Barris i crisi: la necessitat de més i millors polítiques públiques a la ciutat

La crisi econòmica ha tingut efectes molt notables no només pel què fa a l’empitjorament de les condicions de vida en els barris de les nostres ciutats. També ha donat lloc a una extraordinària florida d’iniciatives ciutadanes, que han tractat donar resposta a la situació, reivindicar els drets amenaçats i cercar alternatives. Sobre aquest tema acaba d’aparèixer el llibre editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, Barrios y Crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña (Tirant lo Blanch, 2018). El llibre compendia els resultats d’una dilatada recerca en la que han participat un bon nombre d’investigadors, amb la imprescindible col·laboració de membres d’entitats ciutadanes i de tècnics de les administracions. La investigació ha estat estretament relacionada amb alguns dels debats i les decisions adoptades en el camp de les polítiques urbanes en els darrers anys. Potser això justifica aturar-se un moment a considerar quines són les seves aportacions i les qüestions que aquestes susciten.  

El primer tema que Barris i crisi posa en evidència és la importància de la dimensió territorial i urbana per a la comprensió de la desigualtat social: la composició social de l’espai urbà (la forma com es distribueixen residencialment els diferents grups socials a les ciutats) no és només un reflex o una conseqüència més o menys inevitable de les desigualtats socials, sinó que és en si mateixa un factor de reproducció d’aquestes desigualtats. Així, les condicions de l’entorn urbà en el que viuen les persones poden ser, alternativament, un element significatiu d’avantatge o de desavantatge social.

En segon lloc, Barris i crisi vol reivindicar la importància del coneixement de les desigualtats i, en particular de la desigualtat urbana. Per això, es necessària una recerca estretament vinculada a la realitat, al debat i als conflictes de la nostra societat. Institucions acadèmiques, moviments ciutadans i pràctica política són, massa sovint, compartiments estancs amb relacions inexistents o problemàtiques. Davant d’això, Barris i crisi no és només el resultat de la confluència de persones amb bagatges acadèmics força diversos, sinó també de la coproducció de coneixement entre institucions acadèmiques, professionals, administracions locals i entitats socials. La complexitat de la desigualtat urbana exigeix una aproximació coral i, per part dels investigadors, una voluntat de posar els seus coneixements i les seves tècniques –tan rigoroses com calgui- al servei dels que poden fer avançar cap a ciutats més equitatives i més democràtiques.   

Per últim, el llibre demostra i reclama la necessitat d’unes polítiques públiques robustes i innovadores que incorporin la mirada territorial en l’abordatge de les desigualtats socials. No és una apreciació menor: en temps de polítiques d’austeritat, i per tant de retallades i de retrocés del sector públic, convé conjurar-nos contra les propostes de privatització o de comunitarització del benestar social que suposin un menysteniment de la importància de les polítiques públiques. Per fer front a les desigualtats socio-espacials i la segregació urbana de la que es fa ressò Barris i crisi, ens calen dinàmiques d’innovació social, sí, però també, i molt particularment, polítiques públiques enfortides capaces de contrarestar el pes dels factors territorials urbans en la reproducció de les desigualtats socials.

Quines són les principals conclusions de la recerca? En primer lloc, es constata el creixement significatiu de la segregació urbana com a conseqüència d’una major concentració territorial de les situacions de benestar i de pobresa en diferents barris i municipis metropolitans. Tot i que sovint s’oblida, això no és només el resultat del confinament de la població de menor renda en els barris on els preus de l’habitatge són relativament més baixos, sinó també, i de forma molt significativa, de la secessió de la població de renda més alta cap a determinats barris i municipis. En segon lloc s’evidencia que la segregació urbana és un fenomen d’abast metropolità: municipis sencers tendeixen a veure’s especialitzats en la residència de persones de diversos nivells de renda. Això, com hem discutit en altres ocasions, té fortes implicacions de tota mena: s’ha discutit molt en els darrers temps sobre el “separatisme polític” a Catalunya, tot oblidant, sovint, que el separatisme social està transformant la societat i les ciutats de Catalunya. Finalment, la recerca posa en evidència la proliferació de les iniciatives d’innovació social a Catalunya com a resposta a la crisi econòmica, la seva importància per al combat contra els efectes socials de la crisi. Ara bé, la distribució territorial d’aquestes iniciatives resulta molt desigual, de tal manera que acostumen a ser més nombroses en barris de rendes mitges amb una forta tradició participativa, més que no pas en els barris on es concentren les situacions de major necessitat social.

Quines lliçons podem extreure d’aquests resultats pel què fa a les polítiques públiques contra la desigualtat socio-espacial? La primera, i la més òbvia, fa referència a la necessitat de reforçar aquestes polítiques. No està de més dir-ho, ara que, per exemple, ja fa gairebé 8 anys que la Llei de Barris aprovada pel Parlament de Catalunya al 2004 continua en suspensió indefinida. Aquesta situació desmenteix aquells que afirmen que l’administració catalana ha abandonat les polítiques d’austeritat i contrasta frontalment amb l’evidència aportada sobre el fort creixement de les desigualtats i la segregació.  

De fet, no només caldria recuperar instruments com la Llei de Barris, sinó que es tracta, també, d’incorporar i de consolidar la mirada espacial en el conjunt de les polítiques públiques: en les polítiques educatives, de salut, ambientals, energètiques... Totes i cada una han de ser sensible al fet espacial, ja que aquest incideix de manera directa en les desigualtats d’accés a drets bàsics. Recuperar polítiques com les dels Plans Educatius d’Entorn, reforçar les polítiques de salut comunitària, donar un nou impuls a polítiques de desenvolupament local com Treball als Barris, entre d’altres, hauria de ser una prioritat no només municipal sinó també metropolitana i nacional.

L’Ajuntament de Barcelona ha emprès un molt meritori Pla de Barris a la ciutat per avançar en aquesta direcció. Es tracta d’una iniciativa lloable, que fa encara més palesa la manca de polítiques metropolitanes i catalanes en aquest camp. “Lo negre, prop, lo blanc fa més lluir”, deia el poeta. Aquesta mancança és tan més greu si es té en compte que, com s’ha dit, avui les desigualtats socio-espacials tenen una dimensió clarament metropolitana. Les institucions metropolitanes, les diputacions i la Generalitat han d’emprendre de manera immediata iniciatives en aquest camp.    

Una darrera reflexió: les iniciatives de la ciutadania han resultats essencials per fer front a la crisi i als seus efectes. Però la innovació social no arriba a tot arreu. “Els barris organitzats resisteixen millor la crisi”, resumia en portada un important mitjà de comunicació nacional fent-se ressò dels resultats d’aquesta recerca. Compartim plenament aquesta observació: necessitem més organització social. I, al mateix temps, necessitem més polítiques públiques (municipals i supramunicipals). Ambdues afirmacions no són de cap manera contradictòries. Ans al contrari: només amb la combinació entre organització ciutadana i polítiques públiques es podran defensar i conquerir els drets socials.  

[Article d'Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, publicat a Treball, 26.11.2018] 

Governar la ciutat amb el turisme

Santiago de Compostela, la Catedral, agost 2017

El turisme ha esdevingut un element fonamental en la vida de les nostres ciutats. No és d’estranyar, doncs, que el debat sobre la forma de gestionar els seus impactes hagi adquirit un gran interès i una notable intensitat. La Jornada "Governar la ciutat amb el turisme", organitzada per la Fundació “La ciutat invisible” a Girona el dia 20 d’octubre de 2017 ha tingut per objectiu, precisament, debatre el tema del turisme urbà i la seva gestió, amb la participació d’un destacat grup d’experts internacionals i  representants dels sectors directament concernits. 

L’encontre -que ha comptat amb ponents procedents de cinc universitats europees (University College London, Universidade Nova de Lisboa, Università di Sassari, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Girona) així com dirigents de les àrees de turisme de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Girona- ha estat inaugurat per Joaquim Nadal, president de la Fundació “La Ciutat Invisible”, Pere Vila, president de la Diputació de Girona, i Marta Madrenas, alcaldessa de Girona. Han pres part a la trobada un total de 170 participants.

La jornada ha tractat quatre temes principals: la significació del turisme en la societat contemporània, els impactes del turisme a la ciutat, les respostes que la presència del turisme suscita a les ciutats i, finalment, les polítiques urbanes en relació al turisme.  Després d’un debat llarg i fructífer, el coordinador de la jornada, professor Oriol Nel·lo, ha presentat les conclusions, que poden resumir-se en els deu punts següents:

La necessitat d’anàlisis rigoroses i visions compartides sobre el turisme. El turisme és un fenomen de gran abast que es troba en un procés de creixement accelerat i que, en societats com la nostra, té impacte sobre el conjunt de la vida social. Tanmateix, la seva naturalesa i els seus efectes són molt sovint percebuts de manera distorsionada i les opinions sobre el turisme son en molts casos resultat d’estereotips i prejudicis. En primer lloc, cal doncs assenyalar la importància de l’anàlisi aprofundida de la realitat del turisme, així com la necessitat de transmetre de manera rigorosa els resultats d’aquesta anàlisi.

El reconeixement del turisme com a fenomen estructural. Lluny de constituir un mer sector perifèric de l’economia, el turisme ha esdevingut una activitat de importància crucial en el funcionament, l’economia, la configuració i la vida social de les nostres ciutats. Més doncs que voler gestionar el turisme a la ciutat, del que es tracta de gestionar la ciutat tot assumint que el turisme en forma part de manera consubstancial, de la mateixa manera que el comerç, la indústria o els serveis.

La constatació que del turisme se’n deriven tant oportunitats com reptes. Els impactes de l’activitat turística a la ciutat tenen una rellevància creixent i cada vegada més decisiva, com en d’altres períodes n’han tingut la indústria pesada o les migracions camp /ciutat. Per un costat, el turisme ofereix notables oportunitats econòmiques, culturals i relacionals per a les ciutats, comporta la creació de llocs de treball i atrau recursos a la ciutat. Però al mateix temps, suposa riscos gens menyspreables, entre els quals destaquen especialment la banalització dels espais urbans, l’increment del cost dels serveis (tant per turistes com per residents), la privatització de béns urbans comuns per part de l’activitat turística (espai públic, recursos naturals, paisatge), la incidència en el mercat de l’habitatge i els impactes ambientals. Qualsevol anàlisi de l’activitat turística que vulgui copsar la complexitat del turisme ha d’abandonar, doncs, els judicis maniqueus i tenir en compte caràcter complex dels seus efectes.

San Marco, Venècia, març 2017

L’exigència de governar el turisme i els seus efectes a la ciutat. Per tal d’aprofitar les oportunitats i per fer front als reptes es deriven del turisme, cal dotar aquesta activitat de guies col·lectives, democràticament acordades i gestionades des dels poders públics. Aquesta voluntat de governar la complexitat del turisme ha de concretar-se en polítiques urbanes basades en els següents principis: la transversalitat, la cooperació multinivell, la mesura. Així mateix cal evitar el risc de procastinar a l’hora de prendre decisions: el turisme té, en ocasions, impactes que resulten molt difícilment reversibles, per això cal una actitud proactiva i compromesa per part dels poders públics.

La conveniència de implicar la ciutadania. El turisme és una activitat que afecta tota la ciutat i la vida quotidiana de la població. Per tant, resulta imprescindible que el conjunt de la ciutadania estigui implicada en la definició dels objectius, les accions i la gestió de les polítiques relatives al turisme. Aquesta implicació ha de comprendre tots els sectors afectats i, en particular, l’àmbit empresarial, els treballadors del sector, el comerç, els operadors culturals i el veïnat de les àrees que coneixen una major pressió turística. També, en la mesura que això sigui possible, resulta convenient implicar els mateixos turistes en la definició i gestió d’aquestes polítiques.

L’obligació de repartir els beneficis i les càrregues. L’activitat turística genera beneficis i imposa càrregues. Per tal que redundi en benefici de la col·lectivitat en el seu conjunt cal que uns i altres es distribueixin de manera equitativa. De la mateixa manera que, en matèria urbanística, s’ha assumit plenament que una part de la plusvàlua generada ha de revertir a la col·lectivitat, cal estudiar noves fórmules per tal que els beneficis i les càrregues del turisme es distribueixin de forma més equilibrada tant socialment com territorialment. Aquestes fórmules -que han de ser tant de caràcter fiscal, com urbanístic i ambiental- són de gran importància no només des del punt de vista de l’equitat social, sinó també de l’acceptabilitat de l’activitat turística per la ciutat en el seu conjunt.

La necessitat de protegir els béns comuns. L’atractiu turístic de la ciutat es basa, en molt bona mesura, en l’existència d’una sèrie de béns comuns. Una part d’aquests són aportats per la natura: l’entorn, els recursos, els elements naturals del paisatge. D’altres, en canvi, han estat construïts al llarg dels segles per la col·lectivitat: l’espai públic, el patrimoni arquitectònic, la cultura, la vida urbana. Per tal que l’activitat turística pugui perdurar en el temps i beneficiï les generacions presents i a les venidores, cal que l’ús dels béns comuns urbans amb finalitats turístiques no resulti en la seva privatització o el seu malbaratament, sinó, al contrari, en la seva preservació i l’exaltació dels seus valors.

La voluntat de incorporar la dimensió metropolitana. Avui, les nostres àrees urbanes s’han estès sobre el territori per abastar gairebé sempre múltiples localitats. En canvi, l’activitat turística tendeix a localitzar-se sobretot en uns pocs indrets. Això fa que, molt sovint, els impactes del turisme es produeixin de forma molt concentrada, mentre que els seus beneficis són difusos. Per tal de que la distribució de beneficis i càrregues a la que ens referíem més amunt resulti equitativa, cal que les polítiques turístiques –de promoció, de planificació, de gestió- tinguin en compte l’escala metropolitana.

La utilització de tots els instruments i la participació de tots els actors. Per a la correcta gestió de l’activitat turística cal utilitzar tots els instruments necessaris: estratègics, urbanístics, fiscals, laborals, culturals i d’altres. Cal també, com s’ha dit, implicar tant com sigui possible tots els sectors directament concernits. Només utilitzant tota la caixa d’eines disponibles i implicant tots els actors serà possible una gestió eficient i equitativa de l’activitat turística

L’assumpció de la necessitat del debat i la controvèrsia. En l’activitat turística, com en tants d’altres àmbits de la nostra societat, convergeixen interessos diversos, a vegades contradictoris. Això fa que l’existència permanent de debat i fins i tot de controvèrsia sobre el tema resulti inevitable. Lluny de tractar d’evitar-lo, resulta molt convenient que els poders públics i la societat en el seu conjunt promoguin aquest debat i assegurin que es pugui realitzar de manera oberta, transparent i democràtica, amb la participació de tots els actors. Aquest és, sens dubte, un requisit imprescindible per tal de governar la ciutat amb el turisme en benefici de tota la ciutadania.

[Fotografies: O. Nel·lo] 

Contra el frontisme, les ciutats

"Haig de confessar que a mi em va fer molta impressió de jove la lògica dialèctica enfront de l’aristotèlica: “A” o “no A”, diu Aristòtil. O som o no som. “A” i “no A” diuen Hegel i Marx. És a dir, som i no som”. Així escrivia Pasqual Maragall l’any 2002, poc abans d’assumir la presidència de la Generalitat.

Un dels efectes més colpidors i preocupants de la crisi catalana d’aquests darrers anys és, precisament, la imposició d’una lògica binària en relació a la qüestió nacional, ben allunyada de la complexitat i, encara més, de la dialèctica: cal ser necessàriament “espanyol” o “català”, “unitarista” o “independentista”. Aquells que tracten d’escapar d’aquests plantejaments són titllats, de manera despectiva, d’ ”equidistants”, d’ “ambigus” o de coses pitjors.
L’evolució vertiginosa dels esdeveniments en els dos darrers mesos ha exacerbat encara aquesta dinàmica. Així, la vella admonició d’Antonio Gramsci contra els indiferents, “viure vol dir prendre partit”, ha estat utilitzada de manera reductiva en discursos i cartells per indicar que calia triar de manera indefectible entre dos contraris, entre blanc o negre.
Ara bé, els plantejaments binaris no responen a la realitat de la societat catalana, on conviuen no dues, sinó múltiples cultures i llengües, de tal manera que molts ciutadans no sabrien (ni voldrien) definir la seva condició en termes excloents. Precisament, allò que està en crisi arreu d’Europa és la noció de l’Estat westfalià, en el que tota la població compartiria la mateixa cultura, la mateixa llengua, les mateixes creences, la mateixa “identitat”.
D’altra banda, en termes polítics, els posicionaments dicotòmics porten a la configuració de blocs antagònics i desplacen la discussió sobre qualsevol altre tema. De fet, no hi ha cap dubte que aquells que, des dels governs de  la Generalitat i de l’Estat, han encapçalat la deriva dels darrers temps han obtingut un èxit notable en desviar l’atenció d’altres qüestions incòmodes -pobresa, corrupció- i en bloquejar l’ascens de forces polítiques i moviments que podien posar en risc la seva preeminència.
Avui, el més gran perill que existeix en la societat i en la política catalana és que la consolidació d’aquests fronts tancats i antagònics. El frontisme sobre la qüestió nacional enquistaria inevitablement el conflicte i en dificultaria el tractament durant dècades, tal com demostren les experiències d’Euskadi i d’Irlanda del Nord, per posar només dos exemples. D’altra banda, de transmetre’s al conjunt del cos social, el frontisme podria acabar malmetent el fonament bàsic de la nostra societat: la voluntat de que la riquesa de la diversitat no esdevingui mai un motiu de discriminacions o fractures.  
De cara a les eleccions del proper mes de desembre i a l’etapa que haurà de seguir després, cal cercar doncs per tots els mitjans la forma d’evitar el tancament de dos blocs antagònics irreconciliables, i potenciar tant com sigui possible les posicions que cerquin un punt de trobada i una sortida dialogada. No serà sens dubte una empresa fàcil i els darrers esdeveniments –de la declaració d’independència del 27 d’octubre a la intervenció de l’autonomia i l’empresonament de bona part del govern electe- dificulten molt aquesta tasca. Del seu èxit depèn, tanmateix, la possibilitat de trobar alguna sortida a l’atzucac en el que ens trobem.
En aquest context, els poders locals de Catalunya poden tenir un paper decisiu. Fins ara, en una situació polaritzada per l’enfrontament entre els dos governs de la Generalitat i de l’Estat, el paper dels ajuntaments ha corregut el risc d’aparèixer com a subsidiari o instrumentalitzat. Ara, amb la Generalitat escapçada i el govern de l’Estat llançat en una ofensiva recentralitzadora, la representativitat i legitimitat dels governs locals  prenen un relleu particular. Són l’administració més propera a la ciutadania i el seu posicionament podria resultar clau per trencar la polarització i apropar, en la mesura del possible una sortida negociada que és el que desitja la majoria de la ciutadania catalana.
Especial rellevància tindria en aquest context un pronunciament conjunt dels alcaldes i alcaldesses de les principals ciutats de Catalunya per tal d’exigir la reconducció de la situació present. Davant  la intransigència repressiva i la ceguesa política del Govern de l’Estat, davant els errors greus i les presses temeràries de l’independentisme, podria proposar-se que aquesta reconducció partís de tres pilars: la recuperació plena de l’autogovern mitjançant la derogació de les mesures derivades de l’aplicació de l’article 155; la posta en llibertat de tots els qui -per raons polítiques- es troben ara en presó preventiva i, finalment, l’expressió directa de la voluntat popular en un referèndum acordat sobre el futur institucional de Catalunya.
Una declaració dels ajuntaments de les principals ciutats de Catalunya en aquests termes no podria ser ignorada per les forces polítiques que concorrin a les eleccions, ni pels poders de l’Estat, ni tampoc per les institucions europees. I constituiria un raig de llum per a la ciutadania. 

[Article d'Oriol Nel·lo i Josep M. Vallès a Eldiario.es, 6.11.2017]

Luigi Bobbio: comprendre i gestionar els conflictes territorials

Ha mort a Torí el professor Luigi Bobbio. Nascut a capital piemontesa l'any 1944, Bobbio va ser en la seva joventut lider del moviment estudiantil i un dels fundadors de la organització Lotta Continua, de la qual va deixar escrita una història (Lotta Continua. Storia di un'organizzazione rivoluzionaria,1979). Politòleg i professor de Ciència Política a la Universitat de Torí, s'havia especialitzat en l'analisi de les polítiques públiques, els processos decisionals i la relació entre l'esfera local i estatal. Era fill del filòsof Norberto Bobbio, un dels principals referents intel·lectuals italians de la segona meitat del segle XX.
D'ençà dels anys noranta l'activitat investigadora i la pràctica cívica de Luigi Bobbio es van centrar sobretot en l'anàlisi dels conflictes territorials. La seva aproximació parteix del refús a les visions simplificadores que massa sovint han volgut descriure aquests conflictes com el fruit de pures pulsions egoistes (del tipus "NIMBY") o, per contra, com a l'expressió de moviments alternatius necessàriament portadors de valors universals. La interpretació de Bobbio és força més complexa i rica. Tracta d'analitzar la conflictivitat territorial a la llum d'allò que s'ha denominat "el renaixement del lloc", és a dir, el fenomen paradoxal segons el qual la integració territorial i l'abatiment de les barreres espacials, en comptes de reduir la importància del lloc, l'incrementen. Així, les actituds reactives o defensives que es produeixen davant de tantes transformacions del territori serien, en molts casos, no tant un reflex egoista sinó una mostra de la preocupació raonable per les conseqüències que, en un territori integrat, pot comportar l'especialització dels llocs en activitat indesitjables. Els conflictes reflectirien, així mateix, la pulsió que porta a bona part de la població a cercar en el lloc la identitat i el refugi necessari en un món creixentment globalitzat, governat per fluxos inintel·ligibles i sovint amenaçadors.
Segons Bobbio la forma com es produeixen els processos de presa de decisió pot tenir una importància cabdal en el sorgiment, desenvolupament i desenllaç dels conflictes territorials. La seva anàlisi en aquest camp resulta particularment interessant pel fet que no es limita als aspectes formals dels processos (com ara la informació, les garanties, las participació, etc.). Per contra, assigna un valor clau al capteniment dels poders públics, a l'orientació de les seves polítiques i a l'organització de la ciutadania. Sobre aquesta qüestió Bobbio, va escriure diversos textos que han esdevingut una referència i una guia. Entre aquests destaquen Perché proprio qui?: grandi opere e opposizioni locali (1999, amb Alberico Zeppetella) i A più voci. Amministrazioni pubbliche, imprese, associazioni e cittadini nei processi decisionali inclusivi (2004). A més, lluny de defugir el compromís, va voler-se implicar personalment en diversos processos de negociació i mediació, plagats d'obstacles i dificultats de tota mena.
A Catalunya, l'obra de Luigi Bobbio va resultar particularment influent en la primera dècada d'aquest segle, com a aportació útil per tal de refutar l'existència d'allò que en aquells anys s'havia anomenat "La cultura del No". La col·lecció d'assajos Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya (2003) s'inspirava, en bona mesura, en els seus plantejaments. Els anuaris de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori (iniciats l'any 2003 i esdevinguts avui l'Observatori de projectes i debats territorials  de Catalunya) bevien també en part de la metodologia concebuda per Bobbio. En aquells mateixos anys, la Direcció General de Participació Ciutadana, encapçalada per Joaquim Brugué, va publicar la guia De l'Aquí, no! a l'Així, sí!. Orientacions per a planificar polítiques amb impacte territorial (2007), que es recolzava així mateix en els postul·lats del politòleg torinès.

1 d'octubre: geografia política del vot i del conflicte

"Sous tension a Barcelone",
infografia de Le Monde, 30.09.2017

Els fets que s'han produït a Catalunya el dia 1 d'octubre han estat considerat execrables fins i tot per moltes persones que no compartien la forma com s'ha convocat el referendum i tenien molts dubtes sobre la seva oportunitat. L'acció de les forces d'ordre públic de l'Estat per evitar la consulta ha acabat comportant un seguit d'agressions contra ciutadans indefensos i, en la immensa majoria del casos, pacífics. Les imatges que s'han pogut veure en els mitjans de comunicació han merescut la condemna de la premsa internacional. Helen Catt, cap de l'equip d'experts internacionals que ha monitoritzat el procés electoral per invitació de Diplocat ha afirmat: "ahir vam ser testimonis de fets que cap monitor d'eleccions hauria d'haver vist mai, i esperem no haver-ho de veure mai més". A més del dolor dels ferits i dels maltractats, a més de la conculcació dels drets d'expressió i de reunió, són molts els que consideren que els esdeveniments de la jornada amplien de manera molt considerable la fractura de part considerable de la societat catalana envers l'Estat espanyol. S'allunya així la possibilitat d'una solució negociada al conflicte que, com ja hem tingut ocasió d'exposar d'altres vegades, sembla l'única possible.

Generalitat de Catalunya,"Resultats del referèndum de l'1 d'octubre",
Govern.cat, en 2', 2.10.2017

Com sempre en aquests casos, resulta difícil comprendre la lògica de l'actuació i dels seus efectes. Tanmateix, de la lectura atenta de les cartografies fragmentàries dels esdeveniments que s'han publicat, se'n poden seguir una sèrie de reflexions interessants. Vegem-ho, amb l'advertiment de que no es tracta d'altra cosa que d'unes notes d'urgència. A més totes les anàlisis s'han de matisar pel fet que no s'ha pogut votar amb normalitat: no hi ha hagut una campanya amb participació de totes les opcions, el vot s'ha fet enmig de múltiples dificultats i deficiències formals i nombrosos col·legis (aquells on estaven censat 770.000 votants, segons el Govern) han estat clausurats durant la jornada.

Les continuïtats en les diferències territorials del vot. Les dades provisionals donades a conèixer avui

pel Govern de la Generalitat, que apleguen els resultats de la votació per vegueries, permeten constatar una notable continuïtat amb els comportaments observats ara fa tres anys en motiu de la consulta del 9 de novembre 2014. En primer lloc, pel què fa a la participació, el nombre total de vots

Ara, 2.10.2017,

a partir de dades Generalitat de Catalunya

emesos, 2.2 milions es queda una mica per sota dels vots de la consulta del 9-N, 2,3 milions. Els percentatges més alts de particpació es corresponen a la Catalunya Central, l'Alt Pirineu i Aran, Girona, les Terres de l'Ebre i les Terres de Lleida, que en tots els casos superen el 50%. En canvi, el Camp de Tarragona i la Regió Metropolitana de Barcelona es troben per sota el 40% (36,8% el Camp i 39,1% l'àmbit metropolità). Els percentatges de vot van en la mateixa direcció. Mentre en la resta de territoris el "SI" se situa entre el 92,6% i el 94,7%, a la Regió Metropolitana aquesta opció es queda en el 87,7%. Hi ha, doncs, un 12,3% de votants metropolitans que, tot i voler participar en la controvertida votació, s'han decantat pel "NO" (9,9%), el vot en blanc (2,4%) o el vot nul (1%). En tots els casos aquests percentatges superen de molt els de la resta de vegueries i recorden l'existència d'un cert comportament diferenciat entre el vot metropolità i la resta. De tota manera, els percentatges de vots del "SI" en la consulta d'ahir superen els de l'opció "SI/SI" en la del 9-N, també a la regió metropolitana. Si ahir arribaven al 12,3%, fa tres anys superaven el 20% al Barcelonès, el Baix Llobregat i al Vallès Occidental. Això podria ser degut al caràcter escalonat de l'anterior consulta (la possibilitat de votar "SI/NO"), però també podria indicar un afebliment de l'espai intermedi en un context de creixent polarització.

J. Galán, J.M. Abad, D. Alameda, "Incidencias durante
la jornada de votación del referendum de este domingo"
El País, 1.10.2017  

Efectivitat i imatge de la repressió. La lectura dels mapes del incidents registrat, publicats a La Vanguardia, El País, ABC, Le Monde i The Guardian porta també a consideracions d'interès. En primer lloc destaca la localització dels incidents ressenyats. La Vanguardia i El País coincideixen a localitzar prop de la meitat dels incidents a la ciutat de Barcelona  (26 de 52 en el primer cas i 43 de 96 en el segon). Així mateix, segons aquest mitjans, els incidents ocorreguts a la Regió Metropoltiana en el seu conjunt representarien entre tres quarts i dos terços del total. Es produeix així la paradoxa de que el percentatge d'incidents més alt tendeix a concentrar-se allà on en termes relatius la participació és més baixa. En part, la qüestió podria deure's a que la visibilitat d'allò que ocorre a Barcelona distorsioni la percepció dels mitjans. Però podria pensar-se també que, precisament degut a aquesta visibilitat, l'esforç repressiu es concentra a la ciutat. Això sembla confirmar-se pel fet que -tal com mostra el mapa interactiu publicat per El País- de bona hora del matí es varen produir intervencions a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona que, com en el cas de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president de la

L. Cano "Enfrentamientos con la policía y la guardia civil
ante el desafío a la orden judicial en los puntos de voto"
ABC, 1.09.2017 

Generalitat, tenien una clara finalitat d'imatge i de demostració que s'estava actuant en el conjunt del territori. De nou es constata que avui, en política, fins i tot quan s'exerceix amb finalitat repressiva, la imatge que es vol trasmetre té sovint tanta i més importància que l'efectivitat real. Però llavors, com explicar les accions, algunes molt violentes, que han tingut lloc en localitats tan petites com Fonollosa, Dosrius, Aiguaviva o Sarral? I si la preocupació per la imatge és tan gran com pot entendre's que s'hagi permès que el món sencer veiés escenes d'aquesta brutalitat? O era això precisament el que es perseguia?
La geopolítica dels conflictes. La distribució dels conflictes no sembla pas haver estat exempta de motivacions més contingents i peremptòries. Xoca, per exemple el contrast entre el nombre i la virulència dels conflictes que tingueren lloc a l'Hospitalet i Badalona, segona i tercera ciutat de Catalunya, respectivament. A la primera localitat, l'alcaldessa socialista va haver d'encarar-se amb la policia per aturar els incidents, mentre que a Badalona, on l'alcaldessa havia donat suport al referèndum, la jornada va transcórrer

"Mapa de los incidentes del referendum del 1-0"
La Vanguardia, 1.09.2017

sense enfrontaments remarcables. El periodista Enric Juliana recordava avui que Badalona és la més gran localitat de Catalunya que mai ha governat el Partit Popular i que aquest partit aspira a recuperar l'alcaldia en els anys propers. També contrasten les situacions de Terrassa i Sabadell, quarta i cinquena ciutat, respectivament: mentre en la primera la jornada va transcórrer amb tranquil·litat relativa, a Sabadell, on havien de votar la presidenta del Parlament i un dels més destacats dirigents de les entitats sobiranistes, hi varen haver incidents notables. La distribució territorial dels ferits sembla indicar, així mateix, la diversitat d'intensitat i caràcter de les actuacions policials. Segons les autoritats sanitàries, s'han hagut de lamentar 893 ferits, part dels quals han necessitat d'atenció hospitalària. Del total de ferits, 384 (el 43%) es corresponen a la Regió Metropolitana de Barcelona, proporció pràcticament idèntica a la dels col·legis electorals que s'hi localitzen (1.031 de 2.315). En canvi, les Comarques Gironines acumulen el 28% dels ferits (250) amb només el 16,6% dels col·legis de Catalunya.
Es tracta, prou que es veu, d'estadístiques ben lamentables. Potser algú ens podria retreure que, en aquestes hores crítiques, ens entretinguem a analitzar-les. Convé, tanmateix, recordar l'asseveració de l'economista Charles Bettelheim: "quan es deixa de comptar, són les penes de les persones allò que no es compta". 

La Catalunya emergent? La política de sòl a les Terres de Lleida

Durant prop de quaranta anys, un dels lemes fonamentals de la política territorial a Catalunya ha estat el del reequilibri territorial. La noció parteix de la idea que existeix una concentració excessiva de població i activitat en algunes parts del país, la qual cosa hauria “desequilibrat” el territori. Aquest fet hauria de de ser compensat a través de polítiques que, tot fomentant la desconcentració, asseguressin una distribució més homogènia de la població i l’activitat. 

Bé és veritat que aquest noció simple del reequilibri territorial va ser contestada de bona hora. Així, per exemple, ja en els anys setanta, Ernest Lluch, Josep Maria Carreras i Eugeni Giral afirmaven que l’objectiu a perseguir no havia de ser pas un quimèric reequilibri homogeneïtzador, sinó més aviat garantir que l’accés a la renda i als serveis fos enraonadament equitatiu des de totes les parts del territori català. 

Sigui com sigui, el reequilibri ha estat un dels temes de fons del debat territorial a Catalunya i un dels leitmotivs de la política del govern de la Generalitat al llarg dels anys. Un dels àmbits on aquest principi s’ha volgut seguir amb major vigor ha estat el de la promoció pública de sòl per a activitat econòmica. Així, la Generalitat ha promogut durant les quatre darreres dècades, amb diversa fortuna, nombrosos iniciatives de dotació de sòl industrial en àrees allunyades dels eixos industrials tradicionals, és a dir, fora de l’àmbit metropolità barceloní, el Camp de Tarragona o els eixos Llobregat-Cardener i Ter-Congost. L’anàlisi aprofundida del rendiment d’aquests esforços és encara una tasca pendent, de gran importància tant des del punt de vista acadèmic com ciutadà. 

En aquest context, resulta de notable interès la presentació de la tesi doctoral de Laura Capel Tatjer, titulada precisament Política de sòl i desenvolupament econòmic. El sòl d’activitat econòmica a les Terres de Lleida: regulació urbanística, promoció i estratègia territorial a l’eix de l’A-2. La tesi, que acaba de llegir-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, constitueix l’estudi més aprofundit dels que disposem fins ara sobre els resultats de les polítiques de promoció de sòl per activitat econòmica fora dels eixos industrials consolidats. 

En concret, l’autora analitza els resultats de la política de dotació de sòl en aquest àmbit de les Terres de Lleida a partir d’una gran varietat de fonts: estadística econòmica, demogràfica i social, sistemes d’informació geogràfica referents a la classificació i qualificació del sòl (en particular el Mapa Urbanístic de Catalunya) i entrevistes als agents econòmics i institucionals. 

Amb aquests mitjans, la tesi mostra com al voltant de l’eix A-2 radiquen en aquest moment 87 polígons de sòl per a activitat econòmica. El sòl urbanitzable per activitat econòmica representa en aquest moment 1.420,4 ha, una extensió notabilíssima, equivalent a dues vegades l’Eixample de Barcelona. La presència d’aquesta oferta tan destacada de sòl, unida a la realització de grans infraestructures –com l’arribada de l’AVE, la construcció del canal Segarra-Garrigues o l’aeroport d’Alguaire- van portar, fa uns anys, a apuntar la possibilitat de que les Terres de Lleida poguessin acabar esdevenint una “Catalunya emergent” en termes econòmics i fins i tot demogràfics. 

Una dècada més tard, l’anàlisi de Laura Capel mostra que aquelles previsions optimistes no s’han acabat d’acomplir. Fins ara, la disponibilitat de sòl per activitat econòmica no ha comportat un canvi significatiu de l’eix A-2 a escala catalana. Encara més, el sòl de desenvolupament econòmic es troba vacant en una proporció molt important (un 83%), força més alta que la d’eixos consolidats com el del Llobregat o el del Ter-Congost. D’altra banda, l’eix de l’A-2, tot i que no decreix, no acaba de guanyar tampoc pes relatiu sobre el conjunt català, ni en termes demogràfics ni econòmics.

La recerca crida l’atenció doncs sobre els límits de la política de sòl com a instrument de promoció econòmica. El sòl és, certament, un factor necessari, però de cap manera suficient per al desenvolupament. Al contrari, per tal de ser efectives les polítiques de sòl han d’anar acompanyades de polítiques econòmiques i socials de caràcter més integral, com les que reclamava, per exemple, fa uns anys des de les mateixes Terres de Lleida l’anomenat Manifest de Vallbona. Això és, segurament, el que ha mancat fins ara.  

L'IGOP: deu anys de recerca i compromís social

L’Institut de Govern i Polítiques Públiques compleix deu anys d’existència institucional. De fet, la trajectòria de l’Institut es remunta a uns anys abans, de tal manera que es correspon plenament amb un període decisiu en les transformacions urbanes a Catalunya.  En efecte, l’IGOP començà a gestar-se com a centre especial de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona en el bell mig del cicle immobiliari expansiu 1996-2007. La seva consolidació com a institut de recerca propi de la UAB -que ara es celebra- va coincidir precisament amb l’inici de la crisi econòmica i social, crisi que ha alterat de forma substantiva les condicions de vida en les nostres ciutats.  

Com és sabut aquestes transformacions històriques han anat acompanyades de canvis profunds en les polítiques públiques i en les pràctiques ciutadanes, que constitueixen precisament els camps d’estudi de l’IGOP: dels assajos dels governs catalans de progrés a les polítiques d’austeritat, de la crisi del sistema de partits a l’esclat de les iniciatives d’innovació social, del 15-M a la conquesta de nombrosos ajuntaments per candidatures vinculades a moviments ciutadans.

En aquestes circumstàncies, l’IGOP ha esdevingut un referent imprescindible en almenys tres camps diferents: l’estudi de les iniciatives, pràctiques i moviments socials; l’anàlisi de les institucions i les polítiques públiques; la formació de tècnics de l’administració i activistes socials. Aquesta tasca ha estat caracteritzada per la voluntat de combinar, a tothora, el treball acadèmic rigorós amb el compromís ciutadà. Així, en una universitat cada vegada més dominada pel productivisme individualista i la servitud dels graus confucians del funcionariat, els treballs de l’IGOP han tingut sempre una voluntat d’aplicabilitat, de compromís i de proposta. Aquesta ha estat la seva singularitat i el seu atractiu.

Per als interessats en els estudis urbans, la tasca de l’IGOP presenta així mateix una peculiaritat interessant: la voluntat d’incorporar en bona part dels seus estudis i recerques la perspectiva espacial. Així, des de l'Institut s'ha volgut observar reiteradament la relació de les transformacions urbanes a les que al·ludíem més amunt amb les dinàmiques socials i les pràctiques polítiques. En aquest context, l’IGOP va ser un dels primers centres acadèmics que va interessar-se per l’estudi dels projectes de rehabilitació urbana de la Llei de Barris. Les seves aportacions van resultat de gran rellevància a l’hora d‘avaluar i fer un balanç crític de l’experiència d’aplicació de la Llei. En anys successius, l’Institut, a través de projectes transversals com Barrisi Crisi, liderat per Ismael Blanco, ha seguit l’evolució de les dinàmiques urbanes i la resposta que aquestes han trobat en les pràctiques de la ciutadania. Les reflexions derivades d’aquestes reflexions han estat al seu torn decisives per al disseny i desenvolupament de noves iniciatives en aquest camp, com el Pla de Barris de Barcelona, en el qual l’IGOP ha volgut implicar-se profundament, tant en l’assessorament dels projectes com en la formació de tècnics i veïns.

En aquest trànsit permanent entre la recerca i la pràctica, entre la reflexió i l’acció, entre l’acadèmia i la política rau, penso, la originalitat i la potència del projecte de l’IGOP. Ens augurem doncs que pugui continuar i ampliar la seva tasca durant molts anys. Les dificultats i les esperances del nostre dies així ho requereixen.