Barcelona: els mapes d’una ciutat en expansió

La Barcelona contemporània inicià el seu procés d’expansió ben abans de trencar el clos de les muralles, a mitjans del segle XIX. De fet, ja en el setcents el dinamisme econòmic i social fou prou fort com per anar omplint els terrenys compresos dins els murs medievals i empènyer l'inici, tot i les servituds militars, de la progressiva conquesta del Pla. Tres segles més tard, aquell procés d’expansió de la urbanització i de les relacions urbanes ha portat a la configuració d’una regió metropolitana de 5 milions d’habitants i a la integració, de fet, de tot el territori català en un única gran ciutat, discontínua pel què fa a la ocupació del sòl, però estretament interdependent pel què fa als fluxos i a les relacions.

La representació cartogràfica ha estat un element clau en aquest procés d’expansió. Tant per donar-ne constància i representar-lo, com per projectar-lo i prefigurar-lo. Així, la cartografia de l’expansió barcelonina és alhora representació de la ciutat i model al qual s’aspira que la ciutat s’adapti, de tal manera que els mapes són tant un testimoni del creixement urbà, com de les de les esperances, les contradiccions, els esforços i les lluites d’interessos que l’han impulsat.

Aquest són alguns dels temes que s'aborden en el volum Estudis sobre la cartografia de Barcelona del segle XVIII al XXI: els mapes d’una ciutat en expansió, que acaben de publicar conjuntament l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. L’obra, compilada i editada per Ramon Grau i Carme Montaner, aplega les recerques presentades a les Segones Jornades d’Història de la cartografia de Barcelona, celebrades el mes d’octubre de l’any 2012.

En total s’hi reuneixen un total d’11 treballs que permeten realitzar un recorregut per bona part dels episodis senyers de la cartografia del període. El volum s’obre amb una introducció dels editors, seguida de sengles capítols del geòleg Ferran Colombo i de l’arqueòleg J. Oriol Granados que versen, respectivament, sobre l’evolució de les cartografies geològica i arqueològica al llarg del període estudiat.

A partir d’aquí, els capítols segueixen una ordenació cronològica. La geògrafa Meritxell Gisbert i la historiadora Marina Lopez estudien aspectes diversos i destacats de la cartografia setcentista. Així Gisbert explica la successió de mapes relatius a la pugna sobre els terrenys de la Granota i el Joncar, a llevant de la Ciutadella, clau per al control de l’entorn de la ciutat. Pel seu costat, López estudia, a partir del mapes d’alineacions del darrer terç del XVIII i primers anys del XIX, l’altre cara de la moneda, és a dir, la forma com la densificació portes endins comporta la necessitat d’establir un nou ordre urbanístic en l'espai construit.

El tema de l’expansió de la ciutat és, també, no caldria dir-ho, la qüestió central del treball de l’historiador Ramon Grau sobre allò que ell anomena “l’empresa cartogràfica” d’Ildefons Cerdà. Grau aborda el tema parant sobretot esment a la formació del famós plànol topogràfic de l’enginyer i al seu “plano particulario” de gestió urbanística. Especialment interessant i innovadora resulta la comparació de les cotes naturals que emergien de l’anàlisi topogràfica amb les que s’haurien derivat de la urbanització inicialment previstes en el projecte Cerdà, que haurien obligat a unes destacadíssimes modificacions del terreny. Pel seu costat, el geògraf Francesc Nadal estudia la cartografia de la vila de Gràcia, durant el període de la seva efímera independència municipal, entre 1850 i 1897, cartografia motivada també, és clar, per la expansió urbana. Un dels aspectes més rellevants que s'hi dirimeix és el de la pugna sobre la connexió del clavegueram gracienc amb el de Barcelona, conflicte en el que intervingué, entre d’altres, Pere Garcia Fària i que, trasllueix, com en un microcosmos, els problemes clàssics de la expansió metropolitana i la fragmentació administrativa dels espais urbans.

Els dos treballs següents versen, respectivament, sobre la cartografia militar de les darreres dècades del dinou i de les primeres del vint. En primer lloc, Luis Urteaga presenta diversos exemples de cartografia militar produïda en el sexenni revolucionari i en els primers anys de la restauració, tot explicant la seva relació amb la resistència de les autoritats militars per cedir a la ciutat terrenys que consideraven propis i, de nou, amb l’expansió d’una ciutat que es troba en un període d’ebullició econòmica i social. El següent capítol, de José Ignacio Muro, versa ja sobre la cartografia militar del període comprès entre la creació de la Mancomunitat i la proclamació de la Segona República, en l'elaboració de la qual tingué una intervenció destacada Vicenç Martorell. Aquesta producció constitueix un antecedent directe de la cèlebre cartografia desenvolupada pel mateix Martorell ja des de l’ajuntament de Barcelona en les dècades centrals del segle XX. Luis Urteaga i José Ignacio Muro són, com d’altres autors del volum -Meritxell Gisbert, Carme Montaner i Francesc Nadal, membres del Grup d’Estudis d'Història de la Cartografia, que tan activament treballa a la Universitat de Barcelona. 

Per tancar el volum, l’arquitecte Joaquim Calafí i l’enginyer Lluís Sanz expliquen el pas de la cartografia analògica a la digital en l’ajuntament de Barcelona, en un treball que té l’interès afegit de la implicació directa i personal dels autors en bona part dels episodis que descriuen. En aquest període queda fora de l’àmbit d’estudi, potser de manera inevitable, la cartografia suscitada per l’expansió de la ciutat durant el darrer mig segle, quan, tal com dèiem a l’inici, les dinàmiques metropolitanes han superat abastament els límits municipals per integrar territoris molt més amplis. El canvi d’escala de la ciutat ha generat nova cartografia no ja estrictament barcelonina, que obligarà segurament als historiadors futurs a ampliar també el seu àmbit d’anàlisi.

El llibre, de bella factura i excel·lentment il·lustrat, és el segon d’una sèrie sobre la cartografia barcelonina iniciada ara fa quatre anys per la publicació d’un primer volum, Aproximacions a la història de la cartografia de Barcelona, editat per Carme Montaner i Francesc Nadal. Les institucions impulsores, l’Arxiu Històric de la Ciutat i l’Institut Cartogràfic i Geològic, ja anuncien unes terceres jornades i un nou volum per a un futur proper. Els estudiosos de la cartografia i tots els ciutadans interessats en la història i el futur de la ciutat trobaran, doncs, en aquesta col·lecció, una eina nova i imprescindible per al coneixement i reflexió sobre Barcelona i els seus mapes. 

L’organització territorial: visions geogràfiques i jurídiques

Mapa dels Corregiments.
Relació copiada d'un manuscrit del segle XVIII 
[Pau Vila], Arxiu de la Ponència d'Estudi sobre la 
Divisió Territorial de Catalunya, 1931-1933

 

 El proper mes de maig es celebraran les eleccions municipals, que comportaran també la renovació dels òrgans de govern dels ens locals de segon nivell (comarques, diputacions, àrea metropolitana de Barcelona). Es clourà així un nou mandat institucional sense que la reforma profunda de l’administració local catalana, tantes vegades assajada i fracassada, hagi pogut acomplir-se.

En efecte, portada a l’atzucac per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, la implantació de les vegueries com a ens locals destinats a substituir les diputacions sobre unes noves demarcacions territorials ha quedat ajornada sine die com, de fet, ha reconegut el Parlament de Catalunya a través de la Llei 4/2011, de 8 de juny, de modificació de la Llei 30/2010 de vegueries. D’altra banda, tampoc ha prosperat fins ara el projecte de Llei de Governs Locals, aprovat pel Govern de la Generalitat i tramès al Parlament el mes de juliol de 2013.

En aquest context, les principals innovacions que s’hauran produït en la present legislatura hauran estat la lenta consolidació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’aprovació de la nova llei del règim especial de l’Aran, el mes de gener de 2015. Allò que, en canvi, s’ha aprovat amb contundència ha estat la modificació de la legislació estatal, a través de la Ley 27/2013, de 27 de diciembre, de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local, que obre notables incògnites sobre el manteniment de les competències municipals i autonòmiques, enforteix el paper de les diputacions i planteja dubtes fundats sobre la possibilitat de conservar del caràcter públic de bona part dels serveis locals.

Sobre aquest conjunt de temes acaba d’aparèixer un número de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Es tracta de la publicació de les ponències presentades en la Jornada L’organització territorial dels ens locals,  organitzada per la Societat i la Diputació de Barcelona el dia 28 de gener de 2014.

El principal interès de la publicació és la voluntat de conjugar visions geogràfiques i jurídiques sobre l’organització territorial. Així, cada un dels aspectes de la qüestió és tracta, de manera separada i complementària, per un geògraf i un jurista: EnricMendizàbal i Joaquim Ferret sobre el mapa municipal; Robert Casadevall i Enric Argullol, sobre vegeuries i províncies; Jaume Font i Josep Ramon Fuentes, sobre les comarques; i Oriol Nel·lo i Jaume Renyer, sobre les realitats metropolitanes. Unes conclusions de Jesús Burgueño, editor de la revista, i els parlaments de Xavier Forcadell, coordinador de la Diputació, i Josep Oliveras, president de la Societat, completen el dossier, que serà llegit amb profit per tots aquells interessats en les realitats i les incerteses de l’organització territorial de Catalunya.

Creixement econòmic i desigualtat social

Proporció de tots els ingressos detentat per l'1% més ric 
de la població dels Estats Units d''Amèrica
Font: The Increasingly Inequal United States ofAmerica. Income Inequality by State, 1917-2012,
 Washington, Economic Analysis Research Network 

Les expectatives de que el conjunt de les economies del sud d’Europa puguin retornar a experimentar enguany un moderat creixement fa necessari reflexionar sobre si aquest fet pot representar, per ell mateix, una inflexió a la tendència cap a l’increment de les desigualtats socials. Com sabem, aquesta ha estat un dels trets més característics i rellevants en l’evolució de les economies occidentals durant els darrers anys i ha estat explicada, en moltes ocasions, per part de responsables polítics i analistes com una conseqüència de la crisi.

De fet, les dades disponibles, coincideixen a confirmar de manera contundent l'existència i el vigor d'aquesta tendència durant els darrers anys, tant pel que fa a la distribució dels ingressos com de la riquesa. Així, per exemple, l'OECD (2014) en el seu Income Inequality Update, basat en la OECD Income Distribution Database, conclou que, durant primers cinc anys de la crisi econòmica (2007-2011), en els països que formen part de l'organització "la distribució d'ingressos entre capital i treball s'ha fet més desigual". L'informe alerta sobre el fet que en l'actual conjuntura "les llars més pobres tendeixen a perdre més i a guanyar menys", de manera que la desigualtat social s'incrementa de forma accentuada en la gran majoria dels països membres i, amb especial intensitat, en aquells "més afectats per la crisi: Espanya, Irlanda, Grècia, Estònia i Islàndia" (però també a França i Eslovènia).

Resultaria erroni, però, considerar que el fenomen afecta només als països més rics i associar l'increment de la desigualtat únicament als efectes de la crisi sobre els ingressos. El Global Wealth Report i el Global Wealth Data Box, elaborats pel Credit Suisse Research Institute, que ofereixen dades sobre la distribució de la riquesa per al conjunt de països del món i faciliten una perspectiva temporal més àmplia, permeten constatar com l'increment de la desigualtat és un fenomen d'abast planetari i de llarga durada. Tant és així, que la mateixa institució financera helvètica afirma que "una combinació de factors va provocar que la desigualtats en la riquesa tendissin a disminuir durant bona part del segle XX, suggerint el naixement d'una nova era. Aquesta tendència ara sembla haver-se aturat i, possiblement invertit”. D’aquesta manera, segons les seves dades, el 10% de la població mundial posseiria avui el 87,4% de la riquesa total i l'1% més ric concentraria pràcticament la meitat de la riquesa del planeta, és a dir el 48,2% del total (CSRI, 2014b: 124).

Les dades específiques per als Estats Units d'Amèrica que acaba de publicar el Economy Policy Institute (Estelle Sommeiller y Mark Price, The Incresingly Inequal United States of America, 2015), confirmen aquesta dinàmica i indiquen que "la desigualtat retorna a nivells no vistos des de finals dels anys vint [del segle passat]", aspecte que ja va ser mostrat per Thomas Piketty en el seu monumental Le Capital au XXIe siècle i denunciat per Joseph Stiglitz a The price of inequality. Tanmateix, allò que en la conjuntura actual resulta particularment interessant de les dades relatives als Estats Units -país que ha antecedit Europa en el retorn al creixement- és que els beneficis del creixements econòmic tendeixen a beneficiar cada vegada més (i sovint exclusivament) als sectors benestants de la població. Així, l’anàlisi de l’evolució de tots els ingressos per a l’1% més ric i el 99% restant durant els tres primers anys de la recuperació econòmica als Estats Units, 2009-2012, mostra com “després de que ingressos de tots els nivells es reduïssin com a conseqüència de la gran recessió, d’ençà de l’inici de la recuperació el creixement de l'ingrés ha estat particularment desigual, amb la captura per part de l'1% més ric d’una porció alarmant de creixement econòmic. De fet, durant aquest període, l’ingrés mitjà del 99% restant de la població en els Estats Units ha disminuït (en 0,4%). En contrast, l'ingrés mitjà del 1% més ric ha augmentat un 36,8%. En resum, només l’1% més ric hi ha guanyat amb la recuperació econòmica”.

Als Estats Units, doncs, el retorn al creixement econòmic no sembla haver suposat una reducció de les desigualtats. Ans al contrari, ha comportat una aprofundiment de la tendència al seu augment que es detecta d’ençà dels anys setanta. L’increment de les desigualtat apareix doncs no com un fenomen conjuntural, associat a la crisi econòmica, sinó com una tendència de llarga durada associada al retrocés dels sistemes redistributius i l'impuls de les polítiques neoliberals a escala mundial. Caldrà tenir aquestes qüestions particularment en compte a l’hora d’avaluar els beneficis socials del creixement econòmic que ara sembla apuntar en el sud d’Europa.

Cicle electoral: segregació urbana i participació política

Relació entre la intensitat de segregació urbana i la participació electoral.
Eleccions al Parlament de Catalunya, 2010. Mitjana de participació total = 100.
Font: Barris i Crisi.

Davant l’intens cicle electoral de l’any 2015, resulta segurament d’interès recordar la relació entre la segregació urbana i el comportament electoral. En efecte, com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, la separació dels grups socials sobre el territori en funció de la seva renda té un reflex clar tant en la participació com en l’expressió de les preferències electorals. Així, per citar només un dels trets més visibles d'aquesta relació, s’ha demostrat reiteradament que les seccions censals i municipis on es concentren els grups amb menor nivell de renda solen presentar unes taxes de d’abstenció més altes que la resta.

Si, com han evidenciat diversos estudis recents, a Barcelona, Catalunya i a Espanya la situació econòmica dels darrers anys ha fomentat  la tendència a la segregació urbana, sembla que les forces polítiques que en resulten més afectades haurien de parar especial atenció a aquesta dinàmica, tant per pal·liar-ne els efectes polítics a curt termini com per fer front a les seves causes econòmiques, socials i urbanístiques a mitjà i a llarg terme.

La qüestió té una rellevància molt acusada tant des del punt de vista electoral com de l’organització ciutadana i afecta de manera decisiva tant els resultats electorals com les polítiques que se’n deriven. L’estudi Barris i Crisi, elaborat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el suport del programa Recercaixa, ofereix clarícies interessants per tal d’aproximar-se a la mesura i la reflexió sobre el fenomen.

Com es recordarà, una de les aportacions de l’estudi –coordinat pels politòlegs Ismael Blanco i Joaquim Brugué, l’economista Eduard Jiménez i el geògraf Oriol Nel·lo- és la identificació de les àrees urbanes on es concentren les situacions més extremes de segregació urbana, és a dir, aquelles més especialitzades en la residència de la població amb rendes molt altes o molt baixes. Doncs bé, si es classifiquen les seccions censals de Catalunya en tres categories d’acord amb la seva relació amb la segregació (de manera que hom agrupi separadament les que apleguen de manera prioritària els grups més benestants, el menys benestants i les intermèdies) i es creua aquesta classificació amb el comportament electoral s’obtenen resultats ben reveladors.

Així, si, per exemple, hom pren la taxa de participació de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2010 i la posa en relació amb les 5.000 seccions censals aplegades segons les característiques de segregació urbana s’obtenen els resultats que s’evidencien en el gràfic adjunt:

a) Hi ha una notable correlació entre la intensitat de segregació i la participació electoral.

b) La pràctica totalitat de les seccions censals on predomina la població amb el menor nivell de renda tenen una elevada taxa d’abstenció, de manera que gairebé en tots els casos la seva participació electoral es troba per sota de la mitjana catalana.  

c) Per contra, les taxes de participació més altes se situen en les seccions afectades per segregació superior, és a dir, aquelles que concentren de manera molt homogènia la població amb alts nivells de renda.

c) Finalment, les seccions menys especialitzades socialment i amb nivells intermedis de renda mitjana tenen comportaments electorals més propers a la mitjana.

Les diferències de participació electoral són doncs una expressió de la segregació urbana. Però, a més, la segregació urbana influencia i condiciona els resultats dels processos electorals. Aquest darrer aspecte és particularment decisiu i preocupant per aquells que voldrien una democràcia més plena. Fer front a les causes i els efectes de la segregació no és només una exigència social peremptòria sinó també un repte democràtic essencial.

Bases per a la planificació i gestió de la mobilitat a Menorca

El proper dia 29 de gener es celebrará la Jornada de Cloenda de l'exercici troncal d'Ordenació del Territori del Màster d'Estudis Territorials i de la Població de la Universitat Autònoma de Barcelona (l'acte tindrà lloc a les 16h a la Sala de Graus de ña Facultat de Lletres). Enguany l'exercici ha consistit en l'elaboració d'unes Bases per al planejament i gestió de la mobilitat a l’illa de Menorca. Les Bases han estat elaborades per un equip de 32 participants en el Màster, guiat per un cos docent integrat per 10 professors.

L’objectiu de l’exercici ha consistit en elaborar un document de planejament sobre una problemàtica i un territori concrets. Aquest document reuneix tots els elements constitutius d’un instrument de planejament que hagués de ser efectivament tramitat i aprovat: el reconeixement territorial, l’anàlisi de la problemàtica concreta de la mobilitat, la diagnosi i la definició dels criteris i objectius, i, finalment la formulació de la proposta projectual. El document es clou amb l’enunciat i el desenvolupament de 23 propostes en matèria de mobilitat que podrien ser desenvolupades a través 55 projectes.

Des del punt de vista conceptual, el projecte ha partit de la noció de la mobilitat com una expressió de les dinàmiques socials sobre el territori. Així, els patrons de mobilitat són  configurats per les realitats físiques, l’estructura dels assentaments, les relacions econòmiques i socials, la tecnologia i els recursos disponibles, la traça i les prestacions de les infraestructures, els serveis de transport i el marc jurídico-administratiu. La perspectiva adoptada és, doncs, aquella que entén que la planificació i la gestió de la mobilitat no ha de tenir com a únic objectiu el servir la demanda, sinó també contribuir a vertebrar el territori, preservar el paisatge, estalviar els recursos i contribuir a modificar els comportaments socials en una perspectiva de major sostenibilitat i equitat. 

L’estratègia docent de l’exercici troncal ha consistit en integrar els quatre mòduls que integren la docència del primer semestre del Màster –Temes Avançats; Ordenació del Territori; Sistemes d’Informació Geogràfica i Paisatge; Ciutat i Espais Metropolitans- en un únic programa comú. D'aquesta manera, el contingut de les matèries, tant el conceptual com l’instrumental, ha estat organitzat al voltat de l’exercici i ha constat de dues parts ben diferenciades: en la primera -corresponent las mesos d’octubre i novembre- s’han bastit les bases conceptuals i de coneixement, mentre que la segona -en els mesos de desembre i gener- ha consistit essencialment en els tallers, presentacions i debats de l’equip relatius a l’avaluació de la problemàtica, la seva diagnosi, els criteris d’actuació i el contingut de les propostes. 

Les característiques del programa han estat doncs les de fomentar una aproximació transversal al tema tractat, tot posant-lo en relació amb el conjunt de qüestions que incideixen en la mobilitat i considerant tots els modes de transport que concorren tant en la mobilitat interna com externa: els transports aeri i marítim, el transport privat dels residents i dels visitants, el transport públic i discrecional, els desplaçaments en bicicleta i a peu. Els participants s’han organitzat en equips de treball per fer l’anàlisi territorial i les propostes relatives cadascun d’aquest modes de transport, de tal manera que la segona característica principal de l’exercici és la del treball d’equip col·lectiu, tal com correspon a qualsevol document de planejament. En tercer lloc, per a molts dels participants, procedents de 5 països diversos i amb experiències formatives variades, aquest ha estat el primer contacte amb la planificació de la mobilitat, i per tant, l’exercici ha tingut també un caràcter de learning by doing, amb els avantatges i inconvenients que això suposa sempre. Finalment, el quart tret distintiu del programa ha volgut ser la immersió amb una realitat concreta, la de l’illa de Menorca, a través del treball de camp directe i del coneixement de la problemàtica tractada a través dels propis protagonistes. Caràcter integrat, transversalitat, treball d’equip, aprenentatge actiu i coneixement directe de la realitat han estat doncs les característiques principals que han informat l’exercici.

Al costat de la docència dels quatre mòduls ja esmentats, el programa ha comptat també amb dos cicles de conferències, que han estat essencials per tal de contextualitzar el projecte, tant des del punt de vista temàtic com territorial. Així, durant els mesos d’octubre i novembre s’ha organitzat a la Universitat Autònoma de Barcelona el cicle de conferències La mobilitat en l'ordenació i la gestió del territori, en el que sis experts en aquest camp presentaren els aspectes principals que avui concorren en el debat sobre la mobilitat i la seva gestió. D’altra banda, entre els dies 13 i 16 d’octubre de 2014, coincidint amb el període de treball de camp a Menorca, s’organitzà en els Cercle Artístic de Menorca, amb el suport de diverses entitats, el cicle de debats Mobilitat i gestió del territori a Menorca.  

El programa ha estat organitzat pel Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el suport institucional de l’Institut Menorquí d’Estudis i l’Observatori Socioambiental de Menorca. Així mateix, el Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears  i la Xarxa Joan Lluís Vives han volgut contribuir a l’organització del treball de camp i del cicle de conferències a Ciutadella, per al qual el Cercle Artístic de Ciutadella ha ofert l’hospitalitat dels seu auditori, a la mateixa plaça del Born de la ciutat.  

La present edició del programa troncal clou el cicle triennal del programa troncal del Màster METIP iniciat l’any 2011. Aquest cicle ha estat integrat per tres exercicis de planejament que han pres com a àmbit d’estudi les Illes Balears: les Bases per a la gestió del territori a l’illade Formentera (curs 2011-2012), les Bases per a la gestió del paisatge a la Serra de Tramuntana de Mallorca (curs 2012-2013), i les Bases per a la planificació i gestió de la mobilitat a l’illa de Menorca (curs 2014-2015). Durant aquest període el programa troncal ha estat coordinat per Oriol Nel·lo i ha comptat amb un cos docent integrat pels professors Anna Badia, Àngel Cebollada, Rufí Cerdan, Carles Donat, Enric Mendizábal, Francesc Muñoz i Albert Pèlachs. El coordinador del treball de camp ha estat en les tres ocasions Jaume Mateu, de la Universitat de les Illes Balears, i el suport a la docència ha estat a càrrec de Esteve Dot (2011-2012 i 2012-2013) i Joan Carles Llurdés (2014-2015). Per al proper any el Departament de Geografia de la UAB prepara l'inici d'un nou cicle d'exercicis troncals en matèria d'ordenació del territori que estaran centrats en l'espai metropolità barceloní. 

Moscou 1937: en l’espai llegim el temps

El savi consell de l’amic llibreter ens fa reparar en el magnífic assaig de l’historiador alemany Karl Schlögel Terror y Utopía. Moscú en 1937 que acaba de publicar El Acantilado, en traducció de José Aníbal Campos. Es tracta d’una obra monumental, de 999 pàgines, l’original de la qual, Terror und Traum. Moskau 1937, fou publicat l’any 2008. 

L’objectiu de l’autor és estudiar la situació a la Unió Soviètica el 1937, l’any fatídic que marcà una inflexió en la història soviètica i mundial, en el curs del qual les purgues promogudes pel règim estalinista portaren a la detenció de prop de 2 milions de persones, 700.000 de les quals foren executades i gairebé 1,300.000 foren empresonades o enviades a camps de treball. Es tracta doncs d’un dels grans desastres històrics del segle XX, sense l’estudi de qual no es pot comprendre l’evolució posterior de la història europea i mundial, que l’autor presenta en una quarantena de quadres sobre diversos aspectes de la vida moscovita.

Qualsevol lector preocupat per l'evolució i el futur de les societats contemporànies obtindrà del llibre ensenyaments i reflexions profitoses.. Per al geògraf, a més, el mètode utilitzat per Schlögel resulta extraordinàriament interessant i rellevant, ja que parteix en molt bona mesura, de categories i consideracions espacials. D’aquesta manera, en comptes d’adoptar una narrativa cronològica i necessàriament parcial, l’autor opta per construir un fris de la vida en la capital soviètica en aquell any extraordinari. Així, com en calidoscopi, ofereix un conjunt de visions dels esdeveniments que estan tenint lloc simultàniament en la ciutat: del Pla General urbanístic de Stalin a les desfilades dels herois de l'esport; de la solidaritat amb l'Espanya republicana a les detencions massives; de la construcció del metro al processos espectacle i les execucions summàries; dels concerts del Bolshói als pisos col·lectius;...

L’ambició de Schlögel és doncs bastir una mena de cronotropos, una “narrativa de la simultaneïtat” que condensi el temps i l’acció històrica en un lloc. “El lloc garanteix la complexitat. La mirada panoràmica i estereoscòpica cerca veure-ho simultàniament, quelcom que resulta més adequat al caràcter disparitat d’aquest món que la mirada a través d’un túnel, severa i concentrada”, afirma. Hi utilitza, si ho voleu, instruments propis del cinema o de la literatura, com si es tractés del muntatge en les pel·lícules d’Eisenstein o els quadres urbans del Manhattan Transfer de John Dos Passos. Però com és obvi, l’instrument privilegiat per tal de transmetre aquesta narrativa simultània és el mapa: els mapes del Moscou projectat i els mapes del Moscou existent, els models del món futur i les representacions de la realitat contradictòria i tràgica. Mapes que en el cronotropos de Schlögel deriven la seva força interpretativa del conjunt de seqüències temporals que hi convergeixen i  els fan llegibles com si de llegendes cartogràfiques es tractés. 

Terror i Utopia. Moscú 1937 no és de cap manera un experiment aïllat en l’obra de Schlögel. Uns anys abans de la seva aparició, el 2003, havia ja publicat un altre assaig (o potser millor, una col·lecció d’assajos) titulada En l’espai llegim el temps. Sobre història de la civilització i Geopolítica (n’hi ha traducció castellana, Siruela, 2007), en el que reclama la necessitat d'aplicar el camp dels estudis històrics el spatial turn  que alguns geògrafs anglosaxons han reclamat per al conjunt de les ciències socials: “ja fa molt que s’entreveu que espacialitat i espacialització de la història humana es convertiran en el quid de la reorganització i nova configuració d’antigues disciplines des de la Geografia a la Semiòtica, de la Història a l’Art, de la Literatura a la Política. Les fonts del spatial turn brollen a doll i el corrent que nodreixen es poderós, més poderós que els dics i barreres entre disciplines”.

D’aquesta manera, la vella sentència de Fredrich Ratzel “en l’espai llegim el temps” es converteix en el lema d’unes ciències socials renovadores i renovades, de les quals el llibre sobre la tragèdia del Moscou dels anys trenta, en el que convivien, frec a frec, el terror i la utopia, n’és una mostra magnífica. 

La ciutat en la cruïlla: repensar les polítiques urbanes

La qüestió del govern urbà emergeix com un dels grans reptes de les societats contemporanies. Sense un designi col·lectiu, sense comptar amb els mecanismes adequats de govern i gestió, aquests artefactes formidablement complexos que són les ciutats resultarien escassament viables i els problemes que plantegen per a la vida dels seus habitants esdevindrien irresolubles. D'aquí la centralitat de la qüestió del govern de les ciutats i, d'una manera més general, del mateix govern del procés d'urbanització.

Precisament sobre el tema del govern urbà acaba d’aparèixer una llibre de gran interès: La ciudad en la encrucijada. Repensar la ciudad y su política, obra de l'economista i geògraf João Seixas i publicada a València per l’editorial Tirant lo Blanch. Seixas, es formà a la Universitat de Lisboa i a la London School of Economics i posteriorment obtingué el doctorat en Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una tesi dedicada ja al tema del govern urbà (Lisboa. Uma anàlisi crítica à governação da cidade, 2007). Sobre aquests mateix tema ha realitzat en els darrers anys  nombroses i interessants aportacions, entre les que destaca el volum, editat conjuntament amb Abel Albet, Urban Governance in Southern European Countries (2012). Així mateix, l’autor compta amb una llarga i destacada trajectòria d’assessorament a les administracions públiques, en particular en procés de descentralització i establiment de mecanismes de participació a la ciutat de Lisboa.

La ciudad en la encrucijada, traducció de l’original portuguès recentment aparegut, explora la relació entre ciutat i política en quatre etapes: en la primera descriu quines són les tendències principals de l’evolució de les ciutats contemporànies i enumera els problemes que plantegen; tot seguit, analitza la forma com les polítiques urbanes han tractat de donar resposta a aquests reptes i quins són els interessos que a través d’elles es dirimeixen; en tercer lloc, s’exploren els oportunitats i les limitacions que les circumstàncies actuals suposen per a les polítiques urbanes; finalment, el volum es tanca amb una concreció d’aquests temes en el cas de la governança de la ciutat de Lisboa. Una trentena de caixes o petits estudis temàtics, en les quals han col·laborar nombrosos col·legues de l’autor -professors o investigadors en universitats de Portugal, Espanya, Brasil i França- enriqueixen el volum.

A través d’aquest recorregut, l’autor reclama la necessitat i la importància de les polítiques urbanes. Calen noves polítiques, ens ve a dir, per tal de fer front als ingents problemes socials, econòmics i ambientals que les nostres àrees urbanes tenen plantejades, tot garantint el dret a la ciutat en el marc d'una més alta justícia espacial i social. Per a posar en peu aquestes polítiques resulten necessaris, en primer lloc, canvis profunds en l’orientació i en la forma d’actuar dels governs urbans. Però al mateix temps s’han de produir transformacions decisives en la capacitat d’organitzar-se i d’expressar-se de la ciutadania. Noves polítiques i organització de la ciutadania: heus aquí els reptes principals que la cruïlla en la que es troben posa al davant de les nostres ciutats.   

La segregació social a la ciutat: itineraris suburbans

Renda Familiar Disponible segons parada de Metro a Barcelona
Grup Municipal IC-EUiA, Ajuntament de Barcelona (octubre 2014)

Recentment s’ha divulgat un graf del metro de la ciutat de Barcelona en el que s’ha fet constar en cada estació la renda familiar disponible mitjana del barri al que serveix. L’exercici ha estat realitzat pel grup municipal de Iniciativa per Catalunya-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona a partir de dades dels serveis estadístics del mateix municipi, corresponents als 73 barris de la ciutat i a la renda mitjana estimada per a cada un d'ells l’any 2012.

El plànol permet doncs constatar la realitat de la segregació urbana de la ciutat a través de les desigualtats de renda. Aquestes desigualtats són certament elevades i presenten una peculiaritat respecte d’altres ciutats europees: rendes molt desiguals conviuen en un espai molt reduït, els escadussers 100 quilòmetres quadrats de la ciutat. Així, el plànol mostra clarament com els barris més rics (els que corresponen a estacions com Maria Cristina o Palau Reial) tenen una renda mitjana prop de set vegades superior a la dels més pobres (els servits per estacions com Ciutat Meridiana o Trinitat Nova), i com uns i altres es troben a una distància relativament escassa d’altres àrees amb rendes molt diverses.  

El mètode emprat per a visualització de les dades resulta extraordinàriament eficaç, ja que relacions les estacions de metro -uns espais coneguts i tangibles, vinculats a l’experiència personal de la majoria dels ciutadans- amb les mitjanes de la renda del entorn, tot fent així particularment comprensibles i visibles les desigualtats de renda existents a la ciutat. Més encara, és fàcil repensar els propis itineraris, o imaginar-la d’altres, a través del mapa de la renda. Així, per exemple, un metge que visqués al de Gràcia i prengués cada matí el metro a Lesseps per tal d’anar a atendre els pacients d'un Centre d'Assitència Primària a Trinitat Nova, entraria a l’estació en un entorn que disposa d'una renda mitjana un terç superior a la mitjana de la ciutat (138, per Barcelona=100) i sortiria del metro en un entorn on la renda equival a un terç de la de la ciutat (39). Com que entre Lesseps i Trinitat Nova hi ha deu parades hauria vist disminuir la renda de l’entorn a raó de 10 punt per estació. De la mateixa manera, un cuiner resident al barri Besós i que treballi en un restaurant de la Vila Olímpica experimentarà un canvi encara més sobtat, ja que en tot just cinc estacions veurà com la renda de l’entorn passa de ser el 52 al 146 de la ciutat.

Lives on the Line. Live Expectancy at Birth and Children Poverty as a Tube Map
James Cheshire i Oliver O'Brien (2012)

El mètode per la confecció del plànol no està pas exempt de dificultats metodològiques, tant pel què fa a l’estimació de les rendes mitjanes com a l’assignació de les estacions a determinats barris (ja que molt sovint en serveixen a més d’un). De fet, la utilització del plànol de la xarxa de metro per tal de visualitzar les diferències socials té antecedents importants. Potser un dels més coneguts i reïxits és Lives on the Line, la representació de l’esperança de vida dels barris de Londres sobre el mapa del tube de la ciutat, realitzar l’any 2012 per James Cheshire i Oliver O’Brien, del Bartlett Centre for Advanced Spatial Analysis de l'University College de Londres. Com es pot veure, el plànol feia palesa de manera prou impactant la diferència de més de 12 anys en esperança de vida dels residents a l’est de la ciutat i els qui habiten a Kingsbridge o a Marble Arch, afegint-hi, a més, com a referència, el nivell de pobresa infantil de cada barri.

Esperança de vida al néixer. Homes.
Àrees Bàsiques de Salut, Barcelona (2008-2012)

Aquesta relació entre les condicions de l’entorn i l’estat de salut de la població, tema del que ja hem tingut ocasió de parlar aquí, també es podria representar fàcilment sobre el plànol del metro de Barcelona. Així, si hom pren les dades sobre l’esperança de vida mitjana al néixer per als habitants de les àrees bàsiques de salut de la ciutat que elabora l’Agència de Salut Pública de la ciutat, veurà com es poden relacionar amb relativa facilitat amb les estacions de metro. Així, per exemple, si hom empra com a referència l’esperança de vida en néixer dels homes, veurà com entre les Corts i el Drassanes (Raval Sud), a tot just vuit parades de metro de distància en la Línia 3, l’esperança de vida en néixer de l’entorn disminueix vuit anys, de 82 a 74 anys. A any per parada, doncs.  

Ciutat i polítiques en temps de crisi

Tot i la millora aparent d’alguns indicadors macroeconòmics, el efectes de la crisi econòmica i de les mesures preses al seu recer segueixen pesant severament sobre les ciutats europees. No és d’estranyar doncs que continuïn apareixen noves anàlisis i interpretacions sobre les implicacions territorials de la crisi i les seves conseqüències sobre les societats, les economies i les polítiques urbanes.

Fa uns mesos ens fèiem ressó de la publicació de la Geografía de la crisis económica en España, coordinada per Juan M. Albertos y José L. Sánchez i publicada per la Universitat de València. Ara acaba d’aparèixer a Itàlia el volum Città e politiche in tempi di crisi, editada pels urbanistes Laura Fregolent i Michelangelo Savino i publicada a Milà per l’editorial Franco Angeli.  Es tracta d’un intent ambiciós que té per objectiu no només analitzar les causes i els efectes de la crisi, sinó també reflexionar sobre les polítiques públiques que s’estan duent a terme (o s'han abandonant) davant d’aquesta situació. La reflexió, i aquesta és segurament una de les principals virtuts de l’obra, procedeix no només d’estudiosos universitaris sinó també d’una representació de responsables municipals de diverses ciutats italianes. Una trentena d’autors, entre acadèmics i gestors, han volgut contribuir a aquest esforç de reflexió col·lectiva.

 Després d’un prefaci d’Ada Becchi i de sengles assajos introductoris del curadors, l’obra consta de dues parts clarament diferenciades. En primer lloc, ofereix un conjunt de entrevistes amb polítics municipals (en la seva gran majoria responsables de la gestió urbanística) de 15 grans ciutats italianes (de Torí, Milà, Gènova i Pàdua a Bari, Matera, Palermo i Messina). Tot seguit, s’inclouen un seguit d’assajos temàtics en el que experts universitaris analitzen els reptes que la situació actual planteja per les ciutats italianes (de la corrupció, el cost dels serveis i la fiscalitat a l’abandonament de la industria, la inadaptació del planejament urbanístic i les dificultats d’adoptar noves formes de gestió i participació). Dos postfacis, obra de Francesco Indovina (“Una nuova retorica: la crisi come oportunità”) i d’Oriol Nel·lo (“Note sulla crisi economica nelle città europee”) clouen el volum.

Del conjunt n’emergeix el retrat d’una realitat preocupant i una exigència peremptòria: la de ser capaços de concebre i posar en peu noves formes de fer urbanisme, noves iniciatives ciutadanes i noves formes de  fer  política per aturar l'empitjorament de les condicions de vida, la degradació de l’entorn i la regressió de la democràcia a les ciutats europees.