Ahir va presentar-se al Museu del Disseny de Barcelona el llibre Barcelona, ciutat simbòlica, obra de
Miquel de Moragas, catedràtic emèrit de Teoria de la Comunciació de la
Universitat Autònoma de Barcelona.
El volum, produït pel servei de publicacions de l’Ajuntament de la ciutat,
amaga darrera el seu títol, volgudament polisèmic (com correspon), allò que
podrien ser considerats quatre llibre diferents:
-La primera part, titulada “Claus per entendre la ciutat simbòlica”, pot
ser llegida com un assaig per a la interpretació de la ciutat com a sistema de
signes.
-“La imatge de Barcelona. Esdeveniments i formats”, segona part del volum, ofereix
una panoràmica de la configuració de la ciutat de Barcelona i el paper clau que
hi ha tingut quatre grans esdeveniments: les exposicions universals de 1888 i
1929, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum de les Cultures de 2004.
-La tercera part, “Barcelona, símbols al carrer” conté una lectura dels
principals símbols que s’apleguen i representen la capital catalana.
-Finalment, “La Barcelona narrada” explica la forma com la ciutat ha estat
representada a través de la literatura, el cinema, la poesia, la fotografia, el
còmic, la cançó i els continguts digitals.
S’equivocaria, però, qui pensés que les quatre parts de l’obra
constitueixen peces independents sense connexió entre si. Al contrari, resulta
fàcil descobrir-hi fils i línies de continuïtat que lliguen entre si els
continguts i en fan un tot coherent. Per aquell que s’apropa a la seva lectura
des de la perspectiva dels estudis urbans, de seguida li vindrà al cap que el
caràcter simbòlic de Barcelona resulta especialment rellevant des d’almenys
tres punts de vista.
En primer lloc, a Catalunya, al llarg dels dos darrers segles, Barcelona
ha estat una ciutat que ha esdevingut
el símbol de la ciutat, el símbol
de la urbanitat i de la urbanització. Això explica, com ja hem tingut ocasió d’esmentar
aquí, la percepció complexa que els principals corrents de pensament
contemporanis del país han mantingut amb Barcelona. Així, per exemple, el
catalanisme polític, que en els seus inicis va veure amb optimisme el creixement
de la ciutat, a partir de la Setmana Tràgica començà a tenir-ne visions
fortament contrastades. El catalanisme conservador començà a malfiar-se d’un
desenvolupament urbà, certament necessari, però que podia simbolitzar en
qualsevol moment la revolució i el capgirament de l’ordre social. És la visió
pessimista del desenvolupament urbà que, des de les “Viles espirituals” de Gaziel
i el “Catalunya, poble decadent” Josep Anton Vandellós, ha arribat fins els
nostres dies. Per contra, el catalanisme progressista, de Gabriel Alomar i
Antoni Rovira i Virgili fins a Oriol Bohigas ha afirmat que no només Barcelona
no ha estat un perill per Catalunya, sinó que, sense Barcelona, Catalunya
mateixa no existiria.
D’altra banda, Barcelona ha pogut ser vista també som el símbol de la
possibilitat de transformar la ciutat. La seva imatge ha estat estretament
unida als moviments socials urbans: de les Bullangues vuitcentistes a la revolució de
Juliol de 1936, de la Vaga de Tramvies a les associacions de veïns del
tardo-franquisme i al 15 M. Moviments que no només han pres la ciutat com a
escenari sinó com objecte de la seva reivindicació. Si Barcelona és com és, en
molt bona mesura això es deu a l’existència d’aquests moviments. Aquesta imatge
de Barcelona com la ciutat de l’esperança per a les transformacions socials, no
està associada només a la “rosa de foc”
i als esclats revolucionaris. Per un llarg període, a les darreries del segle
XX, Barcelona ha pogut se considerada com el símbol de la ciutat capaç de
transformar la seva base social i la seva estructura física al mateix temps que
millorava la seva cohesió social. Una espècie d’epítom de les potencialitats (i
les limitacions) de l’aplicació de polítiques socialdemòcrates a la ciutat
contemporània.
Finalment, se sol assignar l’autoria del patrimoni simbòlic de la ciutat
als governants, als tècnics i els artistes. Aquests hi han tingut, certament, un paper rellevant. Però Barcelona té la peculiaritat que aquest
patrimoni simbòlic ha estat construït i mantingut també, en molt bona mesura,
per aquells que no en formen part. No només perquè aquests són, com a tot arreu, els que han
aixecat físicament la ciutat (n'han construït les cases, els carrers i els monuments), sinó
també perquè sovint han estat els protagonistes de la defensa del patrimoni col·lectiu : on serien, sense la pressió dels veïns, la Fabra i Coats, la casa Golferics, les Cotxeres de Sants, la Farinera de Clot o Can Ricart?. El patrimoni simbòlic de la ciutat
ha estat construït i preservat, en bona mesura, per aquells que, com
va dir Emmanuel Bové viuen en barris sense estàtues (o amb estàtues i símbols
que no els pertanyen). Els barris dels qui no tenen èxit, dels perifèrics, dels
invisibles: allí s’ha covat també –i a vegades potser en primer lloc- el
patrimoni simbòlic de la ciutat.
En conjunt, doncs, Barcelona, ciutat simbòlica és un llibre particularment suggeridor, magníficament editat, que serà llegit amb profit per tots aquells que s’interessen per la ciutat i la comunicació (dos termes que, fins a cert punt, poden considerar-se aquí una redundància).
En conjunt, doncs, Barcelona, ciutat simbòlica és un llibre particularment suggeridor, magníficament editat, que serà llegit amb profit per tots aquells que s’interessen per la ciutat i la comunicació (dos termes que, fins a cert punt, poden considerar-se aquí una redundància).
