Envers la justícia espacial

Acaba d’aparèixer la versió en llengua castellana de l’obra del geògraf Edward W. Soja Seeking Spatial Justice. El llibre ha estat publicat per l’editorial valenciana Tirant lo Blanch, amb una interessant presentació del geògraf Josep Vicent Boira, dins la col·lecció Humanidades, que dirigeix el també geògraf Joan Romero. L’aparició del volum, que en la versió castellana porta per títol En busca de la justícia espacial, ve a ampliar per als lectors hispànics les possibilitats de conèixer l’obra de Soja, un dels geògrafs nord-americans contemporanis més influents.

Edward Soja ha esdevingut conegut sobretot per la seva reivindicació de la necessitat d’un “gir espacial” en el pensament social crític. Així, ha reclamat la conveniència peremptòria d’incloure en l’anàlisi social, tradicionalment abocada a l’estudi temporal dels fenòmens socials, els aspectes espacials. “Siguin quins siguin els teus interessos, poden avançar significativament si adoptes una perspectiva espacial crítica. El pensament espacial (...) no només pot enriquir la nostra comprensió de gairebé qualsevol tema, sinó també afegir potencial per expandir el nostre coneixement pràctic a accions més eficaces dirigides a millorar el món”, ha afirmat.

Els orígens i el desenvolupament d’aquesta línia de pensament en la trajectòria de l’autor poden ser seguits en l’excel·lent introducció a la seva obra que varen publicar ara fa uns anys els professors Abel Albet i Núria Benach (Edward Soja: La perspectiva postmoderna de un geógrafo radical, Icaria, 2010, col·lecció Espacios Críticos). En ella es poden veure com, des d’aquest punt de partida, l’autor proposa un ambiciós replantejament del pensament geogràfic contemporani, que s’ha concretat en tres obres majors: Postmodern Geographies (1989), Thirdspace (1996) i Postmetropolis (2000). El llibre que ara es publica en castellà, aparegut en anglès l’any 2010,  és un nou pas en aquesta trajectòria.

Així, el lector hi llegirà com Soja, afirma en primer lloc l’existència d’una relació dialèctica entre els processos socials i l’espai, de tal manera que aquest no és només condicionat i transformat per aquells, sinó que també els condiciona i en certa manera els afaiçona. Així, l’espai esdevé alhora motor i producte, causa i conseqüència dels processos socials. A partir d’aquesta asseveració, l’autor indica que la justícia social resulta inassolible sense prendre en consideració les desigualtats i els contrastos territorials: no només perquè les fractures socials  no es podran considerar superades mentre persisteixin assenyalades desigualtats territorials (entre barris, regions o països) a l'hora d'accedir a la renda i als serveis, sinó també perquè l’existència de les desigualtats territorial genera de manera permanent noves diferències socials.

Tot i que en ocasions la reflexió de Soja podria semblar excessivament referenciada en la realitat dels Estats Units i, en particular de la seva ciutat de Los Angeles, constitueix una aportació de gran interès: reprèn, amb tombants sovint innovadors, temes i línies de pensament ja iniciades per d’altres autors com Henri Lefebvre i David Harvey, amb l'obra dels quals sovint dialoga; constitueix una contribució útil des de la perpectiva geogràfica al debat, cada vegada més rellevant, sobre les desigualtats en les societats capitalistes; i té connexió directa amb temes que es troben a primer terme de l'agenda política, com el de la segregació urbana i els moviments d’innovació social. En resum doncs, En busca de la justícia espacial serà llegit amb profit per tots els qui es preocupen per la justícia social i els mitjans per atansar-s’hi.

[Fotografia: Mellon Senior Fellows Study Centre]

Noves mirades sobre el bosc

Es celebren aquest estiu dues iniciatives sobre la qüestió forestal a Catalunya, ben diverses en el seu caràcter però coincidents en la voluntat d’aportar noves perspectives sobre el coneixement i la gestió del bosc. Es tracta, per un costat, de la celebració, els dies 12 i 13 de juliol, de la 5a. Edició de la Fira del Ferro d’Alins, a la Vall Ferrera, i per l’altre la jornada Boscos: usos, mirades, paisatges, organitzada per l’Observatori del Paisatge, que tindrà lloc el proper 17 de setembre.

L’estudi i la gestió del bosc ha anat prenent en els darrers temps una importància creixent per diverses raons. A nivell global, l’evolució del bosc és un excel·lent indicador de les tendències de canvi climàtic i la seva gestió adequada pot contribuir, com és ben sabut, a prevenir el procés d’escalfament global a través de l’absorció de CO2. A escala catalana, la seva importància creixent es deriva també de la progressiva extensió de l’espai forestal (arbrat i matollars) que en l’actualitat, segons dades del Mapa de Cobertes de Sòl del CREAF, representa ja el 67,3% de la superfície total d’àmbits com l’Alt Pirineu i Aran i el 56% del total de Catalunya (mentre els conreus representen només el 8,5% i el 29,1% de les respectives superfícies). Finalment, la preocupació per al bosc es deriva també dels riscos derivats de la crisi de les formes de gestió tradicionals, fruit del retrocés de les activitats agràries i de l’evolució dels preus de la fusta.

En aquest context, la Fira del Ferro d’Alins tracta de cridar l’atenció sobre allò que durant segles va ser una activitat industrial estretament vinculada a l’explotació del bosc. La iniciativa és un dels resultats del projecte Boscos de Ferro, un programa de recerca i de dinamització local impulsat l’any 2010 pel Parc Natural de l’Alt Pirineu, l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu iAran, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i la Universitat Autònoma de Barcelona, entre d’altres entitats. El programa tenia per objectiu investigar i divulgar el coneixement de les activitats de producció de carbó i de ferro que en diversos moments de la història varen ser l’activitat econòmica predominant al bosc de Virós i en el conjunt de la Vallferrera. Aquesta activitat fou particularment intensa entre mitjans del segle XVII i mitjans del XIX, tal com han explicat autors com Albert Pèlachs, que dedicà al seu estudi bona part de la seva tesi doctoral, i Xavier Sudrià, que ha publicat sobre el tema el llibre La Vall Ferrera. Recull d´història,geografia i cultura (Pagès, Lleida, 2011). La celebració de la Fira del Ferro, impulsada ara per l’Ajuntament d’Alins i un gran nombre d’entitats, és un intent de reivindicació d’aquest patrimoni natural, arqueològic, històric i antropològic, des d’una perspectiva que contradiu, de nou, aquelles visions reductives que havien vist l’evolució i el present de la societat pirinenca com quelcom afaiçonat únicament a través de les activitats agrícoles i ramaderes.

Pel seu costat la jornada Boscos: usos, mirades, paisatges te per objectiu “debatre a fons la relació existent entre els diferents valors i usos (socials, productius, ecològics, estètics, espirituals, terapèutics o identitaris) que s’atribueixen als paisatges forestals i agroforestals de Catalunya i proposar-ne noves formes de gestió i intervenció, així com reflexionar a l’entorn del paper del bosc en els nous referents paisatgístics contemporanis”. Es cerca així d’oferir una aproximació oberta, problemàtica i complexa sobre el paisatge forestal, tot assenyalant la seva importància en el paisatge quotidià de bona part de la població catalana i destacant la importància de l’acció humana en la seva evolució.

D’una i altra iniciativa i d'altres que existeixen -com el Projecte Boscos de Muntanya de voluntariat, molt actiu també a l'Alt Pirineu des de fa quatre anys- se n’han de derivar, ben segur, noves perspectives per a la gestió del patrimoni forestal català. Noves mirades que lluny de perseguir una impossible (i potser contraproduent) retirada de tota acció antròpica o la seva explotació amb criteris únicament econòmics, apostin per formes de gestió capaces de preservar, a través de l’inevitable procés de canvi del paisatge forestal, els valors naturals, patrimonials, estètics i econòmics dels nostres boscos. 
[Fotografia: O. Nel·lo]

La gestió del patrimoni: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu com exemple

Enguany, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu compleix vint anys d’existència. Fundat l’any 1994 com a resultat de la iniciativa d’un grup entusiasta de professionals i de les institucions locals de l’àmbit, ha esdevingut un dels principals centres de referència en la recerca, el manteniment i la divulgació del patrimoni cultural i etnològic pirinenc.

L’experiència de l’Ecomuseu beu, certament, de la rica tradició de la recerca etnogràfica pirinenca d’autors com Joan Lluís o Ramon Violant i Simorra, però ha sabut entroncar amb els nous corrents de la recerca antropològica i de la museologia per projectar-la cap al futur. Així, la tasca dels responsables del centre s’allunya decididament dels tòpics, que, com hem tingut ocasió de comentar recentment, han vist l’Alt Pirineu ja com un reserva de naturalesa verge, ja com un reducte de pràctiques agrícoles arcaiques. Al contrari, ha contribuït a posar de relleu que la muntanya pirinenca és un medi intensament antropitzat des de fa mil·lennis, en el que, al llarg dels segles, han tingut un paper essencial les activitats industrials i els intercanvis amb les terres veïnes. La imatge que en resulta no és pas doncs la d’un Pirineu tancat, pobre, marginal i endogàmic, sinó la d’una societat complexa, profundament involucrada en els grans canvis històrics, rica de recursos i de conflictes.  

Per dur endavant aquesta tasca, els responsables del museu han concebut un equipament que no es reclou en les seves instal·lacions de la casa Gassia d'Esterri, sinó que vol restituir a la societat pirinenca, tan intensament transformada pels avatars històrics i demogràfics del segle XX, la memòria i la reflexió sobre els processos que l’han configurada. Així, la programació de l’equipament ha anat incorporant espais situats en els conjunt de les valls on s’ubica i ha establert llaços de col·laboració importants amb entitats de gestió del territori, com el Parc Natural de l’Alt Pirineu, o de producció cultural de l’àmbit, com el Centre d’Art i Natura de Farrera.

D’altra banda, la tasca realitzada no s’ha limitat a la comesa, importantíssima,  de la conservació i la divulgació d’un patrimoni en perill de desaparició. Al llarg d’aquestes dues dècades, l’Ecomuseu, sol o en col·laboració, ha dut a terme una rellevant activitat de recerca, sobre temes tan variats com el patrimoni arquitectònic, els camins, les activitats ramaderes, la indústria, les instal·lacions militars, l’artesania i la transformació de les formes de vida. En fer-ho, ha esdevingut, també, una palanca per al desenvolupament local –en impulsar i promoure la producció artesana i l’activitat artística- així com, en certa mesura, un centre cívic que aixopluga un gran nombre d’activitats.

Tanmateix, aquesta trajectòria, per tantes raons meritòria, s’enfosqueix en l’actualitat per la precarietat econòmica i l’escassedat de recursos a les que ha de fer front la institució. Dissortadament no es tracta pas d’un fet aïllat, sinó un exponent, un més, de la situació en la que es troben tantes iniciatives culturals en les circumstàncies actuals. Al mateix Pallars Sobirà, el Centre d’Art i Natura de Farrera, citat adés, que fou fundat aproximadament en el mateix moment de l’Ecomuseu, pateix serioses dificultats per perviure. En les comarques de muntanya la fragilitat del medi fa que les conseqüències d’aquestes situacions puguin ser particularment greus i difícils de remuntar.

Les administracions públiques –les locals i la Generalitat- tenen la responsabilitat de fer possible que la tasca de centres com l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu pugui continuar, tot fornint els mitjans necessaris. Cal així mateix, enfortir les iniciatives de col·laboració com la de la Xarxa de Museus i EquipamentsPatrimonials de l’Alt Pirineu i Aran, creada fa uns anys i que passa també per dificultats. Dotar dels recursos imprescindibles els centres culturals d’arreu de Catalunya no és només exigència artística o patrimonial, sinó també un requisit per a la comprensió del nostre present i la construcció del futur. 

[Fotografia: Xarxa de Museus d'Etnologia de Catalunya] 

El paisatge de la llum: l’electricitat en la configuració del paisatge pirinenc

Entre els dies 10 i 13 de juliol es celebra a la ciutat de Tremp el curs Hidroelèctiques: paisatge, territori i societat. Es tracta d’una iniciativa de gran interès que te com objectiu proposar una reflexió innovadora sobre la relació entre paisatge, societat i producció elèctrica al Pirineu català.

En efecte,  les grans obres per a la construcció de les infraestructures hidroelèctriques que es realitzaren en a les conques de les Nogueres i el Segre al llarg del segle XX contribuïren de manera decisiva a transformar la societat pirinenca i deixaren una empremta extraordinària sobre el paisatge. Ara bé, aquesta empremta ha estat percebuda, molt sovint, de forma negativa. Des de la Renaixença, l’imaginari col·lectiu català ha volgut veure sovint en el Pirineu un reducte de naturalitat i de ruralitat, bressol de la nació i gresol de les essències, que casava malament amb la presència de les grans infraestructures hidroelèctriques modernes. Així, en la percepció i la presentació del paisatge pirinenc aquestes han estat oblidades, marginades, simbòlicament cancel·lades.

Tanmateix, l’evolució contemporània del Pirineu català –de Catalunya sencera, de fet- seria impossible de comprendre sense tenir en compte el paper primer ordre que la gran empresa hidroelèctrica, amb les seves llums i les seves ombres, hi ha representat. La virtut del curs al què fem referència es precisament cridar l’atenció sobre aquest fet i reivindicar la necessitat de recuperar el patrimoni hidroelèctric com element clau per a la comprensió i, per què no, l’atractiu del paisatge del Pallars i la Ribagorça. Només parant especial esment a elements com les obres gegantines de la Vall Fosca, als embassament de Sant Antoni i Escales, a la intervenció de Mont-Rebei, o a les centrals de Llavorsí i Tavascan es possible explicar i entendre el cúmul d’esperances, penalitats, gestes, enginy, explotació, conflictes i penalitats que han configurat el paisatge i la societat pirinenca contemporània.

Val a dir, a més, que la presència de les grans infraestructures hidroelèctriques, lluny de ser necessàriament un element negatiu, pot esdevenir, tractada de manera adequada, un motiu d’atracció. Un atractiu per aquells que volen no només consumir imatges estereotipades del territori, sinó entendre’n l’evolució; per aquells que lluny de limitar-se a travessar una contrada aspiren relacionar-se amb els que hi viuen; per aquells que defugen l’estètica convencional dels parcs temàtics i s’interessen per la bellesa creada per al diàleg de la societat amb el seu entorn. A Alemanya varen transformar una gran àrea industrial obsoleta del Rhur en el famós Emscher Park. Més a prop, a les valls del Llobregat es pugna des de fa temps per recuperar i posar en valor el patrimoni de les colònies industrials i les fàbriques de riu. En un context en el que, arreu del món creix la voluntat de comprendre el paper que el factor energètic ha tingut i tindrà en l'evolució de la societat, per què podrien de fer les comarques pirinenques quelcom de similar amb el seu formidable patrimoni hidroelèctric?
El curs Hidroelèctiques: paisatge, territori i societat és d’una activitat organitzada per la Universitat de Lleida i l’Ajuntament Tremp. Coordinat per la historiadora Joana Franch, i inaugurat el dia 10 de juliol amb sengles intervencions de l’alcalde de la capital del Pallars Jussà, Victor Orrit, i del president de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, Xavier de Pedro, dedica el dia 11 a la reflexió sobre la relació entre producció d’energia i paisatge (amb una conferència d’Oriol Nel·lo), el dia 12 a explorar la relació entre la industria hidroelèctrica i la conflictivitat social durant la primera meitat del segle XX (amb conferències del sindicalista Josep Maria Àlvarez i de l’historiador Manuel Gimeno), i el quart i darrer dia a la història dels regadius que les intervencions hidroelèctriques varen comportar (amb aportacions de Sisco Farràs, Joan Pericó, Xavier Tarraubella i Sergio Mothe). Es preveuen així mateix visites a Sopeira, central de Pont de Montanyana, Congost de Mont-Rebei  i central de Camarasa. 

[Fotografia: Isidre Blanc] 

Pilar Riera: quaranta anys de Geografia a la UAB

El dia 18 de juny s'ha celebrat a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona l'acte de reconeixement als professors del centre que es jubilen enguany. Entre aquests es compten tres professores del Departament de Geografia: Anna Cabré, Maria Dolors Garcia Ramon i Pilar Riera. Totes tres han tingut una llarga trajectòria en el Departament i hi han fet una contribució decisiva per fer-lo esdevenir una referència essencial en la Geografia ibèrica (tal com mostren, per ejemple, els darrers rankings de les universitat espanyoles per disciplines que acaben de donar-se a conèixer).
Les glosses a la trajectòria de les tres professores foren fetes, respectivament, pels professors Montserrat Solsona, Gemma Cànovas i Oriol Nel·lo. En el web del Departament de Geografia pot trobar-se un resum del conjunt de l'acte, que fou presidit per la Degana de la Facultat, doctora Teresa Cabré.
Reproduïm a continuació la glossa a la trajectòria de la professora Pilar Riera.

PILAR RIERA: 

QUARANTA ANYS DE GEOGRAFIA A LA UAB

per Oriol Nel·lo 

Intervenció en l'acte de reconeixement 

Auditori de la Facultat de Lletres, 18 de juny 2014

I.

Senyora Degana de la Facultat, Director del Departament de Geografia i d’altres Departaments de la Facultat, estimats col·legues, benvolguts amics,

Deixeu-me abans que res agrair molt cordialment l’amable invitació a intervenir en aquest acte. És un goig de fer-ho i de contribuir a l’homenatge a la doctora Pilar Riera en motiu de la seva jubilació. Vaig ser alumne de la professora Riera (molt mal alumne, em temo), però ella no m’ho va tenir en compte i al llarg dels anys hem compartit docència, recerca, despatx i moltes altres coses, la més important de les quals és, sens dubte, l’amistat. Ja veieu doncs que tinc motius per estar alhora content i una mica preocupat de ser aquí.

II.

Pilar Riera i Figueras és filla de Barcelona, d’una notabilíssima nissaga d’industrials catalans. Enric Lluch, que va ser mestre seu i que com a bon menestral tenia una aguda consciència social, sempre deia “És que la Pilar és una senyora”. Ho és en més d’una accepció del terme, tal com tots els que la coneixeu sabeu i tindrem ocasió de comentar.

Va estudiar a la Universitat de Barcelona durant els anys seixanta i allà va tenir com a professors, entre d’altres, Joan Vilà Valentí, Joan Maluquer de Motes i Enric Lluch i Martín. S’hi va llicenciar en Filosofia i Lletres (Secció d’Història) en data tan connotada com l’any 1968. Poc després va marxar a Anglaterra a fer una estada d’un curs a la London School of Economics, per estudiar-hi geografia urbana i anàlisi espacial. A través d’aquesta experiència, molt inusual per l’època, va entrar en contacte amb els corrents renovadors de la geografia teorètico-quantitativa que en aquell moment triomfaven ja en els països anglosaxons.  

De retorn d’Anglaterra, es va incorporar al servei d’estudis de Banca Catalana, que dirigia Artur Saurí i on va coincidir amb un conjunt de joves professionals d’extraordinària vàlua: Josep Maria Carreras, Lluís Armet, Ernest Lluch. Però l’experiència fou breu perquè aviat, l’altre germà Lluch, l’Enric, que havia estat professor seu de Geografia d’Espanya a quart curs de carrera, la va cridar per incorporar-se al recentment creat Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Cal recordar que el Departament era fruit del disseny de Lluch, qui, després d’haver estat expulsat de la Universitat de Barcelona per la seva participació a la Caputxinada, fou cridat per Frederic Udina Martorell a la Universitat Autònoma per crear-hi allò que en principi havia de ser un Departament interdisciplinari de Ciències Socials. Aquesta visió, extraordinàriament innovadora, no va residir els embats de l’època, però es mantingué, en bona mesura, en el Departament de Geografia on, durant molts anys, han ensenyat -al costat de geògrafs- historiadors, economistes, enginyers, sociòlegs, demògrafs, etc.

III.

Pilar Riera es va incorporar a la Facultat de Lletres de la UAB l’any 1972, de manera que hi ha estat vinculada durant 42 anys, que es diu aviat. Hi ha sigut, en primer lloc, una professora atenta i dedicada, en un Departament que des de l’inici va voler tenir com un dels seus trets distintius principals la qualitat de la docència. Procedeix doncs d’una visió de la universitat del tot aliena a aquella que ara preval i que concep la docència com una càrrega, gairebé podríem dir com una nosa, de la que te’n pots alliberar, com a premi, si fas molta recerca. Pilar Riera ha ensenyat a grau i postgrau, ha organitzat cursos, ha fet conferències, ha dirigit tesis i tesines, i crec no enganyar-me si afirmo que aquesta ha estat per a ella la principal preocupació i dedicació a la universitat.

Ha estat així mateixa extremadament generosa amb el seu temps i ha dedicat moltes hores a la gestió, a treballar pel Departament entès com a projecte col·lectiu. Aquesta generositat, aplicada a vegades potser en perjudici d’allò que podria ser considerat la “carrera” personal, l’ha portat a exercir en dues ocasions la direcció del Departament (del 1979-1982 i del 1999-2001), a ser membre de un nombre infinit de comissions, a coordinar intercanvis internacionals. Si el nostre Departament ha pogut iniciar enguany un Màsterinternacional d’Ordenació del Territori en col·laboració amb quatre del més prestigiosos centres europeus d’ensenyament en aquest camp això es deu, en molt bona mesura, a la tasca de la professora Riera.

Ara bé, tota aquesta dedicació no li ha impedit pas obtenir resultats molt destacats en el camp de la recerca, perquè ha considerat tots aquests aspectes -la recerca, la docència i la gestió universitària- com inseparables: no hi ha bona recerca sense docència, no hi ha bona docència sense recerca, i una i altre precisen d’unes estructures universitàries ben gestionades.

En el camp de la recerca, Pilar Riera ha excel·lit en tres camps:

a) L’estudi de les àrees funcionals a Catalunya, tema al que dedicà la seva tesi doctoral, llegida l’any 1988. S’hi endinsà a partir d’uns treballs primigenis amb Enric Lluch i altres companys sobre les àrees de trànsit dels autobusos, continuà amb l’ambiciós projecte del Grup d’Estudis Territorials, impulsat pel mateix Lluch i per Joan Soler i Riber, i acabà convertint-se en un dels principals referents catalans en aquest camp, respecte el qual, a més de l’esmentada tesi doctoral, ha publicat nombrosos articles.

b) L’estudi de les xarxes de ciutats. Aquesta dedicació a l’estudi de les àrees funcionals, l’ha portat ha estendre el seu camp d’estudi, en primer lloc cap a l’anàlisi del funcionament dels sistemes urbans, tema que ha estudiat per al conjunt de l’arc mediterrani, ha estat investigadora principal de diversos projectes de recerca i ha obtingut interesants resultats respecte la importància de les xarxes de cooperació urbana.

c) Les estudi de la forma urbana. A un altre nivell d’escala, no ja del sistema, sinó de la morfologia urbana, Pilar Riera s’ha interessat també per l’evolució de la forma urbana, en particular a partir del coneixement del treball dels urbanistes italians. Aquest interès l’ha portat a fer estades a l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia i al Dipartimento di Architettura de la Università di Sassari. Recentment està treballant sobre l’influència de l’obra de Francesco Indovina, un d’un dels més destacats urbanistes italians, a Catalunya i a Espanya.

Aquesta dedicació a allò que en podríem dir la recerca bàsica ha anat acompanyat per una preocupació, fruit d’una concepció progressista de la disciplina i de la societat, per posar l’anàlisi i el coneixement geogràfic al servei dels poders públics i de la col·lectivitat. Així, Pilar Riera ha portat a terme, al llarg dels anys, un bon nombre d’estudis de recerca aplicada i de planificació: sobre el mapa escolar (amb un nombrosos treballs per a la seva definició, realitzats en bona part en col·laboració amb Francesc Colomé), sobre la segona residència, sobre la gestió dels espais costaners.

A cavall entre un i altre camp, entre la recerca bàsica i la recerca aplicada, la doctora Riera s’ha preocupat també per la història de l’ordenació i l’organització del territori. Ha escrit un bon nombre de treballs sobre la divisió territorial de Catalunya, que, com sabem, fou un dels temes de major interès d’Enric Lluch, el nostre mestre comú, i recentment ha intervingut en una obra cabdal: la recuperació dels treballs del Pla d’obres Públiques de la Generalitat de 1935. Una tasca enorme d’arxiu i edició, portada a terme juntament amb Josep Maria Carreras i Jordi Bernat, publicada pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat l’any 2010.

IV.

Es dóna la circumstància que el director del Pla d’Obres Públiques va ser l’enginyer Victoriano Muñoz i Oms, que, amic de la família, fou el padrí de noces de la professora Riera. I això ens porta a acabar allà on començàvem. Pilar Riera ha tingut una llarga i destacada carrera universitària, ha contribuït de manera decisiva a fer del Departament de Geografia de la UAB un referent en el camp de la docència a Catalunya i a Europa, ha realitzat aportacions importants en l’àmbit de la recerca, ha volgut a més posar el seu coneixement al servei de la societat a través de múltiples iniciatives de recerca aplicada. I al llarg de tota aquesta trajectòria Pilar Riera ha estat sempre i ha quedat sempre com una senyora, en aquella accepció del terme que no defineix pas una posició social, sinó un capteniment: el d’aquell o aquella que es comporta amb educació exquisida, amb discreció, amb amabilitat i amb un gran sentit del deure envers els altres. 
Res més. Moltes gràcies. 

Els efectes de la Llei de Barris sobre la salut

El proppassat mes de maig va llegir-se a la Universitat Pompeu Fabra la tesi doctoral de l’epidemiòloga social Roshanak Mehdipanah, en la que s’estudien els efectes sobre la salut de l’aplicació de la Llei de Barris catalana. La tesi, que porta per títol Urban Renewal and Health: The effects of the Neighbourhoods Law on the health and health inequalities in Barcelona i ha estat dirigida per la doctora Carme Borrell i el doctor Carles Muntaner, conclou que el desenvolupament de la Llei a la capital catalana ha tingut efectes positius tant en la millora de la salut com en la reducció de les desigualtats en salut en els barris que s’hi varen acollir.

Com és ben sabut, la Llei 2/2004, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen d’atenció especial fou aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2004 i desenvolupada, fins a 2011 a través de set convocatòries destinades a promoure projectes de rehabilitació integral de barris. A la ciutat de Barcelona, 15 barris es varen acollir als beneficis de la llei en aquest període. En paral·lel, els departaments de Salut  i de Treball varen endegar sengles programes complementaris de les rehabilitacions urbanístiques i dels ajuts socials continguts en la Llei, anomenats respectivament “Salut als barris” i “Treball als barris”.

La recerca de Roshanak Mehdipanah es centra en els efectes sobre la salut que l’aplicació de la llei ha tingut sobre els cinc barris barcelonins que es varen acollir a alguna de les tres primeres convocatòries de la llei, i en els que, per tant, l’ajuntament han pogut completar el conjunt de les actuacions projectades: Santa Caterina i Sant Pere i Roquetes (2004); Poble Sec (2005); i Torre Baró-Ciutat Meridiana i Trinitat Vella (2006). L’evolució de la salut en aquests barris és contrastada amb d’altres àrees de la ciutat de similars característiques socio-demogràfiques, que actuen com a grup de comparació.

Com es deia, l’estudi conclou que l’aplicació de la llei ha tingut efectes positius i importants sobre la salut de la població resident. Així, a partir de l'explotació de l'Enquesta de Salut de Barcelona, la recerca mostra que en els barris acollits al programa es va produir una millora significativa en l’autopercepció de l’estat de salut per a la població d’ambdós sexes, mentre que no hi va haver canvis significatius en els barris del grup de comparació. Aquesta millora va ser particularment significativa entre els grups socials més desafavorits, la qual cosa permet afirmar que es va produir també una disminució de les desigualtats en la salut percebuda. Pel que fa a la salut mental, es van observar efectes similars en la salut mental de les dones, mentre que en els homes, la salut mental empitjora tant en els barris acollits a la llei com en els altres, però ho fa en major mesura en els segons que en els primers.

La recerca, que té relació amb el programa europeu Sophie, ha comptat amb el suport de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i els seus principals resultats han estat publicats al Journal of Epidemiology and Community Health (“The effects of an urban renewal project on health and health inequalities: a quasi-experimental study in Barcelona”, maig 2014). Així mateix, per tal de divulgar-los s’ha elaborat un vídeo amb guió de la propia Roshanak Mehdipanah, Carme Borrell i Davide Malmusi (“Regeneració urbana i salut”).

[Imatges vídeo "Regeneració urbana i salut"] 

Josep M. Vallès: la política com a voluntat crítica i compromís cívic

El dia 11 de maig s'ha celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona un acte d'homenatge al professor Josep Maria Vallès, en motiu de la seva jubilació. A la UAB, Vallès ha estat fundador de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia i Rector, en el període 1990-1994.
L'acte, en el que Joan Botella, Quim Brugué, Itziar González, Oriol Nel·lo, Josep Oliver i Juan Luis Paniagua han glossat diversos aspectes de la trajectòria de Vallès, ha estat presidit pel rector Dr. Ferran Sancho. Així mateix, s'ha publicat l'opuscle Josep Maria Vallès. Des de l'amistat i el reconeixement, en el que s'apleguen testimonis de més d'una cinquantena de persones que dins i fora de la universitat sobre l'homenatjat.
Reproduïm a continuació el contingut de la intervenció a l'acte d'Oriol Nel·lo, "Josep Maria Vallès: la política com a voluntat crítica i compromís cívic".

JOSEP MARIA VALLÈS:

LA POLÍTICA COM A VOLUNTAT CRÍTICA I COMPROMÍS CÍVIC

 per Oriol Nel·lo

 Intervenció a l'Acte d'Homentatge a Josep Maria Vallès

Rectorat de la UAB, 11 de maig 2011 

I.

Deixeu-me, abans que res, agrair molt cordialment l'amable invitació a participar en aquest acte. És un goig de ser aquí i poder contribuir a aquest homenatge a Josep Maria Vallès, amic, ex-rector d'aquesta universitat, fundador de la facultat de Ciència Política, amb qui compartim des de fa anys esperances i desencisos, alegries i problemes en tants de projectes comuns. D'allò que us voldria parlar té relació precisament amb alguns d'aquest projectes: he tingut l'oportunitat, i, si ho voleu, la fortuna, de poder seguir de ben a prop el pas de Josep Maria Vallès per la política activa. I aquest és el tema al que em vull referir.    

De política, Josep Maria Vallès n’ha fet, segurament, durant bona part de la seva vida, perquè política és certament la docència: de la mateixa manera que s’ha afirmat que “la política és pedagogia”, podríem dir que “pedagogia és, també, política”. Com política són certament la gestió acadèmica i la formació dels servidors públics (una política estanya i d’extraordinària complexitat, que a alguns ens resulta encara més difícil de comprendre que l’altra). Amb més coneixements, d’altres glossaran aquests episodis en aquest mateix acte. Pel nostre costat, volem referir-nos al període en que Josep Maria Vallès es compromet de manera directa en l’impuls de moviments polítics i en la política institucional, implicació que el va portar, primer, a la direcció de Ciutadans pel Canvi (1999-2003) i, més tard, després d’una trajectòria parlamentària que es perllongà entre 1999 i 2006, al Govern del President Pasqual Maragall com a Conseller de Justícia (2003-2006).

II.

En recapitular sobre la seva experiència en la política institucional i en el govern de la Generalitat, Josep Maria Vallès ha escrit en algun lloc que hi va voler prendre part no pas com un “observador-participant”, sinó com un “participant-observador”. És una fórmula reveladora que he evocat més d’una vegada, ja que, al meu entendre, aquesta voluntat d’estrafer, tot invertint-los, el termes del cèlebre mètode antropològic de Bronisław Malinowski compendia tota una actitud envers l’activitat política. Una actitud en la que es troben les claus principals de la trajectòria de Josep Maria Vallès en la política activa.

En efecte, Vallès, com a politòleg, com a intel·lectual que es compromet en política, és, per orígens, formació, capacitat i voluntat, un observador agut i informat. És a dir, algú que al costat del projecte col·lectiu que vol contribuir a impulsar, i de la trajectòria personal que vol recórrer, no renuncia a observar atentament el procés en el què participa per tal d’entendre’l i fer-lo entenedor als altres.

A Ciutadans pel Canvi, per exemple, solia iniciar les reunions de les plataformes que integraven l’associació, el dissabtes al matí, en aquell pis de la Rambla, sobre el cafè de l’Òpera, amb una llarga anàlisi de la situació política. Aquestes intervencions, plenes de matisos i absolutament desproveïdes de sectarisme (les reiterades referències a “nosaltres” i als “altres”, tan pròpies de qualsevol retòrica política que vulgui suscitar l’esperit de grup), tenien  un caràcter insòlit i atractiu. A vegades, abans o després de la reunió, ens n’enviava una transcripció, escrita, segons deia, més per a “aclarir-se les idees” que per cap altra cosa. La recopilació d’aquests position papers, si és que són en algun lloc, constituiria una crònica lúcida i interessantíssima d’aquells anys esperançats i convulsos.

La seva tasca d’observador, d’analista, no s’aturà pas, tanmateix, a la redacció de notes i documents circumstancials. A través de la premsa, Vallès va anar acompanyant, celebrant i, en la mesura del possible, influint en el desenvolupament d’aquell projecte de canvi polític. Un projecte que ell mateix, per combatre l’oblit en el què ha caigut o se l’ha volgut fer caure, ha definit en aquests termes:

“Recordaré tres objectius bàsics del programa de Maragall. Es plantejava corregir polítiques socials i econòmiques inadequades per a satisfer exigències irrenunciables d'igualtat, justícia i sostenibilitat en un món en el qual les regles de joc pactades després de la Segona Guerra Mundial estaven sent vulnerades per un rampant neoliberalisme. Es proposava a més sanejar les formes degradades de fer política per contrarestar la creixent desconfiança ciutadana cap a les institucions i en primer terme cap als partits. Finalment, es comprometia a remodelar les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa, en constatar que el seu format no responia ja a la complexitat de nous desafiaments econòmics, socials i simbòlics.” (“Aniversario de una extravagància”, El País, 10 de gener 2014).

Aquest és el projecte -necessari, ambiciós i frustrat- en el que Josep Maria Vallès va voler participar i va voler contribuir a fer comprendre i a divulgar.

El compendi d’aquesta voluntat d’anàlisi i explicació és, sens dubte, l’assaig Una Agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi. Algú ha definit aquest llibre, publicat l’any 2008, com el més important que s’ha escrit fins a la data sobre el projecte i la presidència de Pasqual Maragall. Vallès hi fuig de l’anècdota i del memorialisme, de l’autojustificació i dels llistats de peripècies que afeixuguen sovint aquest gènere difícil. Hi analitza, amb distància i compromís alhora, les potencialitats i les limitacions del període. I acaba oferint allò que constitueix, segurament, la sistematització més diàfana dels paràmetres del projecte Maragall, expressada de manera força més entenedora que no pas en la prosa, sovint inspirada, però també fragmentària, al·lusiva i plena de comprensibles condicionants tàctics de qui en fou el protagonista i l’inspirador principal.

III.

Ara bé, Vallès, excel·lent observador de la política, quan fa política no vol fer només, ni tan sols en primer lloc, d’observador. Vol fer canviar les coses, vol fer política. No concep doncs la seva dedicació com una “experiència personal”, no vol fer recerca, no s’empara, com d’altres hem fet, darrera del dietari en el que anotar, amb precisió d’entomòleg, les observacions del dia. Aquell dietari que, per dir-ho en l’afortunada expressió de Xavier Rubert de Ventós, ha constituït sovint la coartada de l’intel·lectual quan fa política, l’objecte que li confereix la distància justa, la prova fefaent que ell no és “d’eixe món”.

Vallès, sense perdre la voluntat crítica, s’implica profundament en la política. Primerament, en la iniciativa de Catalunya Segle XXI, que coordinarà en la seva fase final, la més decisiva i productiva, la que acabarà amb la publicació de La democràcia dels ciutadans, apareguda a inicis de 1999: un llibret confegit amb aportacions molt diverses i que, acompanyada d’un prefaci de Llorenç Gomis i un epíleg de Pasqual Maragall, conté ja la llavor d’un programa. Ciutadans pel Canvi fou, en part, la continuació i la superació d’aquella experiència: el moviment que, tot aplegant persones procedents de cercles catòlics progressistes, de l’antic PSUC, de les associacions veïnals, de les ONG i de la universitat hauria d’ajudar a ampliar la base social dels partits d’esquerra, fer-los més propers a la societat i escurçar la distància creixent entre la ciutadania i la política.

El moviment va contribuir, segurament, de manera assenyalada al gran èxit de Pasqual Maragall en les eleccions de 1999, a la dinamització de la vida parlamentària en la subsegüent legislatura i a la confecció del programa de govern que es tractaria de desenvolupar a partir de 2003, però no va obtenir els fruits esperats: en part, sens dubte, per les mancances dels que ens hi vàrem voler implicar, en part perquè els objectius eren potser massa ambiciosos, en part per les oscil·lacions de qui en fou l’impulsor estimat i, finalment, però de cap manera menys important, per la desconfiança –i a vegades per l’adversió- que la iniciativa suscità en les mateixes forces d’esquerra a les que es volia ajudar.

Vallès va tenir un paper clau en la creació i el desenvolupament de Ciutadans pel Canvi. En fou, des de l’inici, el principal referent i hi va exercir un lideratge peculiar, escrupolosament democràtic, més basat en l’autoritat intel·lectual que en cap altra consideració. Alguna vegada, quan els companys l’empenyíem a que acceptés les responsabilitats de govern que el President li oferia, ens va respondre que, en realitat, el que més li interessava era, precisament, el moviment. “És el que te major recorregut i potencial d’innovació”, ens venia a dir. Ara, això no vol dir que la seva dedicació a la política institucional fos feta a mig gas o amb desinterès, ans al contrari.

En el Parlament de Catalunya, del qual en fou candidat a la Presidència l’any 1999, Vallès va ser un diputat dedicat, lleial i díscol alhora, una rara avis doncs en els nostres usos parlamentaris. Com a adjunt a la presidència del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi va intentar una petita revolució en les formes de treballar dels diputats, tot establint un “contracte-programa” de cada un d’ells amb el Grup. L’intent, tot i els esforços de Tere Serra i del mateix Josep Maria Vallès, va fracassar. Una altra iniciativa a la que es va contribuir de manera decisiva fou la constitució i funcionament del Govern Alternatiu de Pasqual Maragall, una empresa que en el seu moment fou motiu d’irrisió i d’escarni, i que, en canvi, va donar fruits d’extraordinària importància. En efecte, coordinat per Vallès i amb la secretaria eficient d’Andreu Morillas, el Govern alternatiu va posar les bases del què haurien pogut ser, en unes altres circumstàncies, les bases del programa de govern de Pasqual Maragall. De fet, bona part de les realitzacions més conegudes i reïxides de les que efectivament es van desenvolupar sota la seva presidència tenen origen en els seus treballs.

Una vegada en el Govern de la Generalitat, a partir de desembre de 2003, Josep Maria Vallès s’abocà en la gestió d’una conselleria com la de Justícia, sovint considerada ingrata. Hi aconseguí alguns èxits destacats, entre els quals s’ha assenyalat justament l’adopció de forma consensuada del nou mapa de serveis penitenciaris a Catalunya. Joaquim Brugué ha considerat l’assoliment del consens en aquesta matèria –tan propensa a generar el síndrome del NIMBY- com un exemple paradigmàtic d’una forma de fer política que permet passar dels “Aquí, no!” als “Així, sí!”. Tinc la impressió, tanmateix, que Vallès no es va fer mai gaires il·lusions respecte la seva capacitat de maniobra en el govern de Pasqual Maragall. Diverses vegades ens havia dit que, en un govern de coalició amb fortes tensions partidàries de tota mena, “l’independent és la baula més feble”. I és una llàstima que així fos: molts cops he pensat com hauria estat el procés de revisió de l’Estatut si s’haguessin seguit més de prop els continguts i el mètode adoptat durant la sisena legislatura del Parlament català a l’hora de formular la proposta de reforma estatutària dels partits d’esquerra. Una proposta que convé rellegir ara i que fou fruit d’una comissió integrada per Joaquim Nadal, Miquel Iceta, Joan Ridao, Rafael Ribó i Josep Maria Vallès, que hi tingué un paper clau.

IV.

Compromís i distància crítica, entusiasme i un punt d’escepticisme, capacitat tècnica i autoritat intel·lectual. Aquests són, segurament, els trets principals del pas de Josep Maria Vallès per la política institucional. N’hi ha tanmateix un altre que cal esmentar: la reluctància d’aquest participant-observador a destacar, a figurar, a protagonitzar allò que Aldo Moro, en circumstàncies dramàtiques, va anomenar “le ore liete” del poder.  Els qui han conegut la seva resistència sincera a entrar al Govern, els qui van conèixer la seva voluntat de que Ciutadans pel Canvi no tingués de manera formal lideratges unipersonals, els qui l’han vist, en fi, canviar el seu lloc de primera fila en un acte polític –allà on tot són cops de colze per estar- per tal d’asseure’s en un lloc més discret, en seran testimonis. Una discreció, la de Josep Maria Vallès, que es fruit, precisament, del compromís i d’una determinada concepció de la vida pública: aquella que entén la política , abans que res, com un projecte col·lectiu, i el compromís polític com un acte de servei.  

Una interpretació innovadora del boom immobiliari 1997-2006

El cicle immobiliari expansiu que van conèixer Catalunya i Espanya en el període del canvi de segle ha estat considerat, justament, com un dels principals factors que han contribuït a la crisi econòmica actual. Els trets principals del procés, que comportà un extraordinari augment dels preus, han estat normalment explicats en primer lloc per l’entrada, amb finalitats especulatives, d’un gran volum d’actius financers en els mercats immobiliaris, que hauria comportat un exacerbat desenvolupament de la construcció d’obra nova, i, al final del cicle, un empitjorament de la situació econòmica i residencial de moltes famílies, degut a l’endeutament i les dificultats d’accés.  

La realitat, tanmateix, resulta força més complexa que aquestes interpretacions simplificadores, tant pel què fa a les causes com a les conseqüències del cicle. Així ho demostra, si més no per la realitat metropolitana barcelonina, la tesi doctoral del geògraf Carles Donat que acaba de presentar-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. La recerca fou llegida davant del tribunal integrat per la demògrafa Anna Cabré, professora del Departament de Geografia de la UAB i Directora del Centre d’Estudis Demogràfics, l’urbanista Francesco Indovina, professor del Dipartimento di Architettura de la Univeristà di Sassari, i l’arquitecta Zaida Muxi, del Departament d’Urbanisme de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, i obtingué la màxima qualificació.

La investigació, que porta per títol L’habitatge a la regió metropolitana de Barcelona durant el cicle immobiliari 1997-2006: una aproximació a partir de les necessitats residencials de la població, s’aproxima al tema des d’una perspectiva que pot considerar-se innovadora. Així, l’estudi para especial atenció a les necessitats de la població originades per la formació (i desaparició) de llars, els moviments migratoris i la voluntat de millora de l’habitatge, és a dir, l’impacte que els factors demogràfics tingueren en l’evolució del mercat immobiliari durant el període estudiat.

D'aquesta manera, la recerca conclou que les principals variables explicatives de l’evolució del cicle immobiliari a Catalunya han de cercar-se no només en l’evolució dels mercats financers, el preu del diner i les pulsions especulatives, sinó també en una conjuntura molt particular pel que fa a les necessitats d’habitatge de la població, en la que han vingut a coincidir l’arribada a l’edat d’emancipació de les generacions nombroses dels anys seixanta i setanta (entre 1 i 1,35 milions de joves), la tendència a la disminució de la grandària de la llar (de 2,9 a 2,6 membres) i la presència de saldos migratori reiteradament positius (fins un total acumulat de 713.000 persones). Això generà una demanda neta extraordinària, que només pel què fa a la formació de noves llars suposà, al llarg del període, la demanda de més de 620.000 unitats. Els factors demogràfics també tingueren una notabilíssima incidència en l’oferta d’habitatge, ja que, per raó de l’envelliment de la població entraren en el mercat d’habitatge de segona mà un gran nombre d’unitats: al llarg de tot el període, a la regió metropolitana de Barcelona, per cada 100 unitats d’obra nova, n’entraren al mercat 49 per raó de la desaparició de llars atribuïda a la mortalitat.

La investigació té una notable importància per diverses raons. En primer lloc, des del punt de vista metodològic, suposa la utilització per a l’estudi de la qüestió de l’habitatge de dades procedents de l’Enquesta sobre els hàbits i les condicions de vida de la població, que, posades en relació amb d’altres fonts, ofereixen una perspectiva particularment interesant. En segon lloc, la recerca obre una línia interpretativa nova per a l’explicació del cicle immobiliari a Catalunya, cicle que, com es sabut, es troba en bona mesura en els orígens de les dificultats econòmiques actuals. Finalment, la tesi te la voluntat d’aportar no només conclusions de caràcter científic i disciplinar, sinó també contribuir al debat sobre en matèria de polítiques d’habitatge.
[Fotografia: O. Nel·lo]

Innovació i conflicte social: Can Vies com a símptoma

Els incidents d’aquests darrers dies en el barri de Sants i en diversos barris de Barcelona arran del desallotjament de Can Vies evidencien, més allà de la gravetat dels fets concrets, dues qüestions principals: per un costat, la creixent distància de sectors significatius de la ciutadania envers la política institucional; per l’altre, la importància que prenen les iniciatives d’innovació social en l’actual conjuntura de crisi econòmica i social.

Comencem per aquest darrer tema. En un context en el les administracions públiques –per impotència o per pròpia voluntat- renuncien a satisfer les promeses de l’Estat del Benestar, les iniciatives ciutadanes destinades a fer front a la crisi i els seus efectes prenen una importància creixent. Com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, aquestes iniciatives són de dos tipus: unes prenen formes caritatives i solidàries amb l’objecte, sobretot, de pal·liar les situacions de privació material; d’altres, sense renunciar a aquesta tasca solidària, tracten, a més, d’apoderar les comunitats locals per tal de reclamar els seus drets i per construir allò que podrien ser alternatives a l’actual organització social. Aquests darrers són els denominats moviments d’innovació social.

Resulta interessant i significatiu que l’acció d’aquests moviments es centri, sobretot, en l’àmbit de la reproducció social, més que no pas en el món del treball, on per molt de temps s’han concentrat els principals conflictes socials. Això fa que la seva acció tingui una incidència rellevant en allò que podríem considerar els corol·laris urbans de la pugna sobre l’Estat del Benestar: la qüestió de la casa (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), els espais verds (horts urbans), el consum (cooperatives, Som Energia) i els centres cívics (espais autogestionats com la Carboneria o Can Vies).

Al nostre entendre, allò que confereix força i capacitat d’irradiació a aquest moviments en la ciutat és precisament el retrocés de les polítiques socials, per una banda, i la prevalença dels interessos privats en l’àmbit de l’habitatge i de la gestió urbana, per l'altra. La seva naturalesa i evolució no es troba, tanmateix, exempta de limitacions i aspectes polèmics. Com ha mostrat el Mapa de la Innovació Social elaborat recentment a la Universitat Autònoma de Barcelona, els moviments d’innovació social tendeixen a radicar-se no tant en aquells barris amb població més pobra i més desproveïts de serveis, sinó en d’altres relativament més benestants que compten amb un més alt capital urbà i major capacitat de reacció (Sants, en seria un bon exemple). D’altra banda, l’efectivitat de les iniciatives s’ha mostrat alta des del punt de vista defensiu (la PAH n’és una bona mostra) i a l’hora de promoure accions significatives, però de cap manera han assolit la dimensió que els permeti substituir les polítiques públiques, ni tan sols compensar els efectes del retrocés d’aquestes.

Són aquestes limitacions les que han portat a afirmar que els conflictes a l’entorn de les iniciatives d’innovació han de ser considerats, de moment, més com a símptoma que com a expressió d’una alternativa en vies de consolidació. Ara bé, hi ha un segon aspecte que fomenta la seva importància i atracció: la creixent desconfiança de parts significatives de la ciutadania envers els canals establerts de representació política i les institucions. En aquest context, els moviments de caràcter disruptiu, exteriors a la política institucional, generen una simpatia i tenen una atracció major. Aquesta circumstància hauria de constituir una crida a la responsabilitat: per a uns, a no malbaratar amb accions estèrils aquesta simpatia i capacitat d’irradiació; per als altres, a no perseverar en les polítiques i les pràctiques que contribueixen a anar eixamplant més i més aquella desconfiança. 

[Foto: Wikipedia Commons]

La geografia de la crisi econòmica a Espanya

La Universitat de València acaba de publicar el volum Geografía de la crisis económica en España. Es tracta d’una magna obra col·lectiva, de gairebé 800 pàgines, impulsada pel Grup de Treball en Geografia Econòmica de l’Asociación de Geógrafos Españoles, que ha estat editada pels professors Juan M. Albertos i José L. Sánchez.

El volum, en el que han participat una cinquantena d’autors, parteix de la necessitat, en aproximar-se a l’estudi dels orígens, el desenvolupament i l’impacte de la crisi que afecta des de l’any 2007 les economies del sud d’Europa, de parar especial esment al paper que hi han tingut les variables espacials. D’aquesta manera, les implicacions econòmiques, socials, polítiques, estratègiques i ambientals de la crisi hi són estudiades des de la perspectiva de les dinàmiques territorials que n’han estat i en són causa i conseqüència alhora.

L’obra està integrada per 24 capítols aplegats en quatre parts. La primera es dedica a revisar les aproximacions teòriques al tema de la crisi econòmica i la seva relació amb les reconfiguracions territorials que l’han acompanyada. Segueix, en la segona part, un conjunt de capítols destinats a establir els impactes de la crisi sobre el sectors financer i immobiliari, l’estructura econòmica, les desigualtats socials, les fractures territorials, la pobresa i la prestació de serveis públics. En la tercera part, s’entra ja a estudiar els impactes de la crisi des d’una perspectiva regional, tot oferint sengles aproximacions a les realitats de Madrid, Saragossa, el País Valencià, el País Basc, Andalusia i Catalunya, és a dir, els territoris on radiquen les set principals àrees metropolitanes espanyoles (el capítol “Los efectos territoriales de la crisis económica en la región metropolitana de Barcelona”, ha estat elaborat per Oriol Nel·lo i Carles Donat). Finalment, la darrera part del volum es dedica a analitzar les estratègies empresarials i institucionals adoptades en els diversos territoris a l’hora de fer front a la crisi. Unes conclusions dels editors clouen el volum.

En conjunt, doncs, la Geografia de la crisis econòmica en España constitueix un esforç col·lectiu de gran abast per tal de tractar d’entendre i de fer entenedora, des d’una perspectiva territorial, la situació per la que travessa la nostra economia i les nostres societats. L’ambició de l’empresa i la diversitat dels autors farien fàcil assenyalar-ne les carències (la limitada atenció, a l’hora d’analitzar les reaccions davant la crisi, a allò que s’han anomenat les iniciatives d’innovació social, no empresarials, ni institucionals; l’atenció potser escassa al tema de la segregació urbana; els buits referents als moviments socials,...). Però aquestes eventuals limitacions no enfosqueixen allò que és substancial: en trobem davant l’aproximació col·lectiva més completa i ambiciosa a l’estudi de la geografia de la crisi econòmica a Espanya de la que hem disposat fins a la data.

L’aparició d’aquesta obra coincideix amb la publicació d’altres obres destinades a l’estudi de la crisi política que tenalla l’Estat Espanyol, elaborades també per geògrafs. Interpretacions geogràfiques de la crisi econòmica i de la crisi política, elaborades de manera col·lectiva i plural: semblaria que els professionals de la Geografia tenen coses a dir sobre els grans debats que afecten la nostra societat. I estan disposats a fer-les conèixer. 

Primer de Maig: tres anys de blog

En aquesta data s'acompleix el tercer anys d'existència del nostre blog. Concebut en primer lloc com una eina docent per als nostres estudiants de Geografia i d'Ordenació del Territori, ha anat creixent per tal d’incloure no només les pàgines amb referències bibliogràfiques de llibres, capítols de llibre i articles, que són estadísticament les més consultades, sinó també seccions especifiques dedicades als programes de grau i de màster que impartim, així com a cursos, seminaris i conferències. Així mateix, hi anem incloent de manera periòdica un conjunt de post amb ressenyes sobre lectures, així com notes sobre les transformacions territorials, les dinàmiques socials i les polítiques públiques

Durant aquest darrer any, de 1 de maig 2013 a 30 d’abril 2014, el blog ha rebut un total de 23.384 visualitzacions de pàgina, una quantitat pràcticament idèntica a la de l’any anterior (2012-2013)  i molt superior a la del seu primer any d’existència (2011-2012) . El nombre mitjà de visualitzacions per mes s’apropa força doncs a les 2.000. A 30 d’abril de 2014, el total acumulat de visites de pàgina és de 58.297.

Un altre aspecte destacable és la internacionalització dels usuaris: el 31,4% de les consultes de pàgina són fetes des de fora d’Espanya (per un 28,8% i un 18,4% dels anys anteriors). Els Estats Units d’Amèrica originen el 7,2% del total de consultes i Itàlia amb un 4,7%. Destaquen també els increments d’Alemanya i França, amb un 2% de les consultes cada una, així com, en menor mesura, la presència creixent de Portugal i Xile.  

Durant el darrer any hem compartit 38 posts. Al costat d’aquells de contingut eminentment docent i els vinculats a l'actualitat dels debats més immediats (crisi econòmica, crisi de l'Estat,...), que solen tenir una alta freqüentació, els més consultats han estat els referits als avenços de projectes recerques (per exemple sobre la segregació urbana i la innovació social), els que ressenyen diverses publicacions (Repensar el Estado, Reflexionant amb Francesco Indovina, Postsuburbia,...), els que donen compte del contingut de tesis doctorals defensades (Cantonades territorials,...) i els referits a determinats autors (Enric Lluch, Francesco Indovina, Gonçal de Reparaz, David Harvey,...). 

Imatges: 

-Toledo, des de Los Cigarrales; 

-l'Alguer, els bastions; 

-Londres, des de Hampstead Heath; 

-Plaus de Boldís, Pallars Sobirà; 

-Gibellina, Sicília; 

-Biniarraix, des de la sortida del barranc; 

-Pirineu Oriental, des del Turó de Murou; 

-Alhama de Granada, el tajo; 

-Cadaqués, des d'Es Poal; 

-Catedral de Saint Paul i la City, des de la riba del Tàmesis. 
(Fotografies: O. Nel·lo)

Enric Lluch, semblances biogràfiques i estudis sobre la seva obra

Enric Lluch i Martín, ca. 1951
Arxiu Històric de la UB

La revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia acaba de publicar un dossier de treballs en memòria del geògraf Enric Lluch (Barcelona, 1928-2012). Aquestes aportacions venen a afegir-se a diverses semblances biogràfiques i estudis sobre l’obra de l’autor que han aparegut d’ençà de la seva desaparició, el mes de desembre de 2012, així com als actes d’homenatge impulsats per l’Institut d’Estudis Catalans (juny 2013), la Universitat Autònoma de Barcelona (octubre 2013), la Societat Catalana de Geografia, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i l’Associació Catalana de Ciència Regional (novembre 2013).

Així, l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de la qual Enric Lluch era membre emèrit, ha publicat un quadern de la col·lecció “Semblances biogràfiques” dedicat a l’autor. En el quadern, Enric Lluch. Semblança biogràfica, s’hi recullen els parlaments pronunciats en ocasió de la sessió d’homenatge a Lluch celebrada a la seu de l’Institut el dia 4 de juny de 2013. El lector hi trobarà les intervencions de Salvador Giner, llavors President de l’Institut d’Estudis Catalans, i Ferran Sancho, Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, juntament amb el text de la conferència d’Oriol Nel·lo, “Quatre lliçons d’Enric Lluch”, dictada en aquell acte.

D’altra banda, la revista Documents d’Anàlisi Geogràfica, editada en el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona fundat, precisament, per Enric Lluch, va publicar en el seu número 59/2 l’article de la professora Maria Dolors Garcia Ramon “Enric Lluch i Martín (1928-2012). In memoriam. Una mirada des del Departament de Geografia i Documents d’Anàlisi Geogràfica”. Així mateix, el proper número de la revista inclourà el treball “Enric Lluch, el mestre”, en el qual la geògrafa i pedagoga Pilar Benejam glosa la relació decisiva de Lluch amb els moviments de renovació pedagògica a Catalunya a partir de nombrosos testimonis d'aquells qui en foren alguns dels principals impulsors.

Finalment, el número 76 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia, al que es feia referència en començar, aplega un dossier d’articles sobre Enric Lluch, a cura de l’editor de la revista, el professor Jesús Burgueño. El recull s’obre amb un text del mateix Enric Lluch, “Els pobles iugoslaus”, transcripció d’una conferència pronunciada a la Societat Catalana de Geografia el dia 9 de juny de 1994. El text ha estat editat i anotat per Enric Mendizàbal i constitueix una mostra excel·lent tant del coneixement geogràfic, com dels mètodes didàctics i les preocupacions cíviques d’Enric Lluch. Segueix un esbós biogràfic realitzat per Pau Alegre, professor del Departament de Geografia de la UAB, que ja havia aparegut, així mateix, en l’apartat Semblances del web de la Societat. Figura a continuació l’aportació de l’economista Josep Maria Carreras “L’espai en l’obra d’Ernest Lluch”, una aproximació al tema de les influències recíproques en les obres d’ambdós germans Lluch. Tot seguit, es reprodueix el text d’Oriol Nel·lo “Quatre Lliçons d’Enric Lluch”, al que hem fet referència més amunt. El dossier es clou amb els textos de les ponències presentades en l’acte d’homenatge a Enric Lluch celebrat el dia 14 de novembre de 2013: “Enric Lluch, investigador de les estructures territorials de Catalunya”, per Pilar Riera, professora del Departament de Geografia de la UAB, “Enric Lluch, el Congrés de Cultura Catalana i la SCOT”,per Ricard Pié, professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (UPC) i “L’organització territorial de Catalunya”, per Jesús Burgueño, professor del Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida.

Així mateix, cal consignar que el llegat documental d’Enric Lluch, dipositat per la seva esposa, Montserrat Galera, en la Biblioteca d’Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona, està sent ordenat i catalogat per la bibliotecària Mercè Bausili i la professora Pilar Riera. La riquesa documental del llegat contribuirà, sens dubte, a esperonar nous estudis sobre la trajectòria d’Enric Lluch i la seva contribució a l’evolució de la Geografia a Catalunya.