Manuel Ribas i Piera: el territori, el patrimoni més preuat

“La terra es el més preuat patrimoni nacional. Un patrimoni al que no hauríem de renunciar i que és el que, en darrer terme, allò que ens distingeix i ens uneix. El suport tradicional d’una nació. Una nació, la catalana, de moment molt més proclamada que reconeguda. Hauríem d’avergonyir-nos de vendre allò que més ens pot enorgullir, la nostra terra, la terra dels nostres avantpassats.” Així escrivia fa pocs mesos l’urbanista Manuel Ribas Piera, que acaba de morir a Barcelona a l’edat de 87 anys.

És convenient de recordar avui les paraules d'aquest article en el que Ribas i Piera, sota el títol  Vendre la dignitat, denunciava un projecte particularment agressiu per al territori, la sostenibilitat i equitat de la regió metropolitana de Barcelona. I ho és no tant per retreure el debat concret, avui afortunadament superat, sinó precisament per allò que conté de general: l’admonició de qui ha estat durant més de mig segle professor d’urbanisme, de qui ha vist passar tots els plans, de qui ha participat en incomptables batalles i prop ja de la norantena adverteix que un dels pitjors pecats que una societat pot cometre és permetre la destrucció del territori que la sustenta.

Manuel Ribas i Piera, nat a Barcelona l’any 1925, fill de l’arquitecte noucentista Josep Maria Ribas i Casas i nét de l’empresari i constructor d’obres Antoni Piera i Jané, deixa a tots els que s’interessen per l’ordenació del territori un llegat fecund: el seu mestratge a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, de la que fou professor des de 1956 fins a la seva jubilació, on, entre molts altres aportacions, impulsà de forma innovadora els estudis de paisatgisme; la seva pràctica com a urbanista, que s’estén de la participació en el Pla Provincial de Barcelona de 1959 al Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966, de la direcció dels plans generals de Ciutat de Mallorca (1972), Múrcia (1977), Tortosa (1984), Ripoll (1984) al disseny de grans projectes urbans (Ronda de Dalt de Barcelona -1983-987- Boca Nord del Túnel de la Rovira -1985); el seu interès com a teòric i historiador de l’urbanisme a Catalunya, amb el seu treball pioner sobre la “Història recent de la urbanística als Països Catalans” (1964), la recuperació del Regional Planning dels germans Rubió, la reedició del llibre La  divisió territorial de Catalunya de 1937, la vindicació de la figura de Nicolau Maria Rubió i Tudurí (“un noucentista alhora revoltat i seduït pel moviment modern”).

D’aquest llegat forma part de manera indissociable el compromís cívic, expressat de múltiples formes: la participació en l’impuls de tantes iniciatives culturals (el Congrés de Cultura Catalana, la SCOT, l’Associació Catalana de Ciència Regional); la implicació a l’Institut d’Estudis Catalans; la intervenció en el debat sobre l’organització territorial de Catalunya; la seva tossuda voluntat d’acció institucional que s’inicià, com hem vist, amb la implicació en els plans dels anys cinquanta i continuà fins l’any 2010 amb la seva presència, molt gran ja, a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya; i, sobretot, amb la concepció de l’urbanisme com un instrument necessari per endreçar el territori de manera culta i equitativa al servei de la col·lectivitat. 

El règim jurídic del litoral català

El dia 8 de març de 2013 s'ha presentat a la Universitat de Girona la tesi doctoral del jurista Josep Maria Aguirre, titulada El règim jurídic del litoral català i dirigida pel catedràtic de Dret Administratiu Joan Manuel Trayter.
La recerca s'obre amb una anàlisi del complex marc jurídic i competencial del litoral català, ofereix a continuació una panoràmica del tema en el dret comparat (amb particular referència als casos de França, Itàlia i els Estats Units d'Amèrica),  tot seguit estudia en profunditat l'ordenació del litoral català a través dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner i es clou amb unes reflexions sobre com podria transitar-se des de la situació actual cap a una gestió més integrada del nostre litoral.
L'aparició de la tesi de Josep Maria Aguirre te lloc en un moment particularment oportú, just quan les Corts de l'Estat estan a punt d'aprovat una reforma de la Llei de Costes que a parer dels experts pot comportar un retrocés sever dels avenços aconseguits en la regulació i gestió del domini marítimo-terrestre en els darrers vint-i-cinc anys. Així mateix, consisteix en una reflexió necessària per tal d'avaluar les potencialitats i les limitacions dels instruments d'ordenació vigents a Catalunya. Finalment, resulta una contribució de gran interès a l'hora d'explorar les possibilitats de millorar, tot i les circumstàncies, el marc vigent, aprofitant, entre d'altres, els avenços obtinguts en l'Estatut de 2006.
El cor de la recerca és l'anàlisi dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner, aprovats pel govern de la Generalitat l'any 2005, plans que, com és sabut, varen permetre excloure del procés d'urbanització la pràctica totalitat del sòl costaner que en aquell moment estava classificat com a no urbanitzable i urbanitzable no delimitat, així com un bon nombre de sectors de sòl urbanitzable que no disposaven de pla parcial definitivament aprovat. Es tracta d'un tema sobre el qual l'autor ja havia publicat una interessant monografia poc després de l'aprovació dels plans pel conseller Joaquim Nadal. En la tesi doctoral retorna sobre el tema per aprofundir, en particular, sobre la sort i evolució dels PDUSC al llarg dels seus set anys de vigència. Així, l'autor no només analitza la naturalesa dels Plans i les categories de sòl que se'n deriven, sinó que entra amb particular detall sobre tres temes. En primer lloc, estudia l'adequació al llarg dels anys del planejament territorial i urbanístic a les prescripcions dels PDUSC, adaptació que ha permès, per exemple, la incorporació la pràctica totalitat els sòls protegits en el Pla dins les categoria de Sòl de Protecció Especial dels plans territorials vigents, doblant així les seves garanties de protecció. En segon, revisa de manera minuciosa la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el PDUSC, jurisprudència ja força consolidada a través d'un bon nombre de sentències, que en termes generals han avalat la correcció dels Plans tant pel què fa al seu contingut, com al respecte a l'autonomia local i a la classificació del sòl (doctrina que, per cert, ha estat ratificada recentment a través de diverses sentències del Tribunal Suprem). Finalment, l'autor, considera, amb minúcia de cartoixà, les eventuals responsabilitats patrimonials per a l'administració pública que poguessin derivar-se de l'aprovació dels PDUSC, per concloure, a la vista de la casuística i de la jurisprudència, que l'evolució de la qüestió ha permès descartar, en termes generals, problemes importants per a l'administració des d'aquest punt de vista.
En conjunt, ens trobem doncs davant d'una contribució important, que ve a sumar-se a d'altres tesis doctorals sobre els Plans Directors Urbanístics aprovats en el període 2003-2010 i, en particular, als treballs acadèmics destinats a estudiar les mesures de protecció del litoral català. Tant de bo que l'aportació de Josep Maria Aguirre pugui ajudar, tot i les males perspectives de l'hora tant en l'àmbit espanyol com català, a avançar cap a una millor gestió i cap a una més alta preservació de les nostres àrees costaneres.   

La urbanització s'escampa, com la governem?

En motiu de l'aparició del llibre Francesco Indovina. Del análisis del territorio al gobierno de la ciudad, Barcelona, Icaria, novembre 2012, l'Ateneu Candela de Terrassa organitza un debat sota el títol "L'urbanització s'escampa, com la governem?". L'acte forma part del cicle de debats Espais Crítics, que es desenvolupa entre els mesos de febrer i juny d'enguany, amb la intervenció, entre d'altres dels geògrafs Abel Albet, Núria Benach i Bernat Lladó.
La discussió de l'obra de l'urbanista italià Francesco Indovina (Termini Imerese, Palermo, 1933) respecte la dispersió de la ciutat sobre el territori resulta particularment interessant i oportuna en un territori com el Vallès, en el que, precisament, el sorgiment d'assentaments de baixa densitat ha estat un dels trets més característics de l'evolució del paisatge durant les darreres quatre dècades. Un territori, a més, que, fins la molt recent aprovació del Pla Territorial Metropolità de l'any 2010 ha estat mancat d'unes orientacions de conjunt per al seu desenvolupament territorial. Quins són els orígens d'aquesta tendència cap a la dispersió? Per què sectors molt importants de la població prefereixen viure en aquest tipus d'assentament? Quines conseqüències en resulten des del punt de vista del consum de sòl, de la mobilitat, del cost dels serveis i de la cohesió social? Com afecta la dispersió a ciutats com Terrassa o Sabadell? Quina problemàtica específica se'n deriva en una situació de crisi econòmica com l'actual? Quins són els mitjans necessaris per fer front a aquests problemes des del punt de vista urbanístic i de la gestió del territori?
Aquestes són algunes de les qüestions que s'abordaran en l'acte. El debat s'iniciarà amb una conversa entre Oriol Nel·lo, autor del llibre, i l'arquitecte Pere Montaña, gerent de l'ajuntament de Terrassa, que col·laborà amb Indovina durant els treballs preparatoris del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Terrassa. L'acte tindrà lloc el proper dia 3 d'abril, a les 19h, a la seu de l'Ateneu (C/ Sant Gaietà, 73, Terrassa).
El lector interessat en el pensament de Francesco Indovina, llegirà amb profit la llarga entrevista que va mantenir el proppassat mes de novembre amb geògrafa Helena Cruz i que acaba de publicar-se. 

La ciutat sense espera: cicle de seminaris a l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia

Entre els propers 20 de febrer i 27 de març tindrà lloc a l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia el cicle de seminaris La ciutat sense espera: ciutat, metrópolis i polítiques territorials a Barcelona i a Catalunya. 
El seminari te per objecte presentar la dialèctica entre la problemàtica territorial i las polítiques públiques a la Catalunya contemporània, tot mostrant com, davant unes dinàmiques d'urbanització que no tenen espera, la ciutat i el país han tractat de trobar formes de gestionar, mal que bé, les transformacions territorials en curs.
Així, al llarg de sis sessions s'analitzaran, en primer lloc avantatges i les contradiccions -socials, ambientals i polítiques- del procés de metropolitanització, per entrar tot seguit a debatre els temes de l'habitatge, els barris en risc de degradació, el paisatge i el litoral. La darrera sessió del cicle serà dedicada a l'estudi i la discussió de les formes de govern metropolità, d'acord amb el programa complert del cicle que podeu trobar a la pàgina Cursos.
Les sessions, en italià, seran impartides per Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i tindran lloc l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia, a la seu de Badoer, cada dimecres, entre les dates assenyalades, de 10 a 13h. 

Strapaese e Stracittà

“La ciutat no crea, sinó que consumeix. Com empori que és on aflueixen els béns arrancats als camps i a les mines, així hi acorren les ànimes més sanes de les províncies i les idees dels grans solitaris. La ciutat és com una foguera que il·lumina perquè crema tot el que va ser creat lluny d’ella i fins i tot contra d’ella. Totes les ciutats són estèrils. Hi neixen en proporció pocs nens i gairebé mai amb geni. En la ciutat es gaudeix, però no es crea, s’estima però no es genera, es consumeix però no és produeix”. Així escrivia l’any 1928 l’escriptor catòlic italià Giovanni Papini, en un passatge en el que el lector català trobarà tantes ressonàncies del Gaziel de Les viles espirituals (1923) i del Josep Anton Vandellós de Catalunya, poble decadent (1935). El text s’inscriu en la polèmica italiana dels anys vint, que va oposar aquells partidaris d’un retorn als valors tradicionals de la vida rural, com a manera de redefinir la identitat italiana, i aquells que propugnaven les virtuts de l’impuls modernitzador del desenvolupament urbà. Els primers s’aplegaren sota la denominació Strapaese, els segons sota la rúbrica Stracittà.

En comentar el passatge en els Quaderni, Antonio Gramsci s’exclamava: “com hauria existit la Itàlia contemporània, la nació italiana, sense el formar-se i el desenvolupar-se de les ciutats i sense l’influx ciutadà unificador? (...) I el catolicisme mateix s’hauria desenvolupat si el Papa, en comptes de residir a Roma, hagués tingut la residència a Scaricalasino?” (Quaderno 22, 1934). I concloïa: “en qualsevol cas cal notar que la polèmica ‘literària’ entre Strapaese i Stracittà no és altra cosa que l’escuma de sabó de la polèmica entre conservadorisme parasitari i les tendències innovadores de la societat italiana”. També entre nosaltres, com dèiem fa uns dies en una glossa sobre Gabriel Alomar, la polèmica entre ciutat i camp, entre Barcelona i Catalunya, ha estat sovint metàfora o disfressa (“escuma de sabó”) d’altres debats més amplis i decisius: el de la distribució territorial del poder polític, el de la pugna d’interessos –sovint cruenta- entre les classes socials, el del mateix encaix de Catalunya en la realitat ibèrica.  

Bases per a la gestió del territori a Formentera

El dia 30 de gener s'ha celebrat a la Sala de Juntes de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona la sessió de cloenda del programa troncal del Màster d’EstudisTerritorials i de la Població (orientació Ordenació del Territori), organitzat pel Departament de Geografia de la UAB durant el primer semestre de l’any acadèmic 2012-2013. En l’acte, que va comptar amb la presència del Conseller d’Urbanisme del Consell Insular de Formentera i el Director del Consorci Formentera, així com de professors i alumnes de la universitat, els participants en el Màster van presentar resultats dels seus treballs. En el vestíbul de la Facultat s'ha pogut veure, així mateix, una exposició en la que es mostren les principals propostes que han emergit del treball

El programa troncal del Màster METIP d’enguany ha tingut per objectiu l’elaboració, per part dels estudiants i a efectes didàctics, d’un pla per a la gestió del territori de l’illa de Formentera que tingués tots els atributs –formals i de contingut- exigibles a un document que hagués de ser debatut i tramitat administrativament. Així, en els quatre mesos transcorreguts entre el dia 1 d'octubre de 2012, quan va celebrar-se la conferència inaugural del programa a l'Institut d'Estudis Catalans i la presentació dels treball, els participants han cursat els quatre mòduls, realitzat el treball de camp a l'illa, seguit el cicle de conferències Ordenar el territori: teoria i pràctica, i, organitzats en grups, redactat els nou capítols -Marc general, Memòria, Diagnosi, Criteris, Propostes...- dels que consta l'instrument de planejament. 

N'ha resultat un document titulat Bases per a la gestió del territori a l'illa de Formentera, que culmina amb la formulació de 8 propostes i 36 projectes. El document, del que trobareu la Presentació en la pàgina Màster del blog, consta de 700 pàgines d'extensió i ha estat elaborat per un grup de 34 estudiants, procedents de 6 països diversos (Espanya, Itàlia, Mèxic, Equador, Colòmbia i Xile), guiats per un equip docent integrat per 10 professors.  

La Catalunya-Ciutat i la Nació-Xarxa

“La gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació. Sinó ben diversament, aquesta: regió, nació, ciutat”. Així escrivia l’any 1907, Gabriel Alomar. I reblava: “La mera nació és col·lectivitat tancada dins si mateixa, movent-se a si mateixa, exercint la seva influencia en el cercle de si mateixa; i la ciutat és nucli d’irradiació, d’influència sobre l’exterior; si en la nació hi ha esperit conscient, en la ciutat hi ha esperit pensant i imperant; si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament i volició. Els interessos nacionals són de resistència a l’adaptació de lo estrany; són tradicionals, conservatius del moviment i la llei  pròpia. Els interessos de la ciutat són futuristes, perquè veu tota la seva missió en el pervenir, en la sort futura i en la potencia fecundant i generatriu de les idees que llença, en l’èxit de les empreses que escomet. (…) Deuria dir-se: la regió és moguda, la nació se mou; la ciutat mou. La regió és inert. La nació és se-movent. La ciutat és motriu”.

Com és sabut, la síntesi d’aquest pensament de l'escriptor socialista mallorquí seria la noció Catalunya-Ciutat, tan difosa com, sovint, desnaturalitzada. Una noció que implicava no només que les condicions, els serveis i les formes de vida urbana havien d’atènyer tot el territori de Catalunya, sinó que Catalunya entera esdevindria ciutat generadora de projectes col·lectius fecunds i irradiants. En part, la noció Euskal Hiria, o ciutat basca, utilitzada en els darrers anys a Euskadi com a complement, per a uns, com a superació, per d'altres, del terme Euskal Herria, potser podria ser llegit en aquests termes.

El debat sobre la qüestió nacional a Catalunya i el seu encaix en les realitat institucionals espanyola i europea, tan tancat molt sovint en discussions i en tacticismes de curta volada, s’anima, de tant en tant, amb iniciatives que fan pensar en raonaments fèrtils com els de Gabriel Alomar. N’ha estat un exemple el seminari organitzat a la Universitat de Lleida el dia 19 de gener 2013, amb la coordinació d’Antoni Gutiérrez Rubí i Miquel Pueyo, sobre el tema de la “Nació Xarxa”.

Els organitzadors hi proposaven reflexionar sobre la possibilitat que els canvis en la capacitat relacional oferts per les TIC puguin permetre una certa “reconceptualització de la idea de nació”: una nova visió que permetés qüestionar el concepte tradicional de nació basat en un espai físic delimitat i una comunitat constituïda, en bona mesura, a partir del veïnatge administratiu. A més, els organitzadors proposaven explorar les potencialitats de l’ús de les tecnologies de la comunicació a l’hora de integrar i agitar socialment, per superar les tiranies dels mitjans tradicionals i per contribuir a transformar les formes de representació política.

Les implicacions del debat són, prou que es veu, enormes. La definició del concepte “nació” ha estat, com és ben sabut, fugisser i controvertit dels del seu mateix origen. Sabut és també que la integració econòmica mundial, la difusió de determinats comportaments culturals i formes de vida, així com la creació de xarxes de relació basades en les tecnologies de la comunicació han contribuït en fer aquella definició encara més complexa: no és ja que el concepte de nació d’origen germànic –aquell basat en l’existència d’uns trets d’identitat configuradors d’una “ànima col·lectiva” de caràcter substantiu, a la que els individus pertanyen independentment de la seva voluntat- sigui avui clarament insostenible; el mateix concepte de nació emergit de la revolució francesa -com la comunitat integrada per tots aquells que expressen la voluntat de conformar una mateixa comunitat política, al marge de llurs diferències culturals, religioses o ètniques- es veu sotragada per la configuració de comunitats els membres de les quals comparteixen interessos, valors, creences i fins voluntat i capacitat d’acció política, sense conviure en un mateix territori concret.  

D’altra banda, les potencialitats que l’ús de la xarxa confereix a l’hora d’organitzar els mecanismes de representació i organització política també alteren l’altra variable de l’equació: la relació entre ciutadania i institucions polítiques, entre la col·lectivitat –definida de la manera que es vulgui- i Estat.

Davant d’això, fent una paràfrasi d’Alomar, seria temptador afirmar que avui la gradació progressiva per a l’acció política ha de ser: regió, nació, xarxa. Tot entenent per xarxa la possibilitat de constituir comunitats de solidaritat i projecte noves –en primer terme entre el grups socials i les classes subalternes d’arreu del món. Així, la dicció Nació-Xarxa podria expressar –com la de Catalunya-Ciutat- la d’una col·lectivitat amb “potencia fecundant” i voluntat d’acció política, però sense necessitat, en aquest cas, d’estar definida de manera estricta des del punt de vistes geogràfic.    

Tanmateix, la utilització de la xarxa com a instrument, també, d’explotació econòmica, d’estratificació social i de subjecció ideològica obliga, sense cap dubte, a la cautela. I els problemes a l'hora d’articular políticament i, encara més, institucionalment, els nous subjectes polítics que emergeixen de les relacions en xarxa, evidencia les dificultats d’avançar per aquest camí. Tot i això, la reflexió sobre el tema, resulta necessària i peremptòria, i potser conté claus per sortir d’alguns dels atzucacs en els que ens trobem.

Una cosa, seria, però, de desitjar. Durant més d’un segle, a Catalunya, el debat sobre la relació entre la nació i la ciutat ha estat utilitzat com a metàfora o com a disfressa d’altres debats de caràcter social o nuament polític. Així, des dels temps de Gaziel i Josep Antoni Vandellós, la retòrica de la macrocefàlia i els “desequilibris territorials” ha estat reiteradament utilitzada per argumentar allò que no eren altra cosa que les temences de les classes dirigents envers els riscos de inestabilitat derivada de la concentració de població treballadora, o els interessos de les forces polítiques poc afavorides, tradicionalment, pel vot urbà. Seria ben desitjable que ara, en el debat sobre el binomi nació i xarxa, no ocorregués el mateix i que quedés ben clar, des del bell inici, quin és el contingut polític i, sobretot, social dels projectes que amb la utilització d’aquests conceptes es pretén impulsar.   

Max Horkheimer: Hora foscant

"Cal un canvi decisiu de la situació social d'un home cap avall, la seva desvinculació de totes les seguretats de caire humà i social, per tal de prendre consciència d'una relativa exterioritat envers les relacions econòmico-socials bàsiques. Només aleshores podrà perdre veritablement l'existència pròpia la creença en el caràcter natural de les seves relacions i descobrir fins a quin punt hi havia elements socialment condicionats en l'amor, l'amistat, l'atenció i la solidaritat de què havia gaudit (...) Tots aquests [que es trobin en aquesta situació]veuran llavors clar allò que abans consideraven obvi. Tots es troben a frec d'ultrapassar la frontera".
La crisi econòmica actual, que està desproveït a tanta gent de les seves seguretats, que està situant a una part de la població "a frec d'ultrapassar la frontera" d'un deteriorament social difícilment reversible, atorga una actualitat formidable a les reflexions que Max Horkheimer va incloure a Dämmerung. Notizen in Deustchland: un volum escrit en plena crisi de la república de Weimar i publicat a Suïssa l'any 1934, després de que l'ascens del nazisme al poder hagués forçat l'autor a marxar a l'exili (n'hi ha una traducció catalana de Gustau Muñoz, publicada fa gairebé trenta anys).
Cal rellegir l'obra que el filòsof, un dels membres principals de l'Escola de Frankfurt, va confegir al bell mig de la gran convulsió d'entreguerres. Cal rellegir-la perquè projecta una llum reveladora i inquietant alhora sobre les nostres circumstàncies actuals. El lector hi trobarà l'advertència contra "la pressa a l'hora de comprendre", com si davant la constatació del mal pogués calmar-nos el fet de posseir una teoria en què aquest es pugui inserir; hi ensopegarà amb aforismes de ressonàncies brechtianes: "l'ascens social constitueix en qualsevol cas un mal símptoma pel què fa a l'escrúpol moral"; es veurà confrontat amb qüestions torbadores: "i si la humanitat s'enfonsés més profundament en la barbàrie si no hi hagués els que sempre han lluitat violentament pel seu alliberament? i si la violència fos una necessitat?"; i, sobretot, hi veurà una impugnació demolidora de la ideologia amb la que es justificava (i es justifica) l'explotació econòmica: "l'opinió segons la qual cadascú es mereix el destí que té (...) implica no tan sols l'afirmació de la clarividència de la natura cega, sinó també l'afirmació de la justícia del sistema econòmic actual".
A més, en els temps que corren, el Dämmerung de Horkheimer resulta una necessària reivindicació de la reflexió crítica i l'acció col·lectiva com a base, malgrat tot, per l'esperança: "no són pas les fogueres allò que l'imperialisme dels grans Estats europeus hauria d'envejar a l'Edat Mitjana; els seus símbols s'emparen en aparells més refinats i en guardians més temiblement armats que no els clergues de l'Església medieval. Els enemics de la Inquisició, però, capgiraren aquella hora foscant en el trenc d'alba d'un nou dia; tampoc l'hora foscant del capitalisme ha d'iniciar indefugiblement la nit de la humanitat, per bé que avui, sens dubte, és aquesta l'amenaça".

Urban Governance in Southern Europe

Pierre Bourdieu ha parlat alguna vegada de la "mà esquerra" i la "mà dreta" de l'Estat. La primera seria aquella de la que depèn l'educació, la sanitat, els serveis socials; la segona la que controla i reprimeix. L'ofensiva neo-liberal està suposant, arreu d'Europa, una reducció del paper de la "mà esquerra", desenvolupada, en molt bona mesura, arran de les conquestes dels grups socials subalterns, i un enfortiment de la "dreta". Segons aquesta interpretació, no ens trobaríem tant, doncs, davant d'un afebliment de l'Estat, sinó de determinats aspectes de l'administració estatal.
En els països del Sud d'Europa, sotmesos a unes polítiques dràstiques de reducció de les conquestes de l'Estat del benestar, aquestes qüestions es plantegen amb especial intensitat, enmig d'una notable incapacitat de plantejar alternatives polítiques a l'ofensiva en curs, ni tant sols d'analitzar-ne de manera clara i completa les seus origens i les seves implicacions. Per això resulta molt oportuna l'aparició del llibre Urban Governance in Southern Europe, editat pel sociòleg Joao Seixas, de l'Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa, i el geògraf Abel Albet, del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (Ashgate, desembre 2012, 242 pàg.), que pot considerar-se una aportació a aquesta necessària anàlisi.
En el volum, que te el seu antecedent en un número monogràfic de la revista portuguesa Análise Social, publicat fa un parell d'anys, s'estudien els problemes de la governabilitat urbana a Portugal (José Luís Crespo i Joao Cabral), Espanya (Joan Romero, Joaquim Farinós i Oriol Nel·lo), França (Christian Lefèvre i Gilles Pinson), Itàlia (Francesca Governa i Carla Tedesco), Eslovènia (Irena Baclija), Grècia (Ioannis Chorianopoulos) i Turquia (Nil Uzun). El llibre es clou amb unes interessants conclusions dels editors. En conjunt, una publicació oportuna i convenient que serà llegida amb profit per tots aquells preocupats per l'evolució de les ciutats (i les societats) del sud d'Europa. 

Ciutat i territori en l'Acord per la X Legislatura del Parlament de Catalunya

El dia 19 de desembre de 2012, Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya han arribat a un Acord per a la transició nacional i per garantir l'estabilitat parlamentària del govern de Catalunya, durant la X Legislatura del Parlament de Catalunya. L'acord, signat entre les dues forces a les que els resultats de les eleccions del proppassat dia 25 de novembre varen atorgar major representació parlamentària, consta d'una sèrie de determinacions pel què fa a la celebració d'una consulta sobre el futur institucional de Catalunya i d'un seguit d'acords per garantir l'estabilitat del suport parlamentari al govern en un conjunt de camps. 

Així, l'Apèndix II de l'acord conté un document sobre les Prioritats del govern de transició nacional durant la legislatura que ara comença, en el que s'enuncien aquestes prioritats, s'esbossa l'orientació de l'acció del govern al respecte i s'expressa el compromís d'ambdues forces de donar-li conjuntament suport al Parlament. És sobre aquest darrera part del document, més concreta i aparentment més prosaica que el debat sobre el dret a decidir, que volem centrar-nos ara. En particular, resulta de molt d'interès constatar la forma com els temes relatius a la ciutat i el territori hi són tractats. 

Com hem tingut ocasió de comentar, les polítiques territorials han estat, en bona mesura, absents del debat entre les forces polítiques que es presentaren a les darreres eleccions. Això, resulta, al nostre entendre, paradoxal, si es te en compte l'impacte que la crisi econòmica i les polítiques aplicades per fer-hi front estan tenint sobre el territori, ja sigui en concentrar les persones amb majors necessitats socials en determinats barris i àrees urbanes, en dificultar el manteniment dels equipaments i els espais públics, en reduir la inversió en infraestructures i el finançament dels espais públics, en fer encara més inaccessible l'habitatge per a sectors molt extensos de la població i en encarir el cost dels serveis urbans bàsics, com l'aigua i l'electricitat.  

Dissortadament, l'acord de govern signat ahir sembla anar en la mateixa direcció, de manera que les qüestions territorials i urbanes hi tenen una presència molt escassa. Vegem-ho. 

El tema al que es fan referències més reiterades és el de les infraestructures. Així, les mesures per a la recuperació econòmica 26 i 27 proposen literalment "Crear  un  observatori  de  la  xarxa  viària  de  Catalunya  que  centralitzi  tota  la informació relativa a la xarxa viària d’alta capacitat i a la xarxa en règim de concessió,  analitzant  la  gestió  econòmica  dels  trams  concessionats  amb l’objectiu d’intentar abaratir o congelar les tarifes sense contraprestació a canvi" i "Consolidar el sistema de descomptes a comportaments eficients dels usuaris de la  xarxa  d’autopistes  i  introduir  les  noves  polítiques  europees  sobre l’Eurovinyeta, com també treballar per corregir la situació de greuge històric amb  relació  amb  la  resta  de  l’Estat,  reclamant-li  la  creació  del  fons  per  a l’homogeneïtzació, el rescat selectiu i les bonificacions dels peatges". Així mateix, l'acord 56, situat en l'apartat de mesures relatives a la sostenibilitat, diu: "Aprovar i desplegar el Pla de Transports de Viatgers per Carretera (2013-2018), el Pla Director d’Infraestructures (2011-2020) i els plans de mobilitat territorials pendents,  avançant  en  la  integració  tarifària  i  introduint  bonificacions  als territoris menys poblats i implantant de la T-mobilitat [sic] com a mecanisme que permeti avançar en la qualitat del transport públic". Peatges i plans d'infraestructures, doncs, són els temes principals en aquest camp. S'acompanyen, tanmateix, d'una destacada absència a tota referència sobre el finançament del transport públic i a la reducció del cost el per a l'usuari (perquè reduir les bonificacions només als "territoris menys poblats", quan els qui viuen en les principals àrees urbanes i amb tarifació integrada han conegut en els darrers anys increments notabilíssims?). 

En l'àmbit de l'habitatge, que està plantejant-se darrerament amb un dramatisme inusitat, les mesures són d'una notable vaguetat. Així es proposa (mesura 34): "Potenciar un fons i un servei de rescat de famílies, potenciar la mediació entre entitat financeres i famílies en els processos de desnonaments i la disposició d'una xarxa de pisos d'emergència. Potenciar el servei de l'Ofideute". Res de nou per aquest costat, doncs a excepció d'aquest inconcret "fons de rescat de famílies": es tracta d'un fons financer? amb quins recursos? amb quins objectius? També es manté a un nivell d'indefinició molt alt la mobilització de l'habitatge vacant:"Estudiar l’aplicació de mesures impositives o mesures d'altra índole per incentivar l’entrada al mercat de lloguer dels habitatges desocupats, propietat de societats mercantils" . Aquestes "mesures d'altra índole" no haurien de consistir en l'obligació, simple i plana, de que les entitats financeres rescatades amb fons públics, a part d'aturar els desnonaments, posessin de manera immediata una part del parc immobiliari del què disposen (i pel que, d'altra banda, no troben comprador) al mercat de lloguer assequible? I mentrestant, què es proposa de fer amb les reserves de sòl per habitatge protegit acumulades en els darrers anys? I en el camp de la rehabilitació, que podria tenir el doble efecte de posar habitatge al mercat i donar feina? 

Finalment, en l'àmbit de la sostenibilitat es proposa elaborar un Pacte Nacional sobre polítiques de sostenibilitat, mantenir i renovar "el compromís del Govern en defensa dels cabals ambientals de l'Ebre" així com per la "recuperació dels cabals del riu Ter", "impulsar una Llei del bosc" i "impulsar una Llei de seguretat civil i emergències". El tractament del canvi climàtic queda reduït a l'anunci de l'elaboració d'una llei sobre la matèria, lluny per tant dels compromisos concrets sobre les emissions que estan adoptant tants països europeus. Resulta també destacada l'absència de referències a la "protecció estructural dels espais lliures i de connexió ecològica" que reclamava el programa electoral d'Esquerra Republicana. Costen d'entendre, així mateix, els esments parcials a la problemàtica de l'aigua, si hom te en compte la situació a la que ha de fer front l'Agència Catalana de l'Aigua, i si hom considera que just en aquest moment s'estan produint privatitzacions que afecten de manera directa la seva gestió d'aquest recurs bàsic i les tarifes que els ciutadans en paguen.

Fora ja de l'àmbit estricte de la gestió del territori i en relació amb l'organització territorial de l'administració, poden trobar-se en el document dos darrers extrems que pot resultar convenient de notar. El primer sembla apuntar a reobrir el debat sobre l'organització territorial (mesura 10): "Impulsar la Llei dels governs locals (racionalitzar i simplificar l'administració local), la llei de finançament local i la Llei de l'Aran. Assumir un model propi d'organització territorial (municipis, comarques i vegueries)". Així mateix s'inclou la menció a "impulsar la Llei electoral catalana". Tenint en compte l'evolució d'aquesta darrera qüestió en les darreres legislatures i l'atzucac en el que es troba la Llei de Vegueries després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, costa de veure, més enllà de la menció ritual, com aquests extrems podran concretar-se.
No és qüestió, en aquesta nota d'urgència, d'assajar un comentari de conjunt al document. De tota manera crida molt notablement aquesta escassa atenció prestada als temes territorials a l'hora de definir les prioritats de govern. Esmentem només dues absències, una relativa al conjunt del territori català, l'altra a les seves ciutats.
Pel que fa a la primera, la gestió territorial, no caldria aprofitar, precisament, la conjuntura de la crisi per repensar de forma estratègica l'ordenació del territori català? No és necessari replantejar-se la dotació i la gestió de les infraestructures més enllà dels peatges i dels plans de servei? No hauríem de tractar d'incrementar l'eficiència dels nostres sistemes urbans? I per tot això, no caldria incorporar entre les prioritats bàsiques del govern l'elaboració del Pla Territorial General de Catalunya que vingués a culminar l'esforç de planificació territorial realitzat en els darrers anys, tal com Esquerra Republicana proposava en el seu programa? No seria aquesta legislatura, en la que es pretenen abordar tants de projectes decisius per al futur, la més oportuna per fer-ho, vinculant-ho al debat  sobre els recursos econòmics, al model productiu, a la gestió dels serveis públics, al canvi climàtic?
Pel que fa a la segona absència, la de les àrees urbanes, com s'explica la manca d'esment als efectes urbans de la crisi econòmica? Com és que no s'inclou una referència a les dificultats dels ajuntaments de fer front al manteniment dels equipaments, dels espais públics, dels serveis? Com s'entén que no s'indiqui què es pensa fer respecte els barris on la problemàtica social està concentrant la població més necessitada? El proppassat mes de març, el Parlament va votar per unanimitat (amb els vots de CiU i ERC, doncs) reactivar la Llei de Barris, com és que ara no figura en l'acord de govern el compromís de fer-ho? No són les ciutats el lloc on es reben els impactes més greus de la crisi? No és aquí on s'hauria de intervenir per tal de tractar de mitigar-los? No són les polítiques urbanes essencials per gestar la represa econòmica i social? De fet els mots ajuntament, urbà, barri i ciutat no són esmentats ni un sòl cop en el document de l'Acord signat ahir. La transició nacional que se'ns proposa no compta amb les ciutats catalanes entre les seves prioritats?

La "pacificació" de les favelas a Rio de Janeiro

Ciutat "forma" i ciutat "informal": la favela de Providência des
de les instal·lacions esportives de la "Vila Olimpica" de Gamboa

L’amable invitació de la Pontificia Universidade do Rio de Janeiro ens ha permès conèixer de més a prop, fa tot just unes setmanes, la problemàtica de l’habitatge i la rehabilitació urbana a la gran metròpolis carioca i, en particular, els intents d’allò que s’ha vingut a denominar la “pacificació” d’algunes de les seves favelas.

Com és ben sabut, una part substantiva de la població de la ciutat de Rio de Janeiro viu en aquestes aglomeracions d’habitatges, sense disposar de títol formal de propietat, amb grans mancances de serveis urbanístics bàsics, privats d’equipaments, ubicats en àrees de notable pendent i exposats sovint al risc geològic. La contrapartida rau en el fet que, en bona part dels casos, les favelas, per la seva localització, permeten als grups socials més pobres, que no podrien pagar un habitatge “formal” a la ciutat, disposar de proximitat a la feina, el comerç i les oportunitats de la vida urbana. Les dades, sempre opinables, permeten validar a grans trets aquestes característiques: segons el cens de l’any 2000, més d’un milió dels gairebé sis milions d’habitants de la ciutat de Rio vivien en favelas. Això representava un 18,9% de la població, mentre en la resta de ciutats de l’Estat de Río de Janeiro el percentatge no arribava al 4% dels seus habitants (vegeu per aquestes i altres dades, el treball de la sociòloga Maria Josefina Gabriel Sant’Anna, publicat en el recomanable volum col·lectiu Rio de Janeiro. Um território em mutaçao, 2012). El seu caràcter informal, l’escassa presència de l’administració i la concentració de població de baix nivell de renda ha afavorit, com ha estat repetit fins a la sacietat i l’estigmatització, que part important d’aquests barris presentin un elevat nivell de violència i hagin quedat sota el control de màfies criminals.

Una iniciativa innovadora (i polèmica) desenvolupada en els darrers anys són els intents de “pacificació” de les favelas realitzats per les Unidades de Polícia Pacificadora (UPPs). Les UPPs són una modalitat de policia comunitària que va començar a ser implantada l’any 2008 pel govern de l’Estat de Rio. La seva forma d’actuar, respecte la qual pot veure’s un interessant article del periodista Misha Glenny a FinancialTimes de 4.11.2012, segueix sempre un mateix patró: s’inicia amb una operació militar de xoc, que suposa l’ocupació policial del barri, a partir de la qual les UPPs s’hi estableixen de manera regular i permanent. En resulta, segons ens diuen, una disminució dràstica de la criminalitat organitzada i una efectiva reducció del nombre de morts derivades de les seves activitats. L’operatiu policial hauria d’anar acompanyat de la introducció de programes d’educació i altres mesures socials, que, segons sembla, es troben encara en les fases inicials.

L’opinió de la població, tant la del conjunt de la ciutat com la dels habitants de les favelas “pacificades”, així com la dels mitjans de comunicació i dels estudiosos urbans amb qui hem pogut parlar, sembla apuntar de manera majoritària a  que la iniciativa resulta un èxit pel que fa a la reducció, en el territoris afectats, de la criminalitat. Tanmateix, la seva implantació està resultant també polèmica per diverses raons. En primer lloc, els estudiosos indiquen que la localització geogràfica de les intervencions no sembla pas respondre només als criteris de la lluita contra el crim: s’estaria intervenint de manera prioritària no pas en les favelas més violentes, sinó en aquelles més properes als barris formals, on viuen les capes mitjanes. En segon lloc, els processos de pacificació van acompanyats, de manera potser inevitable, de la implantació de nous usos i del risc de l’expulsió de la població que hi habita per noves activitats: la construcció de telefèrics o escales mecàniques accedir al capdamunt dels morros on s’assenten algunes favelas, com Providência, Alemao o Vidigal, permetrà certament gaudir d’excel·lents vistes sobre les reputades badies de la costa carioca –Leblon, Ipanema, Copacabana, Botafogo, la badia de Guanabara...- però també poden ser l’esca de la conquesta del barris per activitats econòmiques fins ara impensables (ja han sorgit las primeres iniciatives de turismo na favela a Vidigal, entre d’altres) i, en el futur, potser pel mercat immobiliari “formal”. En tercer lloc, la criminalitat òbviament no desapareix, sinó que es trasllada a d’altres favelas, sovint més allunyades del centre urbà, algunes de les quals, com Vila Kennedy, han vist deteriorar-se les seves condicions de seguretat (és veritat que també s’ha començat a “pacificar” algunes d’aquestes, però les veus crítiques denuncien que coincideixen amb àmbits clau per les operacions infraestructurals i urbanes associades a la celebració a la ciutat de la Copa del Món de Futbol de 2014 i dels Jocs Olímpics de 2016). Finalment, la desaparició de les màfies sembla haver comportat l’emergència en les favelas intervingudes de modalitats de petita delinqüència i altres formes de violència (familiar, sexual) que aquelles tenien relativament sota control.

Siguin quines siguin l’eficiència de la tàctica policial i les seves motivacions, el que sembla evident és que, únicament amb intervencions d’aquest tipus resultaria del tot impossible resoldre el problema de l’habitatge, de l’exclusió i, per tant, de la violència urbana. Aquests dependran, és clar, en primer lloc d’una distribució més equitativa de la renda, la qual, com han mostrat treballs recents de R.C. Barros et al. continua essent molt assenyaladament desigual: l’any 2007, en el conjunt del Brasil, el percentatge de renda apropiat per l’1% més ric de la població equivalia pràcticament al percentatge que anava al 50% més pobre. Tanmateix, els autors coincideixen en assenyalar que, de 2004 ençà, la combinació de l’accelerat creixement econòmic (que ha portat el Brasil entre les 10 economies més potents del món) i de l’increment de les polítiques de distribució social de les presidències de Lula da Silva i Dilma Rousseff,  estarien produint una reducció molt notable de la desigualtat. Aquesta es podria demostrar en la caiguda consistent dels índexs de concentració de la riquesa, i hauria permès sortir de la pobresa i de la misèria una part creixent de la població (per dades sobre aquest procés a la regió metropolitana de Rio, vegeu el treball d’André Salata et al., en el volum més amunt citat).

Aquestes dades permetrien ser moderadament optimista a mitjà i llarg termini. Mentrestant, per fer front al problema immediat de l’habitatge el govern brasiler ha impulsat el programa Minha casa, minha vida que te per objectiu dotar d’habitatge als sectors socials més desafavorits. Es tracta d’una iniciativa de gran ambició, que, segons l'administració, després d'una primera fase en que han estat contractades un milió d'unitats d'habitatge, permetrà construir-ne dos milions fins l'any 2014. El programa no ha estat exempt, tampoc, de interpretacions polèmiques. Així, alguns autors crítics, com l’arquitecta Rose Compans, que treballa a la Prefectura de la ciutat de Rio, han indicat que, degut a les dotacions econòmiques disponibles, resulta molt difícil que vingui a disminuir de manera efectiva el dèficit d’habitatge i, per la localització de les intervencions, podria contribuir a agreujar encara la segregació espacial. En tot cas, sembla ben clar que el problema de l’habitatge i de la criminalitat no podran resoldre’s exclusivament a través de programes sectorials de vivenda o de intervencions policials. A Rio, i a qualsevol altre ciutat, l’equació minha casa, minha vida, ha de poder ser resolta també (i potser en primer lloc) en la direcció minha vida, minha casa: sense una modificació substancial  del repartiment de la riquesa i de les oportunitats de vida els problemes urbans no tenen solució possible. 

Enric Lluch: la Geografia, ciència social i compromís cívic

Enric Lluch i Pau Vila en l'acte de la concessió del Doctorat
Honoris Causa per la UAB a aquest darrer (1979) 

Enric Lluch i Martín ha mort a Barcelona el dia 4 de desembre, a l'edat de 84 anys. Professor, editor, conversador infatigable, mestre, impulsor d'innombrables iniciatives cíviques i de projectes culturals, ha estat una figura clau per a la renovació de la Geografia a Catalunya i per a l'obertura de la disciplina cap a la societat.
La seva trajectòria, marcada per la voluntat de contribuir a construir un pensament social crític, al servei de la col·lectivitat, haurà de ser, més enllà dels obituaris i les notes d'urgència d'ara, objecte d'estudi i valoració.
Reproduïm, tot seguit, les paraules pronunciades en la inauguració de l'exposició sobre la seva obra a la Biblioteca d'Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona, el dia 18 de febrer de 2008.

ENRIC LLUCH: LA GEOGRAFIA, CIÈNCIA SOCIAL

I COMPROMÍS CÍVIC 

Oriol Nel·lo

Intervenció en l'acte de inauguració de l'exposició "Enric Lluch: l'obra escrita"

Biblioteca de Humanitats, Universitat Autònoma de Barcelona

18 de febrer 2008

I.

Permeteu-me, abans que res, expressar el meu agraïment per l’amable invitació a participar en aquest acte. Em satisfà moltíssim de ser aquí: en primer lloc, és clar, per un deure d’amistat i de gratitud personal envers el professor Enric Lluch, que ha estat el meu mestre i amb el qui hem col·laborat durant tants anys; en segon lloc, per correspondre a la iniciativa del Departament de Geografia de la UAB que reivindica així els seus orígens, orígens que, després de prop de quatre dècades d’existència, l’han portat –diguem-ho sense cap petulància- a comptar-se entre els primers centres de docència i recerca d’Europa Occidental en el nostre camp; en tercer lloc, pel caràcter de l’acte, tan curosament preparat per Laura Zumin, Rosa Ascon i les responsables de la Biblioteca d’Humanitats.

Una vegada, l’Enric em parlava de Silvio Pellico, el revolucionari piemontès, carbonari, precursor del Risorgimento que, després d’una vida atzarosa, va escriure, com sabem, aquella obra famosa, Le mie prigioni. “A mi, més aviat” -em deia Lluch- “m’hauria agradat escriure Les meves biblioteques”: la biblioteca de l’oncle Francesc Martín, on molt jove encara va poder llegir els textos dels geògrafs d’avantguerra i va conèixer la tradició noucentista; la Biblioteca de Catalunya, fundada per Jordi Rubió i Lluch, on en bona mesura es va formar, sota les voltes gòtiques, a la Barcelona sòrdida de inicis dels anys cinquanta, mentre treballava encara en la petita fàbrica de cinteria dels seu pare, a Horta; la biblioteca del Instituto de Geografia Juan Sebastian Elcano del CSIC al carrer Egipcíaques, on el va portar, com a jove investigador, Salvador Llobet; la Biblioteca del Trinity College de Dublin, on anà l’any 1956 amb una beca de l’Arts Council irlandès obtinguda a través dels mig clandestins Estudis Universitaris Catalans; la biblioteca del Departament d’Estudis Hispànics de la Universitat de Liverpool, on corregia a finals dels anys cinquanta els exàmens dels seus alumnes de català i castellà, durant el temps que hi va fer de lector; la biblioteca de l’ICESB del carrer Aribau i la del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, on donava classes a inicis dels seixanta; ja a l’Autònoma, en els setanta, la biblioteca de Lletres i més tard d’Humanitats, on ara estem, que va contribuir a fundar i a dotar de manera tan decisiva; l’Hemeroteca de Catalunya en aquesta mateixa Universitat; la biblioteca de Rosa Sensat; la cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, fruit, en molt bona mesura, de la dedicació de Montserrat Galera;... Pocs llocs més adequats que en una de les “seves” biblioteques s’haurien pogut trobar per aquesta exposició i per aquest acte de reconeixement a la trajectòria d’Enric Lluch.

Mireia Baylina i Abel Albet, que m’han precedit, s’han referit ja a la trajectòria del Lluch universitari i de l’investigador. M’agradaria ara, per cloure, referir-me, breument, a dos aspectes del seu mestratge, tal com els veig: la concepció de la geografia com a ciència social i la concepció de l’activitat científica com a compromís cívic.

II.

 L’any 1979, en motiu de la investidura com a doctor honoris causa de Pau Vila i Dinarès per aquesta Universitat, Enric Lluch pronuncià la lliçó introductòria, allò que tradicionalment s’anomena la laudatio. L’acte tingué lloc a l’Escola d’Estudis Empresarials de Sabadell, localitat natal de Vila, i es celebrà poc després de les primeres eleccions municipals democràtiques. Alguns dels presents, que hi eren, recordaran l’ocasió. I recordaran potser el què Lluch va dir referint-se a Vila:

“sense desconsideració de cap mena envers els esforços i les realitzacions d’un Emili Huguet del Villar, d’un Joan Palau Vera, d’un Pere Blasi o d’un Miquel Santaló, no sembla agosarat d’afirmar que en la història contemporània de la geografia humana a Catalunya és l’homenatjat d’aquest vespre qui parteix el temps, qui encén el foc nou.”

Lluch es referia, és clar a la introducció del mètode de l’escola francesa, a la creació del lèxic, a l’establiment del programa de monografies comarcals que hauria de cobrir tot Catalunya, a la tasca editorial i pedagògica de Vila, essencial per a la evolució de la pràctica geogràfica a Catalunya a partir de mitjans dels anys vint.

Com sabem, l’empremta dels canvi de paradigma introduït per Vila dominà la pràctica de la geografia catalana durant cinc dificilíssimes dècades, diguem fins a mitjans dels anys setanta, quan acabà de publicar-se el tercer volum de la Geografia de Catalunya de l’Editorial Aedos. En aquest moment, comencen a encendre’s noves fogueres, brillants, atractives, decisives: la introducció de la geografia teorètico-quantitativa, l’influx de la geografia radical... Doncs bé, crec que resulta legítim mantenir que, en la configuració d’aquesta renovació disciplinar, Lluch tingué, a mitjans dels setanta, un paper molt similar a aquell que ell mateix atribuïa a Vila a mitjans dels anys vint. Sigui dit, de nou, salvant totes les distàncies que calgui i sense desconsideració de cap mena envers la tasca de ningú.

Fou Enric Lluch qui, juntament amb el seu germà Ernest, i el seu amic l’impressor Jordi Garcia, convertí una petita impremta familiar de Vilassar de Mar en un focus de difusió cabdal per a la renovació de les ciències socials en l’àmbit cultural hispà. Batejaren l’editorial amb el nom, ple de simbolisme, d’Oikos-Tau, i, en el àmbit de la geografia, fou a través d’aquesta finestra per on, en els anys seixanta i setanta, varen entrar els títols fonamentals per la renovació metodològica i conceptual de la que parlàvem: la Geografia y Economía de Chisholm, el Diccionario de términos geográficos y el Mapas y diagramas de Monkhouse, la Geografía urbana de Johnson, Los métodos de la geografia de Pierre George, la Geografia general, física y humana de Lacoste-Ghirardi, Geografia y economia urbana de los paises subdesarrolados de Milton Santos, i així podríem anar seguint amb Anne Buttimer, Paul Claval, Massimo Quaini, Derek Gregory, George Viers i un llarguíssim etcètera. Són els nous corrents que Lluch havia conegut a Anglaterra i a França i que arribaven aquí amb com una ventada prodigiosa d’aire fresc.

Fou Lluch qui, a finals dels seixanta, fundà el Departament de Geografia de Bellaterra incorporant-hi, al costat de geògrafs, economistes i sociòlegs, i qui establí una programa en el que es combinaven aquests estudis amb els de història, estadística i antropologia. I, fou sota el guiatge de Lluch, que, com ha escrit Abel Albet, el “Departament de Bellaterra es converteix en un lloc d’innovació així com d’introducció i difusió vers la geografia catalana (i, per extensió, l’espanyola), de les més recents tendències, mètodes i escoles de pensament”.  

Fou Lluch qui, a finals dels setanta, en acabar el Congrés de Cultura Catalana, que tant havia contribuït a impulsar, proposà fundar la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Una filial de l’Institut d’Estudis Catalans del tot renovadora que aplegaria, i aplega ,encara ara, arquitectes, enginyers, geògrafs, biòlegs, economistes al voltant de la reflexió i la pràctica de l’ordenació del territori.

Fou Lluch qui a començaments dels vuitanta dirigí la Geografia de la Sociedad Humana de l’Editorial Planeta, un intent extraordinàriament ambiciós d’elaborar una nova geografia universal. En el pròleg d’aquesta obra, segurament un dels seus textos més programàtics, es pot llegir:

“Tradicionalmente, la descripción y la interpretación de los avatares de la sociedad humana han quedado reservados en las síntesis globales a los historiadores y a los geógrafos [...] En los últimos siglos, nuevas y vigorosas ramas han brotado del árbol de las ciencias de la sociedad. La economía política, la demografía, la ciencia política, la sociología, la antropología cultural, la urbanística eran a la vez producto de las mudanzas que trastornaban la realidad social e instrumento de comprensión, de transformación de esta realidad. Es cierto que la vieja historia y la vieja geografía han sido remodeladas al recibir en sus playas el oleaje fecundo de las nuevas ciencias de la sociedad. Pero no se ve razón alguna para no bajar las barreras interdisciplinarias y dar franca entrada, junto a historiadores y geógrafos, a las voces de los demás estudiosos de la sociedad”.  

Sempre m’ha cridar l’atenció, treballant plegats, el contingut fascinant de la bossa de mà d’Enric Lluch. Una d’aquestes bosses que sol portar creuades en bandolera. En poden emergir, com d’un formidable “cuerno de la abundancia”, llapis i retoladors de tota mena i color, tisores, cel·lo, retalls de diari, llibres, mapes, esparadrap, cola d’enganxar, pastilles pel coll, bufandes, jerseis i no sé encara quantes altres coses. L’aproximació de Lluch a l’anàlisi del territori fa pensar en el contingut d’aquesta bossa: extraordinàriament ben preparat i previsor, no està disposat a renunciar a res que li pugui (i ens pugui) fer servei per mor de l’habitud o de periclitades barreres conceptuals.

 

Nous mètodes, nous enfocaments i una profunda obertura disciplinar propagats a través d’un conjunt amplíssim d'iniciatives que van de la docència a l’activitat editorial, de la  formació d’equips a la recerca, de la fundació d'institucions a la publicística. Un seguit d’iniciatives que contribueixen de manera decisiva a la concepció de la geografia com una ciència social. Resulta ben interessant que fos precisament Lluch qui tingués aquest paper central en la renovació de la nostra disciplina a Catalunya. I ho és perquè, com s’ha dit, és en molt bona mesura a través seu que s’havia establert la connexió entre la geografia d’avantguerra i la nostra geografia universitària dels anys seixanta i setanta. És a través de Lluch que vàrem venir a llegir Vila, Blasi o Iglésies. Això sol hauria justificat per a qualsevol persona tota una trajectòria professional. Doncs bé, Lluch no és només la baula de la cadena que permet recuperar la millor tradició de la geografia catalana, sinó la llavor de canvi que hauria de transformar i superar de manera definitiva aquesta tradició.

III.

Ara bé, i aquí vaig cap a la segona part de la meva intervenció, aquesta renovació disciplinar no és, per Lluch, un fi en si mateix. La seva concepció de la Geografia és clarament instrumental, en el millor sentit del terme. El què ens proposa és –i seguim citant el text que esmentàvem abans- “saber pensar el territorio para poderlo transformar”.

D’això se’n deriva, penso, l’assignació d’una doble funció a la nostra disciplina. En primer lloc, la missió de contribuir a bastir un pensament crític, problematitzador de la realitat: “la obra [i aquí podríem dir “la geografia de Lluch”] no desdeña la descripción de los hechos, de los fenómenos [...] pero se propone más bien explicar el cómo y, cuando es possible, el porqué de las situaciones y de los procesos de cambio, seguir hipótesis de interpretación, conducir a un conocimiento crítico”. Ara bé, aquest rigor crític, diguem-ho pla, resulta incòmode a aquell que cerca certituds absolutes. I, de fet, alguns del presents hem sentit el disconfort de veure com Lluch, en acabar una explicació formidable d’una teoria, d’una interpretació, quan estaves ja del tot convençut de la seva bondat, s’ocupava ell mateix de suggerir problemes irresolts i de desmuntar les certeses que ell mateix hagués pogut contribuir a crear. No li vàrem retreure mai, però tinc la impressió de que si ho haguéssim fet ens hauria pogut respondre amb aquells versos preciosos de Gabriel Ferrater:

                   “Jo no corro fires amb mules

                   Per carregar certituds:

                   Si un dia en tinc, hauré perdut

Llibertat de renunciar-hi

I és per ser lliure que em vull hàbil

(si vols marxants de certituds,

Et diré noms: en se més d’un)”.

Ara bé, aquesta visió crítica de la realitat no s’ha traduït, com en tants altres casos, en la perplexitat, el diletantisme o l’elitisme. Perquè la segona missió de la geografia crítica de Lluch, en l’afany de saber pensar el territori per poder-lo transformar, és esdevenir “aplicable”. Aplicable en l’ensenyament, en la planificació, en les divisions territorials, en el planejament urbanístic: una geografia aplicable per transformar el territori en favor de la majoria, en benefici de la col·lectivitat. És per això que Abel Albet ha escrit que la geografia que Lluch ens proposa és “políticament transformadora, socialment progressista, econòmicament justa, culturalment tolerant, èticament compromesa, estèticament precisa, científicament oberta”. No és pot dir millor, ni de manera més exacta.

Aquesta actitud científica es fa també, de manera natural, compromís cívic. Compromís que s’expressa en unes circumstàncies històriques ben determinades i ben difícils. I que portaran Lluch a confrontar-se, de forma inevitable, amb determinades regulacions administratives, polítiques i universitàries. A la mostra que inaugurem hem pogut veure el cost que això tingué: l’expulsió de la Universitat de Barcelona després de la Caputxinada, la complexa trajectòria dins les estructures universitàries del moment... Per això, per les circumstàncies en què es desenvolupà, crida encara més l’atenció la feina improva que dugué a terme per aixecar alternatives.

En efecte, la relació de les iniciatives en l’impuls i la creació de les quals Lluch tingué una participació decisiva en els anys seixanta i setanta és aclaparadora. Permeteu-me’n una mostra parcial, que barreja, intencionadament, empreses científiques amb projectes cívics, propostes individuals i esforços col·lectius: la Gran Enciclopèdia Catalana, Ictineu. Diccionari de les ciències de la societat del Països Catalans, l’Associació de Mestres Rosa Sensat, el Congrés de Cultura Catalana de 1961 i el de 1975, la Geografia de la Sociedad Humana, la Gran Enciclopedia Larousse, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, el Departament de Geografia, el Manifest de Bellatera...

IV.

Acabo. I ho faig assenyalant el què potser resulta el tret més peculiar d’aquesta trajectòria: tot aquest mestratge, tot aquest cúmul d’iniciatives ha estat fet des de la més gran discreció, amb la voluntat gairebé confessa de restar a l’ombra. Una vegada vàrem anar plegats a veure en Josep Iglésies, per una feina que fèiem, i el geògraf reusenc, parlant de la seva trajectòria va afirmar “he procurat ser sempre segon en tot”. I Lluch li va respondre, de seguida, que això li agradava molt i s’hi sentia molt identificat. En aquell moment, a mi, que tenia vint-i-tres o vint-i-quatre anys, em va semblar una resposta estranya: “com és possible que l’Enric, sent qui és, digui això?”.

L’afirmació no tenia, però res d’improvitzat. Podeu llegir-la repetida, de manera gairebé literal, en el seu parlament d’acceptació del premi Ramon Fuster que li va concedir el Col·legi de Llicenciats l’any 1985:

“[S’ha dit que sóc] capdavanter, i jo en canvi, generalment, sempre he demanat ser el “segon d’abord”, segons la nomenclatura dels mariners d’abans, o dels “marinos” que deia la meva mare, que segons ella eren molt diferents que els mariners. Doncs bé, sempre m’he apuntat de segon d’abord i no pas de capità: una debilitat que unes vegades s’ha transformat en èxit, perquè jo mateix he pogut proposar algun capità que ha tirat la nau endavant i el vaixell ha navegat prou bé”.

Ja ho veieu que en aquesta actitud hi ha una part de tàctica. És l’ensenyança d’aquell vell speaker republicà de la Cambra de Representants del Estats Units: “In politics you can acomplish anything if you are willing to let someone else take the credit”. Però hi ha més que això. Hi ha alguna cosa que ens diu molt d’Enric Lluch i del caràcter del seu mestratge, de la importància que ha donat al ser i al fer per sobre de les distincions i les aparences. Com que aquestes coses no són fàcils d’explicar, deixeu-me que ho faci a través d’una anècdota divertida, i, amb això, ara si, acabo.

Quan em van nomenar director de l’Institut d’Estudis Metropolitans, amb trenta anys complerts de feia poc, l’Enric, sense afegir cap comentari, em va passar una nota, escrita amb la seva cal·ligrafia inconfusible. És una cita de la Crònica de Ramon Muntaner:

“Com siats certs que jamés no pot hom conèixer null hom, de qualque condició sia. Estro hom li dóna poder; e tantost con a la persona sia donat poder, quisvulla sia, hom o dona, tantost porets conèixer lo seu recapte”.

I anys més tard, quan em va veure embarcar en no sé quina altra aventura, em va dir, també amb la seva circumspecció habitual: “t’anirà bé, si ets tu mateix”. Corrent el temps vaig trobar una reflexió similar en un assaig de Montaigne: l’home que ha vist desaparèixer tot el què era seu en un naufragi “il n’a rien perdu, s’il à soi-même”.

Tenir-se a un mateix, com a geògraf i com a persona, en totes les circumstàncies. Aquest és el repte que el mestratge d’Enric Lluch, amb la seva honestedat, amb la seva integritat i amb el seu rigor, ens ha posat al davant.