Cirici i la Llotja: ciutat i pacte

Alexandre Cirici, Autorretrat

La reunió del Consell de Ministres del dia 21 de desembre ha posat en el centre de la convulsa actualitat catalana l’edifici de la Llotja de Mar. Com és sabut, la construcció de l’edificació medieval s’inicià a començaments del Tres-cents, vora la platja, amb la finalitat de protegir les mercaderies que entraven a la ciutat i aquells que hi comerciaven. De llavors ençà i fins a temps recents fou un dels centres de la vida econòmica de la ciutat.

Ara fa més de quaranta anys, el crític d’art Alexandre Cirici Pellicer va escriure una glosa de l’edifici i de la seva significació històrica. Potser no tots els que la setmana passada s’hi varen reunir, ni aquells que des de fora els bescantaven, tenen present aquest text publicat el 1975, l’any de la mort del dictador, en un llibre magníficament il·lustrat per Aurora Altisent. En tot cas, resulta convenient de rellegir-lo a la llum de les nostres circumstàncies d’avui.

Cirici començava esmentant la complexa relació que, al llarg dels segles, Barcelona ha mantingut amb el poder polític: “La història que surt als llibres de text, la de les banderes i les trompetes, va ésser feta a bastonades. Però hi ha una altra història que és la de la gent. Una història que ha passat en silenci durant segles (...) Per una ciutat com Barcelona, desposseïda de capitalitat política, tots els oripells s’han esvaït. Les armes són rovellades. Els estandards arnats. Però la gent és viva i, des del seu lloc, pot comprendre millor que no pas aquells altres que cavalquen sobre els tigres de l’època, que el llinatge comú no és tant la sang dels quin mataven i morien per camps i muntanyes, com la dels qui, per damunt i per sota de totes les calamitats i de tots els triomfs, treballaven, compraven i venien al voltant dels mercadals. Les ciutats són això.”

Aurora Altisent, La Llotja de Mar

Així, per Alexandre Cirici, la història silenciosa de la vida material, del treball i de l’intercanvi, seria, més que cap altra cosa, la base de la construcció d’un “llinatge comú”. Com és sabut, les relacions entorn de la vida material, de la producció i distribució de la riquesa, no han estat exemptes, ni a Catalunya ni enlloc, de contradiccions ni de conflictes. Però, en el nostre cas, la seva centralitat hauria contribuït a definir uns determinats trets socials: “Altres ciutats treuen la força d’estructures militars o polítiques. Barcelona treu la que té de la conveniència general de concentrar-se en un lloc d’intercanvi. Els barcelonins han vingut de tot arreu. Segons les èpoques, de l’Occitània, al nord. Segons les èpoques, de l’Andalusia, al sud. Sempre, de tot Catalunya. No els uneix cap raça.”

Potser aquests trets ajudarien a explicar el caràcter pactista que tants autors, des d’Eiximenis fins a Vicens Vives, han volgut identificar en molts episodis de l’evolució de Barcelona i Catalunya. “Barcelona és un lloc de pactes. Si l’arrel mercadera de la seva vida reposa ací, sota les arcades gòtiques, en un diàleg continu entre gent que lliga i deslliga i que pren per llei allò que entre dos lliurement, han decidit, no és estrany que el país sencer hagi estat vertebrat, al volt de Barcelona, en una mentalitat pactista, per la qual cap decisió vàlida no ve ni de dalt ni de fora.”

No se si gaires barcelonins i catalans d’avui es sabrien reconèixer en la Barcelona i la Catalunya que dibuixa Alexandre Cirici, aquella ciutat i aquell país en les que, segons deia, “ningú et demana d’on vens ni on vas, ni qui ets”.  Potser la reflexió històrica de l’autor, aquell any 1975, estava condicionada precisament per la voluntat d’entesa i de pacte, de tal manera que era no només interpretació del passat sinó desig de futur. Un futur del que nosaltres mateixos estem encara lluny: aquell en el que les “normes sagrades” de la vida de la ciutat i del país “flueixen diversificades i lleugeres, com una manifestació espontània i fresca d’allò que uns i altres han pactat, lluny de tota coacció, dins la insubstituïble atmosfera de la llibertat.”

[Publicat a Treball, 28.12.2018]

Intensitats urbanes. La urbanització del litoral mediterrani ibèric

Molt sovint s'ha estudiat la singularitat de les terres ibèriques de llengua catalana a partir dels seus trets lingüístics, els patrons culturals o la trajectòria històrica. Poques vegades, en canvi, s'ha considerat el procés d'urbanització com a element distintiu i caracteritzador. Més aviat al contrari, per una part rellevant de la catalanística i del catalanisme polític la urbanització ha estat vista sovint com un element deleteri que més aviat comportava, amb el seu avenç, un afebliment de la singularitat i de la cohesió de l'àmbit.
Tanmateix, resulta innegable que en el darrer segle el procés d'urbanització ha estat a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears no només un factor de transformació social i territorial, sinó també de integració i de singularització. Una dinàmica que ha contribuït de manera decisiva a que el litoral oriental de la Península Ibèrica i les Illes Balears s'hagi acabat configurant una gran regió urbana amb una població que s'apropa als 14 milions de residents i uns 40 milions de visitants anuals. De fet, l'àmbit catalano-valenciano-balear aplega diverses metròpolis regionals -Barcelona, Camp de Tarragona, València, Alacant-Elx- juntament amb algunes de les àrees turístiques més desenvolupades de la Mediterrània -Costa Brava, Costa Daurada, Costa del Sol, Mallorca, Eivissa. Per la seva grandària, aquest àmbit és similar a macro-regions urbanes com la Vall del Po o el Randstad holandès i ha de ser considerat com un dels principals eixos de desenvolupament econòmic del sud d'Europa. La seva producció anual, 361.000 M€, representa el 31,1% del PIB espanyol, dobla el de països con Grècia i Portugl i s'apropa al de nacions europees mitjanes com Austria o Noruega.
Precisament sobre el procés d'urbanització a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears acaba de publicar-se l'article "Urban Intensities. The Urbanization of the Iberian Mediterranean Coast in the Light of the Nighttime Image of the Earth", de Joan Checa i Oriol Nel·lo. El treball, que recull les principals conclusions d'una recerca impulsada per l'Institut d'Estudis Catalans, explora les possibilitats per a l'anàlisi de les dinàmiques urbanes que ofereix la imatge satel·litària nocturna de la Terra.
Així, mostra com Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears concentren el 37% de la superfície amb lluminositat urbana de l'Estat, de tal manera que, mentre en el conjunt d'Espanya la superfície de sòl amb aquest nivell de lluminositat representa el 3,6% del total, en l'àmbit estudiat cobreix el 10,9% del territori. Més encara, entre 1992 i 2012 la superfície així il·luminada hi conegué un augment superior al 50%. Així mateix, a partir de la imatge satel·litària nocturna l'estudi explora la intensitat dels usos urbans existents, tot mesurant la superfície amb intensitat de lluminositat urbana per a cada una de les comarques de l'àmbit, així com les seves oscil·lacions al llarg de l'any.
D'aquesta manera, l'estudi confirma que l'expansió de les àrees urbanes, la dispersió de la urbanització, la integració del territori i la intensitat dels usos urbans constitueixen alguns dels trets principals que singularitzen i caracteritzen -amb les potencialitats i els problemes que això comporta- les terres de llengua catalana.   

A cidade em movimento

Acaba d'aparèixer el llibre A cidade em movimento. Crise social e resposta cidadâ, publicat per l'editorial lisboeta Tigre de Papel. Es tracta de la traducció en llengua portuguesa de La ciudad en movimiento, publicat ara fa tres anys a Madrid per Díaz & Pons Editores. Previament, l'any 2016, ja n'aparegué una edició italiana (Roma, Edicamus).
La versió portuguesa, traduida per Marta Brito i que compta amb un pròleg de Joâo Seixas, fou presentada a inicis d'aquest mes a Lisboa: primerament, en el marc del Coloquio Ibérico de Geografía, que s'hi celebrà entre els dies 5 i 7 de novembre, i tot seguit en un debat amb exponents de moviments ciutadans de la ciutat, en un acte celebrat a la llibreria Tigre de Papel.  
Reproduïm a continuació la Nota a l'edició portuguesa:

"La petita obra que el lector té a les mans respon, primer de tot, a la voluntat de l'autor d'explicar-se i explicar l'ascens, en una Europa sacsejada per la crisi, dels moviments socials urbans. Va ser elaborada, en bona mesura, durant l'estiu de 2015, just quan s'acabava de produir el triomf, en les eleccions municipals celebrades a Espanya al maig d'aquell any, de les candidatures vinculades a aquests moviments. Un triomf que ha dut a forces polítiques nascudes de la indignació popular davant la crisi econòmica i social a governar bona part de les ciutats més grans del país, mostrant així el potencial i les limitacions del seu impuls transformador. Eren així mateix els mesos posteriors al referèndum sobre la independència d'Escòcia i a la primera consulta ciutadana sobre la independència de Catalunya, celebrada al novembre de 2014.
Els esdeveniments posteriors han vingut a confirmar la importància de la irrupció dels moviments socials urbans en l'escena pública. Aquests formen part d'una difusa geografia del descontentament que, per bé i per mal, s'ha anat estenent en el conjunt d'Europa i en bona part de les societats occidentals. Un descontentament que conté un gran potencial transformador i creatiu si som capaços d'orientar-lo envers la construcció d'una societat més justa, més democràtica i més sostenible. Ara bé, mancat d'aquesta orientació, utilitzat per forces reaccionàries, el neguit social pot oferir la base per a respostes xenòfobes, racistes i estrictament reaccionàries. No cal posar exemples; estan en la ment de tots. En un conegut passatge dels seus quaderns, Antonio Gramsci advertia, des de les presons del feixisme, sobre les oportunitats i els riscos de moments com els que travessem: "la crisi consisteix precisament en el fet que allò que és vell mor i el que és nou no pot néixer: en aquest interregne poden aparèixer els fenòmens morbosos més diversos "(Quaderni, 1930, 3.34).
Potser pel fet de versar sobre aquestes qüestions peremptòries, La ciudad en movimiento ha donat

Livrairia Tigre de Papel, 7.11.2018

mostra des de la seva primera publicació a finals de l'any 2015 d'una sorprenent vitalitat. La seva aparició a Espanya va donar lloc, de forma bastant inusual, a un bon nombre de debats públics en diverses ciutats, amb la participació d'activistes, estudiosos, tècnics i càrrecs electes. L'any següent es va publicar la versió italiana, l'aparició de la qual va ser seguida d'una interessant discussió, acadèmica i política, en la que es van creuar els parers, no sempre coincidents, d'autors com Ugo Mattei, Francesco Indovina i Giovanni Cafiero, entre d'altres.
L'aparició de la versió portuguesa ve a confirmar l'interès que les qüestions tractades en el llibre segueixen despertant. En la present edició, s'ha optat per mantenir el text de l'original, sense tractar d'actualitzar ni tan sols parcialment el seu contingut. Això respon al fet que, al nostre criteri, l'interès de l'obra, si algun en tingués, no procedeix tant de les informacions d'actualitat, sinó més aviat de les reflexions sobre temes estructurals i de llarg termini que pugui suscitar. L'autor vol fer constar el seu agraïment al professor Joâo Seixas, que tan amablement ha prologat el volum i a l'Editorial Tigre de Paper per la seva delicada tasca de traducció i edició."

Barris i crisi: la necessitat de més i millors polítiques públiques a la ciutat

La crisi econòmica ha tingut efectes molt notables no només pel què fa a l’empitjorament de les condicions de vida en els barris de les nostres ciutats. També ha donat lloc a una extraordinària florida d’iniciatives ciutadanes, que han tractat donar resposta a la situació, reivindicar els drets amenaçats i cercar alternatives. Sobre aquest tema acaba d’aparèixer el llibre editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, Barrios y Crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña (Tirant lo Blanch, 2018). El llibre compendia els resultats d’una dilatada recerca en la que han participat un bon nombre d’investigadors, amb la imprescindible col·laboració de membres d’entitats ciutadanes i de tècnics de les administracions. La investigació ha estat estretament relacionada amb alguns dels debats i les decisions adoptades en el camp de les polítiques urbanes en els darrers anys. Potser això justifica aturar-se un moment a considerar quines són les seves aportacions i les qüestions que aquestes susciten.  

El primer tema que Barris i crisi posa en evidència és la importància de la dimensió territorial i urbana per a la comprensió de la desigualtat social: la composició social de l’espai urbà (la forma com es distribueixen residencialment els diferents grups socials a les ciutats) no és només un reflex o una conseqüència més o menys inevitable de les desigualtats socials, sinó que és en si mateixa un factor de reproducció d’aquestes desigualtats. Així, les condicions de l’entorn urbà en el que viuen les persones poden ser, alternativament, un element significatiu d’avantatge o de desavantatge social.

En segon lloc, Barris i crisi vol reivindicar la importància del coneixement de les desigualtats i, en particular de la desigualtat urbana. Per això, es necessària una recerca estretament vinculada a la realitat, al debat i als conflictes de la nostra societat. Institucions acadèmiques, moviments ciutadans i pràctica política són, massa sovint, compartiments estancs amb relacions inexistents o problemàtiques. Davant d’això, Barris i crisi no és només el resultat de la confluència de persones amb bagatges acadèmics força diversos, sinó també de la coproducció de coneixement entre institucions acadèmiques, professionals, administracions locals i entitats socials. La complexitat de la desigualtat urbana exigeix una aproximació coral i, per part dels investigadors, una voluntat de posar els seus coneixements i les seves tècniques –tan rigoroses com calgui- al servei dels que poden fer avançar cap a ciutats més equitatives i més democràtiques.   

Per últim, el llibre demostra i reclama la necessitat d’unes polítiques públiques robustes i innovadores que incorporin la mirada territorial en l’abordatge de les desigualtats socials. No és una apreciació menor: en temps de polítiques d’austeritat, i per tant de retallades i de retrocés del sector públic, convé conjurar-nos contra les propostes de privatització o de comunitarització del benestar social que suposin un menysteniment de la importància de les polítiques públiques. Per fer front a les desigualtats socio-espacials i la segregació urbana de la que es fa ressò Barris i crisi, ens calen dinàmiques d’innovació social, sí, però també, i molt particularment, polítiques públiques enfortides capaces de contrarestar el pes dels factors territorials urbans en la reproducció de les desigualtats socials.

Quines són les principals conclusions de la recerca? En primer lloc, es constata el creixement significatiu de la segregació urbana com a conseqüència d’una major concentració territorial de les situacions de benestar i de pobresa en diferents barris i municipis metropolitans. Tot i que sovint s’oblida, això no és només el resultat del confinament de la població de menor renda en els barris on els preus de l’habitatge són relativament més baixos, sinó també, i de forma molt significativa, de la secessió de la població de renda més alta cap a determinats barris i municipis. En segon lloc s’evidencia que la segregació urbana és un fenomen d’abast metropolità: municipis sencers tendeixen a veure’s especialitzats en la residència de persones de diversos nivells de renda. Això, com hem discutit en altres ocasions, té fortes implicacions de tota mena: s’ha discutit molt en els darrers temps sobre el “separatisme polític” a Catalunya, tot oblidant, sovint, que el separatisme social està transformant la societat i les ciutats de Catalunya. Finalment, la recerca posa en evidència la proliferació de les iniciatives d’innovació social a Catalunya com a resposta a la crisi econòmica, la seva importància per al combat contra els efectes socials de la crisi. Ara bé, la distribució territorial d’aquestes iniciatives resulta molt desigual, de tal manera que acostumen a ser més nombroses en barris de rendes mitges amb una forta tradició participativa, més que no pas en els barris on es concentren les situacions de major necessitat social.

Quines lliçons podem extreure d’aquests resultats pel què fa a les polítiques públiques contra la desigualtat socio-espacial? La primera, i la més òbvia, fa referència a la necessitat de reforçar aquestes polítiques. No està de més dir-ho, ara que, per exemple, ja fa gairebé 8 anys que la Llei de Barris aprovada pel Parlament de Catalunya al 2004 continua en suspensió indefinida. Aquesta situació desmenteix aquells que afirmen que l’administració catalana ha abandonat les polítiques d’austeritat i contrasta frontalment amb l’evidència aportada sobre el fort creixement de les desigualtats i la segregació.  

De fet, no només caldria recuperar instruments com la Llei de Barris, sinó que es tracta, també, d’incorporar i de consolidar la mirada espacial en el conjunt de les polítiques públiques: en les polítiques educatives, de salut, ambientals, energètiques... Totes i cada una han de ser sensible al fet espacial, ja que aquest incideix de manera directa en les desigualtats d’accés a drets bàsics. Recuperar polítiques com les dels Plans Educatius d’Entorn, reforçar les polítiques de salut comunitària, donar un nou impuls a polítiques de desenvolupament local com Treball als Barris, entre d’altres, hauria de ser una prioritat no només municipal sinó també metropolitana i nacional.

L’Ajuntament de Barcelona ha emprès un molt meritori Pla de Barris a la ciutat per avançar en aquesta direcció. Es tracta d’una iniciativa lloable, que fa encara més palesa la manca de polítiques metropolitanes i catalanes en aquest camp. “Lo negre, prop, lo blanc fa més lluir”, deia el poeta. Aquesta mancança és tan més greu si es té en compte que, com s’ha dit, avui les desigualtats socio-espacials tenen una dimensió clarament metropolitana. Les institucions metropolitanes, les diputacions i la Generalitat han d’emprendre de manera immediata iniciatives en aquest camp.    

Una darrera reflexió: les iniciatives de la ciutadania han resultats essencials per fer front a la crisi i als seus efectes. Però la innovació social no arriba a tot arreu. “Els barris organitzats resisteixen millor la crisi”, resumia en portada un important mitjà de comunicació nacional fent-se ressò dels resultats d’aquesta recerca. Compartim plenament aquesta observació: necessitem més organització social. I, al mateix temps, necessitem més polítiques públiques (municipals i supramunicipals). Ambdues afirmacions no són de cap manera contradictòries. Ans al contrari: només amb la combinació entre organització ciutadana i polítiques públiques es podran defensar i conquerir els drets socials.  

[Article d'Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, publicat a Treball, 26.11.2018] 

Governar la ciutat amb el turisme

Santiago de Compostela, la Catedral, agost 2017

El turisme ha esdevingut un element fonamental en la vida de les nostres ciutats. No és d’estranyar, doncs, que el debat sobre la forma de gestionar els seus impactes hagi adquirit un gran interès i una notable intensitat. La Jornada "Governar la ciutat amb el turisme", organitzada per la Fundació “La ciutat invisible” a Girona el dia 20 d’octubre de 2017 ha tingut per objectiu, precisament, debatre el tema del turisme urbà i la seva gestió, amb la participació d’un destacat grup d’experts internacionals i  representants dels sectors directament concernits. 

L’encontre -que ha comptat amb ponents procedents de cinc universitats europees (University College London, Universidade Nova de Lisboa, Università di Sassari, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Girona) així com dirigents de les àrees de turisme de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Girona- ha estat inaugurat per Joaquim Nadal, president de la Fundació “La Ciutat Invisible”, Pere Vila, president de la Diputació de Girona, i Marta Madrenas, alcaldessa de Girona. Han pres part a la trobada un total de 170 participants.

La jornada ha tractat quatre temes principals: la significació del turisme en la societat contemporània, els impactes del turisme a la ciutat, les respostes que la presència del turisme suscita a les ciutats i, finalment, les polítiques urbanes en relació al turisme.  Després d’un debat llarg i fructífer, el coordinador de la jornada, professor Oriol Nel·lo, ha presentat les conclusions, que poden resumir-se en els deu punts següents:

La necessitat d’anàlisis rigoroses i visions compartides sobre el turisme. El turisme és un fenomen de gran abast que es troba en un procés de creixement accelerat i que, en societats com la nostra, té impacte sobre el conjunt de la vida social. Tanmateix, la seva naturalesa i els seus efectes són molt sovint percebuts de manera distorsionada i les opinions sobre el turisme son en molts casos resultat d’estereotips i prejudicis. En primer lloc, cal doncs assenyalar la importància de l’anàlisi aprofundida de la realitat del turisme, així com la necessitat de transmetre de manera rigorosa els resultats d’aquesta anàlisi.

El reconeixement del turisme com a fenomen estructural. Lluny de constituir un mer sector perifèric de l’economia, el turisme ha esdevingut una activitat de importància crucial en el funcionament, l’economia, la configuració i la vida social de les nostres ciutats. Més doncs que voler gestionar el turisme a la ciutat, del que es tracta de gestionar la ciutat tot assumint que el turisme en forma part de manera consubstancial, de la mateixa manera que el comerç, la indústria o els serveis.

La constatació que del turisme se’n deriven tant oportunitats com reptes. Els impactes de l’activitat turística a la ciutat tenen una rellevància creixent i cada vegada més decisiva, com en d’altres períodes n’han tingut la indústria pesada o les migracions camp /ciutat. Per un costat, el turisme ofereix notables oportunitats econòmiques, culturals i relacionals per a les ciutats, comporta la creació de llocs de treball i atrau recursos a la ciutat. Però al mateix temps, suposa riscos gens menyspreables, entre els quals destaquen especialment la banalització dels espais urbans, l’increment del cost dels serveis (tant per turistes com per residents), la privatització de béns urbans comuns per part de l’activitat turística (espai públic, recursos naturals, paisatge), la incidència en el mercat de l’habitatge i els impactes ambientals. Qualsevol anàlisi de l’activitat turística que vulgui copsar la complexitat del turisme ha d’abandonar, doncs, els judicis maniqueus i tenir en compte caràcter complex dels seus efectes.

San Marco, Venècia, març 2017

L’exigència de governar el turisme i els seus efectes a la ciutat. Per tal d’aprofitar les oportunitats i per fer front als reptes es deriven del turisme, cal dotar aquesta activitat de guies col·lectives, democràticament acordades i gestionades des dels poders públics. Aquesta voluntat de governar la complexitat del turisme ha de concretar-se en polítiques urbanes basades en els següents principis: la transversalitat, la cooperació multinivell, la mesura. Així mateix cal evitar el risc de procastinar a l’hora de prendre decisions: el turisme té, en ocasions, impactes que resulten molt difícilment reversibles, per això cal una actitud proactiva i compromesa per part dels poders públics.

La conveniència de implicar la ciutadania. El turisme és una activitat que afecta tota la ciutat i la vida quotidiana de la població. Per tant, resulta imprescindible que el conjunt de la ciutadania estigui implicada en la definició dels objectius, les accions i la gestió de les polítiques relatives al turisme. Aquesta implicació ha de comprendre tots els sectors afectats i, en particular, l’àmbit empresarial, els treballadors del sector, el comerç, els operadors culturals i el veïnat de les àrees que coneixen una major pressió turística. També, en la mesura que això sigui possible, resulta convenient implicar els mateixos turistes en la definició i gestió d’aquestes polítiques.

L’obligació de repartir els beneficis i les càrregues. L’activitat turística genera beneficis i imposa càrregues. Per tal que redundi en benefici de la col·lectivitat en el seu conjunt cal que uns i altres es distribueixin de manera equitativa. De la mateixa manera que, en matèria urbanística, s’ha assumit plenament que una part de la plusvàlua generada ha de revertir a la col·lectivitat, cal estudiar noves fórmules per tal que els beneficis i les càrregues del turisme es distribueixin de forma més equilibrada tant socialment com territorialment. Aquestes fórmules -que han de ser tant de caràcter fiscal, com urbanístic i ambiental- són de gran importància no només des del punt de vista de l’equitat social, sinó també de l’acceptabilitat de l’activitat turística per la ciutat en el seu conjunt.

La necessitat de protegir els béns comuns. L’atractiu turístic de la ciutat es basa, en molt bona mesura, en l’existència d’una sèrie de béns comuns. Una part d’aquests són aportats per la natura: l’entorn, els recursos, els elements naturals del paisatge. D’altres, en canvi, han estat construïts al llarg dels segles per la col·lectivitat: l’espai públic, el patrimoni arquitectònic, la cultura, la vida urbana. Per tal que l’activitat turística pugui perdurar en el temps i beneficiï les generacions presents i a les venidores, cal que l’ús dels béns comuns urbans amb finalitats turístiques no resulti en la seva privatització o el seu malbaratament, sinó, al contrari, en la seva preservació i l’exaltació dels seus valors.

La voluntat de incorporar la dimensió metropolitana. Avui, les nostres àrees urbanes s’han estès sobre el territori per abastar gairebé sempre múltiples localitats. En canvi, l’activitat turística tendeix a localitzar-se sobretot en uns pocs indrets. Això fa que, molt sovint, els impactes del turisme es produeixin de forma molt concentrada, mentre que els seus beneficis són difusos. Per tal de que la distribució de beneficis i càrregues a la que ens referíem més amunt resulti equitativa, cal que les polítiques turístiques –de promoció, de planificació, de gestió- tinguin en compte l’escala metropolitana.

La utilització de tots els instruments i la participació de tots els actors. Per a la correcta gestió de l’activitat turística cal utilitzar tots els instruments necessaris: estratègics, urbanístics, fiscals, laborals, culturals i d’altres. Cal també, com s’ha dit, implicar tant com sigui possible tots els sectors directament concernits. Només utilitzant tota la caixa d’eines disponibles i implicant tots els actors serà possible una gestió eficient i equitativa de l’activitat turística

L’assumpció de la necessitat del debat i la controvèrsia. En l’activitat turística, com en tants d’altres àmbits de la nostra societat, convergeixen interessos diversos, a vegades contradictoris. Això fa que l’existència permanent de debat i fins i tot de controvèrsia sobre el tema resulti inevitable. Lluny de tractar d’evitar-lo, resulta molt convenient que els poders públics i la societat en el seu conjunt promoguin aquest debat i assegurin que es pugui realitzar de manera oberta, transparent i democràtica, amb la participació de tots els actors. Aquest és, sens dubte, un requisit imprescindible per tal de governar la ciutat amb el turisme en benefici de tota la ciutadania.

[Fotografies: O. Nel·lo] 

Contra el frontisme, les ciutats

"Haig de confessar que a mi em va fer molta impressió de jove la lògica dialèctica enfront de l’aristotèlica: “A” o “no A”, diu Aristòtil. O som o no som. “A” i “no A” diuen Hegel i Marx. És a dir, som i no som”. Així escrivia Pasqual Maragall l’any 2002, poc abans d’assumir la presidència de la Generalitat.

Un dels efectes més colpidors i preocupants de la crisi catalana d’aquests darrers anys és, precisament, la imposició d’una lògica binària en relació a la qüestió nacional, ben allunyada de la complexitat i, encara més, de la dialèctica: cal ser necessàriament “espanyol” o “català”, “unitarista” o “independentista”. Aquells que tracten d’escapar d’aquests plantejaments són titllats, de manera despectiva, d’ ”equidistants”, d’ “ambigus” o de coses pitjors.
L’evolució vertiginosa dels esdeveniments en els dos darrers mesos ha exacerbat encara aquesta dinàmica. Així, la vella admonició d’Antonio Gramsci contra els indiferents, “viure vol dir prendre partit”, ha estat utilitzada de manera reductiva en discursos i cartells per indicar que calia triar de manera indefectible entre dos contraris, entre blanc o negre.
Ara bé, els plantejaments binaris no responen a la realitat de la societat catalana, on conviuen no dues, sinó múltiples cultures i llengües, de tal manera que molts ciutadans no sabrien (ni voldrien) definir la seva condició en termes excloents. Precisament, allò que està en crisi arreu d’Europa és la noció de l’Estat westfalià, en el que tota la població compartiria la mateixa cultura, la mateixa llengua, les mateixes creences, la mateixa “identitat”.
D’altra banda, en termes polítics, els posicionaments dicotòmics porten a la configuració de blocs antagònics i desplacen la discussió sobre qualsevol altre tema. De fet, no hi ha cap dubte que aquells que, des dels governs de  la Generalitat i de l’Estat, han encapçalat la deriva dels darrers temps han obtingut un èxit notable en desviar l’atenció d’altres qüestions incòmodes -pobresa, corrupció- i en bloquejar l’ascens de forces polítiques i moviments que podien posar en risc la seva preeminència.
Avui, el més gran perill que existeix en la societat i en la política catalana és que la consolidació d’aquests fronts tancats i antagònics. El frontisme sobre la qüestió nacional enquistaria inevitablement el conflicte i en dificultaria el tractament durant dècades, tal com demostren les experiències d’Euskadi i d’Irlanda del Nord, per posar només dos exemples. D’altra banda, de transmetre’s al conjunt del cos social, el frontisme podria acabar malmetent el fonament bàsic de la nostra societat: la voluntat de que la riquesa de la diversitat no esdevingui mai un motiu de discriminacions o fractures.  
De cara a les eleccions del proper mes de desembre i a l’etapa que haurà de seguir després, cal cercar doncs per tots els mitjans la forma d’evitar el tancament de dos blocs antagònics irreconciliables, i potenciar tant com sigui possible les posicions que cerquin un punt de trobada i una sortida dialogada. No serà sens dubte una empresa fàcil i els darrers esdeveniments –de la declaració d’independència del 27 d’octubre a la intervenció de l’autonomia i l’empresonament de bona part del govern electe- dificulten molt aquesta tasca. Del seu èxit depèn, tanmateix, la possibilitat de trobar alguna sortida a l’atzucac en el que ens trobem.
En aquest context, els poders locals de Catalunya poden tenir un paper decisiu. Fins ara, en una situació polaritzada per l’enfrontament entre els dos governs de la Generalitat i de l’Estat, el paper dels ajuntaments ha corregut el risc d’aparèixer com a subsidiari o instrumentalitzat. Ara, amb la Generalitat escapçada i el govern de l’Estat llançat en una ofensiva recentralitzadora, la representativitat i legitimitat dels governs locals  prenen un relleu particular. Són l’administració més propera a la ciutadania i el seu posicionament podria resultar clau per trencar la polarització i apropar, en la mesura del possible una sortida negociada que és el que desitja la majoria de la ciutadania catalana.
Especial rellevància tindria en aquest context un pronunciament conjunt dels alcaldes i alcaldesses de les principals ciutats de Catalunya per tal d’exigir la reconducció de la situació present. Davant  la intransigència repressiva i la ceguesa política del Govern de l’Estat, davant els errors greus i les presses temeràries de l’independentisme, podria proposar-se que aquesta reconducció partís de tres pilars: la recuperació plena de l’autogovern mitjançant la derogació de les mesures derivades de l’aplicació de l’article 155; la posta en llibertat de tots els qui -per raons polítiques- es troben ara en presó preventiva i, finalment, l’expressió directa de la voluntat popular en un referèndum acordat sobre el futur institucional de Catalunya.
Una declaració dels ajuntaments de les principals ciutats de Catalunya en aquests termes no podria ser ignorada per les forces polítiques que concorrin a les eleccions, ni pels poders de l’Estat, ni tampoc per les institucions europees. I constituiria un raig de llum per a la ciutadania. 

[Article d'Oriol Nel·lo i Josep M. Vallès a Eldiario.es, 6.11.2017]