Urban Problems in Contemporary Spanish and Portuguese Cities

Les estructures urbanes dels països del sud d'Europa es compten, sens dubte, entre les més complexes i riques del planeta. Tanmateix, en els moments actuals pesen dubtes feixucs sobre la seva potencialitat econòmica, la sostenibilitat econòmica i cohesió social. No és casual que en aquest context proliferin les iniciatives acadèmiques destinades a estudiar la problemàtica urbana de les ciutats d'aquest àmbit geogràfic, com el número de Análise Social sobre la governança de les ciutats del sud d'Europa, al que ja ens hem referit aquí, o l'organització per l'Institut d'Estudis Catalans del congrés Ciutats Mediterrànies: civilització i desenvolupament, que es celebrarà, sota els auspicis de la Unió Acadèmica Internacional a Barcelona aquest mes de novembre.
Una nova mostra d'aquest interès, tenyit sovint de preocupació, és l'aparició del darrer número de la revista Urban Research and Practice dedicat de manera monogràfica als problemes urbans a les ciutats de la Península Ibèrica (Urban Problems and Issues in Contemporary Spanish and Portuguese Cities, URP, vol. 4, núm. 3, novembre 2011). Han tingut cura de la seva publicació la geògrafa Núria Benach i el sociòleg Andrés Walliser i s'hi aplega un total de sis articles. Els tres primers aborden, de manera general diversos aspectes de la problemàtica urbana: la impotència del planejament urbanístic per reconduir la bombolla immobiliària (Eugenio Burriel), la dispersió de la urbanització sobre el territori (Arlinda García-Coll) i les dificultats de la governança (Joao Seixas). Els tres que figuren a continuació tracten, específicament, de la problemàtica i les potencialitats de la rehabilitació urbana: les actuacions en el centre d'Oporto (José A. Rio Fernandes), la situació dels centres històrics de Madrid i Barcelona (Ismael Blanco, Jordi Bonet i Andrés Walliser) i una reflexió sobre els reptes de la rehabilitació urbana a partir de l'experiència de la llei de barris catalana (Oriol Nel·lo).
Aquest interès acadèmic contrasta, de manera palmària, amb la manca gairebé absoluta de referències a les polítiques urbanes en el debat polític espanyol per a les eleccions generals del dia 20 de novembre. Les nostres ciutats són una de les mostres més clares dels problemes que la societat pateix. Són també el gresol on poden forjar-se les alternatives per sortir del marasme en el que ens trobem. Per això resulta tan paradoxal el silenci sobre la rehabilitació urbana, la manca de discussió sobre el transport públic, les visions reductives de l'habitatge, l'oblit de la protecció del paisatge, la falta de preocupació pel consum de sòl, les indefinicions en matèria de gestió ambiental,...  Les anàlisis i reflexions crítiques a les que hem fet referència són una peça necessària per a la construcció de les alternatives econòmiques, socials i ambientals, però no són de cap manera suficients: calen noves polítiques i cal, sobretot, articular els subjectes col·lectius capaços de impulsar-les. 

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona vist des d'Itàlia

El debat sobre les polítiques territorials  i urbanes a Catalunya i a Itàlia fa ja temps que s'emmiralla. L'anàlisi de les actuacions i la literatura urbanística generada en un país se segueix amb gran interès en l'altre des de fa dècades. Així, ja en els anys setanta es va produir un notable corrent d'interès i simpatia des de Catalunya envers l'urbanisme "reformista" italià i avui segueix ben viva l'atenció, en cercles professionals, envers les novetats dels estudis territorials, de les polítiques urbanes i l'arquitectura italiana. Recíprocament, com és sabut, han estat molt nombrosos els treballs d'urbanistes, geògrafs i arquitectes italians que a partir, sobretot, dels anys vuitanta s'han interessat per l'experiència urbana catalana i, en particular, barcelonina. Es tracta d'una producció molt variada que un dia caldria, potser, inventariar: des de treballs informatius, a recerques destinades a identificar (a vegades de manera reductiva) en l'experiència forana claus i models per la pròpia acció, fins a anàlisis crítiques de les polítiques i actuacions realitzades.
Una nova mostra d'aquest intercanvi enriquidor i fructífer és l'interès que ha suscitat a Itàlia l'aprovació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Així, immediatament després de la seva publicació, Francesco Indovina va destinar una llarga editorial de la revista Archivio di Studi Urbani e Regionali a glosar-ne el contingut i a fer-ne una anàlisi crítica (ASUR, 97/98, tardor 2010, p. 1-6). Ara Tria. Rivista Internazionale di Cultura Urbanistica impulsada des de Nàpols per la Università degli Studi Federico II ha volgut dedicar un dels seus quaderns monogràfics al pla barceloní: Antonio Acierno i Angelino Mazza (ed.), Governare la metropoli. Il Piano Territoriale Metropolitano di Barcelona, Nàpols, Edizioni Scientifiche Italiane, 2011 (175 p.).
Es tracta d'un volum, magníficament editat, en el que els editors han aplegat textos d'autors catalans i italians sobre el pla metropolità. Per part catalana hi  figuren aportacions de Juli Esteban, coordinador del Programa de Planejament Territorial en el període en el que el PTMB fou elaborat i aprovat, de Josep Maria Carrera, coordinador del Pla, de Joan López, cap de l'àrea de estudis urbans de l'Institut d'Estudis Territorials i d'Oriol Nel·lo. Per part italiana el volum inclou una llarga introducció de l'arquitecte i urbanista Mario Coletta i sengles anàlisis -"Barcellona e Napoli: il governo delle regioni metropolitane a confronto" i "La regione metropolitana di Barcellona e il suo Piano: elementi per una reflessione sulla situazione italiana"- obra, respectivament dels urbanistes Antonio Acierno i Angelino Mazza. El llibre es completa amb la traducció completa de la Síntesi del PTMB publicada pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat l'any 2010.
El volum Governare la metropoli. Il Piano Territoriale Metropolitano di Barcelona, que acaba d'aparèixer, serà presentat a la ciutat de Bologna en el marc de la mostra Urbanpromo, a la llibreria Coop-Ambasciatori (Via degli Orefici, 19) el dia 11 de novembre a les 18 h. amb presència dels editors del volum, de l'arquitecte Alessandro Delpiano, director de Planificació Territorial de la província de Bologna i d'Oriol Nel·lo.

Deu mapes de Catalunya

El mapa és un exponent històric de la societat que l'ha generat: en reflecteix, de manera directa o indirecta, el desenvolupament científic, la capacitat tecnològica, la relació amb el medi, l'organització política. Això és així perquè els mapes són, alhora, instrument per al coneixement del territori, eina per a la seva gestió, mitjà per a exercir-hi el poder i vehicle per a la transmissió de ideologia. A més, els mapes han estat, sovint, obres d'art. Així, la història de la cartografia d'un territori és una font utilíssima per tal de comprendre la suma de voluntats, de lluites i esperances que l'han construït.
Per això resulta de tant d'interès que l'Institut Cartogràfic de Catalunya, la institució que des de fa gairebé trenta anys s'esmerça en la producció de les sèries cartogràfiques bàsiques del país (des dels mapes topogràfics als mapes temàtics més diversos), hagi volgut completar aquesta tasca amb la compilació de la cartografia històrica de Catalunya, la seva conservació i divulgació. L'empresa ha estat duta a terme a través de la Cartoteca de Catalunya, servei de l'ICC dirigit, successivament, per Montserrat Galera i Carme Montaner, que va veure establertes definitivament les seves funcions en la Llei 16/2005 de Informació Geogràfica i de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. 
Al llarg dels anys, l'ICC i la seva Cartoteca han produït diverses publicacions per tal de difondre el coneixement de la cartografia històrica de Catalunya. Entre aquestes publicacions destaquen els estudis sobre els portolans medievals catalans, els materials dels cursos d'història de cartografia, la magna Imago Cataloniae, Mapes de Catalunya, empremtes de la Història (2005), així com diverses edicions facsímils de mapes històrics. 
Ara, aplegant precisament els estudis que acompanyaven aquelles edicions facsímils, l'Institut acaba de publicar el volum titulat 10 mapes de Catalunya (1606-1906). El llibre ofereix al lector la possibilitat de fer un recorregut per a les representacions del nostre territori, produïdes pels grans cartògrafs flamencs del segle XVII (Vrients, Janssonious-Hondius), pels enginyers, militars i cartògrafs francesos (Beaulieu, Baudrand, Sainte-Hélène, Dufour), pels funcionaris i geògrafs al servei de la monarquia espanyola (Francisco X. de Garma,Tomás López).  L'aportació dels cartògrafs catalans hi està representada pel formidable mapa del Principat després de la Nova Planta setcentista de Josep Aparici (dedicat, com és sabut, a Felip V) i pel mapa comarcal de Francesc Flos i Calcat, de 1906 (una de les icones de la Renaixença catalana, que tingué una gran difusió escolar; valgui un exemple: qui visiti aquests dies l'exposició de fotografies de Barcelona de Josep Brangulí al CCCB, podrà detectar-lo penjat a la paret d'una aula, en la imatge d'una classe de nenes a la Casa de la Caritat l'any 1911). Com s'ha fet notar tantes vegades, no deixa de ser significatiu de la peripècia històrica de Catalunya el fet que durant més de quatre segles bona part les principals representacions del territori del país hagin estat realitzades per cartògrafs (estrangers en la seva immensa majoria) al servei dels projectes polítics de les monarquies francesa i espanyola. La Nova Principatus Cataloniae Descriptio, editat per Johannes Baptista Vrients, primer mapa imprès de Catalunya, patrocinat per la Generalitat de Catalunya a inicis del siscents, i el ja esmentat mapa escolar de Flos i Calcat, serien, en la tria proposada, les excepcions.
Els estudis que configuren el volum són obra de Pau Alegre, Joan Capdevila, Annamaria Casassas, Lluís Duran, Montserrat Galera, Agustín Hernando, Vicent M. Rosselló i Verger i Carme Montaner. Aquesta darrera ha tingut cura de l'edició i les il·lustracions que, amb profusió i oportunitat, acompanyen el text. En conjunt el llibre ofereix un recorregut de gran interès per la història de la cartografia de Catalunya (així com de la cartografia en general) i constitueix una mostra preciosa de la manera com els mapes expressen conflictes, avancen projectes i reflecteixen anhels.
 

Imatges de Lisboa en el mirall de la fotografia

Alguna vegada ens hem referit a la ciutat com un paisatge invisible. Li hem atribuït aquesta condició per una doble raó: per un costat, la naturalesa mateixa de la ciutat -amb la seva densitat d'edificacions, de vies, d'informació- impedeix una visió de conjunt del paisatge urbà; per altre costat, el caràcter fragmentari de l'experiència urbana contemporània -l'ús selectiu i parcial que fem de la ciutat- contribueix a que per a cadascú de nosaltres aquesta només existeixi com una reduïda selecció de llocs.
Pot ser que aquest caràcter elusiu del paisatge urbà hagi contribuït a fer de la fotografia una de les formes artístiques més adequades per tractar de capturar-ne visions i de construir-ne representacions. Els qui hagin visitat aquest estiu a Barcelona les exposicions dels fotògrafs Francesc Català Roca, a la Pedrera, i de Josep Brangulí, al Centre de Cultura Contemporània, hauran pogut, sens dubte, comprovar la potència de la mirada del fotògraf a l'hora de percebre i construir un imaginari urbà.
Precisament sobre el tema de la representació de la ciutat en la fotografia s'acaba de publicar un estudi de gran interès: Imagens de Lisboa no espelho da fotografia. Reflexos entre a sociologia urbana e a análise de imagens (Brasilia, Sala de Convergência, 2011, 136p.). En són autors el fotògraf i historiador de la fotografia Marcelo Feijó i el sociòleg i historiador de la ciutat Vitor Matias Ferreira, professors, respectivament, de les universitats de Brasilia i de Lisboa. El llibre analitza la imatge de Lisboa en la fotografia del segle XX, tot seguint l'obra de grans fotògrafs portuguesos del període, des de Joshua Benoliel a començaments de segle, Victor Palla i Costa Martins, en els anys cinquanta fins a una nodrida selecció de fotògrafs contemporanis.

L'obra te la virtut de no aturar-se en l'anàlisi formal de les fotografies ressenyades, sinó que cerca la relació entre la ciutat existent en cada moment i la imatge que en tria i en transmet el fotògraf: aquells que privilegien la composició, la monumentalitat, l'esteticisme dels espais urbans, aquells que, per contra, en documenten la fragmentació i la vida quotidiana. Veiem així com la mateixa realitat urbana pot donar lloc a diverses representacions paisatgístiques, les quals s'amplien encara per la mateixa percepció del lector del llibre. En la seva comesa, els autors combinen doncs història urbana amb teoria de la percepció, anàlisi sociològica amb anàlisi de la imatge. Aquesta varietat de plans és facilitada per les especialitzacions dels autors i subratllada, des del punt de vista formal, pel fet que en el llibre, escrit a quatre mans, el text d'un apareix en rodó i el de l'altre en negreta. Un altre dels avantatges del llibre és que les imatges que analitza són accessibles a http://imagensdelisboanoespelhodafotografia.wordpress.com/
En conjunt, aquesta diversitat d'enfocaments i temes, aquesta varietat de plans d'anàlisi i de lectura, acaba configurant un joc de miralls a través del qual els autors ens mostren com: "El fotògraf urbà ha estat, està i estarà sempre negociant entre les paradoxes de la ciutat, entre l'ordre i el desordre, entre allò que és públic i allò que és privat, entre el detall i la visió general, entre l'interior i l'exterior, entre la història i el futur, entre el què és permanent i el què és temporal, i, tal vegada, principalment, entre la seva ciutat imaginària i la ciutat que s'obre davant els seus ulls, en la temptativa -fonamental i tantes vegades fallida- de traduir els significats de la ciutat i de la vida urbana. El resultat ha estat, és i serà la realimentació de l'enigma de la ciutat, de les innumerables claus del seu misteri, a l'hora de conformar la memòria col·lectiva".

La urbanització de baixa densitat a Astúries

Ha tingut lloc a la Universitat d'Oviedo la lectura de la tesi doctoral de l'arquitecte Manuel Carrero de Roa La sostenibilidad del crecimiento residencial de baja densidad. El caso del Área Metropolitana de Asturias, dirigida pel professor Fermín Rodríguez, catedràtic de Geografia en aquella universitat.
Carrero de Roa, arquitecte urbanista que, entre d'altres treballs, ha publicat uns interessants Fundamentos de urbanismo. Una perspectiva sostenible (Oviedo, Ojo x Hoja, 2010), ha dut a terme una investigació d'ambició i abast molt notables, en la qual confirma com la proliferació de la urbanització de baixa densitat ha esdevingut un dels trets principals del procés d'urbanització a Espanya durant les darreres dècades. Un fenomen que no es troba de cap manera circumscrit a les grans regions metropolitanes de Madrid o Barcelona o dels espais de turisme de massa de la costa mediterrània, com a vegades es dóna a entendre, sinó que afecta també, de manera assenyalada, altres àmbits, com Astúries, on, a més, es combina amb un substrat històric de poblament rural dispers.
La recerca analitza el procés de difusió de la urbanització a l'àmbit de l'àrea metropolitana asturiana -és a dir l'espai articulat les ciutats d'Oviedo, Gijón i Avilés, ben estudiat i definit pel grup que, des de fa anys, dirigeix Fermín Rodríguez- i aborda la qüestió des d'una varietat d'enfocaments i fonts molt rica: les densitats en l'ocupació del sòl, l'evolució de les variables demogràfiques, la tipologia de l'edificació residencial i el paper del planejament urbanístic, per acabar establint una taxonomia dels assentaments de baixa densitat en l'àmbit estudiat. Aquesta diversitat d'enfocaments forneix una visió fecunda de les característiques físiques i formals de la difusió de la urbanització i fa evident la necessitat línies de recerca complementàries per tal d'aprofundir en la comprensió dels processos econòmics, socials, culturals i polítics que l'han impulsat i la impulsen. Segurament l'aportació més interessant de la tesi és la confecció d'un model que, a partir de l'explotació de les imatges satèl·lit Corine Land Cover, permet establir la densitat d'ocupació del sòl per l'edificació per a cada hectàrea de l'àrea metropolitana estudiada.
Les evidències derivades de les dades i anàlisis porten a l'autor a concloure que la urbanització difusa a l'àrea metropolitana d'Astúries és un fenomen rellevant en termes de superfície i de volum de població, prou com per comprometre seriosament la sostenibilitat present i futura de tot el sistema urbà. En conjunt, el treball és una contribució destacada al coneixement del fenomen de la urbanització de baixa densitat a Espanya i als mètodes per al seu coneixement i mesura. Una fenomen que, en les circumstàncies de dificultats econòmiques i de preocupacions ambientals en què ens trobem, reclama de manera peremptòria mesures per a la seva contenció i gestió.

L'urbanisme de la crisi

Qui viatja aquests dies per les grans ciutats europees n'extreu una sensació paradoxal. Per un costat, la vida sembla fluir inalterada: a Londres la temporada de proms al Royal Albert Hall s'ha desenvolupat amb gran afluència de públic, a Rotterdam els comensals aprofiten la tardor benigna per seure a les terrasses vora el riu, a Lisboa a les vuit del matí els oficinistes surten com cada dia del metro de Marques de Pombal,... Per altre costat, en canvi, la situació de pessimisme respecte la situació econòmica i el futur immediat és aclaparadora, tant en l'administració pública com en el cercles professionals.
En el camp de l'urbanisme -a la Biennal d'Urbanistes Europeus celebrada a Genova, al congrés de la Royal Geographical Society a Anglaterra, entre els col·legues universitaris- regna una impressió estranya de redundància i impotència. És com si els qui es dediquen a la pràctica urbanística s'haguessin resignat a compartir el fat que Bertolt Brecht atribuïa als poetes lírics en el període d'entreguerres: "pinten natures mortes a les parets d'un vaixell que s'enfonsa". S'oblida així que la política territorial i l'urbanisme han tingut responsabilitats destacades en l'origen de la crisi i poden contribuir a sortir-ne.
En efecte, els urbanistes no poden pretendre ser aliens al procés que va engendrar la crisi: a Espanya, l'any 2006, en el punt més alt del cicle immobiliari que tant ha contribuït a la situació econòmica actual, es varen iniciar més de 800.000 unitats d'habitatge: cadascuna d'elles havia estat dissenyada per un arquitecte i col·locada en el territori per un urbanista. En el camp de l'urbanisme tots tenim responsabilitats: sigui per haver-hi contribuït activament a generar les circumstàncies en les que ens trobem, sigui per no haver sabut oposar-nos amb prou força a la deriva que ens hi portava.
De la mateixa manera, els qui es dediquen a l'urbanisme no poden assistir impàvids i inactius a la tempesta. El 70% de la població europea viu en ciutats i la situació actual pot tenir efectes notabilísisms -de fet els està tenint ja- sobre l'evolució de les nostres àrees urbanes: en la degradació dels barris, en l'empitjorament dels serveis, en el finançament del transport públic, en la marginació dels qui menys tenen. Per això és necessari, de manera urgent, debatre la manera d'afrontar aquests reptes des del planejament i la pràctica urbanística. Cal dissenyar un urbanisme per a la crisi que tingui com a preocupació principal evitar la degradació de l'espai públic, assegurar l'habitatge, fer front als efectes de la segregació, proveir serveis, contribuir a generar ocupació. Es tracta, de fet,  de posar les bases per un New Deal per a la ciutat europea: impulsar unes polítiques urbanes que, per un costat, temperin els efectes de la crisi i, per l'altre, trenquin amb la retòrica i la pràctica de l'austeritat en el marc d'una nova estratègia econòmica d'abast europeu. Només així les nostres ciutats  evitaran l'aprofundiment de les fractures social i esdevindran motors de la recuperació. 

Treballs acadèmics sobre el PDUSC

Just abans de l’estiu va aparèixer publicat un article de la geògrafa Pilar Riera i la urbanista Isabella Longo en el que es feia balanç de l’aplicació del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, PDUSC, transcorreguts cinc anys de la seva aprovació pel govern de la Generalitat de Catalunya, l’any 2005 (Riera i Longo, 2011). Ara, després del parèntesi estiuenc, acaba de veure la llum un treball del geògraf mallorquí Onofre Rullan en el que el Pla es comparat amb d’altres instruments destinats a la regulació del creixement urbanístic a la costa mediterrània espanyola (Rullan, 2011). Aquests estudis venen a confirmar l’interès que  d’ençà la seva aprovació  ha suscitat en els mitjans acadèmics i disciplinars el PDUSC, un pla amb el que, com és ben sabut, el Govern de la Generalitat va voler intervenir de manera decidida per tal d’ordenar el desenvolupament urbanístic a la costa catalana, tot excloent definitivament del procés d’urbanització la pràctica totalitat dels sòls no urbanitzables de la primera línia del litoral, així com bona part dels sòls urbanitzables que no tenien encara el planejament derivat aprovat de manera definitiva. Aquest interès ha estat particularment intens, i no pas per casualitat, en les universitats de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.

Així, a Catalunya destaquen els treballs impulsats al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma per la professora Pilar Riera: a l’anàlisi inicial realitzada per ella mateixa juntament amb Carlos Haas (Riera i Haas, 2006), han seguit tesis de llicenciatura –dirigides ambdues per Riera- de la geògrafa grega Lamprini Papantoniou (2008) i la urbanista italiana Isabella Longo (2007, presentada a l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia). Longo ha continuat posteriorment treballant en el tema de la gestió del Pla a través del Fons per a la Gestió del Paisatge (Longo, 2010), així com de l’adaptació i desenvolupament del planejament urbanístic municipal (Riera i Longo, 2011, ja esmentat).

A la Universitat de Girona ha estat elaborat el treball del jurista Josep M. Aguirre (2007) que constitueix, fins a la data, l’estudi jurídic del PDUSC més extens i aprofundit. Sobre l’àmbit específic de la costa gironina cal veure, així mateix, el treball del geògraf Sergi Cuadrado Ciuraneta (2008), realitzat des de la Universitat Autònoma de Barcelona. Finalment, per acabar amb les aportacions catalanes, cal esmentar l’estudi del investigadors del Centre de Polítiques de Sòl i Valoracions Cadastrals de la Universitat Politècnica de Catalunya, Malcolm Burns, Yraida Romano i Josep Roca (2010) sobre el consum de sòl costaner a la regió metropolitana de Barcelona i el seu endegament a través del PDUSC. El treball ha estat publicat en el mateix volum sobre la gestió integrada de les zones costaneres, dirigit pel geògraf valencià Joaquim Farinós, en el què apareix el ja esmentat treball de Riera i Longo (2011).

Des del País Valencià cal destacar així mateix les referències al PDUSC en el llibre del Joan Romero, professor de la Universitat de València, sobre la política territorial a Espanya (2009). Finalment, des de la Universitat de les Illes Balears, a més del molt interessant article d’Onofre Rullan al que ja s’ha fet referència (que te la virtut d'estudiar les polítiques aplicades per diverses comunitats autònomes i l’inconvenient, al nostre entendre, de comparar en peu d’igualtat instruments de caràcter urbanístic i territorial), cal esmentar els capítols relatius al PDUSC que figuren en la tesi doctoral de la jurista Aina Salom, recentment publicada (Salom, 2011).

Referències

-   Aguirre, Josep M. (2007): L’ordenació del litoral catalá: els plans directors urbanístics del sistema costaner, Barcelona, Atelier, (pp. 217).

-   Burns, Malcolm, Romano, Yraida & Roca, Josep (2011); “El consumo de suelo en la franja costera de la Región Metropolitana de Barcelona (1956-2006) y su coherencia con el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner (PDUSC)”, a Joaquin Farinós, ed., La gestión integrada de zonas costeras ¿Algo más que una ordenación del litoral revisada?, València, Publicacions de la Universitat de València, 2011 (pp. 241-268).

- Cuadrado, Sergi (2008); «Les pressions urbanístiques recents a la plana de l’Alt Empordà i l’actuació de la Generalitat», en Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 39 (pp. 479-496).

-  Longo, Isabella (2007); El planeamiento de la costa: el caso catalán, Venècia, Istituto Universitario di Archittetura di Venezia (89 pp. Tesi de llicenciatura).

-  Longo, Isabella (2010); “El Fons per a la Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge”, a Oriol Nel·lo, dir., La política del paisatge a Catalunya, Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques  (pp. 80-89)

-  Papantoniou, Lamprini (2008); La ordenación del litoral catalán a través de los Planes Directores del sistema Costero, Bellaterra, Departament de Geografía de la Universitat Autònoma de Barcelona (Tesi de licenciatura).

-  Riera, Pilar y Haas, Carlos (2006): “Los planes directores del litoral de Cataluña”, en Romero, J. y Farinós, J., Gobernanza territorial en España, València, Universitat de València, (pp. 47-60)

-  Riera, Pilar y Longo, Isabella (2011); “Los planes de protección del litoral de Catalunya. Cinco años después”, en Joaquin Farinós, ed., La gestión integrada de zonas costeras ¿Algo más que una ordenación del litoral revisada?, València, Publicacions de la Universitat de València, 2011 (pp. 241-268)

-   Romero, Joan (2009); Geopolítica y gobierno del territorio en España, València, Tirant lo Blanch (273 pp.)

-   Rullan, Onofre (2011); “La regulación del crecimiento urbanístico en el litoral mediterráneo espanyol”, en Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, XLIII, 168 (pp. 279-297).

-   Salom, Aina (2011); Las limitaciones al crecimiento poblacional y espacial establecidas por la normativa territorial y urbanística, Madrid, Instituto Nacional de Administración Pública (544 pp). 

La plaça d'Europa i la transformació de l'Hospitalet de Llobregat

Ahir es va presentar el llibre La plaça d'Europa i la transformació de la Granvia a l'Hospitalet de Llobregat, obra de l'arquitecte Ramon Roger. El volum fou presentat per l'alcaldessa de la ciutat, Núria Marín, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, el periodista Bru Rovira i pel mateix autor, que ha estat director del Consorci per la Reforma de la Granvia d'ençà la seva fundació, l'any 2002.
L'obra relata amb detall el procés de transformació urbanística d'aquest àmbit urbà d'abast i importància metropolitana, tot mostrant el seu pas d'espai marginal i marginat a nova centralitat urbana. Així, l'autor inicia la seva exposició amb una història de la consideració de l'entorn de ponent de la Granvia en els plans i projectes urbans de la Barcelona metropolitana. Entra tot seguit a explicar l'evolució urbana de l'Hospitalet i el paper que aquest àmbit hi tingué, fins a acabar-se configurant, ja en la segona meitat del segle XX com un àmbit caracteritzat per la presència d'habitatge de massa amb escassetat de serveis, activitats industrials en regressió i usos marginals (ferrovellers, etc.). A partir d'aquí s'entra ja en la concepció i el desenvolupament de la transformació urbana de l'àmbit, amb diversos capítols dedicats a la concepció de la plaça, l'arquitectura de l'espai públic, l'edificació no residencial, l'habitatge i els equipaments i el transport públic. El volum es clou amb tres interessants capítols sobre la gestió del procés: els instruments urbanístics, la programació de les obres, la gestió del planejament, l'economia de l'operació i els seus resultats. Aquest, en termes econòmics, són veritablement assenyalats: només en el procés d'urbanització ha comportat 283 M€ d'inversió directa, amb un valor afegit brut de 146 M€ i la creació de 2.914 llocs de treball, amb un efecte total, si es consideren els efectes induits, de 533 M€ i un VAB de 265 M€. Si hom te en compte l'edificació posterior les xifres encara es doblen.
L'obra de Ramon Roger és doncs una aportació substanciosa sobre una de les actuacions de transformació urbanística més rellevants i decisives empreses a Catalunya en les darreres dècades. Cal destacar el fet que el llibre tracta d'inserir l'actuació en la història de l'evolució de la ciutat i la metròpoli, aporta informació sobre els projectes i les solucions adoptades, mostra la gestió del procés (liderat conjuntament per l'Ajuntament de l'Hospitalet i la Generalitat, a través de l'Institut Català del Sòl), i descriu amb detall els seus condicionants i resultats urbanístics i econòmics. Lluny, per tant, de les simplificacions formalistes (i, massa vegades, narcisistes) en les que prou sovint cau la literatura urbanística i arquitectònica, el llibre facilita la comprensió del procés, la seva discussió i la formació del necessari judici crític.
De la lectura del volum se'n poden extreure, al nostre entendre, diverses conclusions que resulten interessants no només a l'hora de valorar l'operació de la plaça Europa i la transformació de la Granvia sinó també en el debat sobre la pràctica de l'urbanisme en termes més generals: la necessitat de disposar de projectes urbans de gran abast per tal de concretar les estratègies establertes en els plans urbanístics i territorials, la possibilitat d'integrar correctament les infraestructures viàries i de no sacrificar la ciutat a les seves exigències, la rellevància de la barreja d'usos (habitatge, activitat econòmica, activitat comercial) en la creació de la nova ciutat, la importància crucial de l'espai públic en la configuració de la identitat i l'apropiació col·lectiva dels nous desenvolupaments, la possibilitat de incloure proporcions rellevants d'habitatge protegit en espais de la més alta jerarquia urbana (proporció que avui, en aplicació de la legislació vigent, encara seria alta), la capacitat d'aconseguir cobrir despeses d'urbanització molt rellevants -la plaça, el soterrament de la Granvia, una nova estació ferroviària- amb els recursos generats pel propi sector, l'exigència de la cooperació interadministrativa per tal de dur a terme operacions d'aquest tipus, i, finalment, la idoneïtat del lideratge públic en la transformació de la ciutat. No són, de cap manera, conclusions fútils en els temps que corren. 

Les limitacions al creixement dels nuclis urbans

L'esclat de la urbanització ocorreguda a Espanya en els darrers quinze anys ha comportat l'aparició d'algunes disposicions legislatives i de planejament que tenen per objectiu establir límits al creixement urbà en algunes àrees, ja sigui en termes de població, ja en termes de superfície. Les finalitats d'aquestes disposicions han estat variades, segons les intencions dels seus promotors, però entre elles destaquen, sobretot, la voluntat de protegir el sòl no urbanitzable, compassar el desenvolupament urbà a la dotació de serveis i infraestructures, evitar la classificació de sòl amb finalitats purament especulatives i articular de manera harmònica el sistema urbà.
La jurista Aina Salom, professora del Departament de Dret Públic de la Universitat de les Illes Balears, ha dedicat la seva tesi doctoral a aquest tema, de la qual se n'ha derivat Las limitaciones al crecimiento poblacional y espacial establecidas por la normativa territorial y urbanística, que acaba de publicar a Madrid l'Instituto Nacional de Administración Pública. El llibre, un substanciós volum de 544 pàgines, ofereix una detallada anàlisi jurídica de les bases conceptuals i jurídiques de les disposicions limitadores, n'estudia l'aparició en la normativa espanyola durant la darrera dècada i estudia en profunditat alguns dels instruments adoptats. Així, l'estudi consta de tres parts: en la primera s'analitza la progressiva introducció en el marc jurídic de la preocupació per al sostenibilitat ambiental i les conseqüències que se'n deriven en el camp de la normativa urbanística, tot fent especial atenció al contingut de la Ley de Suelo estatal de l'any 2007 i el text refós de 2008; en la segona part s'estudien diversos exemples de limitació del creixement urbà en superfície, a partir d'experiències de regulació adoptades a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears; finalment, la tercera part es centra en l'anàlisi de casos de normatives urbanístiques destinades a limitar o a compassar el creixement poblacional, tot considerant els exemples de les Illes Balears, Andalusia i el Bilbao metropolità.
Des de la perspectiva catalana, l'estudi de la professora Salom te particular interès per al fet d'incloure, dins l'apartat dedicat a les normatives limitadores dels creixements en superfície, una detallada anàlisi jurídica dels dos Plans Directors del Sistema Costaner de Catalunya, aprovats pel govern de la Generalitat l'any 2005, amb la voluntat de protegir el sòl no urbanitzat del litoral, sotmès a una extraordinària pressió. L'anàlisi, que cobreix un parell de capítols i trenta pàgines del volum, constitueix l'estudi jurídic més aprofundit del PDUSC d'ençà el treball del jurista gironí Josep Maria Aguirre, L’ordenació del litoral catalá: els plans directors urbanístics del sistema costaner, publicat a Barcelona per Atelier l'any 2007. 
Els qui es dediquen a la pràctica urbanística i els ciutadans interessats en general trauran de la lectura del llibre una sensació agredolça. Per un costat, en derivaran la satisfacció de constatar com els criteris de sostenibilitat ambiental, d'estalvi en el consum de sòl i de proporcionalitat en els desenvolupaments poblacionals van obrint-se camí en la normativa urbanística i en el planejament. D'altra banda, però, constataran com les disposicions en aquests camps, per benemèrites que siguin, acaben adoptant-se, en molts casos, gairebé al final dels cicles urbans que pretenen regular, la qual cosa limita inevitablement els seus efectes. La vella sentència de Hegel s'aplica de nou: "l'òliba de Minerva aixeca el vol quan ja cau el crepuscle", la saviesa ens arriba, massa sovint, quan la jornada s'acaba. Aquesta aprovació tardana està provocant a més la paradoxa que bona part de les mesures racionalitzadores del desenvolupament urbà es vegin ara qüestionades en molts llocs d'Espanya amb el pretext de que limiten el creixement econòmic: com si l'expansió eixelebrada del sector immobiliari i la urbanització no hagués contribuït, precisament, a la crisi econòmica; com si endreçar la  urbanització no fos un requisit imprescindible per l'eficiència econòmica, la cohesió social i la sostenibilitat ambiental; i com si, fora de les pulsions especulatives sempre vives, hi hagués avui cap necessitat real de classificar de nou grans extensions del sòl.

Victor Serge: la ciutat conquerida

L'editorial madrilenya Veintisieteletras acaba de publicar en castellà les Memoires d'un revolutionnaire, 1901-1941, de Victor Serge. El volum compta amb l'edició de Jean Rière - estudiós de l'obra de Serge, que ha confegit un molt copiós aparell crític, amb prop de 130 pàgines de notes- i ha estat traduït per Tomás Segovia.
Victor Serge nasqué a Brussel·les com a Victor N. Lvovich Kibalchich l'any 1890 i morí a la ciutat de Mèxic el 1947. Fill de revolucionaris russos antizaristes exiliats, pertanyé inicialment a cercles anarquistes a Bèlgica i a França. Conegué la presó, de la que sortí per incorporar-se a la revolució russa, després d'un breu pas per la Barcelona turbulenta de 1917. A la URSS, que tot just naixia, s'adherí al partit bolxevic, esdevingué un quadre revolucionari del nou Estat, en freqüentà els més alts dirigents i serví la Internacional Comunista en diversos països. La seva actitud crítica envers la deriva totalitària del règim el feu incòmode per les autoritats i l'apropà a l'oposició trotskista, fins el punt que, després de diversos empresonaments i penalitats de tota mena, va haver d'abandonar la URSS l'any 1936, per tornar a Bèlgica i França, per escapar-ne de nou, després de la invasió nazi, cap a Mèxic.  Allà, en fer balanç de la seva trajectòria d'ençà la joventut, escriuria: "He patit una mica més de deu anys de captiveris diversos, he militat en set països, he escrit vint llibres. No posseeixo res. [...] Darrera nostre una revolució victoriosa que donà mal resultat. Varies revolucions fracassades, un nombre tan gran de matances que fa un cert vertigen [...] Tinc més confiança en l'home i en el pervindre del què tenia llavors".
Pel lector català, el recompte d'aquesta vida inscrita en la tempesta del segle presenta l'interès particular del retrat de la Barcelona de 1917, sacsejada per les lluites obreres i el pistolerisme. Serge hi conegué Salvador Seguí, el noi del sucre, de qui esdevindria amic (com amic i company de lluita fou d'Andreu Nin, a qui conegué a Moscou en els anys vint i tractà, infructuosament, de defensar durant la tragèdia de la guerra civil espanyola). Fou precisament Salvador Seguí qui li inspirà el personatge de Darío, de Naissance de notre Force (1931), una novel·la ambientada a la Barcelona i el Petrograd revolucionari en el que Serge planteja el tema de "la conquesta de la ciutat" i el dilema de com governar-la. Així adreçant-se al seu amic-personatge,  Serge pregunta i respon:
"Prendrem aquesta ciutat, però mira-la aquesta ciutat esplèndida, mira aquestes llums, aquests focs, escolta aquests sorolls magnífics -cotxes, tramvies, músiques, veus, cants d'ocells, i passos, passos i l'indiscernible murmuri de les teles, de les sedes- prendre aquesta ciutat amb aquestes mans, amb les nostres mans, és possible? Segur que te'n riuries, Darío, si et parlés així amb veu alta [...] Diries, tot obrint les teves manasses peludes, fraternals i sòlides: 'Jo em veig en cor de prendre-ho tot. Tot'. Així ens sentírem immortals fins el moment en que ja no ens sentírem res. I la vida segueix quan la nostra petita gota ha retornat a l'oceà. La meva confiança s'uneix en això a la teva. El demà és gran. No l'haurem madurat en va aquesta conquesta. Aquesta ciutat serà presa, si no per les nostres mans per unes mans semblants a les nostres, però més fortes. Més fortes potser per haver-se endurit gràcies a la nostra mateixa debilitat. Si som vençuts, altres homes, infinitament diferents de nosaltres, infinitament semblants a nosaltres, baixaran per aquesta rambla, en una tarda semblant, d'aquí deu anys, d'aquí vint anys, no te veritablement cap importància, meditant la mateixa conquesta."

La crisi econòmica: els riscs del provincianisme espacial i temporal

Les dificultats de donar resposta a la crisi econòmica per part dels governs europeus mostra, de manera patètica, les limitacions en les que avui es troben els poders públics davant del capital, limitacions que, tot i que massa sovint s'oblida, tenen un origen no només polític i social, sinó també espacial. En efecte, la combinació de la liberalització gairebé absoluta dels moviments de capital amb el manteniment dels marcs estatals com a àmbits preferents de regulació econòmica i de polítiques fiscals aboca a la impotència els governs dels Estats. Impotència que s'agreuja encara per la voluntat de conferir "independència" dels poders polítics a instàncies com el Banc Central Europeu o el Fons Monetari Internacional. Així, mentre en el tauler planetari el capital es mou amb la llibertat, la rapidesa i la potència d'una reina, els governs es veuen reduïts sovint a les limitacions, la lentitud i la feblesa dels peons.
La construcció d'una política econòmica -no només monetària- d'àmbit europeu podria ser, en part, un antídot contra aquestes mancances. No seria pas, certament, un element suficient -ja que caldria debatre l'orientació d'aquesta política- però en tot cas es tracta d'un element necessari. Tanmateix, l'avenç cap a polítiques d'aquest tipus topa no només amb les reticències dels governs neoliberals avui hegemònics a Europa, sinó amb el provincianisme que massa sovint domina la política arreu del continent.
Es tracta, en primer lloc, d'un provincianisme espacial. El marc de referència de l'acció política dels governs i els interessos al que aquests responen segueix sent, en molt bona mesura, estatal. De tota manera, resultaria injust atribuir exclusivament a les instàncies governamentals aquesta manca de perspectiva més àmplia. També  els agents socials, dels partits polítics, del moviments dels treballadors i de defensa dels sectors més desafavorits, tenen, en la immensa majoria dels casos unes perspectives espacials limitades, en un món irremissiblement integrat.
Ara bé, la política a Europa no només respon massa sovint a un estret provincianisme territorial sinó també a una falta molt notable de perspectiva històrica. Així sembla que, en bona mesura, podria aplicar-se-li l'advertiment formulat per T. S. Eliot l'any 1944 en el seu assaig "What is a Classic?": "En l'època actual" -escrivia Eliot- "en la que els homes semblen més inclinats que mai en confondre saviesa amb coneixement i coneixement amb informació, i a tractar de resoldre problemes vitals en termes d'enginyeria, està naixent una nova espècie de provincianisme. No és un provincianisme espacial sinó temporal [...], un provincianisme per al que el món és propietat exclusiva dels vius, sense cap participació dels morts [ni dels que vindran més tard, podríem afegir-hi]. El perill d'aquesta classe de provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser juntament provincians".
Quins seran els projectes polítics capaços de trencar aquest doble provincianisme espacial i temporal? Quins seran els subjectes socials capaços de impulsar-los? Aquestes són, avui més que mai, les qüestions clau en la política europea. 

Alt Pirineu i Aran: l'organització territorial en el laberint

En els darrers anys s'han produït algunes tímides passes en relació al reconeixement de les necessitats d'organització administrativa i representació política de l'Alt Pirineu i l'Aran. Així, la creació l'any 2002 de l'Institut per al Desenvolupament per al Desenvolupament i Promoció de l'Alt Pirineu i l'Aran (IDAPA), acordada per unanimitat de tots els grups del Parlament català, venia a donar, per primera vegada, un ens administratiu específic a aquestes terres, un institut -amb representació de la Generalitat, dels ens locals i de la societat pirinenca- que podia ser considerat l'embrió d'un futur ens de gestió i representació. L'IDAPA, tot i comptar amb uns recursos molt modests, ha fet durant els darrers anys una labor encomiable de promoció econòmica, amb un notable consens entre totes les forces polítiques, que ha estat molt ben acollida pels agents econòmics i socials, així com per les entitats culturals de l'àmbit. Així mateix, la creació de la subdelegació (primer) i de la delegació (més tard) del govern de la Generalitat a l'Alt Pirineu i l'Aran, es va veure acompanyada per la progressiva creació de delegacions dels Departaments de la Generalitat en aquest àmbit. D'aquesta manera,  entre 2004 i 2010, nou departaments -Vicepresidència, Agricultura, Interior, Política Territorial i Obres Públiques, Acció Social, Medi Ambient i Habitatge, Treball, Cultura i Innovació, Universitats i Empresa- havien creat la seva delegació en aquest territori. En conjunt, tot i que no en tots els casos s'havia fet efectiu el nomenament dels respectius delegats, aquesta organització ha contribuït, sens dubte, a apropar l'administració catalana a les comarques pirinenques (per més detalls sobre aquesta qüestió podeu veure: Oriol Nel·lo, "La incerta reforma de l'organització territorial de Catalunya d'ençà l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de 2006").
Tanmateix, algunes de les mesures de reestructuració de l'administració catalana preses recentment, així com d'altres que es preveuen, podrien venir a significar un retrocés d'aquests tímids avenços. En primer lloc, s'ha produït ja, amb l'argument de l'estalvi i l'eficiència administrativa, la supressió, pràcticament absoluta, de les delegacions dels departaments de la Generalitat a l'Alt Pirineu i l'Aran i la concentració de la representació governativa en la figura, imprescindible, del delegat del govern. En segon lloc, el projecte de Llei d'agilitat i reestructuració administrativa tramès al Parlament de Catalunya preveu en el seu article 44 la modificació de la composició de l'IDAPA. El Consell Rector d'aquest organisme, d'acord amb l'article 5 de llei encara vigent, està integrat, per una banda, per representants de la Generalitat i dels grups parlamentaris, i, per l'altre, per representants dels ens locals pirinencs (el president de cada consell comarcal, l'alcalde de cada capital de comarca i altres representants dels ajuntaments), així com per una representació de la societat civil de l'àmbit. Doncs bé, de prosperar el projecte de Llei d'agilitat i reestructuració administrativa, el Consell Rector passaria a ser "compost pels membres que determini el Govern en representació de la Generalitat, de les administracions locals i de les entitats l'activitat de les quals estigui relacionada amb les competències de l'Institut. En tot cas, en formarà part un representant del Consell General d’Aran". 
Ve't aquí, doncs, com al mateix temps que retrocedeix la descentralització de l'administració en el Pirineu, la capacitat de representació local de l'IDAPA es veuria notablement afeblida (una mesura similar es preveu, per cert, per l'Institut de Desenvolupament de les comarques de l'Ebre). L'argument de que la centralització incrementa l'eficiència de l'administració sona estrany a Catalunya, i hi sona, particularment, en les nostres comarques de muntanya. 
Seria, al nostre entendre, de lamentar que aquestes mesures es consolidessin davant del desinterès dels partits polítics catalans i -el què encara resultaria més sorprenent- del silenci de la mateixa societat pirinenca i dels seus representants. Vindria a ser una mostra de que, si més no per l'Alt Pirineu i l'Aran, la nova organització territorial de Catalunya prevista en l'Estatut no només no avança, sinó que retrocedeix. I vindria a mostrar que això es produeix, no només per raó de l'opinable sentència del Tribunal Constitucional (que fa molt difícil, per no dir impossible, la constitució de les vegueries), sinó perquè els tímids avenços aconseguits en els darrers anys són posats en qüestió des de les mateixes institucions catalanes.