra, Universitat de les Illes Balears.

Lluís HERNÁNDEZ, enginyer, Director-Gerent del Cercle d’Economia de Menorca.

Miquel CAMPS, Grup d’Ornitologia Balear GOB, Menorca.

Joan Enric VILARDELL, arquitecte, membre de la Plataforma “El Transport Aeri ofega Menorca”.

Dimarts, 14 d’octubre

A PEU I EN BICICLETA. LES POSSIBILITATS I LA GESTIÓ DE LA  MOBILITAT NO MOTORITZADA 

Conferència – debat:

Jaume MATEU. Geògraf, Universitat de les Illes Balears.

David CARRERAS. Biòleg, Observatori Socioambiental de Menorca.

Joan FEBRER,  Director de “Camí de Cavalls 360º”.

Eduard SERRA, Membre de la Coordinadoradel Camí de Cavalls.

Dimecres, 15 d’octubre

EN TRANSPORT PÚBLIC. REALITAT I LIMITACIONS DE LA MOBILITAT COLECTIVA

Conferència – debat:

Damià BORRÀS, diputat al Parlament de les Illes Balears. Ex Conseller de Mobilitat del Consell de Menorca.

Anna GALLOFRÉ,Diplomada en estadística. Observatori Socio Ambiental de Menorca.

Sergi MARÍ. Economista, director de l’Observatori Socio Ambiental de Menorca.

Bernat CASASNOVAS, Associació de Veïns Ciutadella Vella.

Dijous, 16 d’octubre

LA MOBILITAT PRIVADA. LA XARXA VIÀRIA MENORQUINA: TRAÇAT, PRESTACIONS I PAISATGE

Conferència – debat:

Àngel CEBOLLADA, geògraf, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona.

Maria Lluïsa DUBON, geògrafa, cap de servei a l’Institut Balear d’Estadística i ex Consellera de Territori dels Consells de Mallorca i Menorca.

Jesús CARDONA, arquitecte, responsable de l’estudi d’arquitectura “Nontropia”.

Joan MORRO, enginyer de camins, membre del gabinet “E-arq”, Enginyeria+Arquitectura, Ciutadella.

Cloenda del Cicle de Conferències

[Imatges: O. Nel·lo i TIB]

La mesura de la Terra: de la planura a la bala blava

L'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya acaba de publicar el vídeo La mesura de la Terra. De la planura a la bala blava. Es tracta d'un documental que ofereix una panoràmica dels esforços de la civilització per tal de mesurar i representar el planeta: d'Anaximandre, Eratòstones i Ptolomeu a la imatge satel·lital i Google Earth, tot passant pels portolans i els Beatus, Ortelius i Newton. El documental, de 33 minuts de durada, ha estat produït pel mateix ICGC, amb guió i direcció de Xavier Berenguer i la realització de Gonzalo Díaz, i la coordinació, assessorament i direcció d'Esther Muns, Carme Montaner i Jaume Miranda.
La producció i divulgació de l'obra resulta d'especial utilitat avui, quan l'evidència de la integració i la interdependència econòmica i social a escala planetària fa palesa la necessitat de dotar-se i difondre noves formes d'anàlisi i representació de l'espai: nous "models del Món", com n'ha dit Franco Farinelli.  La necessitat d'aquest coneixement es fa encara més peremptòria pel fet que els usos de la cartografia -el GPS, el posicionament a través del telèfon mòbil, la generació d'enormes quantitats de dades geogreferenciades- comporten, sovint sense la plena comprensió de la ciutadania, transformacions assenyalades de la seva vida quotidiana,
D'altra banda, La mesura de la Terra vindrà a reafirmar als amants de la cartografia en el convenciment de que les representacions del planeta i de cada una de les parts que l'integren poden ser vistes no només com a mostres formidables del coneixement científic sinó també com a veritables obres d'art, en sentit ple del concepte: productes de l'enginy humà que, tot produïnt goig estètic, porten a més a reflexionar sobre l'objecte representat i el subjecte que el representa.
[Imatge: ICGC]