dimecres, 20 de gener de 2016

Albert Serratosa: el planejament metropolità com a utopia pràctica

Pla Director de l'Àrea Metropolitana de Barcelona
(1966)
 El dia 19 de gener, el Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya ha organitzat un acte d'homentatge a Albert Serratosa i Palet (1927-2015). En l'acte intervingueren Andreu Ulied, Salvador Tarragó, Joan Anton Solans, Oriol Nel·lo, Mateu Turró, Àngel Simon, Pere Macias, Miquel Roca i Junyent, la regidora de mobilitat de Barcelona, Mercedes Vidal, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull.
Reproduïm a continuació la intervenció d'Oriol Nel·lo.


ALBERT SERRATOSA:
EL PLANEJAMENT TERRITORIAL METROPOLITÀ COM A UTOPIA PRÀCTICA
per Oriol Nel·lo
Intervenció en l'acte d'homentatge 
Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya
19 de gener 2016

Ara fa gairebé 40 anys, el dia 7 de maig de 1978, en unes jornada organitzada per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori a Tarragona, Albert Serratosa presentà la ponència “Per una Generalitat descentralitzada. Continguts i competències de les delimitacions territorials”. L’havia elaborada juntament amb l’economista Joaquim Clusa, i havien comptat amb la col·laboració de l’arquitecte Joan Anton Solans.
La intervenció de Serratosa conté un passatge que llegit ara em sembla revelador: “Encetarem el tema parlant de criteris bàsics per a detectar àmbits territorials, i fixeu-vos que dic detectar àmbits territorials per obviar la desafortunada expressió de divisió territorial. Més aviat s’hauria de dir visió territorial. La paraula divisió porta implícita la idea de bàndols (...). I no es tracta d’això, sinó d’articular el territori en diferents unitats (...) perquè tots junts puguin assolir uns objectius que en definitiva han de ser els mateixos”.
El fragment aplega, en essència, tres aspectes del pensament de Serratosa que foren dominants al llarg de la seva trajectòria: el convenciment de la necessitat d’una “visió del territori”, que havia de ser, alhora, disseny i designi; la confiança en la capacitat del raonament tècnic a l’hora d’analitzar i trobar solucions per als problemes territorials; la tossuda creença, que a vegades podria arribar a semblar ingènua, en la possibilitat de trobar punts d’acord malgrat de la presència d’interessos (o “bàndols”) profundament enfrontats.
Vindicació de la visió territorial, del raonament tècnic i de l’acord: es tracta de tres punts de partida que compartia, en bona mesura, amb aquells que varen ser els seus dos grans referents en l’àmbit de l’enginyeria: Ildefons Cerdà i Suñer i Victoriano Muñoz i Oms. Penso no equivocar-me si afirmo que aquests tres elements expliquen, també, en bona mesura, l’executòria de Serratosa en relació al planejament territorial metropolità.
Serratosa arribà al tema del planejament territorial a inicis del anys seixanta quan encara no havia complert la trentena, com a membre de l’Equip que havia de revisar el vell, i en bona mesura fallit, Pla Comarcal de 1953. Un equip extraordinàriament divers i interessant, en el que es comptaven, entre d’altres, l’arquitecte Manuel Ribas Piera, l’economista Ernest Lluch o el sociòleg Lluís Carreño, que en poc temps produí una proposta d’extraordinària modernitat per l’època: un intent d’articular una ciutat-regió de caràcter policèntric, que lluny de limitar-se al marc estricte dels 27 municipis de l’àrea metropolitana xica volia integrar un territori de 162 municipis, estès de la Tordera al Foix, del Montseny i Montserrat al mar. Una nova visió del territori metropolità de la que Serratosa no renegaria mai.
La proposta menava el planejament a una escala que a Catalunya només s’havien vist en cor d’abordar els germans Rubió i Tudurí en el Regional Planning de l’any 32, Muñoz Oms en el Pla d’Obres Públiques del 34 i Manuel Baldrich en el pla provincial del 59. Tres intents fallits. Com fallit fou l’intent del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966, que, com vostès saben, mai s’arribà a aprovar plenament.
Pla General Metropolità de Barcelona (1976)
Això portà Serratosa a concentrar-se (a replegar-se, si així ho volen) en el Pla General Metropolità que tindria, de nou, com a únic àmbit possible, el de l’àrea xica. Joan Anton Solans ens ha ofert un testimoni de primera mà d’aquella experiència. No hi tinc, és clar, res a afegir. Però no em se estar de citar alguns passatges del llibre en el que el nostre homenatjat d’avui glosà aquella experiència, com a mostra de la dificultat i el valor que suposà, per a persones de la seva generació, el mantenir la visió i les conviccions: “El equipo técnico intentó escuchar en medio del barullo el clamor popular, pero no puede ocultar que en las fases de redacción no hubo auténtica participación ciudadana. Ni era possible legalmente, ni existía una infraestructura asociativa amplia (que había sido impedida con constancia y método)”; “a veces, con una demagògia pecaminosa, solían revestirse las reivindicaciones de algunos propietarios con aires de preocupación social”; “hubo que suportar unos niveles de presión impensables (en el despacho, en los pasillos, en casa, en la calle, en las reuniones o en la playa)”.
Després de l’experiència del PGM, Serratosa es centrà en la docència i en la direcció de múltiples projectes infraestructurals, el més notable dels quals fou el del Túnel del Cadí. És de destacar, tanmateix, que aquests projectes no foren mai per a ell iniciatives aïllades, sinó que en la seva concepció formaven sempre part d’una concepció territorial més àmplia, diguem-ho de nou: d’una visió del territori.
Tornà al planejament territorial a finals del vuitanta, prop ja de la jubilació, quan li encarregaren l’elaboració del Pla Territorial Parcial de la Regió I. Un Pla en el que gairebé ningú no creia. Qualsevol altre s’hauria plegat a la manca de mitjans i a la manca d’atenció i s’hauria limitat a fer, mal que bé, un projecte acadèmic. Serratosa no.  Andreu Ulied, que fou un dels seus principals col·laboradors en aquell període, ha explicat com de mica en mica, tossudament, Serratosa aconseguí crear un equip de gran potència, integrat per joves professionals capaços i solvents, que instal·là a al ITEC del carrer Wellington. Canvià l’àmbit del Pla: de la Regió I a les set comarques de l’antic àmbit del Pla director de la AMB, amb el Garraf i el Penedès inclosos, doncs. Canvià el nom del Pla: de PTP de la Regió I a Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Capgirà la metodologia del planejament i volgué centrar-se més en el funcionament de les xarxes que en els usos del sòl.
Cregué fins al final, amb ingenuïtat renovada, que es produiria “el miracle del planejament”. El
Pla Territorial Metropolità de Barcelona (1998)
Document Provisional. Tipologia d'illes metropolitanes
miracle que havia portat a l’aprovació del projecte Cerdà, del PGM del 76, al renaixement del Pla d’Obres Públiques sota els projectes de l’ENHER. Però aquesta vegada el miracle no va tenir lloc i el projecte de Pla acabà només publicant-se, sense cap efecte pràctic, a finals dels noranta. Avui no resulta fàcil de trobar, però qui el consulti hi trobarà un material de gran interès: des dels estudis, tan polèmics, sobre l’evolució de l’artificialització del sòl, fins a les dades sobre les condicions dels barris amb dèficits urbanístics, que resultaren de gran importància en la concepció de la Llei de Barris.
Malgrat aquest fracàs relatiu, Serratosa no deixà de creure en la possibilitat i la necessitat del planejament territorial metropolità. Quan anys més tard, sobre base noves, vàrem remprendre el tema des del Programa de Planejament Territorial, amb Juli Esteban i Josep Maria Carrera, ens va observar, crec, amb una barreja d’interès i de volguda distància. Tot i que, òbviament, el què fèiem s’apartava força dels seus projectes, senyorívol i elegant no me’n va parlar mai en les múltiples vegades que va venir a veure’m en aquell període. En tot cas, crec que és de justícia afirmar avui aquí que el Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat finalment pel govern de la Generalitat el mes d’abril de 2010, deu molt a la tasca de Serratosa: la denominació, l’àmbit i sobretot el tossut convenciment de que el govern del territori és necessari i possible.
Andreu Ulied ha afirmat que el principal llegat que Albert Serratosa ens ha deixat és “la voluntat utòpica de qui no es resigna al món tal com és”. Hi estic del tot d’acord. Amb una precisió, tanmateix: la utopia de Serratora ha estat, com la de Cebrià de Montoliu, una utopia pràctica. Una utopia contingent feta de projectes concrets i tangibles, entre els quals figura, en un lloc destacat, el planejament territorial metropolità.