Sis milions d’aturats: poder econòmic i legitimitat política

El nombre d'aturats a Espanya ha superat els 6 milions de persones: el 27% de la població activa es troba en aquesta situació.  En el darrer any s’han destruït gairebé 800.000 llocs de treball, de manera la població ocupada s’ha reduït a 16,6 milions de persones, la mateixa que l’any 2002 (llavors la població d’Espanya era de poc més de 41 milions, ara s’apropa als 47). Hi ha prop de 2 milions de llars amb tots els seus membres a l’atur. Aquests són els principals resultats de l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre de 2013.

La reacció dels govern espanyol i de les autoritats europees davant d’aquestes dades, calamitoses i escandaloses, ha consistit essencialment en propugnar reduir encara més els afeblits instruments que podrien aportar alguna seguretat a una societat atribolada: reducció de les pensions, retall de la despesa pública, enduriment de la pressió fiscal sobre les rendes del treball. Una reacció que podria semblar una paradoxa, però no ho és. Per dir-ho en les paraules de Zygmunt Bauman “ L’Estat contemporani no és capaç de seguir acomplint la promesa de l’Estat social, i els seus polítics ja ni tan sols la repeteixen. Ans al contrari, les polítiques que l’Estat contemporani posa en marxa presagien una vida més precària i carregada de riscos que farà necessàries polítiques encara més arriscades i impossibilitarà gairebé del tot qualsevol projecte de vida consistent. El polítics dels nostres dies demanen ‘més flexibilitat’ als seus electors (el que equival a demanar-los que es preparin per a les inseguretats encara més grans que s’apropen)” [Archipiélago de excepciones, 2008].

Durant dècades, la principal font de legitimació de l’anomenat “Estat social” a Europa havia estat la reducció de les incertituds que per a la majoria de la població suposa l’evolució dels mercats laborals. Després d’una llarga lluita per la democràcia política i social, després de les grans convulsions del segle XX, l’Estat social havia pogut aparèixer com el garant del treball digne, dels drets a la salut i l’educació, la tranquil·litat d’una vellesa segura. Avui, aquesta aparença s’esquinça de forma dramàtica i situacions com l’atur, la pèrdua de l’habitatge, la pobresa, la manca d’atenció sanitària s’afermen no com una cojuntura efímera i superable, sinó com una realitat permanent i inamovible per a sectors cada vegada més extensos de la població.

No és doncs d’estranyar que els poders públics, desproveïts d’aquella que havia estat la seva font principal de legitimitat, es vegin avui qüestionats a Espanya i a tot Europa. Ofereixen una imatge patètica de submissió al poder econòmic, amb clara desatenció envers el que hauria de ser el seu compromís polític cap a la ciutadania. La violència de les relacions econòmiques campa així de forma irrestricta davant la impotència i, molt sovint, l’anuència, la complicitat i la complacència de la política. Com ha dit Bauman, fins que no s’aixequi una alternativa, a escala, com a mínim, europea, capaç de reunir poder i política -és a dir, d’afirmar la voluntat d’un poder polític defensor dels interessos de la col·lectivitat per damunt dels interessos econòmics privats- no hi haurà sortida viable i duradora a la precarietat i les penalitats per les que travessem. 

Maria Lai: lligar-se a la bellesa i al territori

Maria Lai, Geografia (1994)
Fil sobre tela 

Una nena puja muntanya amunt a portar el dinar als pastors. Tot fent camí esclata una tempesta, així quan arriba on hi ha el ramat troba tots els homes arrecerats a la boca d’una cova. Es quedaran aplegats allà mentre fora plou que plou. De sobte, en el vent de l’oratge es veu voleiar una cinta blava, de roba. Tots l’esguarden impassibles, menys la nena que arrenca a córrer, sense preocupar-se del xàfec, per agafar-la. I just en aquell moment, la muntanya s’enfonsa i sepulta tothom menys a ella.

És a partir d’aquesta llegenda local, de la que existeixen múltiples versions i interpretacions –per a uns un miracle, per a d’altres una metàfora de l’encalçament de la bellesa,...- que l’any 1981 es va dur a terme a l’illa de Sardenya un exercici pioner d’allò que avui n’hi diríem land art. La seva autora fou l’artista sarda Maria Lai (Ulassai, 27 setembre 1919 – Cardedu, 16 abril 2013) que acaba de morir a l’edat de 93 anys.

En efecte, quan l’alcalde de la seva localitat natal de Ulassai (a l’Ogliastra, a la Sardenya sudoriental) va demanar a l’artista de realitzar el moviment d’homenatge als Caiguts per la Pàtria, aquesta va replicar que preferiria fer alguna cosa per als vius més que no pas per als morts. Així, tot partint de la història més amunt narrada, va proposar una “operació comunitària”, anomenada Legarsi alla montagna, consistent en lligar les cases –i les famílies- del poble entre si i totes elles a la muntanya. L’operació, per a la que varen caldre 27 kilòmetres de cinta blava, va suscitar una gran commoció a la localitat i va haver de ser objecte de llargues deliberacions que varen trigar més d’un any a resoldre’s. Finalment, el 8 d’octubre de 1981 Ulassai va ser lligada i lligada a la muntanya.

L’actuació és només una mostra, segurament la més coneguda, de l’obra de Maria Lai, particularment sensible a explorar els lligams entre la creació artística, les dinàmiques comunitàries i el territori. Se’n pot veure un bon compendi a La stazione dell'arte, el centre i museu d’art contemporani creat per la mateixa artista l’any 2006, que es troba situat precisament en l’antiga estació de ferrocarril de Ulassai. Una obra, la de Maria Lai, que és, alhora, un exemple de creativitat personal, sensibilitat geogràfica i compromís cívic. 

Història de Barcelona: la ciutat en la xarxa

El Congressos d'Història de Barcelona varen iniciar-se l'any 1982. De llavors ençà se n'han celebrat dotze edicions i el mes de novembre d'enguany tindrà lloc la tretzena. Al llarg d'aquesta trajectòria de tres dècades, els congressos, que des de l'any 1995 es celebren amb una cadència biannual, han esdevingut un lloc de trobada imprescindible i una eina molt útil per a la investigació i el debat de la història de la ciutat.
Justament ara acaba d'aparèixer el volum Presència i lligams de Barcelona. Vint segles de vida urbana que aplega els materials generats arran de la celebració de l'onzè congrés. La publicació, coordinada per l'historiador Ramon Grau -que ha estat en els darrers vint anys el principal responsable científic dels congressos- i editada per l'Arxiu Històric de la Ciutat dins la sèrie Barcelona Quaderns d'Història, va ser presentada el dia 10 d'abril a Ca l'Ardiaca.
L'onzè Congrés d'Història de Barcelona va ser convocat sota el títol "La ciutat en la xarxa" i proposava explorar el tema a partir de l'estimulant consideració de que, per a l'estudi de la història de la ciutat, "el fenomen territorial més definidor i, potser, més definitori, no són els límits sinó els vincles; no tant la capacitat de controlar un espai concret com d'actuar significativament en una xarxa d'entorns indefinits i d'abast global, en matèria de cultura, d'economia i de política".
Les ponències que s'hi varen presentar exploren els vint segles de la història urbana barcelonina tot seguint, en bona mesura, aquesta premissa: la capacitat de la ciutat, ja des del moment fundacional, de jugar un paper d'intermediació entre entre les activitats econòmiques regionals i les xarxes del naixent règim imperial romà (Ricardo Mar et al.); el despoblament i l'empobriment de la ciutat en el llarg període -a partir del segle VI- en que aquestes xarxes col·lapsen (Eduard Riu-Barrera); la importància de la integració en les xarxes comercials marítimes i terrestres com a element essencial de l'expansió medieval (Damien Coulon); la tenaç persistència de la capitalitat barcelonina durant els segles XVI i XVII, tot i la conjuntura en bona mesura adversa (Xavier Torres Sans); les potencialitats i les dificultats de Barcelona per assentar-se en les noves xarxes de producció manufacturera europea en els segles XVIII i XIX (Àlex Sánchez) i de teixir un ordit de relacions cultural i artístiques pròpies, fora de la fèrula acadèmica imposada per les institucions estatals (Pilar Vélez); l'extensió de la xarxa de transport públic com a premissa i resultat del procés de metropolitanització contemporània (Ferran Armengol); i, finalment, les estratègies polítiques, administratives, culturals i socials desenvolupades en relació del procés d'expansió urbana durant els darrers cent-cinquanta anys (Joan Roca). Aquests materials s'acompanyen, a més, d'una llarga introducció del coordinador del volum, Ramon Grau, en la que es dreça una crònica, intencionada i de primera mà, dels trenta anys de congressos d'història de la ciutat.
En conjunt, doncs, el volum pot considerar-se una aportació notable des d'almenys tres punts de vista: representa, en primer lloc, la consolidació d'una línia de reflexió historiogràfica sobre la ciutat; constitueix una contribució de notable valor per al coneixement de la nostra història; i, last but not least, aporta reflexions i clarícies impagables al debat històric, geogràfic, cívic i polític, sobre la relació entre la ciutat i el territori.

Sardegna: la nuova e l'antica felicità

La Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Sassari a la ciutat de l'Alguer va ser fundada l'any 2002. De llavors ençà, el centre, tot i la seva joventut, ha assolit un gran prestigi, fins el punt de ser considerada en el rankings oficials una dels primeres institucions universitàries italianes en el camp de l'arquitectura i el planejament urbanístic.
Un dels trets principals que caracteritzen l'escola és el combinar una decidida voluntat de internacionalització (que l'ha portat a comptar amb un notabilíssim programa d'intercanvis docents, discents i de recerca) amb un compromís profund amb la realitat sarda. Així, tot i que de manera creixent els seus estudiants procedeixen d'altres regions italianes i de l'estranger, el centre treballa de manera preferent sobre l'anàlisi i l'ordenació del territori de l'illa. Això l'ha portat a esdevenir un focus de reflexió i projectes amb una creixent irradiació a escala insular, de manera que l'experiència ha de ser considerada, segurament, un exemple de les sinergies positives que poden establir-se entre un centre universitari i la ciutat o el territori que l'acull.
Bona mostra d'aquesta dinàmica és l'aparició del volum Sardegna: la nuova e l'antica felicità, obra col·lectiva d'una desena de joves professors i llicenciats a la facultat algueresa. El llibre aplega un seguit d'anàlisis i reflexions sobre la transformació del territori sard: de la formació del sistema d'assentaments a les dinàmiques demogràfiques, les ciutats, l'economia (amb especial atenció a les repercussions del fenomen turístic) i les identitats culturals. El conjunt resulta de gran atractiu des d'un doble punt de vista: en primer lloc, perquè representa una reflexió fresca i innovadora sobre un territori mediterrani, l'interès de la qual supera abastament, al nostre entendre, l'àmbit local; en segon lloc, perquè el volum és una confirmació del capital intel·lectual generat i acumulat al voltant de la Facultat d'Arquitectura de l'Alguer, fins al punt de permetre intuir el naixement d'una escola de pensament territorial que podria venir a incidir de manera decisiva en la realitat cultural i social de l'illa.
El volum Sardegna: la nuova e l'antica felicità, publicat per l'editorial Franco Angeli amb una obra de l'artista Maria Lai a la coberta, serà presentat el proper dia 20 d'abril a les 17.30 a la Sala de Conferències del Liceo Classico, davant la llibreria Labirinto, a la Via Carlo Alberto de la ciutat de l'Alguer. Intervendran en l'acte l'urbanista Francesco Indovina, que n'ha escrit la presentació, així com Arnaldo Cecchini, Degà de la Facultat, i Oriol Nel·lo, que hi han aportat sengles post-facis. 

Manuel Ribas i Piera: el territori, el patrimoni més preuat

“La terra es el més preuat patrimoni nacional. Un patrimoni al que no hauríem de renunciar i que és el que, en darrer terme, allò que ens distingeix i ens uneix. El suport tradicional d’una nació. Una nació, la catalana, de moment molt més proclamada que reconeguda. Hauríem d’avergonyir-nos de vendre allò que més ens pot enorgullir, la nostra terra, la terra dels nostres avantpassats.” Així escrivia fa pocs mesos l’urbanista Manuel Ribas Piera, que acaba de morir a Barcelona a l’edat de 87 anys.

És convenient de recordar avui les paraules d'aquest article en el que Ribas i Piera, sota el títol  Vendre la dignitat, denunciava un projecte particularment agressiu per al territori, la sostenibilitat i equitat de la regió metropolitana de Barcelona. I ho és no tant per retreure el debat concret, avui afortunadament superat, sinó precisament per allò que conté de general: l’admonició de qui ha estat durant més de mig segle professor d’urbanisme, de qui ha vist passar tots els plans, de qui ha participat en incomptables batalles i prop ja de la norantena adverteix que un dels pitjors pecats que una societat pot cometre és permetre la destrucció del territori que la sustenta.

Manuel Ribas i Piera, nat a Barcelona l’any 1925, fill de l’arquitecte noucentista Josep Maria Ribas i Casas i nét de l’empresari i constructor d’obres Antoni Piera i Jané, deixa a tots els que s’interessen per l’ordenació del territori un llegat fecund: el seu mestratge a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, de la que fou professor des de 1956 fins a la seva jubilació, on, entre molts altres aportacions, impulsà de forma innovadora els estudis de paisatgisme; la seva pràctica com a urbanista, que s’estén de la participació en el Pla Provincial de Barcelona de 1959 al Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966, de la direcció dels plans generals de Ciutat de Mallorca (1972), Múrcia (1977), Tortosa (1984), Ripoll (1984) al disseny de grans projectes urbans (Ronda de Dalt de Barcelona -1983-987- Boca Nord del Túnel de la Rovira -1985); el seu interès com a teòric i historiador de l’urbanisme a Catalunya, amb el seu treball pioner sobre la “Història recent de la urbanística als Països Catalans” (1964), la recuperació del Regional Planning dels germans Rubió, la reedició del llibre La  divisió territorial de Catalunya de 1937, la vindicació de la figura de Nicolau Maria Rubió i Tudurí (“un noucentista alhora revoltat i seduït pel moviment modern”).

D’aquest llegat forma part de manera indissociable el compromís cívic, expressat de múltiples formes: la participació en l’impuls de tantes iniciatives culturals (el Congrés de Cultura Catalana, la SCOT, l’Associació Catalana de Ciència Regional); la implicació a l’Institut d’Estudis Catalans; la intervenció en el debat sobre l’organització territorial de Catalunya; la seva tossuda voluntat d’acció institucional que s’inicià, com hem vist, amb la implicació en els plans dels anys cinquanta i continuà fins l’any 2010 amb la seva presència, molt gran ja, a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya; i, sobretot, amb la concepció de l’urbanisme com un instrument necessari per endreçar el territori de manera culta i equitativa al servei de la col·lectivitat. 

El règim jurídic del litoral català

El dia 8 de març de 2013 s'ha presentat a la Universitat de Girona la tesi doctoral del jurista Josep Maria Aguirre, titulada El règim jurídic del litoral català i dirigida pel catedràtic de Dret Administratiu Joan Manuel Trayter.
La recerca s'obre amb una anàlisi del complex marc jurídic i competencial del litoral català, ofereix a continuació una panoràmica del tema en el dret comparat (amb particular referència als casos de França, Itàlia i els Estats Units d'Amèrica),  tot seguit estudia en profunditat l'ordenació del litoral català a través dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner i es clou amb unes reflexions sobre com podria transitar-se des de la situació actual cap a una gestió més integrada del nostre litoral.
L'aparició de la tesi de Josep Maria Aguirre te lloc en un moment particularment oportú, just quan les Corts de l'Estat estan a punt d'aprovat una reforma de la Llei de Costes que a parer dels experts pot comportar un retrocés sever dels avenços aconseguits en la regulació i gestió del domini marítimo-terrestre en els darrers vint-i-cinc anys. Així mateix, consisteix en una reflexió necessària per tal d'avaluar les potencialitats i les limitacions dels instruments d'ordenació vigents a Catalunya. Finalment, resulta una contribució de gran interès a l'hora d'explorar les possibilitats de millorar, tot i les circumstàncies, el marc vigent, aprofitant, entre d'altres, els avenços obtinguts en l'Estatut de 2006.
El cor de la recerca és l'anàlisi dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner, aprovats pel govern de la Generalitat l'any 2005, plans que, com és sabut, varen permetre excloure del procés d'urbanització la pràctica totalitat del sòl costaner que en aquell moment estava classificat com a no urbanitzable i urbanitzable no delimitat, així com un bon nombre de sectors de sòl urbanitzable que no disposaven de pla parcial definitivament aprovat. Es tracta d'un tema sobre el qual l'autor ja havia publicat una interessant monografia poc després de l'aprovació dels plans pel conseller Joaquim Nadal. En la tesi doctoral retorna sobre el tema per aprofundir, en particular, sobre la sort i evolució dels PDUSC al llarg dels seus set anys de vigència. Així, l'autor no només analitza la naturalesa dels Plans i les categories de sòl que se'n deriven, sinó que entra amb particular detall sobre tres temes. En primer lloc, estudia l'adequació al llarg dels anys del planejament territorial i urbanístic a les prescripcions dels PDUSC, adaptació que ha permès, per exemple, la incorporació la pràctica totalitat els sòls protegits en el Pla dins les categoria de Sòl de Protecció Especial dels plans territorials vigents, doblant així les seves garanties de protecció. En segon, revisa de manera minuciosa la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el PDUSC, jurisprudència ja força consolidada a través d'un bon nombre de sentències, que en termes generals han avalat la correcció dels Plans tant pel què fa al seu contingut, com al respecte a l'autonomia local i a la classificació del sòl (doctrina que, per cert, ha estat ratificada recentment a través de diverses sentències del Tribunal Suprem). Finalment, l'autor, considera, amb minúcia de cartoixà, les eventuals responsabilitats patrimonials per a l'administració pública que poguessin derivar-se de l'aprovació dels PDUSC, per concloure, a la vista de la casuística i de la jurisprudència, que l'evolució de la qüestió ha permès descartar, en termes generals, problemes importants per a l'administració des d'aquest punt de vista.
En conjunt, ens trobem doncs davant d'una contribució important, que ve a sumar-se a d'altres tesis doctorals sobre els Plans Directors Urbanístics aprovats en el període 2003-2010 i, en particular, als treballs acadèmics destinats a estudiar les mesures de protecció del litoral català. Tant de bo que l'aportació de Josep Maria Aguirre pugui ajudar, tot i les males perspectives de l'hora tant en l'àmbit espanyol com català, a avançar cap a una millor gestió i cap a una més alta preservació de les nostres àrees costaneres.   

La urbanització s'escampa, com la governem?

En motiu de l'aparició del llibre Francesco Indovina. Del análisis del territorio al gobierno de la ciudad, Barcelona, Icaria, novembre 2012, l'Ateneu Candela de Terrassa organitza un debat sota el títol "L'urbanització s'escampa, com la governem?". L'acte forma part del cicle de debats Espais Crítics, que es desenvolupa entre els mesos de febrer i juny d'enguany, amb la intervenció, entre d'altres dels geògrafs Abel Albet, Núria Benach i Bernat Lladó.
La discussió de l'obra de l'urbanista italià Francesco Indovina (Termini Imerese, Palermo, 1933) respecte la dispersió de la ciutat sobre el territori resulta particularment interessant i oportuna en un territori com el Vallès, en el que, precisament, el sorgiment d'assentaments de baixa densitat ha estat un dels trets més característics de l'evolució del paisatge durant les darreres quatre dècades. Un territori, a més, que, fins la molt recent aprovació del Pla Territorial Metropolità de l'any 2010 ha estat mancat d'unes orientacions de conjunt per al seu desenvolupament territorial. Quins són els orígens d'aquesta tendència cap a la dispersió? Per què sectors molt importants de la població prefereixen viure en aquest tipus d'assentament? Quines conseqüències en resulten des del punt de vista del consum de sòl, de la mobilitat, del cost dels serveis i de la cohesió social? Com afecta la dispersió a ciutats com Terrassa o Sabadell? Quina problemàtica específica se'n deriva en una situació de crisi econòmica com l'actual? Quins són els mitjans necessaris per fer front a aquests problemes des del punt de vista urbanístic i de la gestió del territori?
Aquestes són algunes de les qüestions que s'abordaran en l'acte. El debat s'iniciarà amb una conversa entre Oriol Nel·lo, autor del llibre, i l'arquitecte Pere Montaña, gerent de l'ajuntament de Terrassa, que col·laborà amb Indovina durant els treballs preparatoris del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Terrassa. L'acte tindrà lloc el proper dia 3 d'abril, a les 19h, a la seu de l'Ateneu (C/ Sant Gaietà, 73, Terrassa).
El lector interessat en el pensament de Francesco Indovina, llegirà amb profit la llarga entrevista que va mantenir el proppassat mes de novembre amb geògrafa Helena Cruz i que acaba de publicar-se. 

La ciutat sense espera: cicle de seminaris a l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia

Entre els propers 20 de febrer i 27 de març tindrà lloc a l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia el cicle de seminaris La ciutat sense espera: ciutat, metrópolis i polítiques territorials a Barcelona i a Catalunya. 
El seminari te per objecte presentar la dialèctica entre la problemàtica territorial i las polítiques públiques a la Catalunya contemporània, tot mostrant com, davant unes dinàmiques d'urbanització que no tenen espera, la ciutat i el país han tractat de trobar formes de gestionar, mal que bé, les transformacions territorials en curs.
Així, al llarg de sis sessions s'analitzaran, en primer lloc avantatges i les contradiccions -socials, ambientals i polítiques- del procés de metropolitanització, per entrar tot seguit a debatre els temes de l'habitatge, els barris en risc de degradació, el paisatge i el litoral. La darrera sessió del cicle serà dedicada a l'estudi i la discussió de les formes de govern metropolità, d'acord amb el programa complert del cicle que podeu trobar a la pàgina Cursos.
Les sessions, en italià, seran impartides per Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i tindran lloc l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia, a la seu de Badoer, cada dimecres, entre les dates assenyalades, de 10 a 13h. 

Strapaese e Stracittà

“La ciutat no crea, sinó que consumeix. Com empori que és on aflueixen els béns arrancats als camps i a les mines, així hi acorren les ànimes més sanes de les províncies i les idees dels grans solitaris. La ciutat és com una foguera que il·lumina perquè crema tot el que va ser creat lluny d’ella i fins i tot contra d’ella. Totes les ciutats són estèrils. Hi neixen en proporció pocs nens i gairebé mai amb geni. En la ciutat es gaudeix, però no es crea, s’estima però no es genera, es consumeix però no és produeix”. Així escrivia l’any 1928 l’escriptor catòlic italià Giovanni Papini, en un passatge en el que el lector català trobarà tantes ressonàncies del Gaziel de Les viles espirituals (1923) i del Josep Anton Vandellós de Catalunya, poble decadent (1935). El text s’inscriu en la polèmica italiana dels anys vint, que va oposar aquells partidaris d’un retorn als valors tradicionals de la vida rural, com a manera de redefinir la identitat italiana, i aquells que propugnaven les virtuts de l’impuls modernitzador del desenvolupament urbà. Els primers s’aplegaren sota la denominació Strapaese, els segons sota la rúbrica Stracittà.

En comentar el passatge en els Quaderni, Antonio Gramsci s’exclamava: “com hauria existit la Itàlia contemporània, la nació italiana, sense el formar-se i el desenvolupar-se de les ciutats i sense l’influx ciutadà unificador? (...) I el catolicisme mateix s’hauria desenvolupat si el Papa, en comptes de residir a Roma, hagués tingut la residència a Scaricalasino?” (Quaderno 22, 1934). I concloïa: “en qualsevol cas cal notar que la polèmica ‘literària’ entre Strapaese i Stracittà no és altra cosa que l’escuma de sabó de la polèmica entre conservadorisme parasitari i les tendències innovadores de la societat italiana”. També entre nosaltres, com dèiem fa uns dies en una glossa sobre Gabriel Alomar, la polèmica entre ciutat i camp, entre Barcelona i Catalunya, ha estat sovint metàfora o disfressa (“escuma de sabó”) d’altres debats més amplis i decisius: el de la distribució territorial del poder polític, el de la pugna d’interessos –sovint cruenta- entre les classes socials, el del mateix encaix de Catalunya en la realitat ibèrica.  

Bases per a la gestió del territori a Formentera

El dia 30 de gener s'ha celebrat a la Sala de Juntes de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona la sessió de cloenda del programa troncal del Màster d’EstudisTerritorials i de la Població (orientació Ordenació del Territori), organitzat pel Departament de Geografia de la UAB durant el primer semestre de l’any acadèmic 2012-2013. En l’acte, que va comptar amb la presència del Conseller d’Urbanisme del Consell Insular de Formentera i el Director del Consorci Formentera, així com de professors i alumnes de la universitat, els participants en el Màster van presentar resultats dels seus treballs. En el vestíbul de la Facultat s'ha pogut veure, així mateix, una exposició en la que es mostren les principals propostes que han emergit del treball

El programa troncal del Màster METIP d’enguany ha tingut per objectiu l’elaboració, per part dels estudiants i a efectes didàctics, d’un pla per a la gestió del territori de l’illa de Formentera que tingués tots els atributs –formals i de contingut- exigibles a un document que hagués de ser debatut i tramitat administrativament. Així, en els quatre mesos transcorreguts entre el dia 1 d'octubre de 2012, quan va celebrar-se la conferència inaugural del programa a l'Institut d'Estudis Catalans i la presentació dels treball, els participants han cursat els quatre mòduls, realitzat el treball de camp a l'illa, seguit el cicle de conferències Ordenar el territori: teoria i pràctica, i, organitzats en grups, redactat els nou capítols -Marc general, Memòria, Diagnosi, Criteris, Propostes...- dels que consta l'instrument de planejament. 

N'ha resultat un document titulat Bases per a la gestió del territori a l'illa de Formentera, que culmina amb la formulació de 8 propostes i 36 projectes. El document, del que trobareu la Presentació en la pàgina Màster del blog, consta de 700 pàgines d'extensió i ha estat elaborat per un grup de 34 estudiants, procedents de 6 països diversos (Espanya, Itàlia, Mèxic, Equador, Colòmbia i Xile), guiats per un equip docent integrat per 10 professors.  

La Catalunya-Ciutat i la Nació-Xarxa

“La gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació. Sinó ben diversament, aquesta: regió, nació, ciutat”. Així escrivia l’any 1907, Gabriel Alomar. I reblava: “La mera nació és col·lectivitat tancada dins si mateixa, movent-se a si mateixa, exercint la seva influencia en el cercle de si mateixa; i la ciutat és nucli d’irradiació, d’influència sobre l’exterior; si en la nació hi ha esperit conscient, en la ciutat hi ha esperit pensant i imperant; si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament i volició. Els interessos nacionals són de resistència a l’adaptació de lo estrany; són tradicionals, conservatius del moviment i la llei  pròpia. Els interessos de la ciutat són futuristes, perquè veu tota la seva missió en el pervenir, en la sort futura i en la potencia fecundant i generatriu de les idees que llença, en l’èxit de les empreses que escomet. (…) Deuria dir-se: la regió és moguda, la nació se mou; la ciutat mou. La regió és inert. La nació és se-movent. La ciutat és motriu”.

Com és sabut, la síntesi d’aquest pensament de l'escriptor socialista mallorquí seria la noció Catalunya-Ciutat, tan difosa com, sovint, desnaturalitzada. Una noció que implicava no només que les condicions, els serveis i les formes de vida urbana havien d’atènyer tot el territori de Catalunya, sinó que Catalunya entera esdevindria ciutat generadora de projectes col·lectius fecunds i irradiants. En part, la noció Euskal Hiria, o ciutat basca, utilitzada en els darrers anys a Euskadi com a complement, per a uns, com a superació, per d'altres, del terme Euskal Herria, potser podria ser llegit en aquests termes.

El debat sobre la qüestió nacional a Catalunya i el seu encaix en les realitat institucionals espanyola i europea, tan tancat molt sovint en discussions i en tacticismes de curta volada, s’anima, de tant en tant, amb iniciatives que fan pensar en raonaments fèrtils com els de Gabriel Alomar. N’ha estat un exemple el seminari organitzat a la Universitat de Lleida el dia 19 de gener 2013, amb la coordinació d’Antoni Gutiérrez Rubí i Miquel Pueyo, sobre el tema de la “Nació Xarxa”.

Els organitzadors hi proposaven reflexionar sobre la possibilitat que els canvis en la capacitat relacional oferts per les TIC puguin permetre una certa “reconceptualització de la idea de nació”: una nova visió que permetés qüestionar el concepte tradicional de nació basat en un espai físic delimitat i una comunitat constituïda, en bona mesura, a partir del veïnatge administratiu. A més, els organitzadors proposaven explorar les potencialitats de l’ús de les tecnologies de la comunicació a l’hora de integrar i agitar socialment, per superar les tiranies dels mitjans tradicionals i per contribuir a transformar les formes de representació política.

Les implicacions del debat són, prou que es veu, enormes. La definició del concepte “nació” ha estat, com és ben sabut, fugisser i controvertit dels del seu mateix origen. Sabut és també que la integració econòmica mundial, la difusió de determinats comportaments culturals i formes de vida, així com la creació de xarxes de relació basades en les tecnologies de la comunicació han contribuït en fer aquella definició encara més complexa: no és ja que el concepte de nació d’origen germànic –aquell basat en l’existència d’uns trets d’identitat configuradors d’una “ànima col·lectiva” de caràcter substantiu, a la que els individus pertanyen independentment de la seva voluntat- sigui avui clarament insostenible; el mateix concepte de nació emergit de la revolució francesa -com la comunitat integrada per tots aquells que expressen la voluntat de conformar una mateixa comunitat política, al marge de llurs diferències culturals, religioses o ètniques- es veu sotragada per la configuració de comunitats els membres de les quals comparteixen interessos, valors, creences i fins voluntat i capacitat d’acció política, sense conviure en un mateix territori concret.  

D’altra banda, les potencialitats que l’ús de la xarxa confereix a l’hora d’organitzar els mecanismes de representació i organització política també alteren l’altra variable de l’equació: la relació entre ciutadania i institucions polítiques, entre la col·lectivitat –definida de la manera que es vulgui- i Estat.

Davant d’això, fent una paràfrasi d’Alomar, seria temptador afirmar que avui la gradació progressiva per a l’acció política ha de ser: regió, nació, xarxa. Tot entenent per xarxa la possibilitat de constituir comunitats de solidaritat i projecte noves –en primer terme entre el grups socials i les classes subalternes d’arreu del món. Així, la dicció Nació-Xarxa podria expressar –com la de Catalunya-Ciutat- la d’una col·lectivitat amb “potencia fecundant” i voluntat d’acció política, però sense necessitat, en aquest cas, d’estar definida de manera estricta des del punt de vistes geogràfic.    

Tanmateix, la utilització de la xarxa com a instrument, també, d’explotació econòmica, d’estratificació social i de subjecció ideològica obliga, sense cap dubte, a la cautela. I els problemes a l'hora d’articular políticament i, encara més, institucionalment, els nous subjectes polítics que emergeixen de les relacions en xarxa, evidencia les dificultats d’avançar per aquest camí. Tot i això, la reflexió sobre el tema, resulta necessària i peremptòria, i potser conté claus per sortir d’alguns dels atzucacs en els que ens trobem.

Una cosa, seria, però, de desitjar. Durant més d’un segle, a Catalunya, el debat sobre la relació entre la nació i la ciutat ha estat utilitzat com a metàfora o com a disfressa d’altres debats de caràcter social o nuament polític. Així, des dels temps de Gaziel i Josep Antoni Vandellós, la retòrica de la macrocefàlia i els “desequilibris territorials” ha estat reiteradament utilitzada per argumentar allò que no eren altra cosa que les temences de les classes dirigents envers els riscos de inestabilitat derivada de la concentració de població treballadora, o els interessos de les forces polítiques poc afavorides, tradicionalment, pel vot urbà. Seria ben desitjable que ara, en el debat sobre el binomi nació i xarxa, no ocorregués el mateix i que quedés ben clar, des del bell inici, quin és el contingut polític i, sobretot, social dels projectes que amb la utilització d’aquests conceptes es pretén impulsar.   

Max Horkheimer: Hora foscant

"Cal un canvi decisiu de la situació social d'un home cap avall, la seva desvinculació de totes les seguretats de caire humà i social, per tal de prendre consciència d'una relativa exterioritat envers les relacions econòmico-socials bàsiques. Només aleshores podrà perdre veritablement l'existència pròpia la creença en el caràcter natural de les seves relacions i descobrir fins a quin punt hi havia elements socialment condicionats en l'amor, l'amistat, l'atenció i la solidaritat de què havia gaudit (...) Tots aquests [que es trobin en aquesta situació]veuran llavors clar allò que abans consideraven obvi. Tots es troben a frec d'ultrapassar la frontera".
La crisi econòmica actual, que està desproveït a tanta gent de les seves seguretats, que està situant a una part de la població "a frec d'ultrapassar la frontera" d'un deteriorament social difícilment reversible, atorga una actualitat formidable a les reflexions que Max Horkheimer va incloure a Dämmerung. Notizen in Deustchland: un volum escrit en plena crisi de la república de Weimar i publicat a Suïssa l'any 1934, després de que l'ascens del nazisme al poder hagués forçat l'autor a marxar a l'exili (n'hi ha una traducció catalana de Gustau Muñoz, publicada fa gairebé trenta anys).
Cal rellegir l'obra que el filòsof, un dels membres principals de l'Escola de Frankfurt, va confegir al bell mig de la gran convulsió d'entreguerres. Cal rellegir-la perquè projecta una llum reveladora i inquietant alhora sobre les nostres circumstàncies actuals. El lector hi trobarà l'advertència contra "la pressa a l'hora de comprendre", com si davant la constatació del mal pogués calmar-nos el fet de posseir una teoria en què aquest es pugui inserir; hi ensopegarà amb aforismes de ressonàncies brechtianes: "l'ascens social constitueix en qualsevol cas un mal símptoma pel què fa a l'escrúpol moral"; es veurà confrontat amb qüestions torbadores: "i si la humanitat s'enfonsés més profundament en la barbàrie si no hi hagués els que sempre han lluitat violentament pel seu alliberament? i si la violència fos una necessitat?"; i, sobretot, hi veurà una impugnació demolidora de la ideologia amb la que es justificava (i es justifica) l'explotació econòmica: "l'opinió segons la qual cadascú es mereix el destí que té (...) implica no tan sols l'afirmació de la clarividència de la natura cega, sinó també l'afirmació de la justícia del sistema econòmic actual".
A més, en els temps que corren, el Dämmerung de Horkheimer resulta una necessària reivindicació de la reflexió crítica i l'acció col·lectiva com a base, malgrat tot, per l'esperança: "no són pas les fogueres allò que l'imperialisme dels grans Estats europeus hauria d'envejar a l'Edat Mitjana; els seus símbols s'emparen en aparells més refinats i en guardians més temiblement armats que no els clergues de l'Església medieval. Els enemics de la Inquisició, però, capgiraren aquella hora foscant en el trenc d'alba d'un nou dia; tampoc l'hora foscant del capitalisme ha d'iniciar indefugiblement la nit de la humanitat, per bé que avui, sens dubte, és aquesta l'amenaça".