Gènere, diversitat i espai públic

Recentment assenyalàvem com el debat sobre l'espai públic ha esdevingut una constant en les nostres ciutats. No és pas d'estranyar, ja que en la discussió s'expressen les tensions entre els diversos  grups socials respecte l'ús, l'apropiació i la imatge de les ciutats, els quals varien, com és sabut, segons l'edat, la renda, l'origen i el gènere de les persones.
Algunes de les aportacions més interessants que s'han produit en els darrers anys en aquest debat són, precisament, aquelles que adopten una perspectiva de gènere. Aquestes aportacions han mostrat com les possibilitats en l'ús de l'espai públic i al gaudi d'allò que se n'ha dit el dret a la ciutat es veuen limitades, en major o menor mesura, a totes les ciutats del món, per a les dones de tots el grups socials, edats i origen, degut, precisament a la seva condició. Aquesta constatació està donant lloc a propostes tendents a l'apoderament de les dones i a actuacions públiques per tal de fer front a aquestes discriminacions.
Justament sobre aquest tema acaben d'aparèixer a Catalunya dues aportacions de gran interès. La primera és el volum Espacios públicos, género y diversidad. Geografías para unas ciudades inclusivas, editat per les professores Maria Dolors Garcia Ramon, Anna Ortiz i Maria Prats, membres del grup de recerca Geografia i Gènere que, des de fa gairebé vint anys, treballa a la Universitat Autònoma de Barcelona. El llibre, que ha estat publicat per l'editorial Icaria i s'obre amb un pròleg de Jordi Borja, aplega un conjunt d'estudis sobre l'espai públic en prop d'una dotzena de barrris de ciutats catalanes: Barcelona (Via Júlia, Raval, Diagonal Mar, Besòs-Maresme, Lesseps), Mollet del Vallès (Parc dels Colors), Terrassa (Ca n'Anglada), Girona (el Mercadal), Manresa i Barberà del Vallès (la Romànica).  Els treballs permeten constatar fins quin punt l'ús i percepció de l'espai públic varien de manera substantiva segons el gènere de les persones, en el sentit que aquest esdevé -juntament amb l'edat, la renda, l'origen o la sexualitat- un condicionant essencial per a l'accés i el gaudi de les diverses parts de la ciutat. Com que bona part dels estudis estan basats en enquestes qualitatives, el lector hi trobarà la problemàtica expressada a través de les veus de les dones, les quals traslladen de manera vívida la varietat d'estratègies que aquestes adopten a l'hora de negociar l'ús de l'espai públic.
De la lectura del llibre se'n deriven inevitablement dues reflexions: per un costat, es constata la notabilíssima millora en la dotació dels espais públics que s'ha produit durant les darreres dècades en la majoria dels barris estudiats; per l'altre, resulta innegable que aquesta millora, aconseguida en molt bona mesura per la pressió de veïns i veïnes i l'acció de les administracions públiques, no ha acabat pas amb les discriminacions de gènere en l'ús de l'espai públic. És precisament sobre aquest darrer tema, les possibilitats de millora en la concepció, disseny i gestió dels espais públics des d'una perspectiva de gènere, que versa la segona de les aportacions que volem comentar.

Es tracta de la publicació Espais per a la vida quotidiana. Auditoria de qualitat urbana amb perspectiva de gènere, elaborada per l'arquitecta Adriana Ciocoletto i el Col·lectiu Punt 6 (un grup de dones arquitectes i urbanistes que treballen la qüestió de l'habitatge i els disseny urbà des de la perspectiva de gènere; la seva denominació es deriva del "punt 6" dels programes d'actuació de la Llei de Barris de Catalunya, que tractava precisament de promoure l'accés de les dones als serveis i als espais públics).

Segons les seves autores, l'Auditoria consisteix en "una eina d’avaluació urbana per tal de valorar si els nostres barris i ciutats responen a les necessitats de les persones sense provocar discriminacions de cap ti­pus. L’Auditoria permet comprovar l’aplicació transversal de la perspectiva de gènere a l’urbanisme, tant pel que fa a la configuració dels espais com a la gestió, a partir de l’anàlisi integral dels aspectes socials, físics i funcionals d’un entorn urbà determinat. La publicació té un format de manual dissenyat perquè el pugui aplicar tothom qui intervé en les decisions urbanes (persones veïnes, professionals, entitats i adminis­tracions) i és, a més, una eina pedagògica per a totes les persones que estu­dien, analitzen o treballen la definició dels espais urbans". 

L'auditoria, te com a antecedents en els treballs de Zaida Muxi i Anna Bofill, en el camp de l'habitatge i l'urbanisme respectivament, impulsades ara fa uns anys per a l'Institut Català de les Dones, i forma part del projecte de Cooperació al desenvolupament "Auditoria de Gènere a l'àmbit de l'urbanisme", finançat per la Diputació de Barcelona. El volum serà presentat el proper dia 7 de novembre a les 12h a la seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, a la Plaça Nova de Barcelona.   

Mobilitat i gestió del territori a Menorca

En un territori cada vegada més integrat i interdependent, la mobilitat ha esdevingut una part importantíssima de la vida quotidiana dels ciutadans. L’increment de les possibilitats de desplaçament permet accedir amb major facilitat a llocs de treball, serveis i lleure, que fins fa poc podien semblar remots i inaccessibles. Però al costat d’aquests avantatges, la mobilitat comporta també problemes molt rellevants degut al temps que s’hi dedica, el consum energètic que comporta i el seu impacte ambiental i paisatgístic.

En un medi insular com Menorca la problemàtica de la mobilitat tendeix a exacerbar-se. En primer lloc, òbviament, per les dificultats que la insularitat suposa per l’accessibilitat envers i des de l’exterior. Però també per la necessitat d’articular el territori a través de la mobilitat interna i l’impacte que aquesta té sobre un medi limitat i fràgil. No és d’estranyar, doncs, que els darrers temps, els temes de la mobilitat hi hagin estat objecte reiterat de debat i que qüestions com les tarifes del transport aeri, l’ampliació dels ports, les modificacions de la infraestructura viària o la gestió de la xarxa de camins siguin motiu de preocupació.

El cicle de debats Mobilitat i gestió del territori a Menorca vol oferir un espai de reflexió sobre aquesta problemàtica. El cicle és organitzat conjuntament pel Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears i l’Institut Menorquí d’Estudis, en el marc del Màster d’Estudis Territorials i de la Població de la UAB. El cicle constarà de quatre sessions que es desenvoluparan de manera consecutiva, entre els dies 13 i 16 d’octubre de 2014, en les que s’abordarà, des de la perspectiva acadèmica i ciutadana, diversos aspectes de la problemàtica de la mobilitat. 

Cada sessió serà oberta per una intervenció de caràcter general sobre un dels aspectes de la problemàtica de la mobilitat (l’accessibilitat exterior, el transport públic, la mobilitat privada,...), a continuació s’exposarà com aquesta qüestió es planteja a l’illa i seguirà la intervenció de dues institucions que han tingut intervenció en el debat sobre el tema. A continuació s’obrirà una conversa amb tots els assistents.

Totes les sessions tindran lloc al Cercle Artístic de Ciutadella, entre les 19 i les 20.30h. Les sessions, que formen part del programa formatiu del Màster d'Estudis Territorials i de la Població de la UAB, són obertes a tots els ciutadans interessats.

PROGRAMA

Dilluns, 13 d’octubre

PER AIRE I PER MAR. L’ACCESSIBILITAT EXTERIOR DE MENORCA: RELLEVÀNCIA I PROBLEMÀTICA

Inauguració del Cicle de Debats al Cercle Artístic de Ciutadella a càrrec d’Oriol NEL·LO, Coordinador del Cicle (UAB); Joana Maria SEGUÍ, en representació de la Universitat de les Illes Balears; i Josefina SALORD, en representació del Cercle Artístic i l’Institut Menorquí d’Estudis.

Conferència-debat:.

Joana Maria SEGUÍ, geògrafa, Departament de Ciències de la Terra, Universitat de les Illes Balears.

Lluís HERNÁNDEZ, enginyer, Director-Gerent del Cercle d’Economia de Menorca.

Miquel CAMPS, Grup d’Ornitologia Balear GOB, Menorca.

Joan Enric VILARDELL, arquitecte, membre de la Plataforma “El Transport Aeri ofega Menorca”.

Dimarts, 14 d’octubre

A PEU I EN BICICLETA. LES POSSIBILITATS I LA GESTIÓ DE LA  MOBILITAT NO MOTORITZADA 

Conferència – debat:

Jaume MATEU. Geògraf, Universitat de les Illes Balears.

David CARRERAS. Biòleg, Observatori Socioambiental de Menorca.

Joan FEBRER,  Director de “Camí de Cavalls 360º”.

Eduard SERRA, Membre de la Coordinadoradel Camí de Cavalls.

Dimecres, 15 d’octubre

EN TRANSPORT PÚBLIC. REALITAT I LIMITACIONS DE LA MOBILITAT COLECTIVA

Conferència – debat:

Damià BORRÀS, diputat al Parlament de les Illes Balears. Ex Conseller de Mobilitat del Consell de Menorca.

Anna GALLOFRÉ,Diplomada en estadística. Observatori Socio Ambiental de Menorca.

Sergi MARÍ. Economista, director de l’Observatori Socio Ambiental de Menorca.

Bernat CASASNOVAS, Associació de Veïns Ciutadella Vella.

Dijous, 16 d’octubre

LA MOBILITAT PRIVADA. LA XARXA VIÀRIA MENORQUINA: TRAÇAT, PRESTACIONS I PAISATGE

Conferència – debat:

Àngel CEBOLLADA, geògraf, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona.

Maria Lluïsa DUBON, geògrafa, cap de servei a l’Institut Balear d’Estadística i ex Consellera de Territori dels Consells de Mallorca i Menorca.

Jesús CARDONA, arquitecte, responsable de l’estudi d’arquitectura “Nontropia”.

Joan MORRO, enginyer de camins, membre del gabinet “E-arq”, Enginyeria+Arquitectura, Ciutadella.

Cloenda del Cicle de Conferències

[Imatges: O. Nel·lo i TIB]

La mesura de la Terra: de la planura a la bala blava

L'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya acaba de publicar el vídeo La mesura de la Terra. De la planura a la bala blava. Es tracta d'un documental que ofereix una panoràmica dels esforços de la civilització per tal de mesurar i representar el planeta: d'Anaximandre, Eratòstones i Ptolomeu a la imatge satel·lital i Google Earth, tot passant pels portolans i els Beatus, Ortelius i Newton. El documental, de 33 minuts de durada, ha estat produït pel mateix ICGC, amb guió i direcció de Xavier Berenguer i la realització de Gonzalo Díaz, i la coordinació, assessorament i direcció d'Esther Muns, Carme Montaner i Jaume Miranda.
La producció i divulgació de l'obra resulta d'especial utilitat avui, quan l'evidència de la integració i la interdependència econòmica i social a escala planetària fa palesa la necessitat de dotar-se i difondre noves formes d'anàlisi i representació de l'espai: nous "models del Món", com n'ha dit Franco Farinelli.  La necessitat d'aquest coneixement es fa encara més peremptòria pel fet que els usos de la cartografia -el GPS, el posicionament a través del telèfon mòbil, la generació d'enormes quantitats de dades geogreferenciades- comporten, sovint sense la plena comprensió de la ciutadania, transformacions assenyalades de la seva vida quotidiana,
D'altra banda, La mesura de la Terra vindrà a reafirmar als amants de la cartografia en el convenciment de que les representacions del planeta i de cada una de les parts que l'integren poden ser vistes no només com a mostres formidables del coneixement científic sinó també com a veritables obres d'art, en sentit ple del concepte: productes de l'enginy humà que, tot produïnt goig estètic, porten a més a reflexionar sobre l'objecte representat i el subjecte que el representa.
[Imatge: ICGC]

Big Data: oportunitats i riscos

L’aplicació i ús de les tecnologies de la informació permet  generar, emmagatzemar i processar grans quantitats de dades relatives al comportament dels ciutadans i el funcionament de les ciutats. Aquest fenomen, d’una magnitud sense precedents, engendra, per un costat, grans expectatives i, per l’altre, assenyalats temors. En el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona pot veure’s aquests dies l’exposició Big Bang Data, que té la virtut d’oferir una imatge ponderada del tema i fugir tant de les visions triomfalistes que veuen en la smart city la solució de tots els problemes urbans i socials, com de les interpretacions apocalíptiques, segons les quals l’acumulació de dades porta de manera inevitable les societats contemporànies cap a la manipulació i el control social.

L’interès de la qüestió es deriva del fet que, com és sabut, la difusió de les tecnologies de la informació permet aplegar quantitats ingents de dades sobre els comportaments socials pràcticament sense cost marginal per al seu dipositari: l’Internet ha esdevingut com una gran plaça pública en la qual cada usuari (amb el seu historial de cerques, el seu correu, la seva activitat comercial,...) genera dades de manera continuada; els telèfons mòbils i d’altres gadgets poden facilitar dades no només sobre els orígens i les destinacions de les trucades efectuades pels seus usuaris, sinó sobre els seus desplaçaments i hàbits; la domòtica ofereix possibilitats fins ara insospitades per conèixer no només els consums energètics o hídrics de les famílies sinó també les formes de vida dels ciutadans; els pagaments per targeta de crèdit o amb cartes de fidelització ofereixen de manera continuada dades sobre les preferències i la capacitat de compra dels clients, etc.

Aquesta acumulació de dades de tota mena, allò que ha vingut a denominar-se la datificació de la societat, és un fenomen del tot nou que ofereix, en primer lloc, enormes oportunitats. Per a l’estudiós de la societat o per a les administracions públiques, la disposició de dades massives pot ser una eina formidable per a l’anàlisi de les dinàmiques urbanes i per la millora de la seva gestió: n’hi ha prou en esmentar les possibilitats que obre, per exemple, per a l’estudi i la gestió de la mobilitat urbana, el coneixement de la totalitat dels desplaçaments reals d’una part substantiva de la població. D’altra banda, les plataformes digitals permeten trencar el caràcter unidireccional que la generació i difusió de dades havia tingut tradicionalment: uns pocs emissors (serveis d’estadística, administracions públiques, grans corporacions) generaven les dades que eren després utilitzades per una munió de receptors. En canvi ara, com ja va assenyalar fa anys Michael Goodchild, qualsevol ciutadà pot ser alhora un emissor i receptor de la informació (geogràfica o de qualsevol altra mena), de tal manera que els emissors tradicionals han perdut l’antic monopoli. L’increment de les capacitats d’acció ciutadana que  aquest fet origina es pot constatar cada dia: en la difusió de dades sobre la catàstrofe de Fukushima o en l’organització de moviments urbans com Occupy Central a Hong Kong, per esmentar només dos exemples recents.

Resulta però innegable que els riscos derivats l’acumulació massiva de dades sobre el comportament del ciutadans són també enormes. En primer lloc, la disposició i comercialització de dades sobre les preferències, els hàbits, els comportament comercial o l’estat de salut de cadascú permet des d’incrementar la manipulació publicitària, fins a la de seleccionar la ciutadania a l’hora de concedir un crèdit, assignar un lloc de treball o contractar una pòlissa d’assegurança. Com s’ha dit tantes vegades, si el servei és gratuït -com el d’aquest mateix blog que esteu llegint- això es deu a que l’usuari (o les dades sobre l’usuari) són el producte. D’altra banda, la disposició, acumulació i tractament de dades que afecten la vida personal dels ciutadans per part de serveis d’informació i dels Estats obre possibilitats esfereïdores de control de la població i de vulneració de la intimitat. Les revelacions d’Edward Snowden han representat en aquest camp la fi de la innocència i de la confiança ingènua en l’ús de les tecnologies de la informació per a moltes persones arreu del món.

Qui visiti la recomanable exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona es farà, sens dubte, més conscient de les potencialitats que l’ús de les tecnologies de la informació suposa. I es ratificarà també en el convenciment que la creença segons la qual els canvis en les tecnologies de la informació –la smart city o els big data- poden resoldre per si sols els problemes urbans és un miratge: quan més potents siguin les tecnologies i major el volum de dades, més necessari és que la política aconsegueixi encaminar-ne la utilització en benefici de la col·lectivitat. 

[Imatge: CCCB]

El debat sobre l'espai públic: la plaça Lesseps com a exemple

Oriol Bohigas ha escrit que “la ciutat no són ni les seves àrees residencials, ni els seus ferrocarrils, ni les seves autopistes, ni els seus carrers funcionals, ni els seus edificis, ni els seus monuments en particular, sinó el conjunt de tot el seu espai públic. A les ciutats l’espai públic és el lloc de la identitat col·lectiva”. És precisament aquest caràcter el que fa dels usos i el disseny de l’espai públic un tema intrínsecament conflictiu. Diversos són els interessos que conviuen a la ciutat, diverses són els “identitats col·lectives” que es voldrien fer prevaldre i diverses són, necessàriament les aspiracions de cada grup social respecte l’espai públic.

No és doncs d’estranyar que el debat sobre l’espai públic sigui una constant en les nostres ciutats. Es tracta d’una expressió de les tensions permanents entre l’ús lliure de l’espai col·lectiu o la seva apropiació per determinats interessos o grups, entre els diversos usos (el trànsit, el lleure, el comerç, el descans,...) que hi han de conviure, entre els diversos comportaments que hom voldria veure afavorits pel seu disseny. Aquestes tensions i conflictes conflueixen amb tanta força en alguns espais urbans que la seva configuració acaba esdevenint un problema aparentment irresoluble, una nafra permanentment oberta en el cos de la ciutat: les Halles a París, la plaça de Martim Moniz de Lisboa, la plaça de Lesseps a Barcelona, en són bons exemples.

Precisament sobre aquest darrer cas el geògraf Brais Estévez acaba de presentar una tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta de l’estudi El procés de producció de la Plaça Lesseps (Barcelona). Una oportunitat per a repensar la condició dels espais públics urbans, que ha estat dirigit per la professora Maria Dolors Garcia Ramon, i a la que el tribunal, integrat pels professors Rubén Lois, Antoni Luna i Anna Ortiz, assignà la màxima qualificació.

L’aproximació d’Estévez al tema resulta particularment interessant: per un costat, combina una varietat de mètodes, del treball arxiu a l’observació etnològica, de l’entrevista en profunditat als qüestionaris anònims, de les sessions de debat en grup a la percepció personal; per l’altre, l’autor rebutja la interpretació apriorística, formal o representacional de l’espai públic, i tracta d’explicar-lo com un objecte sense cap identitat ontològica, sinó com un lloc configurat per les múltiples inter-relacions entre entitats heterogènies de tota mena, humanes i no humanes.

Així, el treball conté, en primer lloc una visió històrica de l’evolució del lloc al llarg del darrer mig segle (“La guerra de Lesseps. Una controvèrsia urbanística en dos actes”), en els que repassa els antecedents de la polèmica configuració de la plaça, el debat públic encès que suscità en els anys 60 i 70, la insatisfacció generalitzada respecte la solució assolida llavors, els nous projectes de reforma arribats amb el tombat de segle, les propostes de l’arquitecte Albert Viaplana (projectista d’altres notables places barcelonines, com la dels Països Catalans, a Sants, o la d’Europa, a l’Hospitalet), l’assaig de participació ciutadana en el que, com és sabut, tingué una importància cabdal la intervenció de l’arquitecta Itziar González, i la construcció, després de múltiples polèmiques i tensions, de la configuració actual.

Oferta aquesta visió històrica, el treball s’endinsa en l’estudi dels usos de la plaça  i explora les raons per les quals ha acabat prevalent la noció de que es tracta un espai públic no massa reeixit, integrat per espais monofuncionals poc proclius a generar convivència, la diversitat i la complexitat d’usos, més un lloc de pas i distribuïdor de trànsit que cap altra cosa. Així, l’autor contrasta el comportament dels diversos col·lectius d’usuaris (vells, mares amb canalla, skaters, grups d’adolescents, persones sense sostre,...) i la dificultat de molts d’ells d’empatitzar amb la lògica simbòlica i narrativa de la proposta arquitectònica. 

Aquesta aproximació als usos i a la percepció de la plaça té el seu contrast amb l’estudi del funcionament d’allò que n’és el principal equipament: la biblioteca “Jaume Fuster”, obra de l’arquitecte Josep Antoni Llinàs. L’autor mostra com, en la percepció social majoritària, el disseny i els usos d’aquesta són percebuts com un revers positiu de la plaça. Una realitat reïxida que crida, acull i alberga de manera enraonadament harmònica col·lectius amb necessitats i interessos molt diversos.

L’estudi presenta la virtut de no descansar en apriorismes i de partir de la voluntat d’oferir una lectura de l’espai basada en l’observació i el coneixement directe dels usos que se’n fan, així com de les percepcions diverses que hom en té. Això li permet matisar, sense confutar-les plenament, aquelles interpretacions maniquees i reduccionistes que, per un costat, veurien en el disseny de la plaça un exemple d’arquitectura representacional, formalista, icònica i (fins i tot) patriarcal i etnocèntrica; i, per l’altra, la biblioteca com un exemple d’arquitectura no representacional, que fugint de l’eloqüència, cerca de crear un espai capaç d’acollir i incloure col·lectius i usos diversos.

El tema, certament, resulta polèmic. Precisament per això és tan convenient disposar d’estudis, com el de Brais Estévez, que proposen capgirar la tradició i estudiar l’espai públic des de noves premisses.

[Fotografia: O. Nel·lo] 

La mobilitat en l'ordenació i la gestió del territori. IV Cicle de Conferències "L'ordenació del territori: teoria i pràctica"

El Departament de Geografia de la UniversitatAutònoma de Barcelona, en el marc del seu Màster d’Estudis Territorials i de la Població, organitza el IV Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” sobre el tema  La mobilitat en l’ordenació i la gestió del territori.

El cicle té per objectiu fornir elements per al coneixement i el debat sobre la relació entre la mobilitat i l’ordenació del territori: el paper vertebrador de la xarxa viària, la dotació de les infraestructures del transport, el vincle entre la mobilitat exterior i la local, la gestió del transport públic, les potencialitats i limitacions de les formes no motoritzades de mobilitat, la relació d’estreta interdependència entre mobilitat i usos del sòl, seran alguns dels temes tractats.

Els conferenciants que impartiran el cicle són destacats experts en aquest àmbit que, en bona part dels casos, apleguen el coneixement acadèmic amb la pràctica de gestió des de l’administració pública. En cada sessió s’abordarà un aspecte de la planificació i la gestió de la mobilitat, que serà il·lustrat amb la presentació d’un cas pràctic.

Les sis conferències tindran lloc durant sis dimecres successius entre els dies 22 d’octubre i 26 de novembre de 2014 , a la Facultat de Lletres de la UAB (B-7/1056), entre les 18h a les 19.30h de la tarda, d’acord amb el programa que figura a continuació. Prèviament, el dia 1 d'octubre a les 19h, es celebrarà la conferència inaugural de l'edició d'enguany, que serà dictada a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (carrer del Carme, 47) per Joana Barceló,  geògrafa, diputada al Parlament de les Illes Balears i ex-presidenta del Consell Insular de Menorca, sobre el tema Els reptes de la gestió del territori a Menorca. L'acte serà organitzat en col·laboració amb la Societat Catalana d'Ordenació del Territori. 

Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament a geografia.uab.cat/metip a partir del dia 1 d'octubre. Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle. Així mateix, els participants inscrits rebran els materials que es presentin a les conferències. Les places són limitades.

El programa és continuació dels Cicles de Conferències, que sota el títol Ordenació del territori: teoria i pràctica, el Departament  ha organitzat els cursos 2011-2012, 2012-2013 i 2013-2014. Els conferenciants d’aquests cicles han sigut: Josep Báguena, Jaume Busquets, Xavier Campillo, Josep Maria Carrera, Rufí Cerdan, Claire Colomb, José Antonio Donaire, Juli Esteban, Francesco Indovina, Joan Llort, Joan López, Jaume Mateu, Francesc Muñoz, Oriol Nel.lo, Joan Nogué, Ricard Pié, Pilar Riera, Eduard Rosell, Vicent Maria Rosselló Verger, Pere Sala, Carme Trilla, Joan Vilà Valentí.

PROGRAMA

22 d’octubre 2014

Carme MIRALLES-GUASCH, geògrafa, professora del Departament de Geografia de la UAB

La mobilitat i l’ordenació del territori. Un binomi imperfecte

29 d’octubre 2014

Joan RIERADEVALL, químic i ambientòleg, professor del Departament d’Enginyeria Química de la UAB i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental

Mobilitat i turisme. L’impacte ambiental de la mobilitat sobre els destins turístics: Menorca com exemple

5 de novembre 2014

Joan MORENO, arquitecte, Universitat Politècnica de Catalunya

La planificació dels usos del sòl com a instrument de contenció i gestió de la mobilitat: el cas del Randstad-Holland

12 de novembre 2014

Jordi JULIÀ, enginyer

El transport públic, element vertebrador i estructurador del territori. Limitacions i potencialitats a la Regió Metropolitana de Barcelona

19 de novembre 2014

Esther ANAYA, ambientòloga, Imperial College London

L’ascens de la mobilitat en  bicicleta. El cas de les grans ciutats espanyoles

26 de novembre 2014

Florencio ZOIDO, geògraf, Director del Centro de Estudios de Paisaje y Territorio

La  xarxa viària en la configuració i la percepció del paisatge. La catalogació de les “Carreteras  Paisajísticas de Andalucía”

Estrets tràgics

Boques de Bonifacio, Còrsega des de la Maddalena

Estret del Bòsfor, la sortida al Mar Negre des d'Anadolu Kavagi
Canal de Corfú, la costa d'Albània des d'Agni
Es Freus, entre Eivissa i Formentera des de Dalt Vila

L’Agència deNacions Unides per als refugiats (ACNUR) ha denunciat que els darrers dies d’agost han estat els més mortífers de l’any pel què fa la nombre de persones mortes en tractar d’arribar a Europa a través del Canal de Sicília. En total, s’estima que hi han mort prop de 300 persones, la majoria de les quals procedien de països com Síria, Eritrea, Somàlia, Mali o Sudan. Part dels cossos han pogut ser rescatats, d’altres han anat a raure a les costes de Tunísia o de la mateixa Líbia, on la inestabilitat política que hi regna afavoreix, segons l’agència, el tràfic de persones. En total, l’ACNUR estima que, en els vuit primers mesos de 2014, 1.889 persones -moltes de les quals fugien de la guerra, la violència o la misèria en els seus països d’origen- han mort en tractar d’arribar a Europa per mar.

El cas del Canal de Sicília, o de Kelibia, com se l’anomena a Tunísia, és un exponent de les tensions socials, econòmiques i polítiques que s’acumulen avui en el Mediterrani. En un context d’enormes asimetries entre les ribes Nord i Sud, Est i Oest, el Mediterrani esdevé cada vegada més frontera, fractura, divisòria. I els punt d’aquesta frontera on les tensions esdevenen més greus són aquells on la separació és físicament més dèbil: els estrets.

De fet, els tractats de geopolítica clàssica –de Haushofer a Vicens Vives- ja solien assenyalar els estrets com a lloc de conflicte: el domini d’aquests braços d’aigua que uneixen mars i separen terres ha estat, com és sabut, objectes de múltiples tensions i enfrontaments al llarg de la història, precisament per raó del seu caràcter estratègic. Per comprovar-ho n’hi ha prou en recordar que les boques de Bonifacio i l’arxipèlag de la Maddalena, al nord de Sardenya, han estat objecte d’una presència militar continuada al llarg dels segles, de manera que foren des de refugi de l’armada de Nelson a base de submarins nuclears de la NATO. Així mateix, en un altre exemple més proper, el pas dels Freus, entre Eivissa i Formentera -en l’actualitat un dels recorreguts marítims amb més tràfic turísticde la Mediterrània- està envoltat en una i altre riba, per un rosari de torres de guaita i de fortificacions.   

Avui, a la Mediterrània molts dels conflictes  al voltant dels estrets retornen amb renovada força. La crisi de Ucraïna i Crimea, així com la situació de guerra a l’Orient Mitjà (Síria, Irak, Kurdistan) posen de nou d’actualitat la importància militar, energètica i econòmica del control dels passos del Bòsfor i Dardanels, tan disputat al llarg de tota la història. Així mateix, la vigilància de l’estret de Gibraltar, dels braços de mar entre les illes gregues i la costa d’Anatòlia o del ja esmentat canal de Sicília és considerada estratègica per al control dels moviments migratoris.

Els exemples podrien anar multiplicant-se, però no cal estendre’s per evidenciar fins a quin punt resulta poc versemblant que les tensions i les tragèdies presents en bona part dels estrets mediterranis puguin decréixer mentre les asimetries i les desigualtats entre unes i altres ribes persisteixin al nivell actual. Des d’aquest punt de vista, podria dir-se que les polítiques que s’hi apliquen –siguin quines siguin les seves virtuts i els seus defectes- parteixen d’una escala equivocada: resulta inútil tractar de controlar els estrets, sense incidir al mateix temps en les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que hi fan convergir les tensions.

Un altre cas pot servir per il·lustrar-ho: el Canal de Corfú, que separa les costes d’Albània de la illa grega, fou, des del final de la segona guerra mundial fins a inicis dels anys noranta del segle passat un dels focus de tensió militar de la Mediterrània. De fet, l’anomenat incident de Corfú, entre la Royal Navy anglesa i l’exèrcit albanès, l’any 1946, va ser un dels primers episodis de la guerra freda. Més tard, en la darrera dècada del segle XX, amb el col·lapse de l’economia albanesa, immigrants d’aquest país tractaven de passar nadant cap a l’illa jònica, tot aprofitant que el canal, en el seu punt més estret, té una amplada d'encara no dos kilòmetres. Van ser el final de l’enfrontament entre blocs (precisament aquest que ara sembla renéixer amb la crisi ucraïnesa) i l’estabilització econòmica albanesa els factors que varen permetre acabar amb les tensions i les drames en aquest pas.

Les tragèdies i els conflictes en la Mediterrània i els seus estrets seguiran fins que disminueixin les desigualtats aclaparadores entre els pobles que viuen a les seves ribes, i fins que en tots ells els ciutadans gaudeixin de llibertats polítiques, estabilitat econòmica i possibilitats de desenvolupar una vida digna.  

[Fotografies: O. Nel·lo]

Augustos paratges destorbats: el turisme i l'imaginari del paisatge costaner

Joaquim Sunyer, Mediterrània (1910-1911)
Col·lecció Carmen Thyssen

Com en d’altres estius s’ha tornat a encendre en les darreres setmanes el debat recurrent sobre la degradació dels costums a les destinacions turístiques balears. Alguns indrets, com Magaluf i S’Arenal han saltat a les primeres pàgines de la premsa, Bild i The Times intercanvien retrets tot assignant respectivament a anglesos i alemanys (és a dir, a l’altre) els comportaments més necis i degradats, mentre les autoritats locals prometen prendre les mesures oportunes per tal de “netejar” la imatge dels llocs esmentats.

De fet, es tracta d’un debat tan vell com el mateix turisme modern, que, entre d’altres implicacions, té relació directa amb la configuració de l’imaginari col·lectiu sobre el paisatge dels espais costaners. Qui visiti, per exemple, aquests dies la magnífica exposició de la col·lecció Carmen Thyssen al Monestir de Sant Feliu de Guíxols trobarà exposades a la mateixa sala dues pintures, executades pràcticament en el mateix moment, que reflecteixen dues visions del tot contraposades del paisatge costaner: Mediterrània de Joaquim Sunyer (1910-1911) i Bathers on a Beach de Walt Kuhn (1915). La primera presenta l’ideal noucentista de l’equilibri classicista que trobaria en la costa mediterrània la seva expressió més alta, mentre la segona mostra la utilització de la platja com a espai de gaudi i oci.

Walt Kuhn, Bathers on a Beach (1915)
Col·lecció Carmen Thyssen

Es tracta, prou que es veu, de l’oposició ja descrita per l’historiador Alain Corbin a Le territoire du vide: L'occident et le désir du rivage (1750-1840): la contraposició entre la visió del litoral com a lloc de contacte amb allò que és sublim, ideal i transcendent –la imatge de Courbet a la platja de Palavas, per entendre’ns- i aquella mirada que en fa un espai dionisíac de disbauxa i fins de corrupció dels costums –la trilogia de “martinis, coca-cola i desnudeces” amb la que un conegut prelat va voler anatemitzar durant el franquisme la Costa Daurada. Llorenç Villalonga, a Mort de dama, ja va retratar amb sarcasme aquestes visions contradictòries en els mateixos orígens del turisme balear: “A Pollença - això és simbòlic- un llamp acaba de destruir el romàntic pi que va immortalitzar un poeta gloriós. Al mateix lloc on el tità desafiava els elements, les estrangeres banals riuen amb rialles argentines i lleugeres, en maillot de bany. L'augusta majestat dels paratges es veu torbada per la dinàmica dels esports, els indecorosos balls moderns i les veus en llengües estranyes”. 

Més enllà de constatar els orígens antics i el caràcter recurrent de la polèmica, cal assenyalar-ne al nostre

Gustave Courbet, Le bord de la mer à Palavas (1854)
Musée Fabre, Montpellier 

entendre, tres altres aspectes. En primer lloc, resulta evident el fariseisme dels qui s'escandalitzen per descobrir a Mallorca allò que, sense que se n’exclamin, ocorre cada dia en tots els barris de totes les seves ciutats –la banalització de les relacions personals, la mercantilització del sexe, la submissió de la dona, l’abús de l’alcohol. Allò que mou escàndol no són doncs els costums, sinó la seva exhibició desinhibida. En segon lloc, és de subratllar el caràcter eminentment classista de les crítiques, que entronca de manera directa amb els recels envers les vacances pagades i el loisir populaire que fou, com és sabut, una de les conquestes destacades del moviment obrer del segle passat. No deu ser pas casualitat que just en el moment en el que tantes d’aquelles conquestes s’estan posant en qüestió es vulgui estigmatitzar el lleure low cost dels qui menys tenen, a base d’identificar-lo amb imatges de degradació sexual i personal. Finalment, cal destacar l’impacte d’aquesta dualitat d’imaginaris i d’usos del territori en la configuració física del paisatge costaner, en el qual s’aprecia una separació creixent entre els espais d’”alta qualitat” estètica i ambiental, reservats només a uns pocs i els indrets banals destinats a la massa.
La polèmica sobre el caràcter del paisatge costaner és, prou que es veu, un debat interessant i interessat, davant del que qualsevol observador atent acabarà convenint que l’origen dels problemes no radica en els llocs ni en els paisatges, sinó en les contradiccions, l’imaginari i els valors dominants de la societat que els afaiçona i els utilitza.

Album de Guerra: el patrimoni, instrument per a comprendre el present

Tot coincidint amb la commemoració dels cent anys de la primera gran conflagració europea del segle XX, el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç de Salàs de Pallars (CIAC) acaba d’inaugurar l’exposició Album de la Gran Guerra, 1914-1918. La mostra ofereix, tant elements de reflexió sobre l’experiència de la guerra moderna, com informacions sobre la incidència decisiva que el conflicte tingué en la transformació de la vida quotidiana d’Europa i el món. L’acte d’inauguració celebrat, amb gran èxit de públic, el dia 2 d’agost, comptà amb una conferència de l’historiador Joaquim Nadal, que des de fa uns mesos dirigeix l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

L’exposició s’insereix dins les tasques del CIAC de Salàs, una institució local, impulsada per un grup entusiasta i solvent encapçalat per l’historiador Sisco Farràs. El Centre pugna des de fa anys per recuperar la memòria i el patrimoni del comerç i les petites iniciatives empresarials locals que tanta importància tingueren en la transformació econòmica i social de l’Alt Pirineu i del conjunt de Catalunya al llarg del segle passat. A aquests efectes, s’han adaptat un conjunt d’espais de la localitat per tal de recrear-hi, amb extraordinari rigor documental i capacitat d’evocació, sengles botigues i serveis (colmado, barberia, perfumeria, bar,...). Els espais són visitables a través d’un sistema de visites guiades i han esdevingut no només una magnífic exemple de preservació i vindicació del patrimoni, sinó també un element de dinamització cultural i econòmica local. El Centre organitza també cada any una exposició temporal de caràcter temàtic com la que ens ocupa.

L’exposició Album de la Gran Guerra constitueix, en aquest estiu plagat d’esfereïdores notícies de conflictes bèl·lics – Gaza, Ucraïna, Síria, Irak, Sudan,..., una invitació a la reflexió, del tot necessària, sobre les motivacions i l’experiència de la guerra moderna. En primer lloc, sobre els seus efectes en les vides d’aquells que la pateixen de manera directa, però també sobre la quotidianitat dels qui de prop o de lluny en coneixeran les conseqüències. Així, la mostra contraposa una representació de la vida a les trinxeres (l’opressió del qui viu sota terra amb l’amenaça permanent de la mort, els textos de Remarque o Gaziel,...) amb els canvis que la conflagració comportà en les habituds i els productes comercials coetanis en un país neutral com Catalunya (els cromos de les xocolatines amb que tens nens varen seguir l’evolució del conflicte, els nous productes comercials, les notícies de premsa de l’enfonsament del Lusitania en el que moriria l’enginyer Pearson, impulsor, precisament de la indústria hidroelèctrica al Pallars,...).

El visitant a l’exposició es trobarà d’aquesta manera amb una mostra que transcendeix tant l’historicisme distanciador com l’anècdota costumista i porta a reflexionar sobre la relació indefugible entre els grans corrents de la història i cadascuna de les nostres existències personals. Heus aquí,  doncs, una iniciativa que, com assenyalà Joaquim Nadal en la seva conferència inaugural, respon a una concepció del patrimoni que lluny de museïficar-lo, de reduir-lo a anècdota o a relíquia, cerca de apropar-lo per a ajudar-nos a comprendre millor les esperances i les penes del nostre passat i les contradiccions del nostre present. 

Envers la justícia espacial

Acaba d’aparèixer la versió en llengua castellana de l’obra del geògraf Edward W. Soja Seeking Spatial Justice. El llibre ha estat publicat per l’editorial valenciana Tirant lo Blanch, amb una interessant presentació del geògraf Josep Vicent Boira, dins la col·lecció Humanidades, que dirigeix el també geògraf Joan Romero. L’aparició del volum, que en la versió castellana porta per títol En busca de la justícia espacial, ve a ampliar per als lectors hispànics les possibilitats de conèixer l’obra de Soja, un dels geògrafs nord-americans contemporanis més influents.

Edward Soja ha esdevingut conegut sobretot per la seva reivindicació de la necessitat d’un “gir espacial” en el pensament social crític. Així, ha reclamat la conveniència peremptòria d’incloure en l’anàlisi social, tradicionalment abocada a l’estudi temporal dels fenòmens socials, els aspectes espacials. “Siguin quins siguin els teus interessos, poden avançar significativament si adoptes una perspectiva espacial crítica. El pensament espacial (...) no només pot enriquir la nostra comprensió de gairebé qualsevol tema, sinó també afegir potencial per expandir el nostre coneixement pràctic a accions més eficaces dirigides a millorar el món”, ha afirmat.

Els orígens i el desenvolupament d’aquesta línia de pensament en la trajectòria de l’autor poden ser seguits en l’excel·lent introducció a la seva obra que varen publicar ara fa uns anys els professors Abel Albet i Núria Benach (Edward Soja: La perspectiva postmoderna de un geógrafo radical, Icaria, 2010, col·lecció Espacios Críticos). En ella es poden veure com, des d’aquest punt de partida, l’autor proposa un ambiciós replantejament del pensament geogràfic contemporani, que s’ha concretat en tres obres majors: Postmodern Geographies (1989), Thirdspace (1996) i Postmetropolis (2000). El llibre que ara es publica en castellà, aparegut en anglès l’any 2010,  és un nou pas en aquesta trajectòria.

Així, el lector hi llegirà com Soja, afirma en primer lloc l’existència d’una relació dialèctica entre els processos socials i l’espai, de tal manera que aquest no és només condicionat i transformat per aquells, sinó que també els condiciona i en certa manera els afaiçona. Així, l’espai esdevé alhora motor i producte, causa i conseqüència dels processos socials. A partir d’aquesta asseveració, l’autor indica que la justícia social resulta inassolible sense prendre en consideració les desigualtats i els contrastos territorials: no només perquè les fractures socials  no es podran considerar superades mentre persisteixin assenyalades desigualtats territorials (entre barris, regions o països) a l'hora d'accedir a la renda i als serveis, sinó també perquè l’existència de les desigualtats territorial genera de manera permanent noves diferències socials.

Tot i que en ocasions la reflexió de Soja podria semblar excessivament referenciada en la realitat dels Estats Units i, en particular de la seva ciutat de Los Angeles, constitueix una aportació de gran interès: reprèn, amb tombants sovint innovadors, temes i línies de pensament ja iniciades per d’altres autors com Henri Lefebvre i David Harvey, amb l'obra dels quals sovint dialoga; constitueix una contribució útil des de la perpectiva geogràfica al debat, cada vegada més rellevant, sobre les desigualtats en les societats capitalistes; i té connexió directa amb temes que es troben a primer terme de l'agenda política, com el de la segregació urbana i els moviments d’innovació social. En resum doncs, En busca de la justícia espacial serà llegit amb profit per tots els qui es preocupen per la justícia social i els mitjans per atansar-s’hi.

[Fotografia: Mellon Senior Fellows Study Centre]

Noves mirades sobre el bosc

Es celebren aquest estiu dues iniciatives sobre la qüestió forestal a Catalunya, ben diverses en el seu caràcter però coincidents en la voluntat d’aportar noves perspectives sobre el coneixement i la gestió del bosc. Es tracta, per un costat, de la celebració, els dies 12 i 13 de juliol, de la 5a. Edició de la Fira del Ferro d’Alins, a la Vall Ferrera, i per l’altre la jornada Boscos: usos, mirades, paisatges, organitzada per l’Observatori del Paisatge, que tindrà lloc el proper 17 de setembre.

L’estudi i la gestió del bosc ha anat prenent en els darrers temps una importància creixent per diverses raons. A nivell global, l’evolució del bosc és un excel·lent indicador de les tendències de canvi climàtic i la seva gestió adequada pot contribuir, com és ben sabut, a prevenir el procés d’escalfament global a través de l’absorció de CO2. A escala catalana, la seva importància creixent es deriva també de la progressiva extensió de l’espai forestal (arbrat i matollars) que en l’actualitat, segons dades del Mapa de Cobertes de Sòl del CREAF, representa ja el 67,3% de la superfície total d’àmbits com l’Alt Pirineu i Aran i el 56% del total de Catalunya (mentre els conreus representen només el 8,5% i el 29,1% de les respectives superfícies). Finalment, la preocupació per al bosc es deriva també dels riscos derivats de la crisi de les formes de gestió tradicionals, fruit del retrocés de les activitats agràries i de l’evolució dels preus de la fusta.

En aquest context, la Fira del Ferro d’Alins tracta de cridar l’atenció sobre allò que durant segles va ser una activitat industrial estretament vinculada a l’explotació del bosc. La iniciativa és un dels resultats del projecte Boscos de Ferro, un programa de recerca i de dinamització local impulsat l’any 2010 pel Parc Natural de l’Alt Pirineu, l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu iAran, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i la Universitat Autònoma de Barcelona, entre d’altres entitats. El programa tenia per objectiu investigar i divulgar el coneixement de les activitats de producció de carbó i de ferro que en diversos moments de la història varen ser l’activitat econòmica predominant al bosc de Virós i en el conjunt de la Vallferrera. Aquesta activitat fou particularment intensa entre mitjans del segle XVII i mitjans del XIX, tal com han explicat autors com Albert Pèlachs, que dedicà al seu estudi bona part de la seva tesi doctoral, i Xavier Sudrià, que ha publicat sobre el tema el llibre La Vall Ferrera. Recull d´història,geografia i cultura (Pagès, Lleida, 2011). La celebració de la Fira del Ferro, impulsada ara per l’Ajuntament d’Alins i un gran nombre d’entitats, és un intent de reivindicació d’aquest patrimoni natural, arqueològic, històric i antropològic, des d’una perspectiva que contradiu, de nou, aquelles visions reductives que havien vist l’evolució i el present de la societat pirinenca com quelcom afaiçonat únicament a través de les activitats agrícoles i ramaderes.

Pel seu costat la jornada Boscos: usos, mirades, paisatges te per objectiu “debatre a fons la relació existent entre els diferents valors i usos (socials, productius, ecològics, estètics, espirituals, terapèutics o identitaris) que s’atribueixen als paisatges forestals i agroforestals de Catalunya i proposar-ne noves formes de gestió i intervenció, així com reflexionar a l’entorn del paper del bosc en els nous referents paisatgístics contemporanis”. Es cerca així d’oferir una aproximació oberta, problemàtica i complexa sobre el paisatge forestal, tot assenyalant la seva importància en el paisatge quotidià de bona part de la població catalana i destacant la importància de l’acció humana en la seva evolució.

D’una i altra iniciativa i d'altres que existeixen -com el Projecte Boscos de Muntanya de voluntariat, molt actiu també a l'Alt Pirineu des de fa quatre anys- se n’han de derivar, ben segur, noves perspectives per a la gestió del patrimoni forestal català. Noves mirades que lluny de perseguir una impossible (i potser contraproduent) retirada de tota acció antròpica o la seva explotació amb criteris únicament econòmics, apostin per formes de gestió capaces de preservar, a través de l’inevitable procés de canvi del paisatge forestal, els valors naturals, patrimonials, estètics i econòmics dels nostres boscos. 
[Fotografia: O. Nel·lo]

La gestió del patrimoni: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu com exemple

Enguany, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu compleix vint anys d’existència. Fundat l’any 1994 com a resultat de la iniciativa d’un grup entusiasta de professionals i de les institucions locals de l’àmbit, ha esdevingut un dels principals centres de referència en la recerca, el manteniment i la divulgació del patrimoni cultural i etnològic pirinenc.

L’experiència de l’Ecomuseu beu, certament, de la rica tradició de la recerca etnogràfica pirinenca d’autors com Joan Lluís o Ramon Violant i Simorra, però ha sabut entroncar amb els nous corrents de la recerca antropològica i de la museologia per projectar-la cap al futur. Així, la tasca dels responsables del centre s’allunya decididament dels tòpics, que, com hem tingut ocasió de comentar recentment, han vist l’Alt Pirineu ja com un reserva de naturalesa verge, ja com un reducte de pràctiques agrícoles arcaiques. Al contrari, ha contribuït a posar de relleu que la muntanya pirinenca és un medi intensament antropitzat des de fa mil·lennis, en el que, al llarg dels segles, han tingut un paper essencial les activitats industrials i els intercanvis amb les terres veïnes. La imatge que en resulta no és pas doncs la d’un Pirineu tancat, pobre, marginal i endogàmic, sinó la d’una societat complexa, profundament involucrada en els grans canvis històrics, rica de recursos i de conflictes.  

Per dur endavant aquesta tasca, els responsables del museu han concebut un equipament que no es reclou en les seves instal·lacions de la casa Gassia d'Esterri, sinó que vol restituir a la societat pirinenca, tan intensament transformada pels avatars històrics i demogràfics del segle XX, la memòria i la reflexió sobre els processos que l’han configurada. Així, la programació de l’equipament ha anat incorporant espais situats en els conjunt de les valls on s’ubica i ha establert llaços de col·laboració importants amb entitats de gestió del territori, com el Parc Natural de l’Alt Pirineu, o de producció cultural de l’àmbit, com el Centre d’Art i Natura de Farrera.

D’altra banda, la tasca realitzada no s’ha limitat a la comesa, importantíssima,  de la conservació i la divulgació d’un patrimoni en perill de desaparició. Al llarg d’aquestes dues dècades, l’Ecomuseu, sol o en col·laboració, ha dut a terme una rellevant activitat de recerca, sobre temes tan variats com el patrimoni arquitectònic, els camins, les activitats ramaderes, la indústria, les instal·lacions militars, l’artesania i la transformació de les formes de vida. En fer-ho, ha esdevingut, també, una palanca per al desenvolupament local –en impulsar i promoure la producció artesana i l’activitat artística- així com, en certa mesura, un centre cívic que aixopluga un gran nombre d’activitats.

Tanmateix, aquesta trajectòria, per tantes raons meritòria, s’enfosqueix en l’actualitat per la precarietat econòmica i l’escassedat de recursos a les que ha de fer front la institució. Dissortadament no es tracta pas d’un fet aïllat, sinó un exponent, un més, de la situació en la que es troben tantes iniciatives culturals en les circumstàncies actuals. Al mateix Pallars Sobirà, el Centre d’Art i Natura de Farrera, citat adés, que fou fundat aproximadament en el mateix moment de l’Ecomuseu, pateix serioses dificultats per perviure. En les comarques de muntanya la fragilitat del medi fa que les conseqüències d’aquestes situacions puguin ser particularment greus i difícils de remuntar.

Les administracions públiques –les locals i la Generalitat- tenen la responsabilitat de fer possible que la tasca de centres com l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu pugui continuar, tot fornint els mitjans necessaris. Cal així mateix, enfortir les iniciatives de col·laboració com la de la Xarxa de Museus i EquipamentsPatrimonials de l’Alt Pirineu i Aran, creada fa uns anys i que passa també per dificultats. Dotar dels recursos imprescindibles els centres culturals d’arreu de Catalunya no és només exigència artística o patrimonial, sinó també un requisit per a la comprensió del nostre present i la construcció del futur. 

[Fotografia: Xarxa de Museus d'Etnologia de Catalunya]