Els mapes electorals d’una Europa convulsa

Mapa 1. Resultats del referendum del 23.06.2016

al Regne Unit. Font: Views of the World

No cal ser geògraf per adonar-se de la importància dels factors territorials en les consultes electorals celebrades aquest cap de setmana a Europa, que tantes i tan assenyalades conseqüències poden tenir. La simple consulta dels mapes de les preferències electorals expressades ofereix resultats extraordinàriament significatius.

El referèndum celebrat a Gran Bretanya el dia 23 de juny sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea, el Mapa 1 mostra un conjunt de divisòries territorials clares, tallants. En primer lloc, entre les diverses nacions que integren el Regne, amb el vot clarament diferenciat entre, per una banda, Escòcia i Irlanda del Nord, Anglaterra i Gales. En segon lloc, entre les principals àrees urbanes –Londres, Manchester, Liverpool, Leeds, Oxford- i les antigues àrees rurals. Finalment, a l’interior dels àmbits metropolitans, entre les àrees més benestants i les més desafavorides. En els tres tipus d'oposicions - nacionals, urbano/rural i de nivell de benestar- les primeres opcions s’han decantat pel Remain i les segones pel Brexit. L'historiador Henry Kamen ha afirmat que Anglaterra sembla "retornar al segle XVI" pel què fa al risc de disgregació del Regne Unit. Però hi ha, evidentment, molt més que això: el ressentiment de millions de persones que veuen empitjorar dia a dia les seves condicions de vida i han estat portades a creure que l'origen dels seu predicament es troba a Brusel·les i en els estrangers, tan necessitats com ells, que són els seus veïns.  

Mapa 2. Eleccions generals espanyoles de 26.06.2016
Força política més votada en cada municipi.Font: El Pais

PP: blau; PSOE:vermell; UP: lila; C's: carbassa; ERC: groc;
CDC: blau fosc; PNV: verd fosc; Bildu: verd clar
 

Per altre costat, tal com pot veure’s en el Mapa 2 les eleccions generals espanyoles del dia 26 de juny mostren també uns patrons territorials molt clars, en bona mesura ja anunciats en les eleccions del 20 de desembre de 2105. En primer lloc, torna a destacar, l’oposició destacada entre el comportament electoral de Catalunya i el País Basc amb la resta del país. En aquests territoris vencen les aliances vinculades a Unidos Podemos i  hi tenen un paper destacat les forces nacionalistes (ERC i Convergència a Catalunya, PNV i Bildu al País Basc), mentre els estatals tradicionals es troben en retrocés i Ciudadanos no acaba d’arrelar. En canvi, en la resta de l’Estat predominen, com a primera força PP o PSOE.

En segon lloc, s’observa el contrast entre les principals àrees urbanes i la resta del país. Així, mentre en bona part del territori preval encara l’alternança entre PP i PSOE, en el litoral mediterrani, les Illes Balears, Navarra i l’àrea de Madrid aquesta preeminença es trenca pel fet que Unidos Podemos esdevé, en molts municipis, segona força. Segurament una de les claus de la manca d’ascens d’aquesta opció (i les seves aliances) té a veure, amb molt bona mesura, amb el fet que no hagi estat capaç d’esdevenir la més votada en aquests territoris.

Finalment, pel què fa la cas específic de Catalunya -Mapa 3- es manté el contrast notabilíssim entre el

Mapa 3. Eleccions generals espanyoles de 26.06.2016

Força política més votada en cada municipi a Catalunya

Font: El País.

vot metropolità estès des de la Tordera al Camp de Tarragona, on En Comú Podem es consolida com a força abastament majoritària, i la resta del territori, on l’alternança bàsica es produeix entre ERC (en groc) i Convergència (blau fosc), amb un destacat avenç de la primera força. 

En l’Europa en crisi d’aquest inici de segle, cruixida per les desigualtats i les tensions geopolítiques, les variables socials, polítiques i territorials es presenten estretament interrelacionades. Els vells Estats westfallians trontollen davant la reemergir de velles nacions, la integració del territori al voltant de les àrees urbanes contrasta amb la permanència de sentiments i identitats locals, els àmbits metropolitans es fragmenten socialment i políticament. Si el projecte europeu no esdevé capaç de donar sortida política a aquestes tensions socials i territorial el futur del continent es presenta, sens dubte, més aviat convuls.

Els deu reptes del planejament territorial i urbà

El Consejo Nacional de Desarrollo Urbano de Chile ha posat a disposició de tots els interessats els materials de la jornada sobre el planejament de les ciutats xilenes cel·lebrat a la seu de la aula magna de la Universidad Católica a Santiago de Chile el proppassat dia 22 d'abril de 2016.
Els materials inclouen la conferència d'Oriol Nel·lo sobre el tema "La planificación urbana integrada: diez retos" respecte la qual es pot consultar tant el vídeo com la presentació ppt. La conferència, basada en part en l'experiència catalana de planejament, versa sobre la necessitat i la dificultat de governar les transformacions d'entorns urbans caracteritzats pel seu gran dinamisme.
Per fer-ho és necessari i afrontar els deu reptes següents:
1. Establir una diagnosi i uns criteris compartits amb la ciutadania
2. Definir el caràcter i els límits dels plans
3. Seleccionar la seva temàtica
4. Resoldre el joc d'escales i de relacions entre els diversos nivells de planejament
5. Organitzar tècnicament i políticament el procés d'elaboració, tramitació i aprovació
6. Assegurar la implicació de la ciutadania
7. Coordinar el planejament amb la resta d'instruments jurídics relatius a l'urbanisme, el paisatge, la mobilitat, l'habitatge
8. Establir la relació entre el pla i els projectes territorials i urbans que n'han de fer possible el desenvolupament i la concreció
9. Definir les formes de control i avaluació de l'aplicació i efectes del planejament
10. Disposar de la voluntat política i la capacitat d'acció necessàries per tal d'impulsar, aprovar, desenvolupar i avaluar el planejament.
Els materials posats a disposició inclouen també la conferència de Magdalena Vicuña, professora de l'Instituto de Estudios Urbanos de la Universidad Católica de Chile sobre el tema "Planificación urbana integrada: evaluación de modelos y buenas prácticas",  així com la intervenció de Luis Eduardo Bresciani, president del Consejo Nacional de Desarrollo Urbano, sobre el tema "La planificación urbana integrada: propuesta para Chile".

Ordre i desordre a la ciutat del segle XXI

En motiu de la publicació del llibre Cities in the 21st Century (Oriol Nel·lo i Renata Mele, eds., New York, Routledge, 2016), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona organitzen el debat Ordre i desordre a la ciutat. 

L'acte, que tindrà lloc el proper dia 16 de juny a les 18.30h a la seu del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (carrer Montalegre, 5, Aula 1) consistirà en un debat entre Francesco Indovina, professor del Dipartimento di Architettura, Design e Urbanistica de la Università di Sassari; Mireia Belil, directora de la Fundació Fòrum de les Cultures; Joan Subirats, professor del Departament de Ciència Política de la UAB; Francesc Muñoz, professor del Departament de Geografia de la UAB i Oriol Nel·lo, editor del llibre.

El tema a debatre és sens dubte una de les qüestions crucials en l’evolució de les ciutats contemporànies, les quals evolucionen en una tensió permanent entre ordre i desordre. La tendència al desordre neix, en principi, dels impulsos espontanis de la població i de l’economia i es contraposa a la voluntat d’ordre impulsada des de les institucions i l’urbanisme. Tanmateix, les connotacions de ordre i desordre no són pas unívoques. L’ordre pot néixer de l’impuls d’assegurar la funcionalitat, l’eficiència i la justícia en la ciutat, però també de la voluntat de mantenir un estat de coses que afavoreix els interessos d'uns i perjudica els d'uns altres. Viceversa, el desordre pot ser percebut com a expressió de la difícil compatibilitat dels interessos particulars, però també com a mostra de la demanda de un nou ordre basat en d’altres continguts econòmics i socials.

En la sessió del dia 16, Francesco Indovina plantejarà la qüestió, que será tot seguit debatuda per Mireia Belil –des de la perspectiva del sistema urbà mundial, Francesc Muñoz –pel què fa a les transformacions de l’estructura urbana- i Joan Subirats –en referència al govern, els moviments ciutadans i les polítiques publiques. El debat será introduït i moderat per Oriol Nel·lo. 

Cinc anys de blog: l'espai importa

A inicis d'aquest mes de maig el nostre blog ha assolit els cinc anys de l'existència. Iniciat l'any 2011 i concebut, sobretot, com una eina docent, s'ha anat consolidant des de llavors com a lloc de trobada per a moltes persones interessades en els reptes que plantegen l'anàlisi i el govern de la ciutat i el territori.
Les dades relatives a les visualitzacions d'aquest darrer any confirmen ben clarament aquesta tendència. Entre els mesos d'abril 2015 i abril 2016 s'han produit un total de gairebé 30.000 visualitzacions de pàgina (29.732, per ser exactes), amb un increment del 16% respecte l'any anterior. El total de visualitzacions acumulades durant els cinc anys de vigència del blog és de 113.585.
Al llarg del darrer any hi hem compartit un total de 37 posts, entre els que han suscitat especial interès els dedicats a les publicacions La ciudad en movimento i Cities in the 21st Century, l'anàlisi geogràfica del resultats de les eleccions generals espanyoles del 20 de desembre de 2015 i les referències a l'obra o a la trajectòria de Bernardo Secchi, Albert Serratosa o Horacio Capel. El total de posts disponibles fins a la data és de 205.
Pel que fa a les novetats, cal ressenyar que el mes de juliol de 2015 va incorporar-se una nova secció de referències bibliogràfiques dedicada als articles de premsa. Molt consultada és així mateix la secció relativa a les conferències, que en els darrers 5 anys ha donat compte de la realització d'un total de 157 conferències, lliçons o taules rodones.
[Imatges: 
Collsacabra, des de la carretera del Far.
Las Tablas de Daimiel, Ciudad Real. 
Barcelona, el port. 
Pico Ocejón, des de Roblelacasa, Guadalajara.
Ayllón, Segovia.
El Canigó, des del Cap de Creus.
Piazza del Plebiscito, Nàpols.
Fotografies: O. Nel·lo]

Qui té por de les perifèries?

Les perifèries urbanes són, per definició, territoris que tenen escassa presència en els mitjans. Com va ja explicar fa anys Joan Roca, en el seu treball sobre les perifèries barcelonines, aquestes deuen aquesta condició no tant a raons de caire topològic com tipològic. En efecte, les perifèries urbanes no es defineixen tant per la seva posició allunyada del centre sinó per les seves característiques urbanístiques, arquitectòniques i, sobretot, socials.

Tal com hem tingut ocasió d’esmentar d’altres vegades, són els mecanismes de la segregació urbana el que porta als sectors socials més desafavorits a concentrar-se en aquells barris on l’habitatge es de pitjor qualitat i les condicions urbanes més deficients: aquells que normalment solem considerar perifèria. Així, des del punt de vista social, els espais perifèrics, en ciutats com les nostres, solen respondre a tres tipus de teixits urbans: barris nascuts de processos d’urbanització marginal o poc regulada, desenvolupaments d’habitatge de massa (construïts sobretot en els anys 60 i 70 del segle passat) i nuclis històrics degradats. En aquest darrer cas es dóna la paradoxa de que el centre topològic esdevé perifèria social.

Com dèiem, la presència d’aquestes àrees en l’imaginari urbà sol resultar molt escassa. Només s’hi sol prestar atenció en ocasió de delictes o accidents, la qual cosa contribueix, encara, a estigmatitzar-les i a empitjorar-ne la imatge. En els darrers mesos, els actes d’extrema violència que s’han esdevingut en diverses ciutats europees (París, Brussel·les) han vingut a confirmar aquesta tendència general. En aquest cas, tanmateix, l’atenció procedeix de l’àmbit de la política internacional, que en principi tendeix a ocupar-se més aviat poc de les dinàmiques urbanes i les seves conseqüències socials. Això no ha estat obstacle per tal que, també aquesta vegada, bona part de les anàlisis sobre les causes del fets hagin pecat d’un notable determinisme espacial: com si la condició perifèrica de les banlieues parisenques o d’alguns barris de Bèlgica fos suficient per explicar l’origen d’uns fets que atemoreixen la societat europea.

Aquestes interpretacions reduccionistes no només fan impossible comprendre les causes dels problemes, sinó que tenen també l’efecte particularment negatiu de contribuir a estendre la desconfiança genèrica envers les perifèries urbanes i aquells que hi viuen. La connexió d’aquestes percepcions amb la xenofòbia i el racisme resulta prou evident i s’ha expressat de manera despullada amb motiu de la crisi dels refugiats que ha sacsejat la societat europea. En aquest context, és de celebrar que Limes, la prestigiosa revista italiana de geopolítica, hagi dedicat de manera monogràfica el seu darrer número precisament al tema de les perifèries urbanes (Indagine sulle periferie, Limes. Rivista Italiana di Geopolitica 4/2016).

El número es divideix en tres parts. La primera “Una strategia per le nostre periferie” reuneix una quinzena de treballs sobre la condició de les perifèries urbanes a Itàlia, en la que s’assenyala, precisament, la diversitat de les situacions existents i la impossibilitat de interpretar la condició de les perifèries a través d’aproximacions reductives. El segon apartat, “Banlieues e ditorni”, aplega tres articles sobre la situació de les perifèries a Paris, Marsella i el cas escandalós del camp de Dunkerke. Finalment, en la tercera part es poden llegir treballs sobre les perifèries en àrees urbanes tan diverses com Buenos Aires, Luanda, Nairobi, Domiz, Atlanta, Los Angeles i la megalòpolis de Beijing. Aquest darrers apartat conté així mateix dues contribucions –d’Andrea Riccardi  i Gianni Valente- sobre la geopolítica vaticana envers les perifèries urbanes que presenten aspectes suggeridors i innovadors.

En conjunt, la lectura de treballs, tot i que desiguals, resulta de gran interès.Des del punt de vista de l’anàlisi se’n deriven, sobretot tres conclusions: la inviabilitat (i el risc) de les visions simplistes a l’hora d’explicar fenòmens urbans, socials i polítics extremadament complexos; la constatació que les lògiques de la política i dels fenòmens socials obeeixen avui a geometries no euclidianes, de tal manera que les velles eines d’anàlisi basades sobretot en actors com les nacions i els Estats resulten cada vegada més limitades; la importància de combinar diversos nivells d’escala –de les més altes a les més detallades- per a la comprensió (i el tractament) de les dinàmiques socials i polítiques a les nostres ciutats. A aquestes podríem afegir, encara, la necessitat de dotar-nos dels instruments adequats per tal de comprendre com les dinàmiques socials es relacionen amb les dinàmiques urbanes.

L’anàlisi de l’origen de les problemàtiques i les potencialitats de les perifèries resulta, doncs, essencial des de dos punts de vista: per comprendre els processos en curs i per evitar els paranys de les simplificacions (i de les explicacions malintencionades). Però l’anàlisi per ell mateix no basta: cal una política urbana (i social) d’abast europeu que permeti conferir a tots els àmbits de les nostres ciutats les condicions d’equitat i dignitat urbana. La ciutat no és, segurament, l'origen de tots els problemes, però la seva millora pot contribuir a afrontar-los amb majors garanties d'èxit.  

Tresors de la biblioteca de l’Alguer

La Biblioteca del Mediterrani de la ciutat de l’Alguer, aplega els fons de la biblioteca municipal “Rafael Sari” i de la biblioteca de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Sàsser. Localitzada en una antiga església, en el complex de Santa Clara, sobre els bastions de la muralla de mar de la ciutat catalana de Sardenya, constitueix un equipament cultural formidable. Compta amb uns fons de gran riquesa: 50.000 monografies procedents de la biblioteca municipal i uns altres 10.000 de la biblioteca universitària, a més d’un destacat arxiu històric. Poques ciutats mediterrànies de la grandària de l’Alguer –que supera per poc els 40.000 habitants- disposen d’un patrimoni documental similar.

En el fons de la biblioteca figura, és clar, un important secció de llibres catalans. La més ràpida exploració permet descobrir-hi de seguida algunes joies insospitades: una edició de la poesia d’Ausiàs March de 1888; l’Estudi de toponomàstica catalana de Sanpere i Miquel publicat per l’Associació d’Excursions Catalanes el 1880; l’edició del Manual de Novells Ardits (o Dietari del Consell Barceloní) publicat a instàncies de Francesc Carreras Candi entre 1902 i 1913; el Cambó de Josep Pla en tres volums publicat l’any 1928 per les Edicions de la Nova Revista; l’estudi de Jaume Vicens Vives Fernando el Católico. Principe de Aragón, Rey de Sicilia, publicat pel CSIC el 1952,... Un conjunt d’obres que testimonia la voluntat continuada, des de la Renaixença fins a l’actualitat, de mantenir els vincles culturals entre Catalunya i l’Alguer.

Entre els volums de la secció catalana, resulta particularment colpidor espigolar els nombrosos llibres tramesos, durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat, des de l’exili republicà català a Europa i a Amèrica. A primer cop d’ull s’hi poden trobar:  

-Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili, publicat a Buenos Aires l’any 1940 per les Edicions de la Revista de Catalunya (enviat des de l’Argentina l’any 1959 per Josep Escolà i Marsà amb la dedicatòria “Nous voulons rester ce que nous sommes”).

-Lluís Companys. La seva vida, la seva obra i la seva mort gloriosa, de Domènec de Bellmunt, publicat a Tolosa de Llenguadoc l’any 1945 per Edicions Foc Nou (dedicat a Rafael Sari el mestre d’escola i poeta alguerès que fou durant molts anys responsable de l’arxiu històric de la ciutat: “Al senyor Sari, català d’Alguer amb cordial afecte, Domènec Bellmunt, 1.08.1957”).

-Las formas de vida catalana, de Josep Ferrater Mora, publicades, en castellà, a Santiago de Chile l’any 1944 per l’Agrupació Patriòtica Catalana (dedicatòria: “Els catalans de Xile als catalans de l’Alguer”, Santiago, abril 1954).

-Els supervivents, de Víctor Alba, publicat a Mèxic  D.F. per les Edicions Catalonia que dirigia Avel·lí Artís Janer.

-La barraca. Novel·la valenciana, traducció de l’obra de V. Blasco Ibañez publicada a Barcelona per Mentora (dedicatòria: “Una bona traducció de La Barraca feta per el company de redacció del Diari de Sabadell, en Miquel Duran i Tortajada, trameto als lectors de la catalana Alguer el present exemplar. Afectuosament, Camps i Gubern (Julianus), Paraná, Entre Ríos, República Argentina, 11.12.1959”).

-El futur de Catalunya: els deures polítics de l’emigració catalana, de Jordi Arquer, publicat a Mèxic D.F. per la ja esmentada Biblioteca Catalana (dedicatòria: “Als compatriotes de l’Alguer”).

-Saló de tardor, de Joan Oliver; La màscara, de Xavier Benguerel; El llibre del sentit, de Josep Ferrater Mora; Elegies de Bierville, de Carles Riba; El Rusio i el Pelao, de César A. Jordana; La pluja d’or, de Domènec Guansé; Llunyanies, de Josep Carner. Col·lecció de poesia i miniatures en prosa publicada a Santiago de Chile durant els anys 40 i primers 50 per El Pi de les Tres Branques.

-L’estel sobre el mar, d’Agustí Bartra, Mèxic, Edicions de la Biblioteca Catalana, 1947 (dedicatòria: “Estimats germans de l’Alguer: rebeu pel meu intermediari una fraternal salutació del Grup Joventut Catalana de Buenos Aires, Antoni Cardona, Olivos, 23 de març de 1954”).

-...

La relació podria allargar-se encara. L’Alguer de la postguerra europea -la mítica Barceloneta catalana de Sardenya- devia aparèixer als exiliats catalans com un dels pocs territoris on la llengua pervivia en condicions de llibertat i democràcia. La tramesa dels llibres, publicats enmig de tantes dificultats, és una mostra colpidora de la fidelitat a la llengua per part d’aquells que havien hagut de marxar del país. El fet que molts d’aquests volums hagin romàs intonsos resulta un exponent de com de fràgils eren les seves esperances. En tot cas, el fons de l’exili català a la biblioteca de l’Alguer constitueix un petit tresor per a la ciutat i per a la cultura catalana en el seu conjunt. 

La perequació urbanística: dret a la propietat i socialització de les plusvàlues

El precepte de la distribució equitativa dels beneficis i les càrregues de la urbanització ha estat un dels preceptes fonamentals de la legislació urbaística espanyola, com a mínim d’ençà de l’aprovació de la Llei del Sòl de 1956. De fet, el tema de la equidistribució o la perequació urbanística és un tema crucial, que pot referir-se, almenys, a dues qüestions: en la seva definició estricta, fa referència al repartiment dels beneficis i les càrregues de l’activitat urbanística entre els propietaris del sòl; en la seva accepció més àmplia, l’equidistribució pot ser entesa també com el procés de transferència de beneficis de l’activitat urbanística a la col·lectivitat.  

Ara bé, la qüestió de l’equidistribució no és, de cap manera, un tema privatiu de l’ordenament urbanístic espanyol. Al contrari, els règims urbanístics de cada país han hagut d’enfrontar d’una o altra forma la qüestió. D’aquí, precisament, la utilitat del volum Perequazione urbanistica. Materiali per la comparazione giuridica, que acaba d’aparèixer a Itàlia (G. Giappichelli Editore, Torino, 2015). El llibre, editat pel jurista Domenico D’Orsogna, professor de la Universitat de Sassari, ofereix una interessant panoràmica sobre la forma com la qüestió és afrontada a Itàlia, França, Espanya, Alemanya i els Estats Units d’Amèrica. Per al lector espanyol resulten de particular interès els quatre capítols que es refereixen a la pròpia experiència, obra, respectivament, de Martí Bassols, Marcos Vaquer, Santiago González Baras i Javier Piñol, i Maria Teresa Carballeira.

La lectura del llibre indueix a reflexions, de diversos ordres. La primera, i segurament més substantiva, es refereix als fonaments del problema, és a dir, al reconeixement dels drets del propietaris del sòl, o, si ho voleu, al mateix dret a la propietat del sòl. De fet, com ha mostrat l’economia clàssica –dels fisiòcrates a Marx- la propietat del sòl i les rendes que se’n deriven són institucions relativament externes al procés de producció de mercaderies i de creació de riquesa propi de les societats capitalistes. Encara més, alguns autors l’han descrit com una forma d’apropiació parasitària dels beneficis generats per les activitats productives i els serveis, per part d’uns propietaris que es troben sovint en una situació de monopoli. El debat contemporani sobre els béns comuns i la seva gestió ha tornat a posar d’actualitat aquesta qüestió essencial. De fet, si definim el sòl com un bé comú –a l’ensems de l’aigua, per exemple- o com un bé públic, la qüestió de la perequació es planteja, òbviament, en termes radicalment diversos.

La segona qüestió que suscita la lectura del llibre es refereix a la distinció entre el dret a la propietat del sòl i el contingut d’aquest dret: és a dir, el fet que el legislador pot considerar la propietat com un dret inalienable i, al mateix temps, establir que el contingut d’aquest dret –la forma com la propietat és utilitzada- resta subjecta a determinats vincles i és regulada per llei. El cas espanyol, explicat de forma diàfana del jurista Marcos Vaquer, forneix una mostra excel·lent d’aquesta distinció: el propietari del sòl té reconegut el dret a la propietat, però és la col·lectivitat la que, a través de les lleis i el planejament, estableix on, quan i com es pot desenvolupar el desenvolupament urbanístic. Aquesta decisió confereix, certament, al propietari certs beneficis i habilita la col·lectivitat a imposar certes obligacions: les cessions de sòl (per vialitat, zones verdes, serveis), el deure de cobrir els costos d’urbanització i l’obligació de transferir una part de les plusvàlues obtingudes a la col·lectivitat. Ara bé, aquest sistema, que –mal que bé- ha estat la base del procés urbanístic durant molts anys, es troba ara, en molts casos, tenallat per allò que el propi Vaquer ha denominat “l’urbanisme de la minusvàlua”: és a dir, aquella situació en la qual sovint els preus fan que no només resulti difícil generar plusvàlues, sinó fins i tot aconseguir cobrir les despeses d’urbanització per part dels propietaris.

La tercera reflexió a la indueix la lectura de les aportacions reunides en el llibre es refereix no ja al retorn de les plusvàlues a la col·lectivitat, sinó a la distribució de beneficis i càrregues entre els propietaris del sòl. Com és ben sabut, en el nostre ordenament el procediment més habitual per aconseguir aquesta finalitat és el procés de reparcel·lació: el procediment a través del qual cada un dels propietaris d’un àmbit d’actuació urbanística contribueix als costos i gaudeix dels beneficis de la urbanització en proporció al sòl que aporta. Ara bé, com és notori, aquest no és pas l’únic sistema d’actuació urbanística previst en la legislació: l’administració pública pot també expropiar els terrenys que considera necessaris per al desenvolupament urbà i després urbanitzar-los, ja directament, ja subjectant aquesta tasca a concurs públic. Tradicionalment l’expropiació ha estat un procediment poc emprat, principalment per raó que fa recaure sobre l’administració el cost d’adquisició i, eventualment, de la urbanització. Tanmateix, en temps de minusvàlues urbanístiques, davant la paràlisi del sector i en un context de crisi d’allò que s’ha anomenat “l’urbanisme dels propietaris”, potser l’actuació per expropiació podria tenir, en molts casos, importants avantatges.

La qüestió de la perequació porta doncs a reflexionar sobre temes que es troben en el mateix centre de la disciplina i la pràctica urbanística. La seva naturalesa pot fer pensar que es tracta de qüestions de caràcter tècnic, sobre les quals poden opinar i decidir únicament els professionals i les institucions. Això és un error: ni com a estudiosos, ni com a ciutadans podem desentendre’ns d’un tema que condiciona de manera directa la configuració i l’equitat de les nostres ciutats. 

Santiago de Chile: riscos ambientals i gestió urbana

El riu Mapocho al seu pas
per Providencia, Santiago, 18.04.2016

Les pluges que caigueren amb força sobre la regió central de Chile entre els dies 15 i 17 d’abril, acumularen en poques hores de 50 i 100 mm, el triple del que sol caure normalment a l’inici de la tardor austral en aquesta zona. La precipitació, a més, tingué la peculiaritat de produir-se en forma de pluja fins a altures molt elevades de la serralada andina, de tal forma que la cota de neu, que habitualment es troba en aquesta època poc per sobre els 1.000 m., es situà ben per sobre els 3.000 m.

Com a resultat, es produïren grans crescudes dels rius Maipo i Mapocho, que creuen bona part de la conurbació de Santiago de Chile,  les quals tingueren com a conseqüència més aparatosa unes notables inundacions a la comuna de Providencia, prop, precisament del centre de negocis de la capital. Segons el intendente metropolità, Claudio Orrego, la responsabilitat de la inundació es degué en bona mesura a la mala gestió de les obres d’una concessió viària privada, la Costanera Norte. Les inundacions comportaren també talls d’electricitat, que diumenge dia 17 afectaven encara més de 47.000 habitatges.

De tota manera, la conseqüència més greu i notable de l’episodi fou la interrupció del subministrament d’aigua potable a gran part de la regió metropolitana de Santiago. La companyia subministradora, Aguas Andinas, afirmà que s’havia produït una gran entrada de fangs a les captacions d’aigua, de tal manera que aquesta presentava una “turbulència extrema”. El principal tall de subministrament s’inicià a les 12 h del migdia de dissabte dia 16 i es va perllongar fins el dilluns dia 18, quan paulatinament es va anar restablint el servei. La interrupció va abastar 29 comunas (municipis) de l’aglomeració de Santiago i afectà més de 4 dels 7 milions d’habitants de l’aglomeració.

Davant dels problemes sanitaris, funcionals i econòmics que suposa la manca d’aigua durant gairebé 48 hores per un volum tan extraordinàriament elevat de població, les autoritats –avesades, val a dir-ho, a tractar amb els efectes de riscos naturals- van habilitar 200 punts de distribució d’aigua i un centenar de camions cisterna. Així mateix, es va ordenar el tancament de les escoles i dels centres d’ensenyament superior, i es va recomanar a les empreses que admetessin una certa flexibilitat horària als treballadors. En la polèmica posterior, diputats de diversos partits afirmaren que l’origen del problema s’ha de cercar en la privatització dels serveis hídrics de la capital i en mancances d’inversió en infraestructures per part de l’empresa gestora. 

Cortes de Agua, comunas Área Metropolitana de Santiago
Domingo, 17.04.2016, https://aguasandinas.cl/contingencia

Alguns mitjans han relacionat amb el fenomen de el Niño aquests episodis meteorològics extrems, que s’han reproduït en dies posteriors en d’altres regions del país, fins al punt de causar desgràcies personals. Els experts afirmen que  aquestes alteracions en el règim meteorològic poden tenir origens diversos, però cada vegada més sovint poden considerar-se com a manifestacions del canvi climàtic, de tal manera que fenòmens com els esmentats seran segurament més recurrents en els propers anys.

L’episodi d’aquest mes d’abril a Santiago de Chile no pot ser doncs considerat un fet aïllat. Més aviat és una indicació –una més- de la necessitat de les ciutats d’adaptar-se als requeriments del canvi climàtic i de fer tot el què sigui possible per tal de prevenir els factors que el causen. També planteja nombrosos interrogants sobre la conveniència i els efectes de la privatització d’infraestructures, béns comuns i serveis bàsics.

Julio Cortázar va incloure en les pàgines inicials de La vuelta al día en ochenta mundos (1967) una miniatura en prosa titulada “Manera sencillísima de destruir una ciudad” que semblaria gairebé pensada per l’ocasió: “Se espera, escondido en el pasto, a que una gran nube se sitúe sobre la ciudad aborrecida. Se dispara entonces la flecha petrificadora, la nube se convierte en mármol, y el resto no merece comentario”. Però el què amenaça avui les nostres ciutats no és cap arquer malèvol, sinó la incapacitat de fer front als reptes que el riscos ambientals plantegen, les desigualtats socials i la manca de tutela dels béns comuns. 

[Imatges: O. Nel·lo/Aguas Andinas]

Ordenación del territorio y gobierno de la ciudad: democracia y equidad

Fernand Léger, "Étude pour Les Constructeurs"
(1950. National Galleries Scotland)

La construcción de la ciudad suele ser atribuida a los gobernantes, a los técnicos o a las empresas. Así, nos referimos a la Roma de los Césares, la Florencia de los Medici, la Barcelona de Cerdà, el Paris de Haussmann o el Detroit de la General Motors. Sin embargo, estas simplificaciones olvidan (u ocultan) un aspecto fundamental de la realidad: la ciudad y el territorio son, en buena medida, construcciones colectivas, fruto del esfuerzo del conjunto de la sociedad.

Ello es así, en primer lugar, desde el punto de vista físico. Es el trabajo de infinitud de hombres y mujeres lo que, a lo largo de las décadas y los siglos, en diálogo incesante con las limitaciones del medio, ha levantado ciudades, transformado yermos, cimentado puentes, carreteras y ferrocarriles,… Las ciudades y el paisaje atesoran –para quien sepa y quiera hallarlas- las trazas de las esperanzas y las penalidades de las generaciones que las han conformado, casi siempre en condiciones de explotación y privaciones sin cuento. El poeta sugiere la necesidad de confrontar cada página de la historia oficial con una pregunta: “Tebas, la de las siete puertas, ¿quién la construyo?/ En los libros figuran los nombres de los reyes/ ¿Arrastraron los reyes los grandes bloques de piedra?”. “Una pregunta para cada historia”, propone. Muchas preguntas para cada ciudad, podríamos añadir.

Más allá del trabajo esforzado de la población, las ciudades son también producto colectivo por otra razón esencial. Como bien sabemos, las urbes están habitadas por individuos y grupos sociales portadores de intereses diversos, a menudo contradictorios. Bien es cierto que quienes en ella han ocupado una posición dominante han conseguido en buena parte, a lo largo de la Historia, articular la ciudad a la medida de sus necesidades. Pero su poder no ha sido casi nunca omnímodo. Aquellos menos dotados de poder político y económico, quienes integran los grupos sociales subalternos, se han organizado para defender sus intereses, han conformado movimientos, han planteado reivindicaciones. Al hacerlo han alterado el curso de los acontecimientos y contribuido a dar forma a la ciudad. Es por ello que los más desfavorecidos han podido ser denominados, también, “constructores de ciudad”, para emplear la hermosa fórmula con la que Alfredo Rodríguez tituló, hace treinta años, las historias de vida de quienes levantaron las poblaciones santiaguinas.

Es precisamente por esta razón, por el hecho de haber sido configurados a partir del esfuerzo y las aportaciones, a menudo conflictivas, de toda la sociedad, que la ciudad y el paisaje deben ser considerados, en buena medida, patrimonio colectivo. Bienes comunes a cuyo goce todos deben tener derecho y a los que nadie debe ser negado el acceso. Ahora bien, las relaciones económicas prevalentes hacen que estos bienes se encuentren permanentemente expuestos a la apropiación o la degradación. Las desigualdades sociales comportan, asimismo, que no todos dispongan de las mismos recursos para disfrutarlos.

Por ello, para garantizar a toda la ciudadanía goce del espacio público, los servicios, las oportunidades, los recursos, el ambiente saludable y la calidad del paisaje es necesario ordenar, desde los poderes públicos, la ciudad y el territorio en beneficio del interés general. De hecho, uno de los mejores indicadores de la calidad democrática de una sociedad es su capacidad de ordenar el territorio en beneficio y con la participación de todos sus integrantes. Esto es así por una doble razón. En primer lugar porqué, solo a través de un designio y un diseño colectivo se conseguirá que todos los barrios de la ciudad, todas las regiones del país y, por lo tanto, todos los ciudadanos, disfruten, de forma razonablemente equitativa de la dignidad urbana y acceso al bienestar. En segundo lugar, porqué solo a través del esfuerzo común se conseguirá escuchar democráticamente todas las voces y sujetar, cuando sea necesario, el interés particular al bienestar general en la construcción, la gestión y el uso de la ciudad.

Alcanzar la ordenación y la gestión del territorio según criterios de sostenibilidad ambiental, eficiencia funcional y justicia social no puede ser, sin embargo, responsabilidad única de las administraciones públicas. En efecto, el buen gobierno requiere asimismo de la organización y la movilización de la ciudadanía: para defender sus derechos, para hacerse escuchar, para proponer soluciones, para gestionar servicios y promover políticas.

La ordenación del territorio, el buen gobierno de la ciudad y la organización de la ciudadanía resultan así, al mismo tiempo, exigencia y resultado, causa y efecto, de la democracia y la equidad. 

[Article publicat a La voz de la Chimba, Santiago de Chile, març 2016]. 

El mite legal de la ciutat compacta

La qüestió de la densitat urbana és un dels temes principals de la pràctica i el debat urbanístic. De fet, l’evolució contemporània de la disciplina té els seus orígens, en bona mesura, en la preocupació pels efectes de la densitat excessiva de les ciutats sorgides de la revolució industrial. Tanmateix, durant els darrers cinquanta anys, en bona part de la teoria i la pràctica urbanística, la preocupació per l’alta densitat urbana s’ha anat veient reemplaçada per la inquietud suscitada pel fenomen invers: la proliferació de la urbanització de baixa densitat.

En efecte, tot i que ja hi havia, òbviament, antecedents anteriors, a partir de mitjans del segle XX la millora de les infraestructures de comunicació i, en particular, la generalització en l’ús de l’automòbil privat, han permès una extensió sense precedents dels espais urbanitzats, molts dels quals han adoptat densitats destacadament reduïdes. El fenomen, que té com expressió paradigmàtica la difusió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i s’ha generalitzat, amb diverses variants, en molts països, ha estat assimilat a una “explosió de la ciutat”, en el sentit de que ha tingut com efecte la transmutació de la forma urbana tradicional i la dispersió de la urbanització sobre territoris molt amplis. Els efectes negatius d’aquesta dinàmica –en termes de l’artificialització del sòl, la mobilitat, el cost dels serveis, el consum energètic i la segregació social, entre d’altres- han portat a bona part de la teoria urbanística a propugnar la necessitat de limitar la proliferació dels assentaments de baixa densitat.

Aquesta preocupació s’ha anat obrint camí no només en el camp de la doctrina urbanística, sinó també del planejament i fins i tot de la normativa legal. Així, les directrius per la planificació territorial a Europa indiquen la necessitat de contenir els desenvolupaments de baixa densitat, diverses legislacions estatals (la espanyola, la italiana) han inclòs mesures concretes per tal de reduir l’anomenat “consum de sòl” i el planejament –ja sigui el territorial o l’urbanístic- tendeix a adoptar el criteri de la compacitat i la densitat urbana com a guia. Val a dir que, en aquest camp, el pas des dels pronunciaments de principis –més o menys retòrics- a les disposicions pràctiques no ha estat gairebé mai expedit, que les normatives adoptades solen ser recents i que la seva aplicació ha de ser dilatada en el temps. Per tant, resulta difícil de debatre’n encara els efectes. Tot i així, resulta indiscutible que la voluntat d’intervenir per tal d’aconduir o limitar els desenvolupaments urbans de baixa densitat va obrint-se pas, amb major o menor efectivitat, en la normativa urbanística europea (i també nordamericana).

Sobre aquest tema, d’importància crucial per a la pràctica urbanística i per a l’evolució de les nostres ciutats, el jurista Joan Amenós acaba de publicar un interessant assaig titulat El mito legal de la ciudad compacta (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015, 167 p.). Darrera aquest títol, volgudament provocatori, l’autor analitza el procés de dispersió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica i a Europa Occidental; descriu el sorgiment del “mite de la ciutat compacta” en la cultura urbanística i la seva progressiva adopció per part de la legislació; i acaba oferint una breu panoràmica dels instruments normatius més habitualment utilitzats per tal de contenir-la: la planificació territorial, el planejament municipal i les legislacions sectorials.

En conjunt, l’obra d’Amenós, professor del Departament de Dret Administratiu a de la UAB, és una reflexió incisiva i intel·ligent, que cerca de trencar alguns dels llocs comuns sobre el desenvolupament urbanístic, la seva regulació i els seus efectes. Això el porta a adoptar posicions que resulten força contraposades, per exemple, a allò que en aquest àmbit propugna el planejament territorial vigent a Catalunya. Així, no només defensa que la dispersió urbana ja ocorreguda resulta molt difícilment reversible, sinó també que en molts casos no és convenient que l’Administració pública tracti de limitar nous desenvolupaments urbans dispersos, si aquests satisfan la demanda d’una part de la ciutadania.

Es dirà, amb raó, que algunes d’aquestes reflexions contenen munició eventualment utilitzable per aquells que propugnen una major desregulació dels usos del sòl. Podrà adduir-se també que resulten difícilment compatibles amb les conclusions de nombrosos estudis sobre els efectes ambientals de la dispersió urbana. Però no és negant el debat que la teoria i la pràctica urbanística avancen: els arguments del professor Joan Amenós mereixen ser escoltats i la seva discussió pot contribuir a moure les aigües, massa estancades, del debat urbanístic.