divendres, 15 de maig de 2015

Educació, desigualtats socials i segregació urbana

Font: Elaboració pròpia a partir de
Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (2014).
Les dades procedeixen del seguiment de la cohort d’alumnes
matriculats per primera vegada a l’ESO l’any 2009-2010 en una mostra de
50 centres representativa de la diversitat del sistema educatiu
Crida l'atenció, en el debat electoral d'aquestes setmanes, l'escassa atenció que hi reben les qüestions educatives. El fet és tant més sorprenent a la ciutat de Barcelona, ​​l’Ajuntament de la qual compta amb importants competències en aquest camp. I ho és, en particular, en un moment en que l'increment de la desigualtat a la ciutat reclama amb urgència actuacions polítiques, algunes de les quals haurien de concretar-se de manera prioritària en el camp educatiu.
Ens hem referit en alguna ocasió a la relacióentre la desigualtat social, la segregació urbana i la salut de la població. La vinculació entre desigualtat i segregació, d'una banda, i sistema educatiu, de l'altra, no resulta, en absolut, menys important. Això és així, perquè les diferències en matèria educativa existents entre els diversos municipis de la metròpolis i els diversos barris de cada ciutat condicionen estretament les oportunitats i les capacitats dels ciutadans de desenvolupar els seus projectes vitals.
Per aproximar-se a la qüestió resulta útil l'informe d'avaluació del rendiment del sistema educatiu realitzat pel ConsellSuperior d'Avaluació del Sistema Educatiu de la Generalitat. L'estudi, que té per àmbit el conjunt del territori de Catalunya, divideix els centres educatius en tres categories en funció d'allò que anomena el seu "nivell de complexitat". Els centres de "complexitat alta" es troben ubicats, de manera molt majoritària, en les àrees urbanes amb menor nivell de renda i majors nivells de segregació inferior. Doncs bé, segons l'informe "en tots els indicadors de rendiment analitzats (...) els centres de complexitat alta tenen uns resultats més desfavorables que el conjunt de centres considerats" (CSASE, 2014: 66).
Així, tal com es pot veure en la Taula 1, en els centres de complexitat alta el percentatge d'alumnes sense diagnòstic de necessitats educatives especials que havia suspès alguna matèria instrumental a sisè de primària triplicava el dels centres de complexitat baixa. De fet, en el moment d'incorporar-se a l'Educació Secundària Obligatoria (ESO) un de cada cinc alumnes dels centres de complexitat alta es troba en aquesta situació. La diferència inicial contínua al llarg de l'ESO, de tal manera que en els centres de complexitat alta el percentatge d'alumnes sense diagnòstic que es graduen en el mateix centre en els quatre cursos acadèmics previstos a dures penes supera la meitat, mentre arriba gairebé al 80 % en els centres de complexitat baixa. Més encara, els alumnes dels centres de complexitat alta mostren una major propensió a l'empitjorament del seu rendiment escolar al llarg de la seva escolarització i són més sovint agrupats d'acord amb el seu nivell d'aprenentatge (en el 85,7% dels casos, enfront del 64,3% en els de complexitat baixa). Aquest recorregut acadèmic en l'Educació Secundària Obligatòria troba el seu corol·lari en l'orientació acadèmica i professional futura: el percentatge dels graduats d'ESO als centres de complexitat alta que opta a la Formació Professional és 16 vegades més alt que el dels centres de complexitat baixa. Mentre la pràctica totalitat d'aquests darrers opta al batxillerat, menys de tres quarts d'aquells ho fan (CSASE, 2014: 62-63).
 Font: Elaboració pròpia a partir de Consorci d’Educació de Barcelona (2014).
*Dades provisionals

Les dades disponibles per a la ciutat de Barcelona permeten confirmar la relació entre el rendiment de l'alumnat de l'ensenyament obligatori i el territori. Tal com es pot veure en la Taula 2, el percentatge general d'estudiants graduats sobre el total dels avaluats en l'últim curs de l'ESO varia notablement segons els districtes de la ciutat. Així, en tots i cada un dels cursos compresos entre els anys acadèmics 2007/2008 i el 2013/2014, quatre districtes -Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Nou Barris i Sant Martí- se situen per sota de la mitjana de la ciutat pel que fa al percentatge d'alumnes graduats. Es tracta en tots els casos de districtes que tenen una renda mitjana per càpita inferior a la mitjana Barcelona. En l'últim any disponible (2013/2014) la distància entre el districte amb el rendiment més baix (Ciutat Vella) i el més elevat (Sarrià-Sant Gervasi) era de gairebé 18 punts percentuals. Les dades mostren, així mateix, com al llarg del període analitzat, que es correspon en bona mesura a l'impacte de la crisi econòmica, aquestes distàncies (tant entre els districtes extrems com entre el districte amb pitjors resultats i la mitjana de la ciutat) van tendir a incrementar-molt notablement, per retornar a valors similars als de l'inici en els últims exercicis.
Es podrà argumentar que allò que condiciona de manera decisiva el rendiment escolar de nens i joves és el nivell de formació dels pares i la situació econòmica del seu entorn familiar. No obstant això, a la vista de les dades, sembla innegable que la reproducció segregada dels grups socials en funció del seu lloc de residència i d'estudi no resulta indiferent a l'hora de condicionar la formació i les expectatives vitals dels joves.  Els ajuntaments no tenen res a dir-hi? Els plans de millora de barris dels què parlàvem recentment no haurien de considerar l’educació com un de seus camps principals d’actuació?